Hola flors
Aixó de l' imsomni és el que té...Hi ha un punt en que ja no intentes dormir i apa, et poses a escriure al blog, per exemple. Dijous , efectivament vaig anar al metge. La titular, per dir-ho d'alguna manera, no hi era. El suplent era "The boss", el cap, el Dr. Dorca. Normalment al metge m'hi acompanya la meva filla. Aquesta vegada no hi era. Hi vaig anar sola. El Dr. Dorca un dia va fer plorar la meva filla. Per a mi és un gran metge, sempre em tracta amb respecte, atenció i considero que em diu les coses força bé. Malgrat aixó té fama de'ésser un metge una mica massa "franc" a l'hora de "comunicar" amb el pacient. El Dr. Dorca em va dir que els marcadors tumorals havien pujat, que (sempre diuen el mateix) 9 punts avalls, 9 amunt tampoc significava una gran diferència, PERÓ, saps aquells quistes al fetge que et vam trobar fa tres mesos? Hi farem una miradeta per quedar-nos tranquils. D'altra banda tens les defenses massa baixes sempre. Segurament et posarem injeccions per arreglar.ho. En definitiva, dimecres faig quimio, divendres, analítica ecografia al fetge i psicooncòleg, i dilluns metge altre vegada.
Us he de dir que aquest segon càncer està resultant com una carrera d'obstacles. I parlant de carrera, jo sóc una "rara avis" en el món de les dones. Des de ben petita a casa meva, a la que hi va haver televisió, tot passava per mirar els esports. Fa molts anys el meu pare , la meva mare, i el meu germà ens aixecavem per veure a la matinada els combats de boxe entre el Legrà i el Carrasco. Aixcó amb el temps va anar evolucionant. Segurament sóc de les dones que ha vist més esport en tota la seva vida. En viu i a la televisió , de les dues maneres. En viu, he vist esport d'èlit en moltes disciplines. Fins i tot vaig veure, aixó per casualitat, la cistella número 1 que va fer el Magic Johnson al Palau Sant Jordi, un anys abans dels Jocs Olímpics. Jocs per cert en els que vaig ésser voluntària olímpica i vaig fer un relleu de la torxa olímpica a la localitat de L'Escala. Avui en dia encara veig força esport. Pel que fa al fútbol, tinc una mare del Bilbao, un pare culé i un germà del Madrid. Amb aquesta diversitat jo he sortit una miqueta rara. A mi m'agrada el bon futbol. N'he vist molt de fútbol i en totes les categories. Molt al camp, i una miqueta a la televisió. Sempre m'ha "cabrejat" aquesta incapacitat que tenen els homes per discutir de futbol amb una dona. Et miren com si fossis la cosa més rara que haguessin vist mai. Jo, que no sóc militant de cap equip, tot i que les meves simpaties van cap al Barça, reivindico poder discutir i parlar de futbol , amb punts de vista nous, diferents e innovadors. Que no tot està inventat en aquesta vida!!!! Peró no hi ha manera. Heu vist i sentit converses més imbècils que les que tenen dos culès o dos "madrilenyos" incapaços de veure més enllà dels colors del seu equip? Ès patètic.Jo el "fan", "fanatisme" , en fí tots aquests fenòmens em venen una miqueta grossos. Tampoc crec que per ésser un bon "catalanet" hagis d'ésser culer. Al llarg de 8 anys vaig ésser representant de varies marques d'esport que anava a vendre a botigues de tota Catalunya. Una de les que duia era de Fútbol, i a banda feiem també, a través d'un taller equipacions a mida. Es en aquest últim cas , amb el que vam entrar en contacte amb les "esferes inferiors" del Barça. Us he de dir que la qüantitat de "xanxullus" que hi havien en aquelles oficines feia venir ESGARRIFANCES. Qué vull dir amb aixó? QUE EN TODAS PARTES CUECEN HABAS. I que jo sóc de la selecció brasilenya de FALCAO i SÓCRATES, de la TARONGE MECÀNICA en els seus bons temps, del BILBAO perque sempre fa jugar jugadors de casa, i del BARÇA DE GUARDIOLA. I a mi m'agrada la gent que fa la feina ben feta, siguin d'on siguin i tinguin el color que tiguin. De les coses més boniques que he vist en esport, són les carreres de 400, 800 i 1500 metres lliso en atletisme d'èlit. És una meravella! I de les coses que m'han quedat per veure i que m'arrepenteixo més de no haver vist: el MICHAEL JORDAN, als Jocs Olímpics. Veieu? Passen els anys, passa el temps i del que t'arrepenteixes és del que NO has fet. El que fem ho podem arreglar gairebé sempre, el que deixem de fer, ja no és pot recuperar mai. Si que hi han segones oportunitats, peró no les espereu, aprofite-ho les primeres, per si de cas...
Cuideu-vos
La Lola
Per cer, veure al Michael Jordan jugant a bàsquet , era veure "poesia" en moviment. Us recomano "navegar" per veure com literalment volava per damunt de la pista de bàsquet. Era un geni.
dissabte, 28 d’abril del 2012
dimecres, 25 d’abril del 2012
CAPÍTOL 15. EL BLOG I JO
Hola flors
Fa pocs minuts he vist el blog del Grup Fem Camí , que m'han fet un comentari molt interessant al meu escrit anterior.Gràcies companys! Una abraçada molt forta!
Us he de dir que m'he fet el FERM propòsit de:
Buscar alguna persona amb bona disposició que m'ajudi a millorar l'estètica del meu blog!!!!! Aquesta gent sí que tenen un blog com cal!!! Bé suposem que ara tindré més temps lliure i ho podré millorar. Un altre propòsit que m'he fet és millorar el meu català. Ja he quedat , per veure a quin nivell m'he d'apuntar i com ho faré. Us he de dir que sóc absolutament autodidacta. Tot el que sé ho he après llegint. Perque encara sóc de les que van ensenyar en castellà. Tot ho farem, no?
