dimarts, 31 de desembre del 2013
CAPÍTOL 85. POSICIÓ HORITZONTAL... I ....MOLTS DESITJOS
Hola flors
Avui no podía deixar d'escriure.
Primer de tot, per desitjar-vos a tots una bona entrada d'aquest any 2014 que ja treu el nas.Un any ple de salut per tots. La resta, segur que cadascun de vosaltres l'assolirà per ell mateix.
Us he de reconeixer que quan vaig començar aquesta segona experiència amb el càncer, vaig pensar que l'endemà mateix em moriría, i mireu : han passat gairebé cinc anys i encara estic per aquí.
En segon lloc, dir-vos que porto 4 dies en posició horitzontal, altra vegada. I amb la meva oncòloga, que està de vacances, en contacte tot sovint amb mí. I per què us preguntareu? Doncs pel meu amic-enemic DOLOR .
Després del Concert de Sant Esteve del Cor Carreras Dagas, que us recomano molt pel proper any, perquè s'està convertint en un clàssic, ple d'emocions, bones actuacions, amè, una cita musical i nadalenca que no us podeu perdre.Aixó que us deia: d'ençà del 26, doncs que veig i observo detingudament el sostre de la meva sala d'estar i del meu dormitori.
Encara no hem localitzat exactament de quin dels 15 tumors que tinc als ossos, ve aquest dolor. Segurament és un dels de l'esquena o columna. No ho sé definir ben bé perque m'ha afectat de cintura per avall. O sigui , que toca moltes terminacions nervioses. No podía caminar. Aixecar-me, i moure'm ha sigut tota una heroicitat. Mitjançant els contactes amb l'oncòloga, hem trobat(ahir) ua pauta de medicació que sembla que em va millor. No tinc tant dolor i tinc més mobilitat. Aixó és una bona notícia, no?
Tenía 1 mes de vacances de quimio i m'he passat tres quartes parts, amb dolor.
De vegades arrivo a dos conclusions:
La primera: Que sense quimio em trobo pitjor.
La segona: Que necesito pautes de medicació més exactes per quant estic de vacances controlar aquest dolor.
A banda d'aixó, mentalment no estic malament: llegueixo, miro películes, i penso...i tinc idees, etc, etc.
A veure si aquesta pauta que vam encetar ahir, va bé i a partir d'ara i fins el día 9, puc viure amb més normalitat.
I a vosaltres, regalar-vos una d'aquestes coses, mig rares que circulen per internet, i que un bon amic meu m'ha enviat aquest matí i que diu així:
"UN DESITJO UN PAPER PER DIBUIXAR SOMRIURES
UNA GOMA QUE ESBORRI LLÀGRIMES
QUE SI PLORES SIGUI DE RIURE
SI TENS GANA SIGUI DE VIURE
SI HAS DE PERDRE QUE SIGUI LA POR
I SI ETS FELIÇ QUE SIGUI PER SEMPRE"
Amb totes les "cometes" que s'han de posar en aquest tipus de missatges, m'ha fet gràcia repetir-lo, perquè me l'han enviat amb molt d'amor.
Desitjar-vos el millor a nivell personal, avui i tos els altres dies.
Cuideu-vos, disfruteu, respireu a fons i VIVIU!!!!!!!!!!!!!!!!
Amb tot l'amor,
L'àvia Lola una mica més recuperada.
Salut!!!
dimarts, 24 de desembre del 2013
CAPÍTOL 84. EL NADAL I ALTRES DIES...
Hola flors
Passar el Nadal en família, malgrat que en aquesta família hi faltin persones molt estimades que ens han deixat aquest any, i malgrat aquesta família no correspongui al cànon establert per no sé qui , que atorga aquest títol amb un certificat que jo no tinc, és la meva il.lusió aquests dies.
Sempre , fins fa poc, he treballat per aquestes dates i sempre m'han semblat com una mica postisses, pels que no practiquem activament cap religió i a més sembla que tinguis l'obligació d'ésser feliç, de regalar perfums d'anuncis absolutament estúpids, o de menjar torrons amb imatges de "familia feliz".
Tot i aixó, me n'alegro que demà día 25 la meva família i jo dinem junts. Mengem, parlem, juguem a cartes com cada any i sentim l'escalfor de gent que s'estima.
Avui la nit del 24, com que no em trobo bé, no podré anar a cantar la Missa del Gall.I el 26 no menjaré canelons, perque a les cinc de la tarda ja hem d'ésser al Teatre el Mundial de La Bisbal per fer el Concert de Sant Esteve a les set , amb el Cor Carreras Dagas, cosa que també em fa molta il.lusió.
I avui, aquesta nit tant "senyalada" del 24, estaré sola, però no em sentiré sola, perque tindré les meves películes, els meus llibres, les meves cosetes i per damunt de tot una cosa molt important: l'escalfor humana de tots els meus amics, entre ells, vosaltres als que desitjo que aquests dies, igual que tots els altres de la vostra vida , tingueu l'escala de valors al lloc que hàgiu decidit tenir-la i que sentiu vosaltres , també la meva escalfor d'amistat que us envio des d'aquest modest blog amb forma de llibre en capítols.
Sigueu feliços.
De tot cor.
L'àvia Lola
CAPÍTOL 83. LA CALMA
Hola flors
Fa tants dies que no escric, que hauré de fer.ho en dos capítols.
Primer dir-vos que el dilluns día 23 tenía hora amb la meva oncòloga, després de dos quimios més, i una setmana de descans. Analítica: bé, gammagrafía: estable, TAC : no se sap perque no me l'han fet, ara el reclamarem i radiografía d'urgència perque fa uns cinc dies que vaig ben coixa: bé. Diu l'oncòloga que tot aquest gran dolor que tinc, és de dos tumorets que tinc a la zona de l'ingle esquerra, que han decidit venir-me a veure per Nadal. Pauta de medicaments antiimflamatoris i calmants d'alta volada, i descans gairebé absolut, per veure si marxa la visita dels tumorets, i així no hem de pendre mesures més dràstiques. Vaig amb el bastó del meu pare, per no fer força amb la cama esquerra .
Pel que fa al día que vaig fer-me la gammagrafía , vaig topar amb la dona més histèrica que he trobat en els darrers temps.Quan vaig tornar a l'ICO , perque em fessin la gammagrafía , després de passejar dues hores, un cop posar el contrast, el que vaig trobar al passadís que hi ha abans d'entrar a la sala de màquines era practicament un CSI Las Vegas: 2 persones de seguretat, una mare (la histèrica) amb sa filla, i tot el personal de medicina nuclear. Resulta que a la filla de la histèrica li havien robat la cartera. Segons ella, era més que evident que alguna d'aquelles persones que tenía al davant (totes vestides de color blanc) era el/la lladre. Volía, ella soleta registrar.ho tot i per aixó el primer que feia era fer uns crits absolutament desbordants. Les persones vestides de blanc li van dir que de registrar.ho tot, rés. Que hi havia informació confidencial de pacients i que de cap manera ella podía accedir.hi.
En fí, per fer.ho curt i senzill: Tota la película va durar cap a tres quarts d'hora , temps en el que els serveis d'aquella secció de medicina nuclear van estar parats. Tot perque la senyora, va considerar que a la seva filla li havien robat la cartera, que havia sigut algú del personal i que cridant com una histèrica ho solucionaría tot. Quan la senyora i la filla van marxar cap als Mossos d'Esquadra a posar una denúncia, la cartera va apareixer damunt d'un mostrador i a sota d'uns folis . Quan li van tornar, la histèrica els va acusar de davant la por de la denùncia , la lladre del personal havía fer apareixer la cartera.
Passés el que passés la histèrica tenía clar la seva vesió dels fets.
Si aquesta senyora, hagués conservat la CALMA des del principi , hagués pogut evaluar totes les possibilitats abans de qualificar i acusar al pesonal de lladres, paralitzar el servei de diagnosi, i fer venir mal d'orelles a la meitat de la gent de la sala d'espera amb els seus crits.
La CALMA és un gran valor, creiu-me.
Pel que fa al dolor, amb el que fa temps que anem de la mà, intento controlar-lo amb una bona medicació, descans, una ment minímament lúcida i molta.........CALMA.
divendres, 22 de novembre del 2013
CAPÍTOL 82. L'ÀVIA...LOLA
Hola flors
L'àvia Lola ahir va fer 54 anys.
Intento no posar dates a rés, però us he de dir que hi ha moments en els que no hagués pensat mai en arrivar.hi.I de la manera en la que ho het, a més.
Ahir, passejant amunt i avall, pel passadís de casa de ma filla, amb el meu net Pau en braços, era la persona més feliç del món. Val la pena lluitar per viure aquests moments de plenitud.
Sí, flors, el dia 16 de novembre va neixer el meu net Pau.
A aquesta familía costa molt de fer les coses fàcils, i la meva filla va tenir uns problemes post-part que han fet que per a ella, i pels que l'estimem, tot el procés no hagi sigut el més fàcil posssible, al contrari.
Ara és va refent poc a poc, i entre tots intentarem cuidar-la i fer que és cuidi.
Ahir vaig voler una fotografía de l'àvia Lola amb 54 anys, i en Pau amb 5 dies. I és aquesta que vull compartir amb vosaltres:
No sé qué dir-vos. És una experiència única, de vida, d'il.lusió, d'amor...
Amor per la Laura i en Quim, per en Pau, que aglutina en aquests moments, la sensació tant gran d'amor cap a moltes persones que sents.
Per vosaltres també en sento. I és a flor de pell en aquests instants i dies.
Gràcies per ser.hi.
No tinc gaire paraules avui. Simplement disfruto aquests moments.
L'àvia Lola
dimecres, 20 de novembre del 2013
CAPÍTOL 81. L'Spot...els horaris i L'ÀVIA...
Hola flors,
Ja sóc àvia.
Però si em deixeu d'aquest moment de màxima plenitud i felicitat, us en parlaré en el proper capítol. Perquè tot just són a casa tots tres : La Laura, en Pau i en Quim, i hi han hagut problemets, i em falten fotos...o sigui que pel proper us preparo un monogràfic de les àvies.
Ahir vaig tenir quimio amb el següent horari:
A tres quarts de sis del matí em vaig aixecar.
A tres quarts de set había d'ésser a punt per que l'ambulància em recollís.
A un quart de vui em va recollir.
A tres quarts de nou em van fer l'analítica.
A dos quarts d'una em van començar la quimio, després de validar l'analítica.
I a tres quarts d'una és va fondre l' SPOT !!!!!!!!!!!!!
I us preguntareu que és aixó de l'SPOT?????
Doncs és el programa informàtic que regeix tot l'I.C.O.
Consequència: No és va fer cap més visita, no és va preparar cap més quimio, no és va fer cap més programació, no és va fer cap més quimio, no és va fer rés. TOT PARALITZAT.
Tot passa per l'Spot: els horaris, les dosis, els medicaments, els torns, tot.
Fa uns anys, encara existía la possibilitat de fer alguna cosa de manera manual. Ara no.
A mi no em va preocupar la situació, perque ho entenc. La gent que anava darrera meva, els van fer anar a dinar i els van explicar la situació. No sé pas a quina hora sortíen ahir, no m'ho vull ni imaginar. Per la meva banda vaig ésser a La Bisbal, cap a les 3 de la tarda.
Ja ho veieu, tant forts que som, és penja el programa, i tot l'I.C.O. de Girona immobilitzat.
Fa reflexionar aixó.
Qué farem el día que és penji, durant més de 4 o 5 hores i tinguem necesitats de continuar amb els nostres tractaments?
Suposo que hi deu haber protocols d'emergència.
En tot cas,ahir em vaig lliurar pels pels d'una espera encara més llarga.
Gràcies SPOT!!!!
Bé, flors el 82, l'àvia.
Cuideu-vos
La Lola
dimecres, 13 de novembre del 2013
CAPÍTOL 80. EL DOLOR, ELS LLIBRES ...I LA SETMANA DE DESCANS
Hola flors
Aquesta vegada m'han regalat una setmana més de descans. M'ha servit, entre d'altres coses, per tenir uns dels dies amb més dolor de la meva vida. He de demanar més pautes per que la que tinc per casos així ja no em serveix. Una de les coses que tinc a casa és morfina per quan el dolor apreta molt. La morfina, és fora de la pauta. Aquesta , està composada per una combinació d'antiimflamatoris i analgésics.La morfina la tinc de suport. Me la puc prendre, tinc un màxim de miligrams per día evidenment, quan la pauta no funciona, i necesito com diu el seu nom, un suport.
Pendres la morfina i al cap d'una estona tenir mareig i nàusees és tot d'una. Però també pendres la morfina significa que el dolor se'n va per unes hores. El cap et queda embotegat, no acabes de coordinar prou i has d'anar en compte de no empassegar i caure. Sols dormir també. En fí, he passat a la meva vida de no pendre drogues,enteses com tabac, o alcohol, a fer.ho d'alta gamma. Tot sigui per no patir. A la nit em donen un opiaci de llarg espectre, per controlar el dolor , també,durant unes quantes hores.
Ja ho veieu, no m'hi posso per poc.
Un día fotografiaré les pastilles que em prenc en un dia, més totes les que em posen setmana sí , setmana no a la quimio. No per rés, per curiositat.
Setmanes com aquesta, quan aconsegueixo tranquilitzar.me i que el dolor em deixi, llegueixo força. Ara tinc tres llibres començats:
Un per l'hotel Trueta:
Un pel sofà:
I un per la tauleta de nit:
Tots molt diferents i tots engrescadors, que m'ajuden a recuperar poc a poc el gust per la lectura.
