Hola flors
Després de les 4 quimios seguides que us vaig comentar, estic per casa, descansant i intentant que la calor no em faci gaire malt.
Jo la porto malament, ja us ho diré. Sóc de tardor i primavera. En tot: en els colors , les olors, els dies , la llum ...en fí una miqueta tot. Però tampoc estic com per desaprofitar rés. O sigui que fem el que podem. Ara per vigilar-me el fetge, en faràn un TAC cada mes , mes i mig. El proper el tinc el dia 7. I la visita el dia 19. Ja us explicaré les novetats. Abans farem una altra quimio el dia 8 o 9, més o menys.
L'altra dia vaig veure a la televisió que la Associació espanyola contra el càncer, feia unes colónies pels germanets de nens malalts de càncer. Són nens que , d'una banda, els seus pares han d'estar molt pendents dels seus germans, i d'altra banda, ells també ho estàn. Aixó els provoca una tensió i problemes.
En aquestes colónies se'ls veia lliures i contents. Vaig veure en ells la llibertat de no portar damunt les seves petites espatlles la salut del seus germans.
Intento sempre que puc, que ningú porti damunt les seves espatlles, siguint grans o petites, la meva salut. Una cosa és que t'estimin, t'acompanyin, és preocupin per tu , els sentís al teu costat, i l'altra que la càrrega sigui massa pesant, després de tants dies.
Sembla que si quan et pregunten com estàs i tu dius: bé, pots sentir com un filet d'aire que s'escapa de la persona que t'ho pregunta: és una miqueta de pes que deixa anar ....i tot va més lleuger....i la calor no és tant pesada.
A mi també em passa...segur...i a vosaltres?
No és només pel pes, és principalment perque ens alegrem de que aquella persona estigui bé. Ens tranquilitzem, i la tranquilitat ens ho fa tot més lleuger.
Cuideu-vos de la calor, respireu a fons...un bon ventall i aigua per hidratar-vos.
Petons
La Lola
dimarts, 30 de juliol del 2013
dijous, 25 de juliol del 2013
CAPÍTOL 59. 4ª QUIMIO SEGUIDA I LA FIRA DEL CIRC AL CARRER DE LA BISBAL
Hola flors,
Ahir després de fer analítiques i al cap de 4 hores, em van dir que podía fer quimio. 4 de consecutives. Ara aquests 11 des que tinc de descans m'hauré de cuidar molt perque el sotrac pel cos és com una mica impressionant!!!
O sigui que aquest és el meu objectiu fins el 5 d'Agost.
Aquest cap de setmana passat, tot i que la panxa va gaudir de l'efecte tòxic de la tercera quimio i em va espatllar una miqueta la jornada, vaig participar de la Fira del Circ al Carrer de la Bisbal. Em dona molta tranquilitat i positivitat poder fer coses "normals" i disfrutar de petits plaers. Sempre m'ha admirat en aquesta Fira, la dimensió que està agafant, any rera any, malgrat les dificultats, així com també la poca consciència que té una (espero) minoría de gent , del que és una Fira de Circ al Carrer. Justament l'esència del que ens trobarem, ho diu clarament l'enunciat : Fira de Circ al Carrer. Aquest tipus de públic al que em refereixo, no vol fer cues per entrar als espectacles, no vol tenir dificultats per veure'ls, voldría un escenari ben enlairat per cadascun d'ells i per acabar.ho d'arreglar que tots focin del seu agrat.
Qué defícil ho tenen de vegades els organitzadors; treballen dessinteressadament per oferir un espectacle amb una repercusió i un nivell envejable, contra tots els entrebancs económics, i algún any meteorológic, com enguany i a més ha de lluitar contra el negativisme d'algunes persones, absolutament intransigents i poc conscients de les dificultats i possibilitats técniques del nostre poble o vila.
En fí, nosaltres, ni cas: aquests tipus de persones solen ser el que ara modernament s'anomenen persones tóxiques. Ells per un camí, nosaltres per un altre.
Personalment, vaig veure el clow Marcel Tomàs, el dissabte a la nit. És la tercera vegada que disfruto del seu espectacle. He de dir que amb mi té ventatge: només el veig somriure i ja em té el cor guanyat ( amb un somriure així damunt d'un escenari robes el cor al públic).
.