M'encanta aixó de tenir objectius i propòsits. Als malalts de càncer de vegades ens fa por tenir objectius i propòsits. És la por la que ens limita i ens fa oblidar que REALMENT tots estem de pas i que de la mateixa manera que els malalts de càncer anem vivint i morint ho fan totes les altres persones que no són malalts de càncer. Facilment de vegades ens pensem que sóm el centre de l'univers! Res més lluny de la veritat. Aquesta formigueta Lola demà veurà a la seva oncòloga. La relació malalt-metge és tot un món també. En el meu cas aquesta doctora és la segona oncòloga que tinc. El primer és deia Miquel Angel, i era un pragmàtic total. Jo li deia "l'osset de peluix" perque era així tot tobet i arodonit, i sota el seu humor anglès , de vegades deixava anar alguna paraula mig tendre. A mi em coneixia força perque amb els anys són molts dies, moltes visites, moltes noticies bones i no tant bones. De vegades la teva por s'ajunta amb la seva. A ells tampoc els hi agrada quan t'han de donar males noticies. I ell és un dels que ho passa malament. Al Miquel Angel el vaig trobar varies vegades a La Bisbal. Té una casa a l'Empordà. I una vegada m'el vaig trobar a Londres! Crec que , com a molts d'altres metges, no els agrada gaire veure als "pacients" fora de l'hospital. No saben com posar-s'hi per dir-ho d'alguna manera. I més amb pacients com jo. La primera vegada que el vaig trobar fora de l'hospital li vaig clavar dos petons a les galtes. Encara sembla que veig la cara de por que hi va posar! Per no dir que duia a la seva dona al costat! Pot ser és va pensar que com tots els de l'Empordà estic una mica tocada, per la tramuntana vull dir. En fí, em va sortir una mostra d'afecte totalment natural, peró vaig veure que en properes ocasions si es repetia l'encontre m'havia de contenir una miqueta! Actualment al Trueta tinc una oncòloga. És diu Gemma. És una dona "super" elegant, simpàtica i directa. MOLT directa. Quan m'ha de dit alguna cosa em mira als ulls. I ho fa sense por. Tant al Miquel Angel com a la Gemma , sempre els he dit que vull estar informada de tot. Jo sóc la malalta. I jo sóc qui vol saber. El que no faig aquesta vegada amb la Gemma és voler saber més del compte. La frase "I si...passa aixó...i si passa alló...l'he esborrat del meu vocabulari. Demà , per exemple tindré el resultat d'una analítica i un T.A.C. Doncs demà només vull saber els resultats d'aixó i si la setmana que vé tornarem a fer la "quimio". No vull mirar més enllà. Aquest és un altre dels meus propòsits: poc a poc, dia a dia, moment a moment...
Us ho recomano efusivament!
Apa, cuideu-vos, us estimo molt!
La Lola
Fa pocs minuts he vist el blog del Grup Fem Camí , que m'han fet un comentari molt interessant al meu escrit anterior.Gràcies companys! Una abraçada molt forta!
Us he de dir que m'he fet el FERM propòsit de:
Buscar alguna persona amb bona disposició que m'ajudi a millorar l'estètica del meu blog!!!!! Aquesta gent sí que tenen un blog com cal!!! Bé suposem que ara tindré més temps lliure i ho podré millorar. Un altre propòsit que m'he fet és millorar el meu català. Ja he quedat , per veure a quin nivell m'he d'apuntar i com ho faré. Us he de dir que sóc absolutament autodidacta. Tot el que sé ho he après llegint. Perque encara sóc de les que van ensenyar en castellà. Tot ho farem, no?
M'encanta aixó de tenir objectius i propòsits. Als malalts de càncer de vegades ens fa por tenir objectius i propòsits. És la por la que ens limita i ens fa oblidar que REALMENT tots estem de pas i que de la mateixa manera que els malalts de càncer anem vivint i morint ho fan totes les altres persones que no són malalts de càncer. Facilment de vegades ens pensem que sóm el centre de l'univers! Res més lluny de la veritat. Aquesta formigueta Lola demà veurà a la seva oncòloga. La relació malalt-metge és tot un món també. En el meu cas aquesta doctora és la segona oncòloga que tinc. El primer és deia Miquel Angel, i era un pragmàtic total. Jo li deia "l'osset de peluix" perque era així tot tobet i arodonit, i sota el seu humor anglès , de vegades deixava anar alguna paraula mig tendre. A mi em coneixia força perque amb els anys són molts dies, moltes visites, moltes noticies bones i no tant bones. De vegades la teva por s'ajunta amb la seva. A ells tampoc els hi agrada quan t'han de donar males noticies. I ell és un dels que ho passa malament. Al Miquel Angel el vaig trobar varies vegades a La Bisbal. Té una casa a l'Empordà. I una vegada m'el vaig trobar a Londres! Crec que , com a molts d'altres metges, no els agrada gaire veure als "pacients" fora de l'hospital. No saben com posar-s'hi per dir-ho d'alguna manera. I més amb pacients com jo. La primera vegada que el vaig trobar fora de l'hospital li vaig clavar dos petons a les galtes. Encara sembla que veig la cara de por que hi va posar! Per no dir que duia a la seva dona al costat! Pot ser és va pensar que com tots els de l'Empordà estic una mica tocada, per la tramuntana vull dir. En fí, em va sortir una mostra d'afecte totalment natural, peró vaig veure que en properes ocasions si es repetia l'encontre m'havia de contenir una miqueta! Actualment al Trueta tinc una oncòloga. És diu Gemma. És una dona "super" elegant, simpàtica i directa. MOLT directa. Quan m'ha de dit alguna cosa em mira als ulls. I ho fa sense por. Tant al Miquel Angel com a la Gemma , sempre els he dit que vull estar informada de tot. Jo sóc la malalta. I jo sóc qui vol saber. El que no faig aquesta vegada amb la Gemma és voler saber més del compte. La frase "I si...passa aixó...i si passa alló...l'he esborrat del meu vocabulari. Demà , per exemple tindré el resultat d'una analítica i un T.A.C. Doncs demà només vull saber els resultats d'aixó i si la setmana que vé tornarem a fer la "quimio". No vull mirar més enllà. Aquest és un altre dels meus propòsits: poc a poc, dia a dia, moment a moment...
Us ho recomano efusivament!
Apa, cuideu-vos, us estimo molt!
La Lola
diumenge, 22 d’abril del 2012
CAPÍTOL 14. LA POLÍTICA I JO
Hola flors
Avui va de confessions.
Primera: jo sóc força "esquerrota". Segona: mentre era llibretera cada diumenge si podia "xoriçava" els suplements dels diaris. Tercera: Sóc una tastaolletes. Sé molt poquet de moltes i moltes coses. (Aixó de vegades m'acomplexa una miqueta) peró cada vegada menyssssss!!!!!. Bé doncs , si agafeu aquestes tres premises entendreu perque a casa meva hi han suplements de gairebé tots els diaris, i de fa dies, altres més recents , etc. Avui en un d'aquests suplements , he llegit una entrevista molt interessant. L'entrevista era a l'historiadora neozelandesa, Joanna Bourke.En el decurs de l'entrevista fa afirmacions com aquesta: "LA POR ÉS L'EMOCIÓ MÉS FÀCIL D'ESTIMULAR. ÉS UN JOC DE NENS I ELS GOVERNS L' UTILITZEN PER A CONTROLAR-NOS". O com aquesta: " EL DOLOR ES VENJA DELS MÉS DÈBILS. ELS POBRES, ELS NECESSITATS...EL PATEIXEN D'UNA MANERA MÉS CRUEL" És precisament el dolor el tema en el que ara centra tots els seus esforços. Té el propòsit d'escriure l'història universal d'aquest sentiment. I en parla en multitut de contextos. En relació al dolor ocasionat per les malalties diu: Hi ha una sola cosa que no ha canviat al llarg de l'història: l'angoixa que sent la persona que està malalta. Encara haurà de passar molt de temps perque s'entengui bé que el dolor físic i emocional van agafats de la maneta i s'haurien de tractar en paral.lel. Us la recomano molt i molt. Les reflexions que fa són molt interessants.