M' estic plantejant si tornar a demanar una setmana extra de descans.
Amb l'experiència d'aquesta hi reflexionaré abans de fer.ho.
Ahir vaig fer quimio, i tot ha sigut pendre'm la cortisona d'abans i durant la quimio , i la quimio en questió i desapareixer el dolor. En fí, ja hi pensaré...
Apa, flors, sigueu feliços, a veure qué feu amb les vostres setmanes extres de descans i sobre tot lleguiu , que val la pena.
Tot s'arrglarà, i com diu la Scarlett O'hara: Demà serà un altre dia...esperem.
Ptons
La Lola
dijous, 7 de novembre del 2013
CAPÍTOL 79. LA TRILOGÍA DE CAPÍTOLS. LA MÚSICA...I L'AMOR. PART 3ª
Hola flors
Efectivament el dilluns dia 4 vaig anar a buscar resultats.
La cosa va anar bé. En el TAC s'observen els tumors a l'esquena, encara que no sigui l'objectiu d'aquesta prova, i pel que fa als pulmons, els nóduls no identificats continuen amb el mateix tamany, cosa que ens fa pensar que no són cancerígens, i els tres tumors del fetge, només n'hi ha un que s'ha mogut, però ho ha fet tant sols un milímetre, cosa que no és considera creixement en el món protocolari del càncer. Pel que fa als marcadors tumorals, en la darrera analítica és mantenien parats a 300. O sigui que no sabem perquè han anat pujant fins a 300, però de moment els hi agrada el número i s'hi han quedat. Aquesta setmana, he tingut un altre atac de dolor , provinent del tumor que tinc a la L4, però com que ha coincidit amb una setmana extra de vacances que vaig demanar, ho estic passant de la millor manera possible. La propera setmana tinc quimio, l'altra també, l'altra descans i el dia 2 de desembre , metge.
Deixant de banda la part médica, avui entraré en la tercera part d'aquesta trilogía de capítols, podriem dir-ne, musicals.
Us vaig deixar tornant a l'Empordà, i refent el meu cos i la meva ment, després , del càncer de pit que vaig tenir als 39 anys, i després d'una experiència en l'àmbit personal força desastrosa.
L'Empordà, i sobre tot la meva familia i els meus amics em van curar. Els primers anys dels quaranta els recordo força intensos i durs i macos al mateix temps. Va ésser época de reconstrucció i época també d'il.lusions i de viure amb intensitat. Va ésser una época de projectes nous: una llibreria, i época de molt de treball. La música va tornar a la meva vida quan a l'Aula d'Adults, van decidir fer-nos cas a uns quants que erem a una llista d'espera, podriem dir-ne i fer un curs nou de Cant Coral. A partir d'aquí, va neixer les Noves Veus, i posteriorment el Cor Carreras Dagas. Abans però vaig passar la temporada del country. Una música molt americana, si voleu, però amb la que vaig disfrutar moltíssim , sobre tot ballant-la.
El Cor Carreras Dagas, ha coincidit en la meva vida, amb una pila d'experiències vitals importantíssimes.
El càncer ha tornat a apareixer i m'ha retirat de la vida professional, abans d'hora. El meu pare se n'ha anat. Ens ha deixat orfes i el trobem a faltar. La meva filla serà mare d'aquí quatre dies. Jo he trobat una serenitat, una maduresa, i un saber viure, que tot i que desapareix de vegades, torna a explosionar al cap d'alguns dies i em permet tenir la tranquilitat suficient per encarar.ho tot de la millor manera possible.
He canviat de pis, de vida, i de manera de viure diria jo.
I en aquest projecte de viure dia a dia, la música hi torna a ésser present. En aquest grup humà que és el Cor Carreras Dagas, amb les seves diferències, moments més o menys divertits i més o menys tensos, sempre hi ha un moment, entre cançó i cançó, per l'humor, l'amistat i el creixement com a persona dintre d'un grup.
Cantem una mica de tot. Hem fet un parell de projectes, culturalment molt interessants i sobre tot en aquests anys que portem de treball, hem aprés molt.
Ara, quan veig el programa aquest de TV3, OHD, no em sento gaire identificada amb rés més que el sentit de formar part d'un grup humà amb un mateix objectiu: disfrutar de la música, disfrutar cantant.
Uns ho fant posant per davant l'espectacle, els altres amb el gospel com a punt central del seu repertori, els altres amb molta técnica i coneixements músicals, i tots plegats , aixó sí, amb el goig i el plaer que aporta cantar a la seva vida.
A banda de que tot el cos participa en l'acció de cantar, l'ànima i el cor, també ho fant. I en els moments , minuts o hores, que dura l'actuació o l'assaig, t'oblides de les mediocritats que dominen el nostre dia a dia, i t'omples d'energía.
Disfruto cantant i tot i que de vegades és un esforç físic que degut al meu estat, em costa, la recompensa és absoluta.
Aixó pel que fa a la música. I pel que fa a l'amor, és present en la meva vida de moltes maneres, i cap a moltes persones i coses. Aixó sí: sempre d'una manera tranquila. Són amors tranquils.
Ja n'he tingut prou a la meva vida d'experiències fortes.
Vaig tornar a l'Empordà amb 40 anys, buscant tranquilitat...i ara l'he trobada. Una mica tard? Pot ser sí o pot ser no. Tot té el seu moment. I per a mí ara és el moment de músiques tranquiles...
Música clàsica, cantautors, boleros, balades, el meus clàssics de capçalera: Paul Simon, Mark Knopfler, The Boss, tota la música mexicana possible. Tot no gaire fort, i amb un bon sofà i una bona infusió i mirant el paissatge de les Gavarres pel balcó...
I ara és el moment també de dir-vos que poseu música a la vostra vida.
Que, moltes vegades, tots els records que tenim, van lligats a una cançó o a una música.
Ara n'estem construint de records que també , un altre día , iràn de la mà d'una bona cançó.
Com diu la cançó, mexicana és clar, QUE TE VAYA BONITO!!!!
Cuideu-vos
La Lola
dimarts, 29 d’octubre del 2013
CAPÍTOL 79. LA TRILOGÍA DE CAPÍTOLS. LA MÚSICA...I L'AMOR . PART 2ª
Hola flors
Efectivament estic en "espera" fins el 4 de novembre, día en el que aniré a buscar resultats.
Us vaig deixar en el primer capítol amb l'aparició d'un músic de Cruïlles, pel que vaig deixar la" meva carrera periodística i artística" a Ràdio Olot. Em vaig oblidar de dir.vos, que ja a Olot vaig tenir contactes i vaig ésser a l'organització de J.J.M.M.
Bé, apareix el músic, i jo tant decidida com sempre, dic: ja que m'he casat , el primer any no em quedaré pas a casa. Vaig agafar els trastets, i allà on actuava l'Orquestra Amoga, allà hi era jo, DURANT TOT UN ANY!!!!!
No en tenía prou amb les escales musicals que fa un trompetista quan assaja, (molt pesat), no!!!!!!!! de bolos durant tot un any acompanyada de més d'una dotzena de músics, entre ells el meu home.
Us he de dir, que era una época, en la que una orquestra com la Amoga, podía fer 200 bolos l'any. També, era una época en la que els mateixos músics muntaven i desmuntaven els instruments i estris de l'orquestra. Anavem amb autocar, (de fet al músic el vaig coneixer així: el meu pare duia l'autocar i a mí de petita el músic em duia a la falda) És que ens portem 20 anys!! No penseu malament!! Qui s'ho havia de pensar!!
El que us deia, era molt i molt cansat, però jo m'ho passava bé. En l'Orquestra sempre m'imaginava que era una de les cantants que feia cors. Mai m'he imaginat com a solista de rés. En canvi, posar-me darrera el micròfon i sommiar que algún dia cantaría acompanyant al cantant, aixó sí que m'agradava.
A cada bolo, escoltava tot el repertori de l'Orquestra, i a casa assaig diari. A més , a mí en aquella época em va donar per estudiar piano i solfeig. Vaig fer dos o tres cursos de cada cosa. La música era prensent cada día i a tota hora a la meva vida. A banda d'aixó, vaig entrar a la Junta de J.J.M.M. a La Bisbal, amb en Ramón Piera de President. Ho recordo amb reunions a can Piera, i com una época maca, amb un President que coneixía totalment el món de la Música Clàssica. Un plaer.
Pel que fa a l'Orquestra, després d'un any , me'n vaig cansar de seguir-los a tot arreu. La part musical és la bona, però n'hi han moltes que no ho són tant : creieu-me. Sempre dic que veure una gran persona, molt amic del meu home, que cada matí esmortzava un o dos o tres martinis negres...costa.
El seu fetge i ell ja no hi són, (fa anys) i sempre dol, més per una noieta de 20 anys veure com la gent és fa malt bé la vida.
Vaig continuar escoltant l'Orquestra, i tant, però a un ritme normal.
En aquella época també vaig decidir que volía cantar en algún lloc, i doncs ja que vivía a Cruïlles, vaig anar a petar al "Vol d'Oreneta". Ho recordo amb molta tendresa. En Follía, una gran persona, i una colla de gent que disfrutavem fent els nostres "gorgoritos" com a Coral.
Aquí li sumem el naixement de ma filla, al cap de 2 anys, i tindreu l'época més important de la meva vida. I si la recordo, ho faig sempre, emvoltada de música.
Tot aixó va durar 11 anys. La música seguía ...però l'amor se'n va anar.
Al cap d'un any la meva vida ...i l'amor em va portar a Bellaterra. La meva parella era el "fan" número 1 de la música electrónica. Un tipus de música que us he de reconeixer que no coneixía gaire.
Jean Michel Jarré, Mike Oldfield, etc, etc. Aixó sí: a un volum inadmisible per a les meves orelles. També va ésser una época, amb grans concerts: The Boss, Dire Straits, Paul Simon and Graceland, etc, etc,
8 anys que van ésser de llums i ombres, de fet, igual que la música que vaig escoltar. De fet, igual que la vida, no? Les ombres van fer acte encara més de presència al final d'aquests 8 anys. Als 39 vaig passar mig any fent quimio, i tres mesos fent radio. Després de l'últim día de fer radio, la Lola va tornar cap a l'Empordà. L'endemà mateix. Quan les ombres no et deixen, el millor que pots fer és marxar...
Torno a l'Empordà, amb una altre música...i amb un altre amor...: l'amor per mí mateixa, per la meva persona. I de la mateixa manera que reconstrueixo el meu cos , després del càncer de pit, reconstrueixo la meva ànima que era plena d'ombres ...i a poc a poc vaig tornar a trobar la llum de l'Empordà.
I ara ja vindría la tercera part.
Aixó serà un altre día.
Per cert l'Orquestra Amoga era Internacional, eh??? Mireu quins avions!!!!
Sigueu feliços, i feu fora les ombres. Segur que trobareu un punt de claror en algún lloc. La Lola
dijous, 24 d’octubre del 2013
CAPÍTOL 79. LA TRILOGÍA DE CAPÍTOLS. LA MÚSICA I ...L'AMOR. PART 1A
Hola flors
Ahir vaig fer quimio. Aquesta és una mostra de les bossetes que baixen per les meves venetes, quan porto una mitja horeta. Aixó que veieu aquí triga, una hora i mitja més.
Ara, menys la visita amb la psicooncòloga tinc lliure fins el dia 4 de Novembre.Bé!!!!
He decidit, que fet i fet, que el meu blog és com un llibre per capítols, vaig a fer una trilogía de capítols.
Com que m'estàn fotent tanta "canya", i estic molt per casa , tinc temps d'escriure.
La música sempre ha estat present d'una manera molt important a la meva vida. Si he de començar aquesta primera part de la trilogía de capítols ho faré per quan tenía 17 anyets.
Un bon dia vaig decidir que les matemàtiques havien esgotat la meva paciència al batxillerat. I a 3er de B.U.P., amb unes notes de promitg molt alt, i quan només em faltava un trimestre per finalitzar el meu títol de batxillerat, vaig plegar. M'arrepenteixo de molt poques coses a la vida, perque sempre he pres les meves própies decisions i he acceptat les consequències. Però aquesta és una d'elles.
Com que sóc així, i tothom m'ho va deixar clarissím a l'endemà ja treballava. En una fàbrica de plats congelats: croquetes, patates farcides, etc, etc. El cap, per fer-nos més "alegre" la feina, tenía Ràdio Olot posada a tot drap tot el dia. En aquella época (Josep Puigbó, Joan Bosch), només existien a les Comarques de Girona 3 emissores: Ràdio Olot, Ràdio Girona (SER) i Ràdio Figueres (COPE). Qui treballava a Ràdio Olot, teía molts números per treballar amb Ràdio 4 (la cadena catalana de RNE), el Punt Diari i revistes comarcals a la Garrotxa, com ara "La Comarca".
Resulta que entre croqueta i croqueta, vaig sentir que buscaven una locutora a Ràdio Olot. I jo cap allà a fer el que avui en dia s'anomena un "càsting". Me'l van fer, el director, Marc Barberí, en LLuis Illes, i en Joan Bril.li. Si voleu que us digui, qué em van fer fer, us diré que no me'n recordo gaire: Fer veure que presentava el Festival d'Eurovisió era una de les coses, aixó sí. Aquesta no se m'ha oblidat mai. A banda de llegir molt per sentir la meva veu per ràdio, i sobre tot vocalitzar. Si us fixeu amb en Puigbó i en Bosch, veureu que són de la vella escola: vocalització al poder. Si m'heu vist o sentit, alguna vegada presentant algún acte, sabreu que a mí també m'han ensenyat així. RESUMINT: al cap d'una setmana ja no feia croquetes. Era oficialment la nova locutora de Ràdio Olot. De la mateixa manera que vaig entrar a Ràdio Olot, ho vaig fer als altres mitjans tal i com us he comentat abans. L'il.lusió més gran del meu avi i la meva família, va ésser el día que vaig fer la primera conexió Ràdio Olot -Ràdio 4 i em van sentir per tota Catalunya.