El diumenge, vaig veure un noi a la Plaça de l'Esglèsia, que tot i que era de Castella i LLeó, intentava o parlava en francés, estéticament era maco l'espectacle, però l'artista tenia una incapacitat molt gran per conectar amb la gent: ens va deixar absolutament freds.
Després vam anar a veure un espectacle genial a la Plaça de l Ajuntament, fet per un xilè, rapa-nui, amb roda. Espectacular! I tot seguit a la plaça Carreras Dagas, un francés i dos belgues van fer un espectacle fabulós amb llit elàstic, malabarisme i també amb una gran conexió amb el públic.
Per finalitzar a la nit vaig veure l'espectacle de cloenda a la Plaça del Castell: Capas. Una noia increïble i 4 x xicots també molt bons, en un espectacle amb un ritme rabiós i que personalment em va agradar molt. Aquest és el meu balanç. A banda d'aixó el dissabte al matí vaig anar a donar un cop de mà a l'organització venent entrades i samarretes, al Punt d'Informació al Mundial. Un granet de sorra. Vull encoratgar a tota aquesta organitació i donar-los molts ànims. Aviat tocarà la vintena edició. I malgrat tot , segur que hi sereu amb tota l'il.lusió . Gràcies pel vostre esforç: La Bisbal sembla una altra aquests dies de Fira. Fa goig!!!
L'Hotel Trueta de vegades també sembla un Circ: amb el clow trist i l'alegre, amb gent tóxica i gent amb toxicitat, amb persones amb il.lusió, i persones que no tenen ganes d'anar al Circ. Amb persones amb definitiva que de vegades troben espais per gaudir de la vida en tots els seus moments: els seus petits moments que ens fan sentir vius i "normals"
No us en perdeu cap d'aquests. Són els que formen aixó que anomenen vida. I la vida val la pena. I tant!
Bona Fira de Circ al Carrer 2014!
Cuideu-vos
La Lola
Ahir després de fer analítiques i al cap de 4 hores, em van dir que podía fer quimio. 4 de consecutives. Ara aquests 11 des que tinc de descans m'hauré de cuidar molt perque el sotrac pel cos és com una mica impressionant!!!
O sigui que aquest és el meu objectiu fins el 5 d'Agost.
Aquest cap de setmana passat, tot i que la panxa va gaudir de l'efecte tòxic de la tercera quimio i em va espatllar una miqueta la jornada, vaig participar de la Fira del Circ al Carrer de la Bisbal. Em dona molta tranquilitat i positivitat poder fer coses "normals" i disfrutar de petits plaers. Sempre m'ha admirat en aquesta Fira, la dimensió que està agafant, any rera any, malgrat les dificultats, així com també la poca consciència que té una (espero) minoría de gent , del que és una Fira de Circ al Carrer. Justament l'esència del que ens trobarem, ho diu clarament l'enunciat : Fira de Circ al Carrer. Aquest tipus de públic al que em refereixo, no vol fer cues per entrar als espectacles, no vol tenir dificultats per veure'ls, voldría un escenari ben enlairat per cadascun d'ells i per acabar.ho d'arreglar que tots focin del seu agrat.
Qué defícil ho tenen de vegades els organitzadors; treballen dessinteressadament per oferir un espectacle amb una repercusió i un nivell envejable, contra tots els entrebancs económics, i algún any meteorológic, com enguany i a més ha de lluitar contra el negativisme d'algunes persones, absolutament intransigents i poc conscients de les dificultats i possibilitats técniques del nostre poble o vila.
En fí, nosaltres, ni cas: aquests tipus de persones solen ser el que ara modernament s'anomenen persones tóxiques. Ells per un camí, nosaltres per un altre.
Personalment, vaig veure el clow Marcel Tomàs, el dissabte a la nit. És la tercera vegada que disfruto del seu espectacle. He de dir que amb mi té ventatge: només el veig somriure i ja em té el cor guanyat ( amb un somriure així damunt d'un escenari robes el cor al públic).
.
El diumenge, vaig veure un noi a la Plaça de l'Esglèsia, que tot i que era de Castella i LLeó, intentava o parlava en francés, estéticament era maco l'espectacle, però l'artista tenia una incapacitat molt gran per conectar amb la gent: ens va deixar absolutament freds.
