Hola flors
D'ençà de la darrera vegada que vaig escriure, la meva vida ha sigut molt "mogudeta".
He passat d'un estat "horitzontal " a un estat "horitzontal" a l Hotel Trueta.
Dijous passat en veure, que el meu estat "horitzontal" s'agreujava i que no era capaç ni de fer 4 pases , sense cansar-me enormement, vaig anar a fer-me una analítica d'urgència al Cap de la Bisbal. Al cap de 5 hores , em va trucar l'hemàtologa de Palamós, em va dir que havia parlat amb la meva oncóloga, i que "sin prisa pero sin pausa" marxes cap a l'Hotel, que la meva situació sanguínea era una mica complicada, per dir.ho amb paraules suaus.
Un cop allà, (vull dir que vaig trobar una metgessa excepcional) em van fer una transfusió de plaquetes i de sang. Al mig de la transfusió, el meu cos li va donar per tenir un "patatús". Al mig del "patatús" em van venir a veure el cap d'Oncologia de l'Hotel, l'adjuna de la meva oncóloga, i un hemàtoleg. Em diu el cap d'oncología si algú m'ha informat del meu estat. Jo li vaig respondre: no i vosté no ho faci tampoc, perque estic tant espantada que encara m'espantarà més, i no estic per aixó ara. Em va contestar que d'acord que vindria més tard. Amb penes i treballs, i amb una interrupció per posar-me tres fàrmacs , la sang va anar entrant en el meu cos. La metgessa d'urgències, amb molta sensibilitat em va informar del meu estat. Al vespre, em van pujar a la sisena planta, perque a la vuitena (oncología) no hi havia lloc. Allà em vaig refer una miqueta i vaig coneixer a la filla de la meva veina de l'habitació de l'Hotel Trueta, l'Anna, que a partir d'aquelles hores s'ha convertit ja en una persona molt especial per a mi. El divendres a l'hora de sopar em van pujar a la vuitena. Vaig tenir la sensació d'ésser a casa. Dissabte, bé. I diumenge el meu cos va decidir tornar a fer un altre "patatús". Perquè un podent-ne tenir dos? Tornem a posar plaquetes, i sang. El dilluns bé, i els metges de planta em diuen "AVUI ESTEM CONTENTS PERQUE JA ESTÀS FORA DE PERILL". Fins divendres no em van deixar tornar a casa. Am les defenses i els globus vermells bé, però amb les plaquetes a 45.000.
Perque tingueu una idea, s'han de tenir entre 150.000 i 350.000, més o menys.
Fins avui no m'he vist en cor d'escriure aquesta experiència. Jo dins de la meva serenitat i tranquilitat, penso que he treballat molt el tema de la mort, i pensava que estava preparada per afrontar-la. Però aquesta vegada , l'he sentida com molt aprop, i he vist que encara em calia fer més feina. Ja n'he fet força i per aixó us puc escriure. Per a mi la mort, està estretament lligada a la vida. El meu cos, en aquests 9 dies a l'Hotel Trueta, ha demostrat unes ganes de viure molt grans, però al mateix temps la meva ment necesita sentir que estic preparada per marxar.
Com a bona mexicana que sóc de cor, la ratlla que separa la vida de la mort , per a mi és molt subtil i fina. Estimo la vida. I vull viure, però a veure si entre la meva oncóloga (que veure dilluns vinent) i jo aconseguim que no sigui tant gran l'esforç físic que he de fer per assolir aquest objectiu.
Ja us informaré. Tot aixó també m'ha servit per tenir molt clar que vull una mica més de qüalitat de vida.
I rés, una experiència més, que de ben segur alguns o algunes de vosaltres ja heu viscut. Jo ara també. I com tot en aquesta meravellosa vida, sempre s'en pot treure coses positives.
Estic molt contenta de tornar a conectar amb vosaltres.
Una abraçada ben forta.
La Lola
dimarts, 29 de gener del 2013
dijous, 17 de gener del 2013
CAPÍTOL 44. LA MEVA SANG
Hola flors
Estic visquent una experiència nova.
Porto, si no comptem les anades per casa, o caminar uns 100 metres també per davant de casa, 7 dies en posició horitzontal. Resulta que després de la darrera quimio, la meva sang ha decidit declarar.se en vaga, i torno a estar anémica perduda, de tal manera que l'única manera en la que estic bé és descansant. És un descans que tampoc serveix per gaire rés. Vull dir que després de descansar has de tornar a descansar perque no estàs descansat. Ja!
Us he de dir que fora d'alguns moments crítics, ho estic portant força bé. Avui em diràn a veure qué farem, si continuem esperant que a la sang li dongui per refer.se o li enxufem sang d'altres persones.
Quan em posem la sang, tinc una sensació tant real de que sóc la beneficiaria d'un acte solidari impressionant.
Penso, en aquelles persones que l'han donada, i que pot ser no tenen una percepció real de tot el servei que fan a la societat i a les persones que la composem.