M'agrada la gent que ilumina una miqueta el meu cervell. Hi ha tanta desinformació actualment que costa de trobar l'informació més o menys verídica, un punt de vista més o menys honest...
No saps si t'enganyen, t'informen, et manipulen o simplement passen de tu. Jo intento trobar el meu camí entre tot aquest caos "mundial" tastant moltes olletes, escoltant molt, llegint molt, relacionant-me amb força gent , tenin el cervell obert...i tot aixó amanit amb una miqueta de criteri.
En fí , que voleu que us digui? Ara que m'havia llençat als productes ecològics, llegeixo en un altre suplement que no són tant ecológics, ni hi ha tanta diferència amb els que no ho són. ALGÚ POT PLEGAR DE CONFONDRE'M , SI US PLAU!!!!!!!!!!!!!!.????????????
Demà és Sant Jordi , no? (És broma)
SÍ QUE HO ÉS. Vaig a descansar, a preparar-me per demà. El dia és especial sobre tot si encara et sents llibretera...La rosa, el llibre, coses que es poden flairar i tocar i llegir ...Coses i cosetes reals que de vegades es barrejen amb la caótica realitat.
Bona diada de Sant Jordi!
La Lola
Avui va de confessions.
Primera: jo sóc força "esquerrota". Segona: mentre era llibretera cada diumenge si podia "xoriçava" els suplements dels diaris. Tercera: Sóc una tastaolletes. Sé molt poquet de moltes i moltes coses. (Aixó de vegades m'acomplexa una miqueta) peró cada vegada menyssssss!!!!!. Bé doncs , si agafeu aquestes tres premises entendreu perque a casa meva hi han suplements de gairebé tots els diaris, i de fa dies, altres més recents , etc. Avui en un d'aquests suplements , he llegit una entrevista molt interessant. L'entrevista era a l'historiadora neozelandesa, Joanna Bourke.En el decurs de l'entrevista fa afirmacions com aquesta: "LA POR ÉS L'EMOCIÓ MÉS FÀCIL D'ESTIMULAR. ÉS UN JOC DE NENS I ELS GOVERNS L' UTILITZEN PER A CONTROLAR-NOS". O com aquesta: " EL DOLOR ES VENJA DELS MÉS DÈBILS. ELS POBRES, ELS NECESSITATS...EL PATEIXEN D'UNA MANERA MÉS CRUEL" És precisament el dolor el tema en el que ara centra tots els seus esforços. Té el propòsit d'escriure l'història universal d'aquest sentiment. I en parla en multitut de contextos. En relació al dolor ocasionat per les malalties diu: Hi ha una sola cosa que no ha canviat al llarg de l'història: l'angoixa que sent la persona que està malalta. Encara haurà de passar molt de temps perque s'entengui bé que el dolor físic i emocional van agafats de la maneta i s'haurien de tractar en paral.lel. Us la recomano molt i molt. Les reflexions que fa són molt interessants.
M'agrada la gent que ilumina una miqueta el meu cervell. Hi ha tanta desinformació actualment que costa de trobar l'informació més o menys verídica, un punt de vista més o menys honest...
No saps si t'enganyen, t'informen, et manipulen o simplement passen de tu. Jo intento trobar el meu camí entre tot aquest caos "mundial" tastant moltes olletes, escoltant molt, llegint molt, relacionant-me amb força gent , tenin el cervell obert...i tot aixó amanit amb una miqueta de criteri.
En fí , que voleu que us digui? Ara que m'havia llençat als productes ecològics, llegeixo en un altre suplement que no són tant ecológics, ni hi ha tanta diferència amb els que no ho són. ALGÚ POT PLEGAR DE CONFONDRE'M , SI US PLAU!!!!!!!!!!!!!!.????????????
Demà és Sant Jordi , no? (És broma)
SÍ QUE HO ÉS. Vaig a descansar, a preparar-me per demà. El dia és especial sobre tot si encara et sents llibretera...La rosa, el llibre, coses que es poden flairar i tocar i llegir ...Coses i cosetes reals que de vegades es barrejen amb la caótica realitat.
Bona diada de Sant Jordi!
La Lola
divendres, 20 d’abril del 2012
CAPÍTOL 13. EL VI LOLA
Hola flors
En els comentaris del blog del dilluns dia 16 n'hi ha un d'un amic meu que ha trobat el blog d'una gent que fan un vi que és diu LOLA , els beneficis de la venda del vi són a favor d' una Associació d'Afectades de Càncer de pit. No!!!!!!!!!! l'idea no ha estat meva. Peró m'encanta!. Al comentari hi trobareu l'enllaç per veure el blog. Gràcies Ramón , m'ha agradat molt. Amb l'alcohol els malalts de càncer tenim una relació força escasa. Quan fem quimio de fet l'hauriem de tenir nul.la. Peró sempre hi ha gent que és despista. El primer càncer que vaig tenir va ésser de pit. Quan feia la quimio al Parc Taulí de Sabadell (llavors vivia a Bellaterra) vaig coneixer una noia de la meva edat (39!!!!!!!!!) que també tenia un càncer de pit i feia quimio. Mentre esperavem un dia em diu:" Dolors només fan que sortir-me granets. Cada vegada que faig quimio hem surten granets." Parlant, parlant, resulta que cada diumenge feia la paella amb el seu marit i es bebien entre tots dos una ampolla de cava. Evidenment totes dues vam arrivar a la conclusió que el cava i la quimio són imcopatibles. Jo us he de dir que no sóc una bebedora. Peró de tant en tant, enyoro acompanyar un petit àpat dels que faig i em preparo per mi soleta quan em trobo bé, amb una copeta d'un bon ví. No desespero, potser algún dia podré.
La setmana vinent tinc visita amb la meva oncóloga.Jo sóc molt de fer llistes. Més que rés perque sóc tant multidisciplinar, diguem-ho així, que si no ho faig, no recordo rés.
Li preguntaré aixó del vi. No diuen que la quimio ha evolucionat amb 11 anys? Potser amb la relació amb l'alcohol també ha evolucionat!!
Del fet que m'agrada molt la poesia ja us en parlaré alguna altra vegada. El que sí us vull dir és que ahir, vaig fer l'esforç físic de desplaçar el meu cos ( a les tardes li dona per fer-me la vida impossible) al Teatre el Mundial de la Bisbal. Enguany, al traspassar-me la botiga he pogut assistir a la vetllada de Poemes del Món. Els altres anys degut a ésser vigilies de Sant Jordi era del tot impossible. Us ho recomano molt per un altre any. Hem va agradar molt. Hi havia una noia mexicana que és diu Diany que va fer una "representació" d'un poema genial. En Colin amb l'història d'un tren anglés ho va fer molt bé i és curiós perque el que més em va emocionar va ésser un poema francés de Jacques Brell "Je vous souhaite".No us passa que l'idioma francés us és molt familiar?