Després vam anar a veure un espectacle genial a la Plaça de l Ajuntament, fet per un xilè, rapa-nui, amb roda. Espectacular! I tot seguit a la plaça Carreras Dagas, un francés i dos belgues van fer un espectacle fabulós amb llit elàstic, malabarisme i també amb una gran conexió amb el públic.
Per finalitzar a la nit vaig veure l'espectacle de cloenda a la Plaça del Castell: Capas. Una noia increïble i 4 x xicots també molt bons, en un espectacle amb un ritme rabiós i que personalment em va agradar molt. Aquest és el meu balanç. A banda d'aixó el dissabte al matí vaig anar a donar un cop de mà a l'organització venent entrades i samarretes, al Punt d'Informació al Mundial. Un granet de sorra. Vull encoratgar a tota aquesta organitació i donar-los molts ànims. Aviat tocarà la vintena edició. I malgrat tot , segur que hi sereu amb tota l'il.lusió . Gràcies pel vostre esforç: La Bisbal sembla una altra aquests dies de Fira. Fa goig!!!
L'Hotel Trueta de vegades també sembla un Circ: amb el clow trist i l'alegre, amb gent tóxica i gent amb toxicitat, amb persones amb il.lusió, i persones que no tenen ganes d'anar al Circ. Amb persones amb definitiva que de vegades troben espais per gaudir de la vida en tots els seus moments: els seus petits moments que ens fan sentir vius i "normals"
No us en perdeu cap d'aquests. Són els que formen aixó que anomenen vida. I la vida val la pena. I tant!
Bona Fira de Circ al Carrer 2014!
Cuideu-vos
La Lola
dimecres, 17 de juliol del 2013
CAPÍTOL 58. LES LLIÇONS
Hola flors
Tot i que després del passat dilluns en el que la "roca" és a dir , jo, és va esmicolar una miqueta, ja m'he tornat a reconstruir, ahir dimarts vaig rebre dos lliçons ben oportunes per fer.ho. Reconstruir-me , vull dir.
En el programa 8 al dia de Josep Cuní, va sortir un noi, amb una varietat de leucemia, per fer.ho senzill, que l'obliga a anar cada setmana a l'hospital a fer.se diversos tractaments amb la sang. Li cal un donant, i mentre no el trobin, ha de fer aixó, sempre per sobreviure. Hom explicava, amb una naturalitat absoluta, amb una força increíble, i amb una senzillesa que feia fredar. Jo el mirava, i pensaba, de qué et queixes Lola? (També us he de dir que aquesta reflexió la faig molt sovint eh?) Diumenge passat , per exemple, vaig gaudir d'un dinar amb amics, i en mig de la tertúlia els hi comentava: avui en dia el percentatge de gent en el món que viu més malament que nosaltres, malgrat les nostres particulars circumstàncies, és molt més gran, que el que viu més bé. O sigui que no ens queixem.
De tota manera, ahir, veure el programa de televisió em va anar molt bé, per refrescar totes les idees entorn a aquest tema.
L'altra, és que un bon amic meu, em va enviar per mail la contra de la Vanguardia, d'un d'aquests dies.
He de reconeixer que ja coneixía el tema, però que igualment con el primer , m'ha servit per renovar la meva creença en algunes línees generals, per tal de viure millor amb cáncer. És el cas d'una metgesa andalusa, que després de patir un cáncer d'ovaris, va fer metàstasi, als pulmons i a dos òrgans més. En fí, li van donar un 5 per cent de possibilitats de viure una temporadeta més. Ella no ha fet cap miracle: simplement ha canviat l'alimentació, l'estil de vida i alguna coseta més, i després de fer testament, i de acomiadar-se de tot i de tothom, encara és viva. Sempre us dic, que em sap molt greu si us decebo, però jo no crec en els miracles. Ara, pensó que pots fer petites accions que t'ajuden a portar.ho millor, i a tenir més possibilitats. SEMPRE I QUAN LES TEVES CÈL.LULES LOQUES NO DECIDEIXIN FER EL CONTRARI.
La base a la que fa referencia, en el llibre que ha publicat, és la de sempre: Gairebé suprimir les proteines animals, els greixos també d'origen animal, les cuites que "cremen " els aliments, i introduir tots els colors dels vegetals, algunes espècies, i fruites, i etc, etc,
Jo tot aixó ho combino. Vaig introduint cada vegada més, el que diu l'Odile Fernández, i molta més gent que té o ha tingut cáncer, i vaig eliminant els aliments que el potencien. L'equilibri entre aquestes dues idees és la clau, per a mi. Particularment, i degut als problemas que tinc amb la meva sang, no em recomanen deixar les proteines d'origen animal. I la veritat , és que amb alguns substituts de les mateixes, no puc.