A la ràdio feiem de tot, però sens dubte recordo dues coses amb molta tendresa: els bombers i la música.
Nosaltres, llavors erem al Claustre de l'Esglèsia del Carme, al costat mateix d'on eren els bombers. Quan és declarava un incendi, sortiem en Rafael Arau que estava més boig que una cabra, i jo darrera els bombers a tota màquina per cobrir la notícia. Era emocionant. Jo crec que lo de conduïr ràpid em ve d'aquella época. En Rafael duia el cotxe i creieu-me que els bombers no se'ns van escapar mai.
L'altre, la Música. Feiem programes de cançons dedicades, i a més a més, en les hores entre programa i programa, possavem música al nostre gust: nosaltres erem programadors, locutors, redactors, técnics...tot en 1. En aquella época van néixer els Dire Straits amb el Sultan of swing. Van passar coses molt importants en el món de la música i jo com espectadora privilegiada era a primera fila.
A banda d'aixó, llavors, qualsevol artista català o espanyol que era de gira anava a les tres emissores gironines. He entrevistat, i tinc records realment divertits i moltes anécdotes, a molts dels artistes que als anys 78,79 i 80 eren el número 1 a Catalunya i Espanya.: Montserrat Caballé , Mari Carrillo(actriu) , Miguel Bosé, Victoria Abril, (actriu), Betty Missiego, José Velez, Peret, Maria del Mar Bonet,Andrés Pajares (cómic) Núria Feliu, etc, etc.
També vaig entrevistar a molts dels polítics que ara tenen i han tingut un lloc destacat en l'actualitat catalana Però de tots ells només vull parlar d'un: Ernest LLuch i ho faré un altre día.O sigui que vaig passar una temporada pletórica i esbojarrada: les discoteques de Girona tenen molts records dels locutors de Ràdio Girona, Ràdio Figueres i Ràdio Olot, amb artistes renombrats fent la darrera copa després de l'actuació al Teatre Municipal de Girona.
Tot aixó és va acabar l'any 1979 quan va apareixer un músic de Cruïlles, i la Lola se'n va anar al Baix Empordà amb el músic i va deixar "las luces y el esplendor de la fama" a la capital de la Garrotxa.
Aixó serà el segon capítol d'aquesta trilogía de Música...i amor.
Apa, fins la segona entrega d'amor...i música.
Sigueu minimament feliços.
La Lola, quimiòtica, amororosa i musical!!!
dimecres, 23 d’octubre del 2013
CAPÍTOL 78. LA LOLA I " LES TRAMPETES" ALS TACS
Hola flors
Avui una altre nit d'insomni.
Dimecres passat vaig fer quimio, ahir tac, i avui altra vegada quimio. L'ambulància em vindrà a buscar a les 6.30. Avui l'hotel Trueta encara no estarà posat quan siguem allà. En fí...
La setmana ha sigut "xungueta". Bàsicament, 2 dies minimament normals i la resta, en posició horitzontal, combinada, amb assistència permanent a l'habitació del lavabo de casa meva.
A tot aixó, ahir a la tarda em van fer un tac. En dos anys , més o menys, en dec portar uns 15 de tacs. Sempre és el mateix: et truquen, com sí no n'haguessis fet mai cap, et diuen 6 hores en dejú i porta una ampolla d'aigua de litre i mig.
Els malalts que ens passem una mitjana de 15 hores setmanals a l'Hotel Trueta, dessenvolupem un sentit de supervivència hospitalària, i d' inteligència a l'hora de minimitzar els efectes colaterals d'estar tantes hores en un hotel d'aquestes característiques. Amb el tac, he de reconeixer que faig "trampetes".
Un dia observo, que només m'he cruspit la meitat de l'ampolla d'aigua i ja em fan entrar. O sigui anem a pams i per ordre. Quan entres per fer.te un tac, primer et fan signar una espècie d'autorització que un bon día em vaig llegir, i mai més. Bàsicament dons el teu consentiment , en tots els sentits, per la prova que et van a fer, contrastos inclosos, i no m'en recordo, però suposo que deus eximir de qualsevol responsabilitat a l'ens hospitalari, en cas de que passés alguna cosa. A continuació, diuen el teu nom a l'equip del tac, i més o menys al cap de cinc minuts, si tot va bé, i normalment hi va sempre, surt un infermer o auxiliar que et diu DOLORS JA POTS COMENÇAR A VEURE AIGUA. Un dia em van posar, a banda del contrast a la vena, que aquest no me'l perdo mai, contrast a dins l'ampolla.
LLavors, veig que un dia amb mitja ampolla entro, l'altra amb tres quarts, després hi ha l'estricte que me la fa veure tota, i després al.lucineu!!!! hi va haber un dia , que coincidia amb el canvi de màquina del tac, que no em van avisar de que comencés a veure, jo els hi dic, i em diuen : JA T'AVISARÀN. i al cap de cinc minuts em venen a buscar i els hi dic: ÉS QUE NO M'HEU AVISAT I NO HE BEGUT GENS. I diu: no passa reeeeees, ja pots entrar. LLavors , o ets mitjanament idiota, o entens que no tens cap necessitat per fer el teu tac de veure't toooooot un litre i mig d'aigua. La gent que fem quimio tenim sempre l'estómac en estat catatónic. En un estómac quimiótic, buit de 6 hores, posar.hi un litre i mig d'aigua en 10-15 minuts és mortal. Et venen vómits, nàusees i altres subtileses.
De tal manera que la Lola, a partir d'aquell dia en el que vaig estrenar el Tac-donuts nou de la marca Phillips
va decidir portar una ampolla de litre i mig, aixó sí, de la marca pijorra Solán de Cabras, que té la particularitat, de que l'ampolla és de color blau fosc a fer els tacs . Quan em diuen : Dolors ja pots començar a veure aigua, jo els hi dic: sí, vaig primer al lavabo i començo. Al lavabo, faig servir una mica menys de la meitat de l'ampolla per rentar-me les mans, i surto i em vec tranquilament l'altre meitat de l'ampolla. Surt l'infermer i diu : "com ho portes" i jo: "gairebé estic". Tot és més fàcil i vaig bé igual . Ningú s'ha queixat de moment i jo em lliuro de 45 minuts de vómits i nàusees, pel que és veu , del tot innecesaris.
Pssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss
No ho digueu a ningú.
La diferència més gran que trobo jo,del tac vell a aquest de la foto, és que abans eren els infermers que et deien "no respiris" "respira", "com vas?", etc.
Ara la maquinorra aquesta, en CASTELLÀ, et diu : COGA AIRE, NO RESPIRE, i quan has passat pel donuts: RESPIRE PERO NO SE MUEVA. I apa, així dues vegades. El líquid que t'entra per les venes també te l'enxufen maquinàriament, ara els símptomes són els mateixos: més "merda" dins el cos, un gust indescriptible a la boca, escalfor per tot el cos i unes ganes de fer pipí horroroses. ALEGRÍA!!!!!!!.
Tot aixó per saber sí els meus tumorets al fetge han decidit fer de les seves, i si a la meva part toràcica o abdominal, han decidit posar.hi a viure alguns altres elements no autoritzats, però que fan el que volen.
RESPOSTA: 4 de novembre
Ja us ho faré saber.
Apa, si algú no s'ha fer mai un tac, ja sabrà de qué va. Us he de dir que és de les proves més fàcils i ràpides de fer. Malgrat el que us he explicat, quan te'n fant un i et trobes bé, no té cap problema.
Salut floretes.
Cuideu-vos
La Lola, "tramposilla"
dijous, 17 d’octubre del 2013
CAPÍTOL 77. LA POR
Hola flors
Dilluns vaig fer analítica, visita amb l'oncòloga i piscooncòloga.
Ahir quimio.
Des del día en que vaig estar ingressada a l'Hotel Trueta, 9 dies, 5 dels que després em van dir que era fora de perill, rés ha estat igual per a mi.
El que passa és que ho he anat sortejant, com he pogut. Hi ha temes que no parlo ni amb la família ni amb els amics. Hem sembla que els espanto, que no és el moment, que necessiten veure'm forta, i que les persones no estant per aquests temes. Aprofito per inventar-me , ara que pateixo una altra nit d'insomni, que a vosaltres els que seguiu el meu blog, que ja sobrepassa les 5.000 visites per cert, no us conec de res a cap, cosa que és mentida, i així us ho explico.
No trobo l'il.lusió dins meu. La faig servir però de manera sistemàtica, perque el meu tarannà i el meu caracter s'ho porten.. Però no en sento d'il.lusió.
Ric, però no estic alegre. Al contrari, més aviat irrritable i enfadada amb gairebé tot el món. Em molesta amb escreix l'imbecilitat humana (inclosa la meva).
I més que rés tinc POR. Por intercalada amb segons d'angoixa. POR de què? us preguntareu. De tot. Visc amb la por. La porto enganxada al cos, a la ment. Forma part de mí. La tinc integrada.
I com que a mí la por no m'agrada gens és produeix un conflicte dins meu que només em dona que intranquilitat, una necessitat de distreure'm constant per no pensar, i un fugir.
Ara, entre la feina que fa la meva psicooncòloga i la que faig jo , estem posant un mirall davant meu, per afrontar-la d'una vegada per totes.
Tinc la sensació, que visc cada día , no com si fos el primer de la meva vida, sinò com si fos el primer de la meva mort.
Per dir.ho d'alguna manera estic morint, no vivint. I aixó, que no sé si ho enteneu perque és una sensació, és horrorós.
I tot aixó: vull arreglar.ho , vull sortir d'aquí, vull SENTIR il.lusió, alegría...vull SENTIR que cada día és un naixement ple d'oportunitats, de vivències, d'ocasions per viure tot tipus d'emocions i coses .
La malaltía està agafant terreny i la deixo fer, i aixó no pot ésser.
Ella és ella, i jo sóc jo. No tot el que em passa és perque tinc càncer. Hi han moltes coses més a la meva vida. i he de colocar-les al lloc adient.
No us penseu que el capítol d'avui és un capítol trist.
No ho és.
És d'esperança, en que estigui fent el primer pas d'un camí que vull fer per tal de poder trobar tranquilitat i serenor suficient per viure sense POR.
No m'agrada per rés donar consells. Però avui farem una excepció: Feu fora la POR. No serveix per gairebé rés. Normalment les nostres pors són les nostres limitacions.
Fora PORS.
Cuideu-vos.
Us estimo molt.
La Lola
dimecres, 9 d’octubre del 2013
CAPÍTOL 76. ELS CARGOLS
Hola flors
Amb el meu estat d'ànim fortificat, després de la visita de la psicooncòloga, el shiatsu, i el meu natural, em va venir de gust fer una expedició empordanesa a CAÇAR CARGOLS.
No sé qué passa, que si miro aquests 4 o 5 anys des que torno a estar malalta, em reconforta molt el contacte amb la natura.
Vam preparar l'expedició amb la meva mare. Vam decidir que el dia clau per l'operació era dissabte passat. També vam decidir que noooooo calía anar massa preparat: aniriam a una petita vorera, i agafaríem 4 cargolets sense despentinar-nos.
El divendres a la nit vam quedar, i el dissabte a dos quarts de vuit del matí, cap a l'ermita d'Esperança a Cruïlles, a CAÇAR CARGOLS.
Primer us he de dir, que vam quedar enfangades fins a dalt. (Les botes al garatge que hi fan molt bonic).
Després, que ja començava a sortir el sol, i no és gaire amic dels cargols. Amb tot i aixó, vam agafar una seixantena de cargols. Basicament eren a les branques de fonoll i no em vaig haber ni d'ajupir.
Dissabte al vespre, amb tota la parafernàlia feta: la xarxa, els pals dins la xarxa perque els cargols s'enfilin, els diaris perque el terra no s'embruti, tot controlat.
Comença a ploure, és fosc i els cargols decideixen sortir de la xarxa , que no era prou estreta per tenir-los quiets. Comencen a pujar i baixar pel meu cel-obert.
Jo vaig tenir una crisi urbanita, i com que la meva faceta rural és molt recent, vaig necessitar tenir absolutament CONTROLATS als cargols, i em vaig passar la nit del dissabte al diumenge, baixant cargols de les parets del cel-obert.
I quan dormia, sommiant, que els cargols m'envaien el llit, l'habitació i sobre tot la cara. Com una pelicula de terror: LA LOLA I L'INVASIÓ DELS CARGOLS
Al matí vaig recuperar la lucidesa, i vaig netejar tot el cel-obert, i vaig posar tots els cargolets en una altra xarxa més adient.
Ja ho veieu, de vegades no necessito a ningú per petar-me de riure. Jo soleta, monto uns moments caòtics força divertits.
Per cert, continuaré anant a buscar cargols. Amb botes, una mica més d'hora, i colocant-los al lloc adient.
L'olor de l'humitat de l'herba, el color dels camps a aquesta hora és increïble: hi hagin o no cargols.
Us ho recomano!!