Tothom ho va fer molt bé i repeteixo us ho recomano per un altra any. Hem disposo a preparar-me una sopeta, una verdureta, fruita i gaudir d'una pelicula de Woody Allen (sempre en idioma original) Midnight in Paris. Tot aixó mentre des del meu sofà (gran amic) veig com va marxant el dia...amb uns colors espectaculars. Res massa important, simplement coses quotidianes que omplen aixó sí. Que tingueu un bon cap de setmana. Penseu en el llibre que us comprareu dilluns, eh????? .............( i dimarts i dimecres...)
Bona nit. Cuideu-vos
En els comentaris del blog del dilluns dia 16 n'hi ha un d'un amic meu que ha trobat el blog d'una gent que fan un vi que és diu LOLA , els beneficis de la venda del vi són a favor d' una Associació d'Afectades de Càncer de pit. No!!!!!!!!!! l'idea no ha estat meva. Peró m'encanta!. Al comentari hi trobareu l'enllaç per veure el blog. Gràcies Ramón , m'ha agradat molt. Amb l'alcohol els malalts de càncer tenim una relació força escasa. Quan fem quimio de fet l'hauriem de tenir nul.la. Peró sempre hi ha gent que és despista. El primer càncer que vaig tenir va ésser de pit. Quan feia la quimio al Parc Taulí de Sabadell (llavors vivia a Bellaterra) vaig coneixer una noia de la meva edat (39!!!!!!!!!) que també tenia un càncer de pit i feia quimio. Mentre esperavem un dia em diu:" Dolors només fan que sortir-me granets. Cada vegada que faig quimio hem surten granets." Parlant, parlant, resulta que cada diumenge feia la paella amb el seu marit i es bebien entre tots dos una ampolla de cava. Evidenment totes dues vam arrivar a la conclusió que el cava i la quimio són imcopatibles. Jo us he de dir que no sóc una bebedora. Peró de tant en tant, enyoro acompanyar un petit àpat dels que faig i em preparo per mi soleta quan em trobo bé, amb una copeta d'un bon ví. No desespero, potser algún dia podré.
La setmana vinent tinc visita amb la meva oncóloga.Jo sóc molt de fer llistes. Més que rés perque sóc tant multidisciplinar, diguem-ho així, que si no ho faig, no recordo rés.
Li preguntaré aixó del vi. No diuen que la quimio ha evolucionat amb 11 anys? Potser amb la relació amb l'alcohol també ha evolucionat!!
Del fet que m'agrada molt la poesia ja us en parlaré alguna altra vegada. El que sí us vull dir és que ahir, vaig fer l'esforç físic de desplaçar el meu cos ( a les tardes li dona per fer-me la vida impossible) al Teatre el Mundial de la Bisbal. Enguany, al traspassar-me la botiga he pogut assistir a la vetllada de Poemes del Món. Els altres anys degut a ésser vigilies de Sant Jordi era del tot impossible. Us ho recomano molt per un altre any. Hem va agradar molt. Hi havia una noia mexicana que és diu Diany que va fer una "representació" d'un poema genial. En Colin amb l'història d'un tren anglés ho va fer molt bé i és curiós perque el que més em va emocionar va ésser un poema francés de Jacques Brell "Je vous souhaite".No us passa que l'idioma francés us és molt familiar?
Tothom ho va fer molt bé i repeteixo us ho recomano per un altra any. Hem disposo a preparar-me una sopeta, una verdureta, fruita i gaudir d'una pelicula de Woody Allen (sempre en idioma original) Midnight in Paris. Tot aixó mentre des del meu sofà (gran amic) veig com va marxant el dia...amb uns colors espectaculars. Res massa important, simplement coses quotidianes que omplen aixó sí. Que tingueu un bon cap de setmana. Penseu en el llibre que us comprareu dilluns, eh????? .............( i dimarts i dimecres...)
Bona nit. Cuideu-vos
dilluns, 16 d’abril del 2012
CAPÍTOL 12. EL CANSAMENT, LES HORES BAIXES...
Hola flors
Aixó del cos és una cosa ben estranya.
Aquesta tarda per exemple, m'ha sigut del tot impossible fer qualsevol cosa. Fins i tot aixecar les parpelles cansa. Hi ha moments en que et trobes bé, hi ha moments en els que t'oblides que estàs malalt, hi ha moments en que pots arrivar a pensar que estàs bé...aixó no és una bona idea, perque després, els esforços, l'energia de més que has gastat, tot plegat, et passa factura...i llavors venen tardes com la d'avui.
La dreta del sofà em cansa, l'esquerra del sofà em cansa, estar desperta em cansa...TOT és cansat. L' estat general és d'un cansament insuportable.
Compaginar tot aixó amb un estat d'ànim més o menys positiu és el GRAN REPTE.
Jo de moment no ho ser fer gaire bé. De tota manera, el que sí he millorat és que al menys estic tranquila. Ho accepto per dir.ho d'alguna manera. Hem vaig mirant el temps amb un cop d'ull assasí: NO M'AJUDES GAIRE. Penso en els 13 ossets en els que hi tinc "convidats" i els dic: Podrieu estar-vos quiets un momentet?
Penso amb la quimio, per què dimonis després de 5 DIES encara m'estàs emprenyant?
En fí, una miqueta de mala llet, tampoc va malament per reaccionar.
Per què el cansament quan és tant brutal ens impedeix de pensar en totes les coses bones que ens han passat el cap de setmana per exemple?
Per què el cap va cap a l'única desagradable que també ha tingut lloc aquest cap de setmana? Per què les relacions pesonals son TANT difícils?
Per què el cansament de vegades és DOLOR? Parlant de dolor us recomano molt i molt un llibre que va escriure sobre la seva experiència personal el Rafael Argullol sobre el dolor. Us dec el títol. En el proper blog. Crec que fins i tot el cansament m'afecta a l'única neurona que encara em funciona.
Bé el blog, no és que sigui negatiu, com diu un conegut meu ÉS REALISTA. Hi han dies de tot a aquesta vida. Ja coneixeu la meva debilitat pel cinema. La que us vaig a dir ara és OBVIA per un cinèfil: Tal i com diuen a una pelicula el títol de la qual també és molt adeqüat pel dia d'avui i que parla del VENT,
DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA!!!!!
La Lola
Aixó del cos és una cosa ben estranya.