La meva idea, que no publico en cap llibre, si més no, només en aquest bloc, és menjar una miqueta de la major part d'aliments posibles. I no establir adiccions ni creences molt fermes sobre rés. Com a la mateixa vida, no ? Doncs una mica , sí.
De tota manera, sempre pots aprendre coses de l'experiència d'altres persones.
I aquestes dues que us comento avui, per cert, cap a les 4 de la matinada!!!! m'han anat molt bé, que d'aixó es tracta.
D'aqui unes hores em faràn quimio. I com que és una quimio que provoca moltes alérgies, ja em comencen a medicar amb cortisona, el dia abans, o sigui ahir a la nit. I per aixó, flors i violes, estic desperta a aquestes hores. LA CORTISONA. El que la va inventar és va quedar ample: et provoca un neguit a tot el cos, que t'impedeix dormir, et deixa la cara com els "potitos bledine", vaja, que no necessites cremes "estiradores" de la pell, i sembles una mitja lluna, i et venen unes ganes de menjar descontroladament, que com no les controlis una miqueta pots tenir problemes. A banda d'aixó, la llista d'efectes secundaris, és interminable: més gran com més gran és la dosi. Però..........deu tenir i té en sóc conscient coses bones. Alló que us deia de l'equilibri. EN FÍ, la meva amiga cortisona i jo anem a descansar una estoneta més fins l'hora de llevar.nos .
Per cert els que tingueu curiositat, podeu anar a www.misrecetasanticancer.com i trobareu les teories alimentàries de l'Odile Fernández. És interessant.
Apa flors dorments, que sommieu amb els angelets.............
La Lola
Tot i que després del passat dilluns en el que la "roca" és a dir , jo, és va esmicolar una miqueta, ja m'he tornat a reconstruir, ahir dimarts vaig rebre dos lliçons ben oportunes per fer.ho. Reconstruir-me , vull dir.
En el programa 8 al dia de Josep Cuní, va sortir un noi, amb una varietat de leucemia, per fer.ho senzill, que l'obliga a anar cada setmana a l'hospital a fer.se diversos tractaments amb la sang. Li cal un donant, i mentre no el trobin, ha de fer aixó, sempre per sobreviure. Hom explicava, amb una naturalitat absoluta, amb una força increíble, i amb una senzillesa que feia fredar. Jo el mirava, i pensaba, de qué et queixes Lola? (També us he de dir que aquesta reflexió la faig molt sovint eh?) Diumenge passat , per exemple, vaig gaudir d'un dinar amb amics, i en mig de la tertúlia els hi comentava: avui en dia el percentatge de gent en el món que viu més malament que nosaltres, malgrat les nostres particulars circumstàncies, és molt més gran, que el que viu més bé. O sigui que no ens queixem.
De tota manera, ahir, veure el programa de televisió em va anar molt bé, per refrescar totes les idees entorn a aquest tema.
L'altra, és que un bon amic meu, em va enviar per mail la contra de la Vanguardia, d'un d'aquests dies.
He de reconeixer que ja coneixía el tema, però que igualment con el primer , m'ha servit per renovar la meva creença en algunes línees generals, per tal de viure millor amb cáncer. És el cas d'una metgesa andalusa, que després de patir un cáncer d'ovaris, va fer metàstasi, als pulmons i a dos òrgans més. En fí, li van donar un 5 per cent de possibilitats de viure una temporadeta més. Ella no ha fet cap miracle: simplement ha canviat l'alimentació, l'estil de vida i alguna coseta més, i després de fer testament, i de acomiadar-se de tot i de tothom, encara és viva. Sempre us dic, que em sap molt greu si us decebo, però jo no crec en els miracles. Ara, pensó que pots fer petites accions que t'ajuden a portar.ho millor, i a tenir més possibilitats. SEMPRE I QUAN LES TEVES CÈL.LULES LOQUES NO DECIDEIXIN FER EL CONTRARI.