Cargol, treu banya....
La Lola
dimarts, 8 d’octubre del 2013
CAPÍTOL 75. ELS PSICOONCÒLEGS...
Hola flors
Ahir dilluns, oncòloga, amb resultats de la ressonància, i analítica. Concretem: Ressonància certifica lesions a la columna. Tot igual. Marcadors: pujant, som a 300 ja. Falta fer TAC. Aquesta setmana repós, i dilluns ens veiem amb resultat TAC, a veure qué passa, analítica i programarem. Perquè en principi , el fet de que els marcadors vagin cap amunt, pot ésser degut a varies coses. Ho investigarem. Tot aixó que sembla molt breu, va durar 2 hores.Després vaig anar a visitar la meva psicooncòloga amb la que fa 15 dies que torno a treballar.
De psicooncòlogues, des dels 39 anys, que vaig entrar en el món del cáncer n'he conegut moltes. Sempre dones. I mai m'he entés amb cap. Fins ara.
Tinc una amiga que n'és, i treballa a l'Hotel Trueta. Ella fa tot el que pot com amiga, però no pot ésser la meva psicoòncologa. En canvi va ésser ella qui va tenir l'idea de que em visités l'actual. I sí que va ésser una bona idea.
Si en alguna cosa m'ha reafirmat el càncer, és que no tinc perque passar per més situacions de compromís que les estrictament necessàries. I així ha estat amb les psicooncòlogues: La primera em va durar un dia. Després li vaig dir que aquella relació no prosperaría i que prefería deixar.ho. La segona va ésser als 40 anys, i va tenir la mateixa fí. I la tercera ha sigut ara no fa gaire, mentre la "meva oficial" era de baixa. Aquesta va durar més, però per la meva bona voluntad, tot s'ha de dir. I és va acabar amb silenci...que de vegades és millor.
Qué ha passat? Que totes tres, treballen amb el manual davant els ulls, sense mirar la persona amb la que parlen. Ni escoltar. Van a la seva, amb el seu llibre d'instruccions que no lliga gairebé mai amb mi.
Ara, faig de tant en tant, quan ens ve bé, sessions amb la "meva oficial". I m'ajuda: a veure les coses amb una altra perspectiva, a relaxar-me i agafar-m'ho tot amb molta més paciència i calma, a relativitzar.ho una mica tot. A enfrontar-me amb les meves pors i el meu dia a dia.
No sé si teniu una persona així a la vostra vida. Realment no ha d'ésser pas un-a psicòleg. En el fons és una persona que t'escolta, enten de qué li parles i té molta experiència amb malalts de canceret. I aixó és nota molt. Surts de la sessió amb feina per fer, però també amb la sensació de que pots fer.ho i si ho fas...estaràs millor.
I d'aixó és tracta. no?
Gràcies als psicooncòlegs que han passat per la meva vida, he trobat a la que tinc ara.
Aquesta és la manera correcta d'agafar-s'ho, no?
PONGA UN PSICOLOGOCA EN SU VIDA!!!!
És broma, eh? Poseu el qué volgueu a la vostra vida. Que us ajudi i us serveixi per portar.ho tot una mica millor.
Cuideu-vos
La Lola
divendres, 4 d’octubre del 2013
CAPÍTOL 74. El D.N.I, l'economía...i altres nimieses.
Hola flors
Estic amb els dos dies de ressaca grossa de la quimio. Per aquí, dormint molt poquet i passant-ho el millor posible. Ahir, que lo meu era anar com una moto, em va tocar anar a renovar el DNI español,que em caduca aquest mes d'octubre. Sobre tot, demana hora. Les 12 a Sant Feliu de Guíxols. Vaig comptar 4 funcionaris de paisà, i 12 policíes, en l'estona que vaig ésser allà . La meva pregunta, és són només 12, o n'hi ha més, i què fan exactament?. N'hi ha 1 que porta la llista de reserves exclusivament. Be, ben bé exclusivament no. Em va dir:¨ después de este señor va usted¨. Al mig però, va fer entrar dues families, que segons ell només havien de fer un tràmit petit, i que evidenment no tenien cap hora entre el senyor que em precedía i jo mateixa. Aquests dos tràmits van ésser 3 D.N.I. i 4 passaports. Amb la qual cosa, tot i tinguent hora, em vaig pasar una hora de la meva vida, per fer un tràmit, que espero que sigui el darrer DNI que hagi de fer en castellà.
A banda d'aquesta, sutilesa, us comunico que com a pensionista, amb dret a rés, perque no tinc l'edat ni per descomptes ni per Inserso ni per a rés, he decidit fer economía i estalvi, cassolans.
L'administració de la Seguretat Social ha decidit que ens pujarà, un 0.25 per cent les pensions. Quan em van donar l'invalidesa absoluta, el primer que van fer, és enviar-me tot un llibre a casa, donant-me la benvinguda al món dels pensionistes i explicant-me totes les avantatges que tendría a partir d'aquell moment. Bé, és veu que tota la lletra petita diu que tot aixó depend de l'edat que tens.
Bé, estic lluitant, per arrivar a l'edat adeqüada per accedir a tota aquesta meravella de ventatges. Si sóc a temps, ja us ho explicaré.
Doncs, com us deia, mentre tant, em dedico a posar en un programa a l'ordinador, el preu i les ofertes de tots els productes que faig servir per l'intendència i la manduca de casa. Les sorpresas i els diners que et pots estalviar, amb la mateixa marca i diferents supermercats és la repera!!
Estic descobrint tot un món. Que si l'aigua aquí val, 1.78 i allà 1.95, multiplicat per 50 garrafes, són uns 7 euros que t'estalvies. És un món apassionant, i que em serveix per fer estadístiques i per estalviar-me calerons en aquests dies tant feixucs, i fer-los servir per altres coses més interessants.
Les altres nimieses en les que estic inmersa, són tornar a recuperar l'equilibri, per veure si redrecem una miqueta aquesta salut, i cuidar-me molt. Cosetes i nimieses que us recomano efusivament a tots.
Que les vostres nimieses és converteixin en petits motors per impulsar la vostra vida.
Ah, vigileu amb els tetratrémols....no aniràn pujant per la costa? no será una nova ofensiva per veure si tots els catalanets a base de gas, anem sedant-nos una miqueta més encara? Jo penso donar guerra fins el final.
Que tingueu un bon cap de semana, ple d'estalvi, amb el D.N.I a la boca i amb un munt de nimieses que són la sal de la vida.
Us estimo
La Lola amb el D.N.I renovat.
dimecres, 2 d’octubre del 2013
CAPITOL 73. QUIMIO I ELS DOS DE TV3
Hola flors
Avui dimecres, nova quimio. M'ha tocat la butaca 15 de l'Hospital de día 2, i he decidit fer-ne bon ús , i demanar que em posessin la cadira en posició horitzontal...i a dormir. Una horeta dormint, i una horeta lleguint. Bé, no? Ara a deixar anar la toxicitat tant aviat com sigui posible.
En el capítol 72, us parlava de dos programes de TV3.
Un és el famós "Oh hapy day". Concurs de corals diuen. Jo els he vist els dos programes que s'han emés fins ara i us he de dir que evidenment entenc que és un programa de televisió i que el seu primer deure segur que és l'entreteniment. En aquest sentit, he de dir que em penso que és l'únic objectiu que assoleixen.
El caos mental que tens després de veure aquest programa és de pronóstic reservat.
Els que ballen, que no ballin, els que están quiets que és moguin. Les cançons, una té una dificultat 1 i l'altre 10. Els vestits que tria el programa pels cors n'hi han que són per assasinar-los directament. Conserveu l'essència, però canvieu 50 coses, no, no no canvieu mai. Balleu, però desafineu tant com volgueu. No, entendre les cançons, és una causa menor, si no és vocalitza no passa rés...És un concurs amateur, però hi ha un Cor semi-professional: Deudeveu. (Per mi els millors) Canten coses molt difícils, i normalment afinats, trasmeten i és mouen com angels. Però dels seus integrants n'hi han que han fet musicals professionals i sèries a TV3. O tots o cap no?
I després hi ha lo de la llagrimeta i les emocions. N'hi ha per tant? Tanta pell de gallina, tant plorar?
Jo segur que sóc d'un altre planeta, però a banda de desitjar a tots els companys i companyes de cors que s'ho passin tant bé com sàpiguen i és diverteixin amb aquesta nova experiencia per a ells, que estic segura que hi posen tot el que saben, de la resta no m'interessa rés. Aquests cors no són representatius de la majoria de cors de Catalunya, i a més agafar uns angelets com "Geriona" i els de Tortosa, i volguer-los canviar, quan són els que, fora dels Deudeveu, empasten, afinen i canten veritablement com bons cors, només ho entenc, en nom d'una televisió d'entreteniment, sense gairebé cap més objectiu.
A l'altra banda de l'oceà hi ha "El foraster". No n'esperava gaire d'aquest programa, perque en Quim Masferrer, no és un actor-còmic-presentador, que m'agradi massa.
El vaig veure, però, sense prejudicis. Sempre intento fer.ho amb tot.
He de dir que és un dels millors programes de televisió que he vist darrerament i que us recomano efusivament.
Aquest també et distreu, que és bàsicament el que fa "Oh hapy day" però a més, t'emociona de debó, està fet amb una sensibilitat increíble, el presentador troba el seu punt just. Deixa fer, i fa. El muntatge, la fotografía, el tempo, els personatges del poble que visita durant dos dies "el foraster" molt ben triats. Els silencis, les petites pauses per a saborejar l'essència de poble...la crítica en la seva justa mesura. Genial. Els vaig felicitar personalment a través d'un mail. I us recomano que trobeu 35 minuts de la vostra vida per recuperar aquest programa, que en el seu primer capítol va ésser dedicat al poble de Benifallet.
Felicitats Quim. Vaig molt faltada de trovar 35 minuts enriquidors i que et deixin amb tant bon gust de boca.
Flors, mireu aquest programa. Per cert avui fant la segona entrega. (És una ordre)
Apa, cuideu-vos.
La Lola televisiva
dilluns, 30 de setembre del 2013
CAPITOL 72. EL DOLOR I LA RESSONÀNCIA
Hola flors
Dimecres passat vaig fer quimio. I no sé perque, la nit de dimecres a dijous i la de dijous a divendres, vaig dormir 3 hores cadascuna. La segona va ésser especialment dura: tenía com un "alien" a dins el cos que m'impossibilitava estar quieta.
Després d'aixó, el divendres em van fer una ressonància a la Clínica Girona, amb una màquina oberta, que per ésser oberta, hi estàs tres vegades més que en una ressonància normal. Conclusió: 2 hores i mitja amb el cos absolutament quiet, de tal manera que quan vaig sortir, no sé si el cos era cos encara, o ja era una cosa rara.
A partir d'aquí i d'aixó que us explico, el divendres i el dissabte van ésser dos dels dies que recordo amb més dolor de la meva vida.
Jo ja no tenía rés més per fer. No em podía moure, no podía ni respirar, morfina per aquí, calmants per allà, un estat de confusió total.
El diumenge vaig millorar, i avui he sortit del niu.
Dimecres passat vaig tenir hora amb la psicooncòloga, i em va dir, degut a una experiència que ha tingut ella, MORIR.SE ÉS MOLT FÀCIL , DOLORS, ÉS UN SOSPIR...
Efectivament, morir.se , és molt fàcil, és un sospir...i de vegades viure és molt difícil...no és cap sospir.
Ei!!! que ja he sortit del niu, eh????
Deixeu-me refer com un ocellet i parlarem del OHD i d' El Foraster.
Són dos programes de TV3 : un gairebé per oblidar i l'altra per recordar tota la vida.
Va aneu pensant fins el proper capítol quin és quin.
Petons i abraçades.
La Lola adolorida
Dimecres passat vaig fer quimio. I no sé perque, la nit de dimecres a dijous i la de dijous a divendres, vaig dormir 3 hores cadascuna. La segona va ésser especialment dura: tenía com un "alien" a dins el cos que m'impossibilitava estar quieta.
Després d'aixó, el divendres em van fer una ressonància a la Clínica Girona, amb una màquina oberta, que per ésser oberta, hi estàs tres vegades més que en una ressonància normal. Conclusió: 2 hores i mitja amb el cos absolutament quiet, de tal manera que quan vaig sortir, no sé si el cos era cos encara, o ja era una cosa rara.
A partir d'aquí i d'aixó que us explico, el divendres i el dissabte van ésser dos dels dies que recordo amb més dolor de la meva vida.
Jo ja no tenía rés més per fer. No em podía moure, no podía ni respirar, morfina per aquí, calmants per allà, un estat de confusió total.
El diumenge vaig millorar, i avui he sortit del niu.
Dimecres passat vaig tenir hora amb la psicooncòloga, i em va dir, degut a una experiència que ha tingut ella, MORIR.SE ÉS MOLT FÀCIL , DOLORS, ÉS UN SOSPIR...
Efectivament, morir.se , és molt fàcil, és un sospir...i de vegades viure és molt difícil...no és cap sospir.
Ei!!! que ja he sortit del niu, eh????
Deixeu-me refer com un ocellet i parlarem del OHD i d' El Foraster.
Són dos programes de TV3 : un gairebé per oblidar i l'altra per recordar tota la vida.
Va aneu pensant fins el proper capítol quin és quin.
Petons i abraçades.
