CAPÍTOL 44. LA MEVA SANG

Hola flors

Estic visquent una experiència nova.
Porto, si no comptem les anades per casa, o caminar uns 100 metres també per davant de casa, 7 dies en posició horitzontal. Resulta que després de la darrera quimio, la meva sang ha decidit declarar.se en vaga, i torno a estar anémica perduda, de tal manera que l'única manera en la que estic bé és descansant. És un descans que tampoc serveix per gaire rés. Vull dir que després de descansar has de tornar a descansar perque no estàs descansat. Ja!
Us he de dir que fora d'alguns moments crítics, ho estic portant força bé. Avui em diràn a veure qué farem, si continuem esperant que a la sang li dongui per refer.se o li enxufem sang d'altres persones.
Quan em posem la sang, tinc una sensació tant real de que sóc la beneficiaria d'un acte solidari impressionant.
Penso, en aquelles persones que l'han donada, i que pot ser no tenen una percepció real de tot el servei que fan a la societat i a les persones que la composem.
LLegueixo, miro la televisió, ordinador, mitja(no m'ho puc creure!!!!!) Jo fent mitja. De moment una bufanda que el meu cervell i les meves mans no donen per més. Aixó sí, em costa molt concentrar-me. Però pel demés, estic molt tranquileta, i disfrutant d'aquest descans. (És un dir, però s'acosta força al meu estat d'ànim)
Per cert, ja sé que molts de vosaltres, alguns amics meus, no voleu veure la série Polseres vermelles. Us he de dir que aquesta setmana ha començat la segona temporada. I que hi ha una escena en el primer capítol, excepcional. Una escena que només pot imaginar algú que l'ha viscut. Vaig plorar molt, però plorar també forma part de la vida, i no era un plorar de patir, era un plorar de sentir.
Hi ha un moment, en el que en LLeó està a punt de que li donguin l'alta. Només li falta el resultat d'un Tac, i ell que sempre s'adelanta a tots els esdeveniments, ja ho té tot a punt per marxar de l'hospital. El Tac no surt bé, i en LLeó només li diuen que ha d'ésser fort...no cal res més. Ell surt de l'habitació i diu : Quan s'acabarà tot aixó?. Només aquesta pregunta. Una pregunta que no té resposta. El que sent en LLeó és un reflexe tant fidel del que sentim tantes persones...que aquesta empatia em va emocionar profundament...

Per cert, no tingueu por de veure la sèrie, en la vida teniu al vostre voltant molts LLeons, Jordis, Tonis, Rocs i Cristinas.
Gràcies Espinosa, potser hi ha gent que no et capta, però n'hi ha d'altres que sí...
Des de la meva posició hortizontal en la que em miro i visc la vida els darrers 7 dies, us envio una abraçada ben forta, (ja sé que em teniu enveja, per poder descansar tant).
Una abraçada horitzontal.
Un petó ben gros.
Cuideu-vos del fred!!