LLegueixo, miro la televisió, ordinador, mitja(no m'ho puc creure!!!!!) Jo fent mitja. De moment una bufanda que el meu cervell i les meves mans no donen per més. Aixó sí, em costa molt concentrar-me. Però pel demés, estic molt tranquileta, i disfrutant d'aquest descans. (És un dir, però s'acosta força al meu estat d'ànim)
Per cert, ja sé que molts de vosaltres, alguns amics meus, no voleu veure la série Polseres vermelles. Us he de dir que aquesta setmana ha començat la segona temporada. I que hi ha una escena en el primer capítol, excepcional. Una escena que només pot imaginar algú que l'ha viscut. Vaig plorar molt, però plorar també forma part de la vida, i no era un plorar de patir, era un plorar de sentir.
Hi ha un moment, en el que en LLeó està a punt de que li donguin l'alta. Només li falta el resultat d'un Tac, i ell que sempre s'adelanta a tots els esdeveniments, ja ho té tot a punt per marxar de l'hospital. El Tac no surt bé, i en LLeó només li diuen que ha d'ésser fort...no cal res més. Ell surt de l'habitació i diu : Quan s'acabarà tot aixó?. Només aquesta pregunta. Una pregunta que no té resposta. El que sent en LLeó és un reflexe tant fidel del que sentim tantes persones...que aquesta empatia em va emocionar profundament...
Per cert, no tingueu por de veure la sèrie, en la vida teniu al vostre voltant molts LLeons, Jordis, Tonis, Rocs i Cristinas.
Gràcies Espinosa, potser hi ha gent que no et capta, però n'hi ha d'altres que sí...
Des de la meva posició hortizontal en la que em miro i visc la vida els darrers 7 dies, us envio una abraçada ben forta, (ja sé que em teniu enveja, per poder descansar tant).
Una abraçada horitzontal.
Un petó ben gros.
Cuideu-vos del fred!!
Estic visquent una experiència nova.
Porto, si no comptem les anades per casa, o caminar uns 100 metres també per davant de casa, 7 dies en posició horitzontal. Resulta que després de la darrera quimio, la meva sang ha decidit declarar.se en vaga, i torno a estar anémica perduda, de tal manera que l'única manera en la que estic bé és descansant. És un descans que tampoc serveix per gaire rés. Vull dir que després de descansar has de tornar a descansar perque no estàs descansat. Ja!
Us he de dir que fora d'alguns moments crítics, ho estic portant força bé. Avui em diràn a veure qué farem, si continuem esperant que a la sang li dongui per refer.se o li enxufem sang d'altres persones.
Quan em posem la sang, tinc una sensació tant real de que sóc la beneficiaria d'un acte solidari impressionant.
Penso, en aquelles persones que l'han donada, i que pot ser no tenen una percepció real de tot el servei que fan a la societat i a les persones que la composem.
LLegueixo, miro la televisió, ordinador, mitja(no m'ho puc creure!!!!!) Jo fent mitja. De moment una bufanda que el meu cervell i les meves mans no donen per més. Aixó sí, em costa molt concentrar-me. Però pel demés, estic molt tranquileta, i disfrutant d'aquest descans. (És un dir, però s'acosta força al meu estat d'ànim)
Per cert, ja sé que molts de vosaltres, alguns amics meus, no voleu veure la série Polseres vermelles. Us he de dir que aquesta setmana ha començat la segona temporada. I que hi ha una escena en el primer capítol, excepcional. Una escena que només pot imaginar algú que l'ha viscut. Vaig plorar molt, però plorar també forma part de la vida, i no era un plorar de patir, era un plorar de sentir.
Hi ha un moment, en el que en LLeó està a punt de que li donguin l'alta. Només li falta el resultat d'un Tac, i ell que sempre s'adelanta a tots els esdeveniments, ja ho té tot a punt per marxar de l'hospital. El Tac no surt bé, i en LLeó només li diuen que ha d'ésser fort...no cal res més. Ell surt de l'habitació i diu : Quan s'acabarà tot aixó?. Només aquesta pregunta. Una pregunta que no té resposta. El que sent en LLeó és un reflexe tant fidel del que sentim tantes persones...que aquesta empatia em va emocionar profundament...
Per cert, no tingueu por de veure la sèrie, en la vida teniu al vostre voltant molts LLeons, Jordis, Tonis, Rocs i Cristinas.
Gràcies Espinosa, potser hi ha gent que no et capta, però n'hi ha d'altres que sí...
Des de la meva posició hortizontal en la que em miro i visc la vida els darrers 7 dies, us envio una abraçada ben forta, (ja sé que em teniu enveja, per poder descansar tant).
Una abraçada horitzontal.
Un petó ben gros.
Cuideu-vos del fred!!
dijous, 3 de gener del 2013
CAPÍTOL 43. ANY NOU
Hola flors
Després de 3 setmanes, avui m'ha tocat oncóloga de nou, amb resultat de proves inclós. A mi, és que de tota la vida m'ha agradat avançar-me als esdeveniments i ahir , em faig l'analítica a les 8 del matí a La Bisbal, i a dos quarts d'una, em truquen i surt un número a la pantalla del telèfon que potser tenía 20 xifres. Aixó és un Hospital, un Cap o alguna cosa semblant, vaig pensar. I efectivament, era la meva metgesa de capçalera, que quan des de Palamós li van fer saber que corría per La Bisbal una ànima absolutament anémica, acompanyada d'un cos , que és el meu, absolutament cansat, va decidir enviar-me cap el Trueta ràpidament.