La Lola adolorida
dimarts, 24 de setembre del 2013
CAPITOL 71. LES VACANCES, BCN, I LA TORNADA
Hola flors
Les mini-vacances de 12 dies les vaig passar a Barcelona. Vaig tenir, per diverses circumstàncies , el privilegi de veure amb una guia excepcional, la Biblioteca Nacional de Catalunya. Realment un edifici tant en la seva forma com en el seu fons que val la pena visitar. Us ho recomano. En aquest marc imcomparable, actuaven uns mariachis de Jalisco, Guadalajara, Mèxic. Realment ens ho vam passar molt i molt bé. I aquella tarda de dimarts passat, a més no tenía gens de dolor. Mèxic és va tornar a portar bé amb mi, i va ésser una vetllada molt especial. Una petita mostra...
Les mini-vacances de 12 dies les vaig passar a Barcelona. Vaig tenir, per diverses circumstàncies , el privilegi de veure amb una guia excepcional, la Biblioteca Nacional de Catalunya. Realment un edifici tant en la seva forma com en el seu fons que val la pena visitar. Us ho recomano. En aquest marc imcomparable, actuaven uns mariachis de Jalisco, Guadalajara, Mèxic. Realment ens ho vam passar molt i molt bé. I aquella tarda de dimarts passat, a més no tenía gens de dolor. Mèxic és va tornar a portar bé amb mi, i va ésser una vetllada molt especial. Una petita mostra...
Vaig comprar un barret autèntic de mariachi de gala, perque les vegades que he estat a Mèxic, no l'he pogut dur a la maleta, per una qüestió d'espai, vaig menjar una xocolata amb xurros, a una xocolatería del carrrer Petrixol, vaig anar a veure el Mercat del Born, vaig sopar a la Barceloneta, i sobre tot vaig estar amb els meus amics, amb qui vam fer petar la xerrada, que ben bé que va anar.
Ahir dilluns em tocava analítica, visita i psicooncòloga, per aquest ordre. En la visita la meva metgessa em diu que han pujat els marcadors de 230 a 280, i que aixó, pot ésser (Pot ésser!!) normal, perque fa més de quinze dies que tinc molt dolor, i se suposa que dos dels tumors que tinc als ossos , el de la L4 i el del Sacra, estan emprenyant altra vegada. De moment, demà quimio, dimecres vinent també si l'analítica ho permet, divendres ressonància (oberta) a la columna, per veure si els dos angelets d'aprop del cul, estan acompanyats per d'altres habitants de l'esquena o no, la setmana vinent Tac, per veure que fan els convidats del fetge, i el dia 7 resultat de tot plegat, i ens tornem a veure. Carai!!! quina manera més divertida de tornar de les mini-vacances. A més pauta de medicament per treure el dolor, mentre dura tot aquest merder, a la que jo hi he afegit la meva amiga morfineta, perque aixó no hi ha qui ho suporti. I després visita amb la psicooncòloga, que ha tornat després d'una baixa d'uns quants mesos, cosa que agraiexo molt, perqué veura-la de tant en tant, em fa bé. Li explico les meves penes, com fan els mexicans a les barres de les cantines, amb la diferència que nosaltres no tenim ni barra, ni cantina, ni tequila...en fí ja diuen que no és pot tenir tot en aquesta vida.
A tot aixó, porto dos sessions de Shiatsu, que de moment m'agraden . Ja us aniré explicant com evolucionen perque penso continuar.
I res, com diuen la gent que no te gaire res a dir, que és el meu cas avui...COM ESTÀS? ...MIRA, VAIG TIRANT...
Doncs, aixó flors, vaig tirant...i demà serà un altre dia, que aixó també és diu molt.
Apa , sigueu moderadament feliços.
La Lola
dissabte, 14 de setembre del 2013
CAPÍTOL 70.2 EL SEGON DIA DE "VACANCES" I ELS POEMES...
Hola flors
Avui ja és el segon dia de les mini-vacances de 12 que m'han donat.
Ahir , la veritat és que em vaig trobar més bé, i vaig voltar molt. A banda dels projectes dels que ja us vaig parlar en el capítol 69, em vaig fer el propòsit de repassar-me el blog, o el meu llibre en capítols en forma de blog, o com li volgueu dir.
De la mateixa manera que el meu blog ha anat fent camí, també ho han fet en forma de poemes, els comentaris, del que jo em penso que em deixa dir que és el meu amic Ramon. Al menys, jo el sento i el considero així.
Els meus capítols són, en certa manera una experiència de vida, els seus poemes són,en certa manera, buscar la relació de la meva experiència i com la visc, amb la poesía.Sabeu que aixó és molt difícil? I que has de tenir un coneixement força profund de la poesía catalana?
En tot cas, he vist, que de la mateixa manera que jo feia camí en el blog, ho feien els poemes, que en forma de comentari posava en Ramon. I a mí, particularment, m'ha anat molt bé, per varis motius: En primer lloc, perque m'estimo la poesía i la llegueixo des de fa temps, i en segon lloc perque és en mig d'aquestes lletres , paraules, línees, en forma de poemes, on hi trobo la representació màxima de les coses que sento, les que em passen pel cap, les que jo mateixa diría i no sabría expressar ...i també perque aprenc a coneixer de mica en mica, que és com m'agrada fer.ho a mi, poetes catalans amb més profunditat, o fins i tot algún que no coneixia.
Mira per on, en teniu dos al preu d'un: La meva experiència , de vegades joliua, de vegades tristoia, sempre honesta i de cor, del meu estat físic i mental i de la meva malaltía, i la meravella de poder llegir poemes i a poetes del més variat i interessant de la Poesía Catalana.
El que m'agrada més , és que sempre hi ha un lligam entre una cosa i l'altra. I aixó em reconforta i m'ajuda.
Us convido, a llegir els comentaris, on hi trobareu els poemes, i a gaudir d'un art, moltes vegades oblidat, en el que les paraules i expressions prenen mils de sentits, depent del moment, depent de l'estat d'ànim, depent de tantes coses, que fan que per moltes vegades que tornis a llegir un poema, sempre hi trobaràs un sentit nou o un sentiment diferent.
Gràcies Ramon per aquests regals tant especials.
I avui, dia del que espero disfrutar i que disfrute.ho us en regalo un jo de poema, amb música inclosa. Un que des de fa molts anys m'acompanya i que espero que en gaudiu.
QUINA GRUA EL MEU ESTEL,
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono el cordill tota mida,
i l'ala clara, sestant,
del gavot que passa, crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga
volar d'oronella el vent!
cabell desfet de l'amiga.
Amiga del dolç turmell.
-Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil.la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta i mira
que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.
Joan Salvat-Papasseit. "Quina grua el meu estel"
Bé, espero que en algún lloc aparegui la cançó que en va fer en Joan Manuel Serrat. Serà en el capítol 71? No. És en el capítol 70.1 Ni el meu nivell d'informàtica ni el de poesía, veieu que és molt alt!!
Què hi farem!! Vaig progressant adequadament, o no?
Apa, a poc a poc, sigueu feliços!
La Lola
Avui ja és el segon dia de les mini-vacances de 12 que m'han donat.
Ahir , la veritat és que em vaig trobar més bé, i vaig voltar molt. A banda dels projectes dels que ja us vaig parlar en el capítol 69, em vaig fer el propòsit de repassar-me el blog, o el meu llibre en capítols en forma de blog, o com li volgueu dir.
De la mateixa manera que el meu blog ha anat fent camí, també ho han fet en forma de poemes, els comentaris, del que jo em penso que em deixa dir que és el meu amic Ramon. Al menys, jo el sento i el considero així.
Els meus capítols són, en certa manera una experiència de vida, els seus poemes són,en certa manera, buscar la relació de la meva experiència i com la visc, amb la poesía.Sabeu que aixó és molt difícil? I que has de tenir un coneixement força profund de la poesía catalana?
En tot cas, he vist, que de la mateixa manera que jo feia camí en el blog, ho feien els poemes, que en forma de comentari posava en Ramon. I a mí, particularment, m'ha anat molt bé, per varis motius: En primer lloc, perque m'estimo la poesía i la llegueixo des de fa temps, i en segon lloc perque és en mig d'aquestes lletres , paraules, línees, en forma de poemes, on hi trobo la representació màxima de les coses que sento, les que em passen pel cap, les que jo mateixa diría i no sabría expressar ...i també perque aprenc a coneixer de mica en mica, que és com m'agrada fer.ho a mi, poetes catalans amb més profunditat, o fins i tot algún que no coneixia.
Mira per on, en teniu dos al preu d'un: La meva experiència , de vegades joliua, de vegades tristoia, sempre honesta i de cor, del meu estat físic i mental i de la meva malaltía, i la meravella de poder llegir poemes i a poetes del més variat i interessant de la Poesía Catalana.
El que m'agrada més , és que sempre hi ha un lligam entre una cosa i l'altra. I aixó em reconforta i m'ajuda.
Us convido, a llegir els comentaris, on hi trobareu els poemes, i a gaudir d'un art, moltes vegades oblidat, en el que les paraules i expressions prenen mils de sentits, depent del moment, depent de l'estat d'ànim, depent de tantes coses, que fan que per moltes vegades que tornis a llegir un poema, sempre hi trobaràs un sentit nou o un sentiment diferent.
Gràcies Ramon per aquests regals tant especials.
I avui, dia del que espero disfrutar i que disfrute.ho us en regalo un jo de poema, amb música inclosa. Un que des de fa molts anys m'acompanya i que espero que en gaudiu.
QUINA GRUA EL MEU ESTEL,
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono el cordill tota mida,
i l'ala clara, sestant,
del gavot que passa, crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga
volar d'oronella el vent!
cabell desfet de l'amiga.
Amiga del dolç turmell.
-Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil.la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta i mira
que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.
Joan Salvat-Papasseit. "Quina grua el meu estel"
Bé, espero que en algún lloc aparegui la cançó que en va fer en Joan Manuel Serrat. Serà en el capítol 71? No. És en el capítol 70.1 Ni el meu nivell d'informàtica ni el de poesía, veieu que és molt alt!!
Què hi farem!! Vaig progressant adequadament, o no?
Apa, a poc a poc, sigueu feliços!
La Lola
dijous, 12 de setembre del 2013
CAPÍTOL 69. LA CADIRA DE RODES
Hola flors.
Tinc el servei d'ambulàncies activat, perque quan has d'anar setmana sí, setmana també a l'hotel Trueta, i de vegades més d'un dia , i hi has de ser.hi moltes hores, no hi ha familia ni amics als que vulgui sotmetre a aquest suplici.
Quan vaig avisar l'ambulància per avui dia 12,em van dir : estigues preparada a partir de tres quarts de set del matí. A dos quarts m'han trucat el timbre i eren ells. Hem entrat a l'hotel a les set del matí. Les cadires i la recepció de l'I.C.O. encara no hi eren.
Cap a tres quarts de vuit, m'han fet l'analítica. Li he dit a l'infermera: avui necesito parlar amb el meu metge o bé amb el que estigui de güardia, sigui quin sigui el resultat de l'analítica. He tingut molt mala setmana i estic molt cansada. Ella m'ha dit, que primer anés a esmortzar i després em passes per les consultes i demanés per la secretària de la meva oncòloga, que ella s'encarregava d'avisar-la. Així ho he fet, i a tres quarts de nou he anat a consultes. La "secre" m'ha dit: Dolors la teva oncòloga no hi és avui, torna a baixar a Hospital de dia i parla amb l'infermera a veure qué feu. Torno amb l'infermera i em diu: Dolors esperem el resultat de l'analítica i llavors , depen del mateix, farem una cosa o altra. Jo vaig per sortir de l'hospital de dia 1, i em diu l'infermera: no , no marxis, quedat aquí que tindràs una espera més confortable. Al cap d'una estona ha vingut la cap d'infermeres per dir-me que ella mateixa vindría cap a quarts d'onze a donar-me els resultats de l'analítica. A un quart, ha vingut i m'ha dit que el resultat de l'analítica no era dolent, i que inmediatament em vindrien a buscar amb una cadira de rodes, perque no em cansés, i em portarien a consultes on em visitaría l'adjunta de la meva oncòloga. Per un moment m'he quedat molt tallada quan m'han dit que em portaríen amb una cadira de rodes. Però he pensat que després de pendre's la molèstia de fer les gestions, no calía dir que no. I Dolors, Ramon i cadira de rodes cap a consultes, per l'exterior de l'hotel, amb el vent a la cara i la mar de descansada. En Ramon m'ha dit que si els que van fer els afores de l'hotel , haguessin d'anar o portar una cadira de rodes, no l'haguessin fet de la manera que és. I he pensat que tenía molta raó. El sotracs són importants!!
La visita ha sigut llarga i l'adjunta m'ha repassat de dalt a baix, per descartar coses importants, i ens hem repassat l'analítica. Per dir-vos que és la millor analítica en temps. Un cop descartats altres factors físics, hem sigut al nucli del problema del meu cansament: ESTIC CANSADA.
Aques estiu, comptava, en fer vacances, estava de dol, porto cap a vint sessions de quimio seguides, mentalment porto una feinada important per d'altres asumptes pesonals, etc, etc.
Les quimios, els tumors als ossos, i els efectes secundaris d'altres medicaments que prenc, provoquen dolor muscular i articular. Aixó afegit al baix tó muscular que tinc contribueix, juntament amb l'estat mental de CANSAMENT, a estar efectivament físicament cansada.
Sol.lució: mini-vacances.