Aquesta tarda per exemple, m'ha sigut del tot impossible fer qualsevol cosa. Fins i tot aixecar les parpelles cansa. Hi ha moments en que et trobes bé, hi ha moments en els que t'oblides que estàs malalt, hi ha moments en que pots arrivar a pensar que estàs bé...aixó no és una bona idea, perque després, els esforços, l'energia de més que has gastat, tot plegat, et passa factura...i llavors venen tardes com la d'avui.
La dreta del sofà em cansa, l'esquerra del sofà em cansa, estar desperta em cansa...TOT és cansat. L' estat general és d'un cansament insuportable.
Compaginar tot aixó amb un estat d'ànim més o menys positiu és el GRAN REPTE.
Jo de moment no ho ser fer gaire bé. De tota manera, el que sí he millorat és que al menys estic tranquila. Ho accepto per dir.ho d'alguna manera. Hem vaig mirant el temps amb un cop d'ull assasí: NO M'AJUDES GAIRE. Penso en els 13 ossets en els que hi tinc "convidats" i els dic: Podrieu estar-vos quiets un momentet?
Penso amb la quimio, per què dimonis després de 5 DIES encara m'estàs emprenyant?
En fí, una miqueta de mala llet, tampoc va malament per reaccionar.
Per què el cansament quan és tant brutal ens impedeix de pensar en totes les coses bones que ens han passat el cap de setmana per exemple?
Per què el cap va cap a l'única desagradable que també ha tingut lloc aquest cap de setmana? Per què les relacions pesonals son TANT difícils?
Per què el cansament de vegades és DOLOR? Parlant de dolor us recomano molt i molt un llibre que va escriure sobre la seva experiència personal el Rafael Argullol sobre el dolor. Us dec el títol. En el proper blog. Crec que fins i tot el cansament m'afecta a l'única neurona que encara em funciona.
Bé el blog, no és que sigui negatiu, com diu un conegut meu ÉS REALISTA. Hi han dies de tot a aquesta vida. Ja coneixeu la meva debilitat pel cinema. La que us vaig a dir ara és OBVIA per un cinèfil: Tal i com diuen a una pelicula el títol de la qual també és molt adeqüat pel dia d'avui i que parla del VENT,
DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA!!!!!
La Lola
dissabte, 14 d’abril del 2012
CAPÍTOL 11. EL CASAMENT DE MA FILLA
Hola flors
Bona nit
Encara amb la resaca de les dues quimios seguides, avui m'he disposat a celebrar els 30 anys de la meva filla Laura a la casa de colonies Els Arcs, a Santa Pau. Pujant cap a Olot els meus "consogres" la parella Carol ja m'han començat a "preparar" perque ells, molt més llestos que jo , se n'havien adoant que tot alló , semblava molt més que una festa d'aniversari. Jo, que per moltes coses, encara baixo de la figuera, m'he emocionat ja només de pensar.hi. I efectivament , a les 4 de la tarda tota la familia Carol, Estanyol, Vicens i amics biolegs, amics educadors socials, mitja Fira del Circ , les 5 flors magnífiques i altres amistats, hem celebrat el casament de la Laura i en Quim. Amb actuació de Fira de Circ, inclosa, tot ha estat senzill, emotiu i maco com ells dos.
Avui estic massa cansada i emocionada com per afegir.hi res més que no sigui una fotografia dels nuvis.
Gràcies a tots per la vostra companyia.
Es un d'aquells dies per assaborir, compreneu?
Cuideu-vos. Tinc son. Bona nit
Bona nit
Encara amb la resaca de les dues quimios seguides, avui m'he disposat a celebrar els 30 anys de la meva filla Laura a la casa de colonies Els Arcs, a Santa Pau. Pujant cap a Olot els meus "consogres" la parella Carol ja m'han començat a "preparar" perque ells, molt més llestos que jo , se n'havien adoant que tot alló , semblava molt més que una festa d'aniversari. Jo, que per moltes coses, encara baixo de la figuera, m'he emocionat ja només de pensar.hi. I efectivament , a les 4 de la tarda tota la familia Carol, Estanyol, Vicens i amics biolegs, amics educadors socials, mitja Fira del Circ , les 5 flors magnífiques i altres amistats, hem celebrat el casament de la Laura i en Quim. Amb actuació de Fira de Circ, inclosa, tot ha estat senzill, emotiu i maco com ells dos.
Avui estic massa cansada i emocionada com per afegir.hi res més que no sigui una fotografia dels nuvis.
Gràcies a tots per la vostra companyia.
Es un d'aquells dies per assaborir, compreneu?
dijous, 12 d’abril del 2012
CAPÍTOL 10. EL TRASPÀS DE LA LLIBRERÍA
Hola flors
Avui és un dia molt especial per a mi. Hem traspassat la LLibreria l'Espiral. De fet, ho desitjavem i en aquest sentit és una bona noticia. Malgrat aixó, sempre queda com una mena de sentiment de buidor, després de tants anys d'esforços, entrega , il.lusió i energia posada en aquest projecte.
Farem el dol que precisen tots els comiats d'aquesta vida, i després començarem un nou camí, amb projectes nous i il.lusions noves.
Segurament estudiar, viatjar, fer camins nous amb noves perspectives.
Espero comptar amb vosaltres com a companys d'aquestes noves empreses.
Gràcies pel vostre recolçament.
Ara em dedicaré més temps a mi mateixa, i també en tindré més per tots vosaltres.
Per cert, avui l'endemà de la darrera quimio, em trobo força bé. A veure si al final li agafo el "truquillo" a tot plegat.
Una abraçada per a tots.
Sigueu moderadament feliços.
Us estimo
La Lola
Avui és un dia molt especial per a mi. Hem traspassat la LLibreria l'Espiral. De fet, ho desitjavem i en aquest sentit és una bona noticia. Malgrat aixó, sempre queda com una mena de sentiment de buidor, després de tants anys d'esforços, entrega , il.lusió i energia posada en aquest projecte.
Farem el dol que precisen tots els comiats d'aquesta vida, i després començarem un nou camí, amb projectes nous i il.lusions noves.
Segurament estudiar, viatjar, fer camins nous amb noves perspectives.
Espero comptar amb vosaltres com a companys d'aquestes noves empreses.
Gràcies pel vostre recolçament.
Ara em dedicaré més temps a mi mateixa, i també en tindré més per tots vosaltres.
Per cert, avui l'endemà de la darrera quimio, em trobo força bé. A veure si al final li agafo el "truquillo" a tot plegat.
Una abraçada per a tots.
Sigueu moderadament feliços.
Us estimo
La Lola
dimecres, 11 d’abril del 2012
CAPÍTOL 9. L'INSOMNI
Hola flors
No sé quina hora és. El que sí sé és que molt d'hora. "És que si et lleves molt d´hora, molt 'hora..."
En fí, l'insomni i altres coses!
Avui és un dia important per a mi. És la primera vegada d'ençà que la malaltia és va agreujar que podré fer les dues quimios que em toquen al mes, seguides. És un éxit i al mateix temps estàs com espantada per veure com reaccionarà el cos.