Allà, després de lliçons de vida que sempre tens a Urgències, després de 9 hores i molt de descans i 2 bosses de sang i un electro, van decidir enviar-me cap a casa unes horetes abans de tornar.hi aquest matí.
La cosa és que quan menjava els raïms a les 12 en punt del dia 31 de Desembre del 2012, vaig decidir que les coses hurien de canviar el 2013.
I vet aquí, que avui la meva metgesa ha decidit que efectivament, fariem un petit tomb en tot aquest desgavell. El resultat de tot plegat és que tan el resultat de la Gammagrafía, com el del Tac, donen a entendre, que les "lesions" als pulmons, el tumoret al fetge i els 15 visitants als ossos del meu cos "estupendo" han decidit parar-se i quedar-se quiets per celebrar aquestes festes.
Com compendreu, la meva alegria i la de la meva família ha estat molt gran, perque després de molt temps , em deixen respirar una miqueta, tots aquests habitants del meu esquelet!!!!
I és que , en el fons , les amenaces i els suborns, sempre han resultat efectius, en aquest país nostre: A la darrera visita li vaig dir a la meva oncòloga: et faig un regal de Nadal, però amb la condició que tú m'en facis un altre a la propera visita, que ja n'estic farta de males notícies. I heus aquí que la cosa ha funcionat.
El fet de que els tumors no augmentin de tamany vol dir que tots aquests medicaments tant insuportables al menys treballen.
De la mateixa manera que comparteixo amb vosaltres les no tant bones noves, em fa il.lusió , molta il.lusió compartir les més bones.
Gràcies per ser.hi tots plegats. Ara em toquen 3 sessions més d' aquesta quimio, que farem en unes 10 setmanes, i després, tornarem a mirar el meu interior físic per veure com va la "cosa".
No cal dir, que us desitjo el millor per aquest any i per tots els dies que el composen.
A poc a poc, disfruteu-los tots, amb calma, serenitat i rebent tot el que ens arrivi amb força i amb la modèstia suficient de saber que en el fons som uns privilegiats.
Us estimo molt.
La Lola cofoia
Després de 3 setmanes, avui m'ha tocat oncóloga de nou, amb resultat de proves inclós. A mi, és que de tota la vida m'ha agradat avançar-me als esdeveniments i ahir , em faig l'analítica a les 8 del matí a La Bisbal, i a dos quarts d'una, em truquen i surt un número a la pantalla del telèfon que potser tenía 20 xifres. Aixó és un Hospital, un Cap o alguna cosa semblant, vaig pensar. I efectivament, era la meva metgesa de capçalera, que quan des de Palamós li van fer saber que corría per La Bisbal una ànima absolutament anémica, acompanyada d'un cos , que és el meu, absolutament cansat, va decidir enviar-me cap el Trueta ràpidament.
Allà, després de lliçons de vida que sempre tens a Urgències, després de 9 hores i molt de descans i 2 bosses de sang i un electro, van decidir enviar-me cap a casa unes horetes abans de tornar.hi aquest matí.
La cosa és que quan menjava els raïms a les 12 en punt del dia 31 de Desembre del 2012, vaig decidir que les coses hurien de canviar el 2013.
I vet aquí, que avui la meva metgesa ha decidit que efectivament, fariem un petit tomb en tot aquest desgavell. El resultat de tot plegat és que tan el resultat de la Gammagrafía, com el del Tac, donen a entendre, que les "lesions" als pulmons, el tumoret al fetge i els 15 visitants als ossos del meu cos "estupendo" han decidit parar-se i quedar-se quiets per celebrar aquestes festes.
Com compendreu, la meva alegria i la de la meva família ha estat molt gran, perque després de molt temps , em deixen respirar una miqueta, tots aquests habitants del meu esquelet!!!!
I és que , en el fons , les amenaces i els suborns, sempre han resultat efectius, en aquest país nostre: A la darrera visita li vaig dir a la meva oncòloga: et faig un regal de Nadal, però amb la condició que tú m'en facis un altre a la propera visita, que ja n'estic farta de males notícies. I heus aquí que la cosa ha funcionat.
El fet de que els tumors no augmentin de tamany vol dir que tots aquests medicaments tant insuportables al menys treballen.
De la mateixa manera que comparteixo amb vosaltres les no tant bones noves, em fa il.lusió , molta il.lusió compartir les més bones.
Gràcies per ser.hi tots plegats. Ara em toquen 3 sessions més d' aquesta quimio, que farem en unes 10 setmanes, i després, tornarem a mirar el meu interior físic per veure com va la "cosa".
No cal dir, que us desitjo el millor per aquest any i per tots els dies que el composen.
A poc a poc, disfruteu-los tots, amb calma, serenitat i rebent tot el que ens arrivi amb força i amb la modèstia suficient de saber que en el fons som uns privilegiats.
Us estimo molt.
La Lola cofoia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)