La meva vida en aquests moments no depen d'una quimio, i ara mateix necesito no anar a l'hotel Trueta durant uns quants dies. I he aconseguit vacances fins el 23 de Setembre. No vull sentir a parlar de l'hotel, de cadires, d'infermeres, de quimios, ni de rés que faci olor médic. Els estimo molt, però necesito una petita distància.
Ho enteneu,no?
I llavors, s'han produït tres d'aquelles petites coses que la gent normal en diu casualitats i que un munt de persones em diem d'una altra manera. (Aixó ja en parlarem un altre dia)
Aquestes 3 casualitats, 2 de petites i 1 de grossa han sigut:
1. Quan he sortit de la visita m'esperava el meu conductor preferit de cadira de rodes F1, en Ramon, que m'ha tornat al punt de trobada: l'Hospital de dia 1.
2. Quan he sigut a l'Hospital de dia 1, la meva ambulància SUPER-PUNTUAL, per art de màgia m'estava esperant per portar-me a La Bisbal.
3.Quan he sigut a casa, miro el mail i CASUALITAT NÚMERO 3 IMPORTANT: tenía un mail,de la meva neboda, convidant-me a un concert que fan el proper dimecres a la Biblioteca de Catalunya, el baríton Germán Olvera, i el mariachi Esencia de Jalisco dins del marc "Festival Barcelona Vive México 2013.
Com compendreu, jo que moltes vegades us he dit que sóc meitat mexicana, meitat catalana, he sigut la persona més feliç de La Bisbal en aquest moment, i he pensat que aixó era el primer pas per fer la "remontada".O sigui que cap a Barcelona la propera setmana, per aprofitar, a banda de México uns dies per veure exposicions, passejar i anar al Mercat del Born, i posar més terra de distància amb Girona...per uns dies eh?
Ja hi diuen els entesos : QUE VIVA MÉXICO, CABRONES !!!!
Tinc el servei d'ambulàncies activat, perque quan has d'anar setmana sí, setmana també a l'hotel Trueta, i de vegades més d'un dia , i hi has de ser.hi moltes hores, no hi ha familia ni amics als que vulgui sotmetre a aquest suplici.
Quan vaig avisar l'ambulància per avui dia 12,em van dir : estigues preparada a partir de tres quarts de set del matí. A dos quarts m'han trucat el timbre i eren ells. Hem entrat a l'hotel a les set del matí. Les cadires i la recepció de l'I.C.O. encara no hi eren.
Cap a tres quarts de vuit, m'han fet l'analítica. Li he dit a l'infermera: avui necesito parlar amb el meu metge o bé amb el que estigui de güardia, sigui quin sigui el resultat de l'analítica. He tingut molt mala setmana i estic molt cansada. Ella m'ha dit, que primer anés a esmortzar i després em passes per les consultes i demanés per la secretària de la meva oncòloga, que ella s'encarregava d'avisar-la. Així ho he fet, i a tres quarts de nou he anat a consultes. La "secre" m'ha dit: Dolors la teva oncòloga no hi és avui, torna a baixar a Hospital de dia i parla amb l'infermera a veure qué feu. Torno amb l'infermera i em diu: Dolors esperem el resultat de l'analítica i llavors , depen del mateix, farem una cosa o altra. Jo vaig per sortir de l'hospital de dia 1, i em diu l'infermera: no , no marxis, quedat aquí que tindràs una espera més confortable. Al cap d'una estona ha vingut la cap d'infermeres per dir-me que ella mateixa vindría cap a quarts d'onze a donar-me els resultats de l'analítica. A un quart, ha vingut i m'ha dit que el resultat de l'analítica no era dolent, i que inmediatament em vindrien a buscar amb una cadira de rodes, perque no em cansés, i em portarien a consultes on em visitaría l'adjunta de la meva oncòloga. Per un moment m'he quedat molt tallada quan m'han dit que em portaríen amb una cadira de rodes. Però he pensat que després de pendre's la molèstia de fer les gestions, no calía dir que no. I Dolors, Ramon i cadira de rodes cap a consultes, per l'exterior de l'hotel, amb el vent a la cara i la mar de descansada. En Ramon m'ha dit que si els que van fer els afores de l'hotel , haguessin d'anar o portar una cadira de rodes, no l'haguessin fet de la manera que és. I he pensat que tenía molta raó. El sotracs són importants!!
La visita ha sigut llarga i l'adjunta m'ha repassat de dalt a baix, per descartar coses importants, i ens hem repassat l'analítica. Per dir-vos que és la millor analítica en temps. Un cop descartats altres factors físics, hem sigut al nucli del problema del meu cansament: ESTIC CANSADA.
Aques estiu, comptava, en fer vacances, estava de dol, porto cap a vint sessions de quimio seguides, mentalment porto una feinada important per d'altres asumptes pesonals, etc, etc.
Les quimios, els tumors als ossos, i els efectes secundaris d'altres medicaments que prenc, provoquen dolor muscular i articular. Aixó afegit al baix tó muscular que tinc contribueix, juntament amb l'estat mental de CANSAMENT, a estar efectivament físicament cansada.
Sol.lució: mini-vacances.
La meva vida en aquests moments no depen d'una quimio, i ara mateix necesito no anar a l'hotel Trueta durant uns quants dies. I he aconseguit vacances fins el 23 de Setembre. No vull sentir a parlar de l'hotel, de cadires, d'infermeres, de quimios, ni de rés que faci olor médic. Els estimo molt, però necesito una petita distància.
Ho enteneu,no?
I llavors, s'han produït tres d'aquelles petites coses que la gent normal en diu casualitats i que un munt de persones em diem d'una altra manera. (Aixó ja en parlarem un altre dia)
Aquestes 3 casualitats, 2 de petites i 1 de grossa han sigut:
1. Quan he sortit de la visita m'esperava el meu conductor preferit de cadira de rodes F1, en Ramon, que m'ha tornat al punt de trobada: l'Hospital de dia 1.
2. Quan he sigut a l'Hospital de dia 1, la meva ambulància SUPER-PUNTUAL, per art de màgia m'estava esperant per portar-me a La Bisbal.
3.Quan he sigut a casa, miro el mail i CASUALITAT NÚMERO 3 IMPORTANT: tenía un mail,de la meva neboda, convidant-me a un concert que fan el proper dimecres a la Biblioteca de Catalunya, el baríton Germán Olvera, i el mariachi Esencia de Jalisco dins del marc "Festival Barcelona Vive México 2013.
Com compendreu, jo que moltes vegades us he dit que sóc meitat mexicana, meitat catalana, he sigut la persona més feliç de La Bisbal en aquest moment, i he pensat que aixó era el primer pas per fer la "remontada".O sigui que cap a Barcelona la propera setmana, per aprofitar, a banda de México uns dies per veure exposicions, passejar i anar al Mercat del Born, i posar més terra de distància amb Girona...per uns dies eh?
Ja hi diuen els entesos : QUE VIVA MÉXICO, CABRONES !!!!
Apa, sigueu feliços!!!
dimarts, 10 de setembre del 2013
CAPÍTOL 68. CANTAR ... I LA CORTISONA
Hola flors
El sistema és el següent: Dimecres passat vaig fer quimio, dijous passat amb la cortisona que em donen el dia abans, i el mateix dia, hauria d'anar com una moto. Aixó era la teoría, que es convertía en realitat cada vegada que m'han posat la quimio que estic fent actualment. FINS DIJOUS. Dijous, m'aixeco, esperant que el meu cos em demani de fer cinquanta mil coses, i rés.
No és va produïr la reacció i a més, porto des de dijous en situació, que jo anomeno d'encefalograma pla.
El meu cos, no m'acompanya i la meva ment, ha decidit posar.s'hi d'acord , i apa!! Sofà per aquí, llit per allà, amb una cara d'encantada horrorosa.
No té gaires secrets aixó: tinc les defenses baixes, em van fent quimios a tort i a dret, i sempre dic que l'estat físic té a veure amb el mental i al revés també.
La majoria dels dies no he sortit ni de casa. Però ahir dilluns , a la tarda, em vaig estirar al sofà, em vaig relaxar, vaig intentar fotre fora la malaltía del meu cos, amb exercicis de visualització (tothom fa el que pot), vaig plorar una miqueta( hi ha dies que estic veritablement "acollonida"), i vaig decidir que fos com fos al vespre aniría a assaig, ni que fos arrastrant el meu cos vell i malferit....(ejem) aixó pot ser ha quedat massa melodramàtic...en fí!
I així va ésser. Vaig descansar tota la resta de la tarda, em vaig preparar per sopar, patates fregides amb ou ferrat, per donar-me força colesterol i energía, i cap assaig.
Sabeu, qué?
Avui em trobo molt millor. ( Bé, una miqueta, tampoc exagerem)
Cantar cansa, és evident. Mobilitzes el cos, agites la respiració abdominal, mous molta musculatura, fas un esforç físic. Aixó ja va bé, per activar, malgrat et sembli que no ho podràs fer.
A banda de la qüestió física, hi ha la de energía positiva: emetre sons tot una colla de gent, amb més o menys afinació i precisió, CANTAR junts, empastant les 4 veus, fer sortir de la teva boca , del teu coll, del teu cos, tot una sèrie d'emocions mitjançant les cançons, és d'una emotivitat i reforça tot de valors positius.
M'agrada molt cantar. I m'agrada molt la música. Moltes vegades en situacions complicades de la vida m'ha ajudat. I si nó, repasseu: en quants moments importants de la vostra vida hi ha estat present la música.
I el cant coral i el fet de cantar, per a mí ha sigut moltes vegades un neumàtic, que m'ha salvat del neufragi.
Us ho recomano molt i molt.
I pot ser la part més important de tot aixó, la deixo pel final: els amics. Comences aquest caminar amb coneguts i algun amic, i pel camí el fet de cantar junts i conviure junts i aprendre junts, fa que tinguis més amics que coneguts. Tant uns com els altres, t'acompanyen, t'ajuden, i al mig d'ells et sents com un grup humà, ben particular, en el que l'individualitat hi té lloc, però sempre en grup.
Us estimo Cor Carreras Dagas. Amb tots els vostres defectes i amb totes les vostres grans qüalitats. I em sento estimada de la mateixa manera.
Gràcies.
Eh qué "macos"?
El sistema és el següent: Dimecres passat vaig fer quimio, dijous passat amb la cortisona que em donen el dia abans, i el mateix dia, hauria d'anar com una moto. Aixó era la teoría, que es convertía en realitat cada vegada que m'han posat la quimio que estic fent actualment. FINS DIJOUS. Dijous, m'aixeco, esperant que el meu cos em demani de fer cinquanta mil coses, i rés.
No és va produïr la reacció i a més, porto des de dijous en situació, que jo anomeno d'encefalograma pla.
El meu cos, no m'acompanya i la meva ment, ha decidit posar.s'hi d'acord , i apa!! Sofà per aquí, llit per allà, amb una cara d'encantada horrorosa.
No té gaires secrets aixó: tinc les defenses baixes, em van fent quimios a tort i a dret, i sempre dic que l'estat físic té a veure amb el mental i al revés també.
La majoria dels dies no he sortit ni de casa. Però ahir dilluns , a la tarda, em vaig estirar al sofà, em vaig relaxar, vaig intentar fotre fora la malaltía del meu cos, amb exercicis de visualització (tothom fa el que pot), vaig plorar una miqueta( hi ha dies que estic veritablement "acollonida"), i vaig decidir que fos com fos al vespre aniría a assaig, ni que fos arrastrant el meu cos vell i malferit....(ejem) aixó pot ser ha quedat massa melodramàtic...en fí!
I així va ésser. Vaig descansar tota la resta de la tarda, em vaig preparar per sopar, patates fregides amb ou ferrat, per donar-me força colesterol i energía, i cap assaig.
Sabeu, qué?
Avui em trobo molt millor. ( Bé, una miqueta, tampoc exagerem)
Cantar cansa, és evident. Mobilitzes el cos, agites la respiració abdominal, mous molta musculatura, fas un esforç físic. Aixó ja va bé, per activar, malgrat et sembli que no ho podràs fer.
A banda de la qüestió física, hi ha la de energía positiva: emetre sons tot una colla de gent, amb més o menys afinació i precisió, CANTAR junts, empastant les 4 veus, fer sortir de la teva boca , del teu coll, del teu cos, tot una sèrie d'emocions mitjançant les cançons, és d'una emotivitat i reforça tot de valors positius.
M'agrada molt cantar. I m'agrada molt la música. Moltes vegades en situacions complicades de la vida m'ha ajudat. I si nó, repasseu: en quants moments importants de la vostra vida hi ha estat present la música.
I el cant coral i el fet de cantar, per a mí ha sigut moltes vegades un neumàtic, que m'ha salvat del neufragi.
Us ho recomano molt i molt.
I pot ser la part més important de tot aixó, la deixo pel final: els amics. Comences aquest caminar amb coneguts i algun amic, i pel camí el fet de cantar junts i conviure junts i aprendre junts, fa que tinguis més amics que coneguts. Tant uns com els altres, t'acompanyen, t'ajuden, i al mig d'ells et sents com un grup humà, ben particular, en el que l'individualitat hi té lloc, però sempre en grup.
Us estimo Cor Carreras Dagas. Amb tots els vostres defectes i amb totes les vostres grans qüalitats. I em sento estimada de la mateixa manera.
Gràcies.
Eh qué "macos"?
Sigueu feliços i mengeu perdiços i CANTEU!!! ni que sigui a la dutxa!!
dijous, 5 de setembre del 2013
CAPÍTOL 67. EL TALL BRITÀNIC....I LES HORES INVERTIDES
Hola flors
Ahir dimecres, em va venir a buscar l'ambulància a casa, cap a les set del matí.