La base a la que fa referencia, en el llibre que ha publicat, és la de sempre: Gairebé suprimir les proteines animals, els greixos també d'origen animal, les cuites que "cremen " els aliments, i introduir tots els colors dels vegetals, algunes espècies, i fruites, i etc, etc,
Jo tot aixó ho combino. Vaig introduint cada vegada més, el que diu l'Odile Fernández, i molta més gent que té o ha tingut cáncer, i vaig eliminant els aliments que el potencien. L'equilibri entre aquestes dues idees és la clau, per a mi. Particularment, i degut als problemas que tinc amb la meva sang, no em recomanen deixar les proteines d'origen animal. I la veritat , és que amb alguns substituts de les mateixes, no puc.
La meva idea, que no publico en cap llibre, si més no, només en aquest bloc, és menjar una miqueta de la major part d'aliments posibles. I no establir adiccions ni creences molt fermes sobre rés. Com a la mateixa vida, no ? Doncs una mica , sí.
De tota manera, sempre pots aprendre coses de l'experiència d'altres persones.
I aquestes dues que us comento avui, per cert, cap a les 4 de la matinada!!!! m'han anat molt bé, que d'aixó es tracta.
D'aqui unes hores em faràn quimio. I com que és una quimio que provoca moltes alérgies, ja em comencen a medicar amb cortisona, el dia abans, o sigui ahir a la nit. I per aixó, flors i violes, estic desperta a aquestes hores. LA CORTISONA. El que la va inventar és va quedar ample: et provoca un neguit a tot el cos, que t'impedeix dormir, et deixa la cara com els "potitos bledine", vaja, que no necessites cremes "estiradores" de la pell, i sembles una mitja lluna, i et venen unes ganes de menjar descontroladament, que com no les controlis una miqueta pots tenir problemes. A banda d'aixó, la llista d'efectes secundaris, és interminable: més gran com més gran és la dosi. Però..........deu tenir i té en sóc conscient coses bones. Alló que us deia de l'equilibri. EN FÍ, la meva amiga cortisona i jo anem a descansar una estoneta més fins l'hora de llevar.nos .
Per cert els que tingueu curiositat, podeu anar a www.misrecetasanticancer.com i trobareu les teories alimentàries de l'Odile Fernández. És interessant.
Apa flors dorments, que sommieu amb els angelets.............
La Lola
dilluns, 15 de juliol del 2013
CAPÍTOL 57. EL FETGE
Hola flors
Avui analítica i oncòloga, que se'n va de vacances fins el 19 d'agost, i a mi no m'en deixa fer!!!
En fí, que hi farem.
L'analítica bé.
El fetge vol una explicació a banda.
Resulta que el tumor que tinc en el fetge, que va resultar que s'havia agrandit en el darrer TAC i que n 'havia sortit un altra...doncs...no....L'altra i el primer, són el mateix. En aquests moments no podem saber si són cèl.lules tumorals, si és una necrosi o alguna altra remota posssibilitat.
Si són cèl.lules dolentes, serà una mala notícia. Si és una necrosi, serà una bona. I la tercera no tinc ni idea de qué pot ser. Que és bàsicament el que els hi passa en els metges: no tenen ni idea del qué pot ser.
No té lógica, hi ha la possibilitat, etc, etc. Quan vas a l'oncòleg esperant respostes concretes , sempre surts malament. I aquest és el meu cas d'avui. Ehhhhhh!!!! que les roques també tenen mals moments, eh????
I jo no sóc cap roca.
En fí, la conclusió és la següent: Si fóssin cèl.lules tumorals, hauriem de canviar de quimio, i "ja saps Dolors que tu tens problemes amb moltes quimios". Si fos necrosi no fariem cap canvi. Com que no sabem el que és, continuarem com ara, però una mica més "matxacons" que tampoc és tracta de llançar aquest tractament que sembla que ens va bé, a la lleugera.
Dimecres quimio, dimecres vinent quimio, i si el cos agüanta, en seràn 4 de consecutives. I si no , ja ho trobarem...El que sí farem és fer els TACS més sovint per vigilar aquest fetge, que hores d'ara és el que hem de fer. Perque no hi ha , de moment , cap altra senyal que ens indiqui cap incidència al fetge.
Rés, pot ser és la calor que m'atabala més del compte.
En fí, que JO VULL VACANCES!!!!!!!!
Estic cansada, i vull vacances. Costa tant d'entendre?????