Malgrat el meu blog desprengui de vegades un aire de suficiència i moltes dosis d'humor, no deixo d'ésser una personeta espantada davant d'una malaltia que de vegades costa de controlar.
També us vull dir que en el blog anterior parlavem de películes sobre el càncer i la seva duresa.
Pot ser vaig semblar massa superficial a l'hora de retratar-les. No era la meva intenció. Tota la part dura del càncer l'he viscut en primera persona, no solament amb els meus càncers, sobre tot amb les perdues que m'ha ocasionat a nivell de familiars i amics.
Més que res el que volia dir és que la manca de llàstima, la manca de por, la naturalitat, l'aire fresc, l'humor, amb el que la pelicula INTOCABLE tracta el tema de la tetraplegia, el trobo a faltar no solament en pelicules que parlen de càncer, sinó també en la vida quotidiana.
Jo com a malalta, vull i desitjo, empatia, carinyo , comprensió i respecte. Mai LLASTIMA. No sé que diu el diccionari sobre el significat d'aquesta parauleta, peró jo no puc amb ella...
Aclarits aquests punts, us desitjo que continueu dormint, que us lleveu de bon humor, i que el dia us sigui benèvol.
Apa
Sigueu moderadament feliços
La Lola
No sé quina hora és. El que sí sé és que molt d'hora. "És que si et lleves molt d´hora, molt 'hora..."
En fí, l'insomni i altres coses!
Avui és un dia important per a mi. És la primera vegada d'ençà que la malaltia és va agreujar que podré fer les dues quimios que em toquen al mes, seguides. És un éxit i al mateix temps estàs com espantada per veure com reaccionarà el cos.
Malgrat el meu blog desprengui de vegades un aire de suficiència i moltes dosis d'humor, no deixo d'ésser una personeta espantada davant d'una malaltia que de vegades costa de controlar.
També us vull dir que en el blog anterior parlavem de películes sobre el càncer i la seva duresa.
Pot ser vaig semblar massa superficial a l'hora de retratar-les. No era la meva intenció. Tota la part dura del càncer l'he viscut en primera persona, no solament amb els meus càncers, sobre tot amb les perdues que m'ha ocasionat a nivell de familiars i amics.
Més que res el que volia dir és que la manca de llàstima, la manca de por, la naturalitat, l'aire fresc, l'humor, amb el que la pelicula INTOCABLE tracta el tema de la tetraplegia, el trobo a faltar no solament en pelicules que parlen de càncer, sinó també en la vida quotidiana.
Jo com a malalta, vull i desitjo, empatia, carinyo , comprensió i respecte. Mai LLASTIMA. No sé que diu el diccionari sobre el significat d'aquesta parauleta, peró jo no puc amb ella...
Aclarits aquests punts, us desitjo que continueu dormint, que us lleveu de bon humor, i que el dia us sigui benèvol.
Apa
Sigueu moderadament feliços
La Lola
dilluns, 9 d’abril del 2012
CAPÍTOL 8. SETMANA SANTA
Hola flors
Aquesta Setmana Santa m'ha anat força bé.
Dimecres vaig fer la quimio i és la primera setmana d'ençà que vaig començar el tractament , que m'he trobat relativament bé. Si més no, he controlat els efectes secundaris. I aixó és molt important. He pogut sortir de casa i fer una "vida més o menys normal".
Dissabte vam cantar amb una part del Cor Carreras Dagas i molts voluntaris més , les caramelles. Tot i que al començament va ploure, al final , la festa va sortir rodona. Us convido a tots a partipar.hi. Es molt divertit i al mateix temps ajudem a recuperar una de les tradicions del nostre poble.
També us faig una altra recomanació molt especial. Als pocs que no l'hagueu vist, us convido a veure INTOCABLE, una gran gran película francesa sobre la relació d'un tetraplègic i el seu cuidador.. Ahir vam anar a Palamós a veura-la, perque creiem que era una de les darreres oportunitats de fer.ho, i val la pena. Jo tinc la manía de veure les pelicules en idioma original. Malgrat el doblatge català sigui potable, veure el treball d'un actor amb la seva veu o doblat, no té color. Aquesta pelicula no l'he pogut veure en francés, peró us la recomano igualment. Tant de bó algu tingués la feliç idea de fer alguna cosa semblant amb el càncer: fora complexos, parlar amb sinceritat , senzillesa, sense llàstimes, ni falses idees. Bé, no perdo l'esperança. De moment, si exceptuem l'Albert Espinosa, tot el cinema que he vist relacionat amb el càncer, té un sentit tremedista, lacrimògen i fatalista que va bé per netejar els llagrimals, peró no es correspon del tot amb el que és la malaltia. A veure si algú de vosaltres em troba alguna pelicula que no conec i que em faci canviar de manera de pensar.
Pel que fa a avui dilluns, ha sigut un dia genial. M'han vingut a veure dos amics de quan feia batxillerat. LLavors jo era, olotina, i ells també ho són. "Carden" a cada frase. El meu germà també ho fa força quan parla, peró ho trovaba a faltar. Hem anat a dinar a Empuries, amb el mar, el vent i fins i tot el sol. Un dia especial amb una gent especial. No us passa, que hi ha amics, que fa anys que no veieu, amb els que no parleu ni tant sols cada mes, amb els que no teniu la proximitat que podeu tenir amb d'altres, i malgrat aixó sembla que era ahir quan ens explicavem mitja vida?
Aquest és el cas.
També he tingut temps per descansar, llegir, pensar i pensar...que val la pena.
Tota la lluita vull dir.
Sigueu moderadament feliços.
La lola
Aquesta Setmana Santa m'ha anat força bé.
Dimecres vaig fer la quimio i és la primera setmana d'ençà que vaig començar el tractament , que m'he trobat relativament bé. Si més no, he controlat els efectes secundaris. I aixó és molt important. He pogut sortir de casa i fer una "vida més o menys normal".
Dissabte vam cantar amb una part del Cor Carreras Dagas i molts voluntaris més , les caramelles. Tot i que al començament va ploure, al final , la festa va sortir rodona. Us convido a tots a partipar.hi. Es molt divertit i al mateix temps ajudem a recuperar una de les tradicions del nostre poble.
També us faig una altra recomanació molt especial. Als pocs que no l'hagueu vist, us convido a veure INTOCABLE, una gran gran película francesa sobre la relació d'un tetraplègic i el seu cuidador.. Ahir vam anar a Palamós a veura-la, perque creiem que era una de les darreres oportunitats de fer.ho, i val la pena. Jo tinc la manía de veure les pelicules en idioma original. Malgrat el doblatge català sigui potable, veure el treball d'un actor amb la seva veu o doblat, no té color. Aquesta pelicula no l'he pogut veure en francés, peró us la recomano igualment. Tant de bó algu tingués la feliç idea de fer alguna cosa semblant amb el càncer: fora complexos, parlar amb sinceritat , senzillesa, sense llàstimes, ni falses idees. Bé, no perdo l'esperança. De moment, si exceptuem l'Albert Espinosa, tot el cinema que he vist relacionat amb el càncer, té un sentit tremedista, lacrimògen i fatalista que va bé per netejar els llagrimals, peró no es correspon del tot amb el que és la malaltia. A veure si algú de vosaltres em troba alguna pelicula que no conec i que em faci canviar de manera de pensar.