A les 8 , menys 10 minuts ja tenia l'analítica feta.
Vaig anar a esmortzar al Kims del supermercat Carrefour. Obren a les 8 i és més barat que el self service de l'Hotel Trueta. Vaig allargar tant com vaig poder l'esmortzar: 4 pastilles, un mini de tonyina i una ampolla d'aigua natural. Tot aixó amb una lectura exhaustiva del Punt-Avui, passatemps inclosos, algún solitari en el mòbil, i algún tall del llibre que estic llegint. Fins a dos quarts d'onze no cal que torni a l'I.C.O. perque l' analítica no estarà informada abans. A dos quarts de deu, ja cansada de la cadira del Kims, me n'hi vaig anar: tampoc tenia ganes de caminar. Un cop a l'I:C:O:, aviso que ja sóc allà i em diuen que quan l'analítica estigui OK m'avisaràn. LLegueixo, truco a la meva psicooncòloga amiga, i em diu que té una estoneta lliure i em ve a veure. M'informa que la meva psicooncòloga de capçalera, ja se li ha finiquitat la baixa per maternitat, i que a partir de quinze dies, ja em visitarà. I a la meva psicooncòloga amiga, li explico que degut a temes familiars, als meus 3 tumors del fetge, a l'activitat que he portat aquest mes d'agost, a que he tornat a perdre la disciplina i organitazació, (ben enteses) que a mí tant bé em funcionen , estic una mica "fluixeta". Deixo anar 4 llagrimetes, m'escolta, em va molt bé, i se'n va a la consulta després d'ajudar-me molt.
Gràcies Anna!
LLavors, torno anar al mostrador, 11 matí, per veure sí ja m'ha sortit el meu ok. No encara. a les 11.15 o un quart de dotze, em criden per megafonía, que ja puc entrar a fer la quimio. Mentre em taladren al port-a-cath, li pregunto a l'infermera com funciona exactament tot aixó de l'analítica, quí la confirma, etc. A elles els hi surt el meu nom, en la programació del dia, amb una cadira atorgada per les 10.30 , però tot en color vermell. Quan el metge ha revisat l'analítica i ha vist que tot està correcte, posa el color verd, i demana el tractament a farmàcia. A partir de llavors et criden i t'aseuen a la cadira previament reservada.
Vet aquí que ahir em va tocar la cadira 4 de l'Hospital de Dia 1. A la cadira 5 hi havia una senyora que tinc molt vista, i que és aquella que un dia us vaig comentar que vaig trobar a l'Hospital de Día 2, i que no és fa amb els malalts. Només saluda a les infermeres, i llegueix un llibre, amb tapes de paper de diari. Ahir , tot i que em van posar la "dormidera" per paliar els efectes alérgics de la quimio, no vaig poder dormir. I evidenment o estàs sorda, o et poses auriculars, o sents tota la conversa de la cadira contigua a la teva.
En aquest cas la 5, de la senyora que només saluda a le classes altes dels Hospitals.
Resulta que aquesta senyora treballava a l'Hipercor, altrament dit "El tall britànic" pels que ens ho agafem amb una miqueta d'humor. I la va venir a visitar una altra senyora, que en aquest cas treballa encara en E.C.I en castellà, E.T.B en català , aquí a Girona.
La visita, oblidant-se d'on estava, i d'aqui va venir a veure, que ja en té prou amb el que té, la de les classes vull dir, va començar a plorar, al mig de la conversa i a explicar-li totes le seves miséries a la malalta de classes altes. Resulta que a banda d'una situació personal complicada, i temes de salur, petits comparats amb els que tenia allà on era ahir, aquesta senyora em va fer un retrar , sense voler és clar, de la situació de El Tall Britànic a Girona. Noies i nois ALLÓ ÉS UNA OLLA DE GRILLS!!!
Resumint: Tot està ple de jefecillos (sí, en masculí) que segons ella no és mereixen els sous (una mica alts) que cobren, que és limiten a passejar-se amb les mans a darrera l'esquena, amunt i avall, que aixó de les entrevistes de feina, rés de rés, que són aquests jefecillos que col.loquen i posen al seu gust.
Que la visita de la cadira 5, està mig emprenyada amb gairebé totes les seves companyes ( li anava diguent a la de la cadira: és que ara rés ni ningú és com tu hi eres). Que quan va a protestar als "jefecillos" per no trancar la jerarquia, (que és molta per cert ern el Tall Britànic), el "jefecillo" defensa a les que ell ha col.locat.
Que la pressió que tenen de "dalt" per vendre és brutal. Que n'hi ha que ho tenen tot endreçadet, i és curren la paradeta, o la seva parcel.la, i que ni han altres que només és dediquen a perseguir als pobrets compradors per guanyar la venda i així anotar-se el "tanto" de cara als "jefecillos" i no foten ni brot de la feina bruta, etc, etc. En fí la senyora aquesta, que per cert comença demà passat després de les vacances, està feta caldo. I no sap ni com posar-s.hi a la feina. Se sent apartada i perseguida. La de la cadira 5, li diu en un moment de la conversa: Fulanita, el que has de fer és: no dir mai tota la veritat, cuidar-te de les teves coses i passar de les altres seccions, di que sí, encara que sigui que no. No deixar-te trepitjar peró amb diplomàcia, fent veure que no és alló que fas, el que fas. En fí tot un munt d'estratégies, que és veu que a ella li van funcionar.
Rés, amics meus, que a banda d'aquesta situació personal, no m'extranya que MERCADONA, hagi passat a davant en resultats a tot l'Estat Espanyol, al Corte Inglés, perque vaig endevinar que si aixó és una petita mostra de com funciona, aquest Corte d'anglés no en té rés: és un Corte del més típic sabor Espanyol: pandereta i olé!!!
Vaig estar distreta, de debó.
A banda de les hores invertides, vaig assolir tenir una quimio força plàcida, i a més em van venir a recollir i em vaig estalviar esperar l'ambulància: a dos quarts de tres a l'hotel casa.
7 hores més, de la meva vida dedicades a curar-me, amb alguna interrupció, que de vegades em distreu més que qualsevol llibre o emissora de ràdio. La realitat humana és tot un món.
Ara a pasar el millor possible els efectes d'aquesta quimio, i si tot va bé, dijous dia 12, sant tornem.hi amb el mateix procés que avui.
Apa, sigue feliços i mengeu perdiços.
La Lola
Ahir dimecres, em va venir a buscar l'ambulància a casa, cap a les set del matí.
A les 8 , menys 10 minuts ja tenia l'analítica feta.
Vaig anar a esmortzar al Kims del supermercat Carrefour. Obren a les 8 i és més barat que el self service de l'Hotel Trueta. Vaig allargar tant com vaig poder l'esmortzar: 4 pastilles, un mini de tonyina i una ampolla d'aigua natural. Tot aixó amb una lectura exhaustiva del Punt-Avui, passatemps inclosos, algún solitari en el mòbil, i algún tall del llibre que estic llegint. Fins a dos quarts d'onze no cal que torni a l'I.C.O. perque l' analítica no estarà informada abans. A dos quarts de deu, ja cansada de la cadira del Kims, me n'hi vaig anar: tampoc tenia ganes de caminar. Un cop a l'I:C:O:, aviso que ja sóc allà i em diuen que quan l'analítica estigui OK m'avisaràn. LLegueixo, truco a la meva psicooncòloga amiga, i em diu que té una estoneta lliure i em ve a veure. M'informa que la meva psicooncòloga de capçalera, ja se li ha finiquitat la baixa per maternitat, i que a partir de quinze dies, ja em visitarà. I a la meva psicooncòloga amiga, li explico que degut a temes familiars, als meus 3 tumors del fetge, a l'activitat que he portat aquest mes d'agost, a que he tornat a perdre la disciplina i organitazació, (ben enteses) que a mí tant bé em funcionen , estic una mica "fluixeta". Deixo anar 4 llagrimetes, m'escolta, em va molt bé, i se'n va a la consulta després d'ajudar-me molt.
Gràcies Anna!
LLavors, torno anar al mostrador, 11 matí, per veure sí ja m'ha sortit el meu ok. No encara. a les 11.15 o un quart de dotze, em criden per megafonía, que ja puc entrar a fer la quimio. Mentre em taladren al port-a-cath, li pregunto a l'infermera com funciona exactament tot aixó de l'analítica, quí la confirma, etc. A elles els hi surt el meu nom, en la programació del dia, amb una cadira atorgada per les 10.30 , però tot en color vermell. Quan el metge ha revisat l'analítica i ha vist que tot està correcte, posa el color verd, i demana el tractament a farmàcia. A partir de llavors et criden i t'aseuen a la cadira previament reservada.
Vet aquí que ahir em va tocar la cadira 4 de l'Hospital de Dia 1. A la cadira 5 hi havia una senyora que tinc molt vista, i que és aquella que un dia us vaig comentar que vaig trobar a l'Hospital de Día 2, i que no és fa amb els malalts. Només saluda a les infermeres, i llegueix un llibre, amb tapes de paper de diari. Ahir , tot i que em van posar la "dormidera" per paliar els efectes alérgics de la quimio, no vaig poder dormir. I evidenment o estàs sorda, o et poses auriculars, o sents tota la conversa de la cadira contigua a la teva.
En aquest cas la 5, de la senyora que només saluda a le classes altes dels Hospitals.
Resulta que aquesta senyora treballava a l'Hipercor, altrament dit "El tall britànic" pels que ens ho agafem amb una miqueta d'humor. I la va venir a visitar una altra senyora, que en aquest cas treballa encara en E.C.I en castellà, E.T.B en català , aquí a Girona.
La visita, oblidant-se d'on estava, i d'aqui va venir a veure, que ja en té prou amb el que té, la de les classes vull dir, va començar a plorar, al mig de la conversa i a explicar-li totes le seves miséries a la malalta de classes altes. Resulta que a banda d'una situació personal complicada, i temes de salur, petits comparats amb els que tenia allà on era ahir, aquesta senyora em va fer un retrar , sense voler és clar, de la situació de El Tall Britànic a Girona. Noies i nois ALLÓ ÉS UNA OLLA DE GRILLS!!!
Resumint: Tot està ple de jefecillos (sí, en masculí) que segons ella no és mereixen els sous (una mica alts) que cobren, que és limiten a passejar-se amb les mans a darrera l'esquena, amunt i avall, que aixó de les entrevistes de feina, rés de rés, que són aquests jefecillos que col.loquen i posen al seu gust.
Que la visita de la cadira 5, està mig emprenyada amb gairebé totes les seves companyes ( li anava diguent a la de la cadira: és que ara rés ni ningú és com tu hi eres). Que quan va a protestar als "jefecillos" per no trancar la jerarquia, (que és molta per cert ern el Tall Britànic), el "jefecillo" defensa a les que ell ha col.locat.
Que la pressió que tenen de "dalt" per vendre és brutal. Que n'hi ha que ho tenen tot endreçadet, i és curren la paradeta, o la seva parcel.la, i que ni han altres que només és dediquen a perseguir als pobrets compradors per guanyar la venda i així anotar-se el "tanto" de cara als "jefecillos" i no foten ni brot de la feina bruta, etc, etc. En fí la senyora aquesta, que per cert comença demà passat després de les vacances, està feta caldo. I no sap ni com posar-s.hi a la feina. Se sent apartada i perseguida. La de la cadira 5, li diu en un moment de la conversa: Fulanita, el que has de fer és: no dir mai tota la veritat, cuidar-te de les teves coses i passar de les altres seccions, di que sí, encara que sigui que no. No deixar-te trepitjar peró amb diplomàcia, fent veure que no és alló que fas, el que fas. En fí tot un munt d'estratégies, que és veu que a ella li van funcionar.
Rés, amics meus, que a banda d'aquesta situació personal, no m'extranya que MERCADONA, hagi passat a davant en resultats a tot l'Estat Espanyol, al Corte Inglés, perque vaig endevinar que si aixó és una petita mostra de com funciona, aquest Corte d'anglés no en té rés: és un Corte del més típic sabor Espanyol: pandereta i olé!!!
Vaig estar distreta, de debó.
A banda de les hores invertides, vaig assolir tenir una quimio força plàcida, i a més em van venir a recollir i em vaig estalviar esperar l'ambulància: a dos quarts de tres a l'hotel casa.
7 hores més, de la meva vida dedicades a curar-me, amb alguna interrupció, que de vegades em distreu més que qualsevol llibre o emissora de ràdio. La realitat humana és tot un món.
Ara a pasar el millor possible els efectes d'aquesta quimio, i si tot va bé, dijous dia 12, sant tornem.hi amb el mateix procés que avui.
Apa, sigue feliços i mengeu perdiços.
La Lola
dimarts, 3 de setembre del 2013
CAPÍTOL 66. LES ANALÍTIQUES
Hola flors
Ahir vaig tenir analítica i visita.
Tant les analítiques com la quimio ens la fan en aquest edifici , que ja ens resulta tant familiar de l'I.C.O.
Ahir vaig tenir analítica i visita.
Tant les analítiques com la quimio ens la fan en aquest edifici , que ja ens resulta tant familiar de l'I.C.O.
Té una estética diferent de la del Trueta. En general té més llum, cosa que agraïm moltíssim, i a banda el personal de l'I.C.O. té detalls com el de les floretes que ens alegren les punxades i altres coses a les que tenim accés els clients d'aquest particular hotel.