Pel que fa a avui dilluns, ha sigut un dia genial. M'han vingut a veure dos amics de quan feia batxillerat. LLavors jo era, olotina, i ells també ho són. "Carden" a cada frase. El meu germà també ho fa força quan parla, peró ho trovaba a faltar. Hem anat a dinar a Empuries, amb el mar, el vent i fins i tot el sol. Un dia especial amb una gent especial. No us passa, que hi ha amics, que fa anys que no veieu, amb els que no parleu ni tant sols cada mes, amb els que no teniu la proximitat que podeu tenir amb d'altres, i malgrat aixó sembla que era ahir quan ens explicavem mitja vida?
Aquest és el cas.
També he tingut temps per descansar, llegir, pensar i pensar...que val la pena.
Tota la lluita vull dir.
Sigueu moderadament feliços.
La lola
dimecres, 4 d’abril del 2012
CAPÍTOL 7. LA SALA DE MÀQUINES
Hola flors
Ja en tenim una altra.
La quimio ens la fant a l'hospital de dia del I.C.O. (Institut Català d'Oncología) Dins d'aquest hospital de dia hi han 15 "butaques" i 5 habitacions. També hi ha davant nostra una espècie de mostrador on tenen la "sala de màquines " totes les inferemeres que ens atenen. (Molt i molt bé, per cert) Avui en dia a diferència de fa 12 anys tota la administració de la quimió està mecanitzada. Tot és més fàcil. No sé si és perque ens posen algúna espècie de tranquilitzant en les bosses que baixen gota a gota, o pel mdia que feia (ha plogut tota l'estona) peró avui he observat als malalts i tothom mig dormia o feia sudokus o llegia o feia servir les últimes tecnologíes per posar-se en contacte amb la resta de l'humanitat.
Trobo a faltar més contactes entre malalts. Potser aquest és un dels motius pels que he fet aquest blog. De tota manera, avui la cosa ha anat tranquileta i bé. Ara estic fent sofà, més que rés perque no és que et trobis malament, (de moment) el que sents és com si tinguesis un "alien" que s'hagués incorporat al teu cos.
Sóc molt cinèfila i aquesta (Alien) és una "peli" que mai m'ha agradat.
Una premonició probablement!!!
Avui he vist un programa que us recomano efusivament. Sempre em sol agradat, peró aquest ha sigut execcional. El programa és "Singulars" del Canal 33. L'emeten els dimarts i el d'ahir, dedicat al catedràtic de 82 anys Alejandro Nieto, va ésser un lliçó de claredat i llum sobre la situació política i social que és viu actualment a casa nostra. No us el perdeu.
![link]()
Alejandro Nieto: partitocràcia i desgovern
Si vols veure el vídeo, fes clic aquí.
Bè, sigueu moderadament feliços i bones vacances de Setmana Santa!
La Lola
Ja en tenim una altra.
La quimio ens la fant a l'hospital de dia del I.C.O. (Institut Català d'Oncología) Dins d'aquest hospital de dia hi han 15 "butaques" i 5 habitacions. També hi ha davant nostra una espècie de mostrador on tenen la "sala de màquines " totes les inferemeres que ens atenen. (Molt i molt bé, per cert) Avui en dia a diferència de fa 12 anys tota la administració de la quimió està mecanitzada. Tot és més fàcil. No sé si és perque ens posen algúna espècie de tranquilitzant en les bosses que baixen gota a gota, o pel mdia que feia (ha plogut tota l'estona) peró avui he observat als malalts i tothom mig dormia o feia sudokus o llegia o feia servir les últimes tecnologíes per posar-se en contacte amb la resta de l'humanitat.
Trobo a faltar més contactes entre malalts. Potser aquest és un dels motius pels que he fet aquest blog. De tota manera, avui la cosa ha anat tranquileta i bé. Ara estic fent sofà, més que rés perque no és que et trobis malament, (de moment) el que sents és com si tinguesis un "alien" que s'hagués incorporat al teu cos.
Sóc molt cinèfila i aquesta (Alien) és una "peli" que mai m'ha agradat.
Una premonició probablement!!!
Avui he vist un programa que us recomano efusivament. Sempre em sol agradat, peró aquest ha sigut execcional. El programa és "Singulars" del Canal 33. L'emeten els dimarts i el d'ahir, dedicat al catedràtic de 82 anys Alejandro Nieto, va ésser un lliçó de claredat i llum sobre la situació política i social que és viu actualment a casa nostra. No us el perdeu.
És catedràtic emèrit de Dret
Administratiu, té 82 anys i parla clar. Ens explica sense eufemismes que
la política s'ha convertit en una farsa i que els partits polítics no
treballen pel bé comú, sinó pel seu propi benefici.
Si vols veure el vídeo, fes clic aquí.
La Lola
dilluns, 2 d’abril del 2012
CAPÍTOL 6. LA FAMÍLIA
Hola flors
El concepte "familia" és molt relatiu i és evident que ha evolucionat molt i de moltes maneres en els darrers anys.
Hi ha persones que segurament tindreu un concepte "tradicional" de la familia. D'altres potser el tindreu "kumbayà" total: tipus la familia és un conjunt de persones que s'estimen...en fí, segur que hi ha tants conceptes com persones o families!
Jo també tinc el meu particular.
Mireu en tots els meus anys de vida a banda de la meva" familia de sang" he acumulat, 3 parelles (1 oficial i 2 extres), 5 sogres, una filla de parella, 13 cunyats-cunyades, 18 nebots i 13 renebots.
A tots els estimo i sé que ells m'estimen. Truquen, em venen a veure, és preocupen per mi.
De vegades, quan tinc un dia d'aquells de "menjar xocolata" o sigui d'autoestima baixa, penso : Lola tampoc ets tant , tant, tant desastre si tota aquesta pila de familia, i ex-familia i ex-ex-familia t'estima!
Avui m'han vingut a veure una de les meves "cunyades" i "neboda" i m'han donat una grata sorpresa.
Pel que fa al resultats de les proves, m'han donat la meitat dels informes. El resultat d'aquesta meitat ha sigut "estable" i l'altra meitat m'el donaràn dimecres, abans de conectar-me a la maquineta que durant 2 hores em farà baixar gota a gota la "quimio". Aprofitaré aquestes 2 hores per llegir, contestar mails, fer sudokus, escoltar música, ....qualsevol cosa que et faci oblidar on ets . I al mateis temps, que bé que hi ets, i que bé que només hi estigui 2 hores , quan hi ha companys que n'hi estan 7 i altres que ni tant sols hi poden estar...
Ja ho veieu, és la vida, la familia, l'amor i altres circumstàncies i situacions.
Cuideu-vos
Bona nit
Gràcies pels vostres comentaris. Són com una abraçadeta...
La Lola
El concepte "familia" és molt relatiu i és evident que ha evolucionat molt i de moltes maneres en els darrers anys.
Hi ha persones que segurament tindreu un concepte "tradicional" de la familia. D'altres potser el tindreu "kumbayà" total: tipus la familia és un conjunt de persones que s'estimen...en fí, segur que hi ha tants conceptes com persones o families!
Jo també tinc el meu particular.
Mireu en tots els meus anys de vida a banda de la meva" familia de sang" he acumulat, 3 parelles (1 oficial i 2 extres), 5 sogres, una filla de parella, 13 cunyats-cunyades, 18 nebots i 13 renebots.
A tots els estimo i sé que ells m'estimen. Truquen, em venen a veure, és preocupen per mi.
De vegades, quan tinc un dia d'aquells de "menjar xocolata" o sigui d'autoestima baixa, penso : Lola tampoc ets tant , tant, tant desastre si tota aquesta pila de familia, i ex-familia i ex-ex-familia t'estima!
Avui m'han vingut a veure una de les meves "cunyades" i "neboda" i m'han donat una grata sorpresa.
Pel que fa al resultats de les proves, m'han donat la meitat dels informes. El resultat d'aquesta meitat ha sigut "estable" i l'altra meitat m'el donaràn dimecres, abans de conectar-me a la maquineta que durant 2 hores em farà baixar gota a gota la "quimio". Aprofitaré aquestes 2 hores per llegir, contestar mails, fer sudokus, escoltar música, ....qualsevol cosa que et faci oblidar on ets . I al mateis temps, que bé que hi ets, i que bé que només hi estigui 2 hores , quan hi ha companys que n'hi estan 7 i altres que ni tant sols hi poden estar...
Ja ho veieu, és la vida, la familia, l'amor i altres circumstàncies i situacions.
Cuideu-vos
Bona nit
Gràcies pels vostres comentaris. Són com una abraçadeta...
La Lola
diumenge, 1 d’abril del 2012
CAPÍTOL 5. EL COR
Hola flors
No sé si us he dit mai que canto en un Cor.
Avui teniem un concert a Girona. A l'Esglèsia dels Dolors. Quan hem entrat una mica més i em moro d'un àtac de cor i no d'un càncer! Tots en filera una representació dels Passos de la Processó de Girona, amb els vestits corresponents , també en filera...Els vestits posats damunt d'uns cossos artificials de vegades anomenats "maniquís"tots en filera també...Feien com una mena de "yuyu" perque no sabies si els ulls que et miraven eren de debó , artificials o qué...L'Esglèsia amb tanta exposició l'he vist com petita el cas és que nosaltres, que com a bons empordanesos estem acostumats a tenir espai per donar i per vendre , hem trigat una bona estona en col.locar-nos a l'altar. Després d'assajar , xerinola per aqui, xerrada per allà i comença el concert. Sóm els últims en sortir. Al final , diguem que tot ha sortit mitjanament acceptable!!!! L'organització ens ha obsequiat amb un ressopó al final. I en mig de bunyol i bunyol, una Coral de Palamós que ha cantat amb nosaltres ens han "regalat" la Salve Rociera. Mira , no em preguntis per qué , peró sempre m'ha agradat aquesta cançó...serà pel sentiment que hi posen quan la canten, no ho sé...peró en fí quan he sortit els "maniquís" tenien com un petit somriure pinat a la cara...o no?
Es que jo en el fons , sempre he sigut "la chica del coro".
El pare de la meva filla és músic. El primer any de casats, (fa molts anys!!!!) el vaig acompanyar en tots els "bolos" que tenia l'Orquestra Amoga. En aquells dies de l'era terciaria, els músics , eren montadors, xòfers i tot el que feia falta. Hores abans d'actuar, quan montaven l'escenari, sempre sommiava que algun dia jo faria els cors als vocalistes de l'orquestra.
Mai va passar, peró és veu que en el fons mai vaig perdre l'esperança que passés...
I ara canto en un Cor, que no és com fer els cors a l'Orquestra Amoga...peró de vegades si tanco els ulls ...ho sembla!!!!
Apa , bona nit, sigueu moderadament feliços.
La Lola
(Demà a les 9 matí resultats proves) Creueu els dits!
No sé si us he dit mai que canto en un Cor.
Avui teniem un concert a Girona. A l'Esglèsia dels Dolors. Quan hem entrat una mica més i em moro d'un àtac de cor i no d'un càncer! Tots en filera una representació dels Passos de la Processó de Girona, amb els vestits corresponents , també en filera...Els vestits posats damunt d'uns cossos artificials de vegades anomenats "maniquís"tots en filera també...Feien com una mena de "yuyu" perque no sabies si els ulls que et miraven eren de debó , artificials o qué...L'Esglèsia amb tanta exposició l'he vist com petita el cas és que nosaltres, que com a bons empordanesos estem acostumats a tenir espai per donar i per vendre , hem trigat una bona estona en col.locar-nos a l'altar. Després d'assajar , xerinola per aqui, xerrada per allà i comença el concert. Sóm els últims en sortir. Al final , diguem que tot ha sortit mitjanament acceptable!!!! L'organització ens ha obsequiat amb un ressopó al final. I en mig de bunyol i bunyol, una Coral de Palamós que ha cantat amb nosaltres ens han "regalat" la Salve Rociera. Mira , no em preguntis per qué , peró sempre m'ha agradat aquesta cançó...serà pel sentiment que hi posen quan la canten, no ho sé...peró en fí quan he sortit els "maniquís" tenien com un petit somriure pinat a la cara...o no?
Es que jo en el fons , sempre he sigut "la chica del coro".
El pare de la meva filla és músic. El primer any de casats, (fa molts anys!!!!) el vaig acompanyar en tots els "bolos" que tenia l'Orquestra Amoga. En aquells dies de l'era terciaria, els músics , eren montadors, xòfers i tot el que feia falta. Hores abans d'actuar, quan montaven l'escenari, sempre sommiava que algun dia jo faria els cors als vocalistes de l'orquestra.
Mai va passar, peró és veu que en el fons mai vaig perdre l'esperança que passés...
I ara canto en un Cor, que no és com fer els cors a l'Orquestra Amoga...peró de vegades si tanco els ulls ...ho sembla!!!!
Apa , bona nit, sigueu moderadament feliços.
La Lola
(Demà a les 9 matí resultats proves) Creueu els dits!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)