La visita amb l'oncóloga, va ésser de programació: és a dir, a partir de l'analítica d'ahir, programem el mes , tinguent en compte els resultats que us vaig explicar en el capítol 65. Resulta, però , que ahir em van sortir les defenses baixes en l'analítica que em van fer. LLavors el que fem és dimecres, o sigui demà, fer una analítica abans de fer la quimio , per veure si les defenses s'han posat a lloc i defensen d'una vegada!!
LLavors, el proper dijous dia 12, en principi tornarem a fer el mateix i la següent setmana, descans, i el 23 visita amb analítica amb la doctora per veure com ha anat tot plegat.
Sortint de la visita vaig tenir clares tres coses:
1ª . Cuidar-me el braç dret, perque ja no em surt sang per el port-a-cath, i com veieu em fan fins i tot 2 analítiques a la setmana, i la sang me l'han de treure del braç dret.
2ª. Ara que comença el curs nou, tornar a organitzar-me el dia a dia, perque l'estiu en general i l'agost en particular, sempre provoquen una mica de caos.
3ª Disfrutar dels petits moments, i fer petits pecats de tant en tant: com ahir que em vaig marcar unes braves, amb un entrepà (aixó sí vegetal) després de la visita, que se'm van posar de maravella!!!
Apa, sigueu feliços.
Continuarem treballant per gaudir d'aquests petits moments.
Aquí us deixo les braves.
La Lola
dimarts, 27 d’agost del 2013
CAPÍTOL 65. SI N'EREN 2, SI N'EREN 3...
Hola flors
Ahir visita amb la meva oncòloga, per aclarir el tema dels tumors al fetge: si n'eren dos, si n'eren tres...
Vaig anar.hi amb les meves millors amigues. Vam entrar totes tres, i la meva metgessa , que ja ha vist a gairebé tota la familia, i a part dels meus amics, em va dir que sóc molt afortunada per que tots ells m'acompanyen molt. I té raó.
Pel que fa al meu fetge, és pot interpretar de dues maneres: Hi han dos tumors sí és considera que un d'ells té com dos caps, i és pot considerar que n'hi ha tres, si valorem el de dos caps com dos.
Un dels tumors, s'ha "engreixat" 4 mm. El PROTOCOL, (d'aquest en parlarem un altre dia), considera que creixement és a partir de 5 mm. per la qual cosa, el CONSIDEREM estable, i continuarem fins que el cos aguanti, amb la quimio que estem fent actualment.
Pel que fa als marcadors, m'han baixat de 270 a 230 i la resta de tumors , és mantenen estables. En quant a la diverticulitis, incrementarem en 4 el nombre de pastilles que em prenc, i consultarem al disgestòleg, per veure que cal fer.
Jo us he de dir, que ahir tenía molt mal dia. De vegades, m'ho permeto, sabeu? Estar trista, deprimida, enfonsada en la malaltia, cansada de parlar de terminis i tumors, etc, etc,
Avui, ja he fet la feina, i torno a ésser jo.
De tota manera, ahir les meves amigues i jo ens vam marcar un dinar amb flors, (com vosaltres i nosaltres) a La Calèndula.
Pot ser per les flors, pot ser perque no sé d'on trec les forces, avui tornem a començar, amb el dia a dia, la vida i els seus petits plaers.
Cuideu-vos molt. Petons
Per cert, aquesta setmana no tinc quimio!!!!!
La Lola
Ahir visita amb la meva oncòloga, per aclarir el tema dels tumors al fetge: si n'eren dos, si n'eren tres...
Vaig anar.hi amb les meves millors amigues. Vam entrar totes tres, i la meva metgessa , que ja ha vist a gairebé tota la familia, i a part dels meus amics, em va dir que sóc molt afortunada per que tots ells m'acompanyen molt. I té raó.
Pel que fa al meu fetge, és pot interpretar de dues maneres: Hi han dos tumors sí és considera que un d'ells té com dos caps, i és pot considerar que n'hi ha tres, si valorem el de dos caps com dos.
Un dels tumors, s'ha "engreixat" 4 mm. El PROTOCOL, (d'aquest en parlarem un altre dia), considera que creixement és a partir de 5 mm. per la qual cosa, el CONSIDEREM estable, i continuarem fins que el cos aguanti, amb la quimio que estem fent actualment.
Pel que fa als marcadors, m'han baixat de 270 a 230 i la resta de tumors , és mantenen estables. En quant a la diverticulitis, incrementarem en 4 el nombre de pastilles que em prenc, i consultarem al disgestòleg, per veure que cal fer.
Jo us he de dir, que ahir tenía molt mal dia. De vegades, m'ho permeto, sabeu? Estar trista, deprimida, enfonsada en la malaltia, cansada de parlar de terminis i tumors, etc, etc,
Avui, ja he fet la feina, i torno a ésser jo.
De tota manera, ahir les meves amigues i jo ens vam marcar un dinar amb flors, (com vosaltres i nosaltres) a La Calèndula.
Pot ser per les flors, pot ser perque no sé d'on trec les forces, avui tornem a començar, amb el dia a dia, la vida i els seus petits plaers.
Cuideu-vos molt. Petons
Per cert, aquesta setmana no tinc quimio!!!!!
La Lola
dijous, 22 d’agost del 2013
CAPÍTOL 64. LES MANS, ELS PEUS...I EL TAXOL...
Hola flors, encara estiuenques
Ahir vaig fer una altra quimio amb el Taxol ( per cert hi va haver una infermera que em va dir flor també).
No sé quantes en porto, el que sí sé, és que té una durada limitada, (el Taxol) vull dir...i que de mica en mica estic arrivant al final d'aquest cicle. Com ho notaré, li vaig preguntar a l'oncóloga. I ella va ésser meridianament clara.
A causa d'un dolor molt intens en un dels tumors que tinc a l'esquena, em van ingressar una setmana, ja fa temps, per fer-me radioteràpia analgésica. Sessions intensives que van anar molt bé, però que com tot en oncología, té un munt d'efectes secundaris. La zona on em feien la radioteràpia, era la vértebra, de baix de tot de l'esquena, però la zona on incidien per fer-la era la part de baix de tot de la panxa: budells , cólon, bufeta, etc, etc. Feia la radioteràpia de panxa a munt , vaja. De fet, no sé si n'hi ha cap que és faci de cap per avall ( ni idea). Com a consequència de tot aixó, i des d'aquella setmaneta, el meu cos, s'ha hagut de acostumar a una incontinència urinària i fecal força greu. Un dels síntomes de toxicitat del Taxol, que fa que el cicle s'estigui esgotant és la diàrrea, que combinada amb tot el que us acabo d'explicar fa 2 coses: 1ª que quan tinc una fase greu, no pogui sortir de casa: no arrivaría a temps a cap lavabo públic, i l'espectacle sería horrorosament escatólogic, i l'altre que el Fortasec i jo som inseperables( estic per trucar a la casa perque em facin descompte, perque evidement és un dels medicaments que han tret de la llista de descomptes de la Seguretat Social).
L'altra símptoma, que ens dona senyals d'esgotament del Taxol, és el gran dolor muscular, sobre tot a les cames. La meva metàstasis óssea ja dóna dolor, i el tractament en sí també: li ajuntem aquest i ja la cosa és desborda. I la darrera símptoma, és la més divertida: un formigueix insuportable als peus i sobre tot a les mans. Ara ja el tinc practicament cada día. I és l'única cosa en la que de moment no hi puc lluitar amb rés: cap remei natural m'ajuda. I atabala una miqueta la veritat. O sigui que ja ho veieu floretes, tinc les mans i els peus en estat de formigueix cada vegada més constant. Ara aixó, sí: faig molt bona cara!!!!!!! Estàs bé Dolors o Lola? Sí, molt bé.
A tot aixó, i deixant el Taxol i totes aquestes coses de banda, aquesta teoría que tinc de que quan veig que una persona em pregunta com estic, però que realment no ho vol saber, i jo practico el : Molt bé, he decidit a partir d'aquesta Festa Major de La Bisbal, portar-la a la práctica en l'àmbit musical. Tinc amics que canten en altres formacions musicals i que em pregunten com ha anat després d'una actuació: jo que sóc així de rara els hi dic la veritat en positiu perque millorin. I ells comencen a posar cares rares, els hi sap greu, no comprenen la positivitat de la crítica ni rés. O sigui que a partir d'ara: Com ha anat? Molt béeeeee. I si desafineu, tant com podeu, no se us enten rés, i les vostres coreogràfies no són coreogràfies sino un anar cap aquí cap alla sense saber on és el cap aquí i el cap allà, em sembla fantàstic. Vosaltres os ho paseu bé, no? Doncs a pendre pel sac...Molt bé home, molt bé, ha anat de" puta madre pa arriba" Muas
El que sí va de "puta madre pa arriba" és el tracta rebut en tot moment als hospitals de dia 1 i 2 del .C.O del Hotel Trueta. Aquestes gran professionals, tant d'infermería, com auxiliars, són unes grans persones: el meu reconeixement des d'aquest blog que sé que algunes segueixen. Gràcies per tot.
Bé vaig a intentar posar-vos una foto de la meva quimio d'ahir a l'hospital de dia 2 del I.C.O de l' hotel Trueta. Són els meus peuets amb formigueix, i amb un llençol damunt: quan faig quimio sempre tinc fred....ai...
Apa, adéu flors, cuideu-vos, sigueu moderadament feliços i mengeu perdiços.
La Lola
.jpg)
Ahir vaig fer una altra quimio amb el Taxol ( per cert hi va haver una infermera que em va dir flor també).
No sé quantes en porto, el que sí sé, és que té una durada limitada, (el Taxol) vull dir...i que de mica en mica estic arrivant al final d'aquest cicle. Com ho notaré, li vaig preguntar a l'oncóloga. I ella va ésser meridianament clara.
A causa d'un dolor molt intens en un dels tumors que tinc a l'esquena, em van ingressar una setmana, ja fa temps, per fer-me radioteràpia analgésica. Sessions intensives que van anar molt bé, però que com tot en oncología, té un munt d'efectes secundaris. La zona on em feien la radioteràpia, era la vértebra, de baix de tot de l'esquena, però la zona on incidien per fer-la era la part de baix de tot de la panxa: budells , cólon, bufeta, etc, etc. Feia la radioteràpia de panxa a munt , vaja. De fet, no sé si n'hi ha cap que és faci de cap per avall ( ni idea). Com a consequència de tot aixó, i des d'aquella setmaneta, el meu cos, s'ha hagut de acostumar a una incontinència urinària i fecal força greu. Un dels síntomes de toxicitat del Taxol, que fa que el cicle s'estigui esgotant és la diàrrea, que combinada amb tot el que us acabo d'explicar fa 2 coses: 1ª que quan tinc una fase greu, no pogui sortir de casa: no arrivaría a temps a cap lavabo públic, i l'espectacle sería horrorosament escatólogic, i l'altre que el Fortasec i jo som inseperables( estic per trucar a la casa perque em facin descompte, perque evidement és un dels medicaments que han tret de la llista de descomptes de la Seguretat Social).
L'altra símptoma, que ens dona senyals d'esgotament del Taxol, és el gran dolor muscular, sobre tot a les cames. La meva metàstasis óssea ja dóna dolor, i el tractament en sí també: li ajuntem aquest i ja la cosa és desborda. I la darrera símptoma, és la més divertida: un formigueix insuportable als peus i sobre tot a les mans. Ara ja el tinc practicament cada día. I és l'única cosa en la que de moment no hi puc lluitar amb rés: cap remei natural m'ajuda. I atabala una miqueta la veritat. O sigui que ja ho veieu floretes, tinc les mans i els peus en estat de formigueix cada vegada més constant. Ara aixó, sí: faig molt bona cara!!!!!!! Estàs bé Dolors o Lola? Sí, molt bé.
A tot aixó, i deixant el Taxol i totes aquestes coses de banda, aquesta teoría que tinc de que quan veig que una persona em pregunta com estic, però que realment no ho vol saber, i jo practico el : Molt bé, he decidit a partir d'aquesta Festa Major de La Bisbal, portar-la a la práctica en l'àmbit musical. Tinc amics que canten en altres formacions musicals i que em pregunten com ha anat després d'una actuació: jo que sóc així de rara els hi dic la veritat en positiu perque millorin. I ells comencen a posar cares rares, els hi sap greu, no comprenen la positivitat de la crítica ni rés. O sigui que a partir d'ara: Com ha anat? Molt béeeeee. I si desafineu, tant com podeu, no se us enten rés, i les vostres coreogràfies no són coreogràfies sino un anar cap aquí cap alla sense saber on és el cap aquí i el cap allà, em sembla fantàstic. Vosaltres os ho paseu bé, no? Doncs a pendre pel sac...Molt bé home, molt bé, ha anat de" puta madre pa arriba" Muas
El que sí va de "puta madre pa arriba" és el tracta rebut en tot moment als hospitals de dia 1 i 2 del .C.O del Hotel Trueta. Aquestes gran professionals, tant d'infermería, com auxiliars, són unes grans persones: el meu reconeixement des d'aquest blog que sé que algunes segueixen. Gràcies per tot.
Bé vaig a intentar posar-vos una foto de la meva quimio d'ahir a l'hospital de dia 2 del I.C.O de l' hotel Trueta. Són els meus peuets amb formigueix, i amb un llençol damunt: quan faig quimio sempre tinc fred....ai...
Apa, adéu flors, cuideu-vos, sigueu moderadament feliços i mengeu perdiços.
La Lola
Subscriure's a:
Missatges (Atom)