La Lola
Avui analítica i oncòloga, que se'n va de vacances fins el 19 d'agost, i a mi no m'en deixa fer!!!
En fí, que hi farem.
L'analítica bé.
El fetge vol una explicació a banda.
Resulta que el tumor que tinc en el fetge, que va resultar que s'havia agrandit en el darrer TAC i que n 'havia sortit un altra...doncs...no....L'altra i el primer, són el mateix. En aquests moments no podem saber si són cèl.lules tumorals, si és una necrosi o alguna altra remota posssibilitat.
Si són cèl.lules dolentes, serà una mala notícia. Si és una necrosi, serà una bona. I la tercera no tinc ni idea de qué pot ser. Que és bàsicament el que els hi passa en els metges: no tenen ni idea del qué pot ser.
No té lógica, hi ha la possibilitat, etc, etc. Quan vas a l'oncòleg esperant respostes concretes , sempre surts malament. I aquest és el meu cas d'avui. Ehhhhhh!!!! que les roques també tenen mals moments, eh????
I jo no sóc cap roca.
En fí, la conclusió és la següent: Si fóssin cèl.lules tumorals, hauriem de canviar de quimio, i "ja saps Dolors que tu tens problemes amb moltes quimios". Si fos necrosi no fariem cap canvi. Com que no sabem el que és, continuarem com ara, però una mica més "matxacons" que tampoc és tracta de llançar aquest tractament que sembla que ens va bé, a la lleugera.
Dimecres quimio, dimecres vinent quimio, i si el cos agüanta, en seràn 4 de consecutives. I si no , ja ho trobarem...El que sí farem és fer els TACS més sovint per vigilar aquest fetge, que hores d'ara és el que hem de fer. Perque no hi ha , de moment , cap altra senyal que ens indiqui cap incidència al fetge.
Rés, pot ser és la calor que m'atabala més del compte.
En fí, que JO VULL VACANCES!!!!!!!!
Estic cansada, i vull vacances. Costa tant d'entendre?????
La Lola
dijous, 11 de juliol del 2013
CAPÍTOL 56. INTERECONOMÍA EN DIRECTE
Hola flors
Ahir dimecres, vaig tornar a fer quimio. Aquesta vegada us estalviaré els detalls de l'ambulància, les esperes i altres nimietats sense importància. Ahir em va tocar la butaca 17 de l'Hospital de Día 2. Al "sotano" perque ens entenguem. Des de la butaca 17, veia la 18 amb un senyor cul inquiet: molt simpàtic però no parava de mirar el rellotge. Veia també la 16 amb una parella de Calonge. L'home era el malalt, i la dona que al final vam saber que cónec a tota la seva família de La Bisbal, era un sucre: desplegava una gran qüantitat de carinyo cap el seu home, i aixó entendreix molt. A la 15 que és la darrera de l'espai on hi ha aquestes butaques hi havia una dona invisible. Nosaltres els diem així, a les persones que pel motius que sigui, no diuen ni bon dia quan entren, ni adéu quan s'en van, i que només parlen amb les infermeres. Als altres malalts ni ens miren. No n'hi han gaires d'aquests, però n'hi han. I ahir a la butaca 16 n'hi havia una. MIREU, jo vaig xerrar amb la 18 i la 16, i després em vaig quedar 45 minuts adormida. Quan em vaig despertar, la 15 invisible ja era fora, i a la 16 parella de Calonge, em vaig trobar una panxa suada, d'un malalt que dormia roncant, i que suava com un desesperat. Les infermeres, sempre tant atentes, li van portar tovalloletes, per la suor i van engejar una miqueta l'aire fred.
La Dolors desperta, mira directament les butaques que conformen, l'altre habitació que tinc al costat: Veig recta a mi la butaca 11. Un senyor ja gran. I molt despert. Veig un clatell, en una altra butaca, i un parell de cames a la 12 i dos parells de cames a la 13. La 14 no la veig, només la sento. Tota l'estona que vaig ésser adormida, els sentía parlar de fons. Però és que quan em vaig despertar, va començar el "xou". El senyor de la 11 en un castellà perfecte, comença a despotricar, insultant contra la plana major de Convergència. I contra el sobiranisme, l'indepèndencia i quatre futileses més. De primer moment , de totes les altres butaques , només en va contestar una amb un tó més aviat acollonit i en castellà per suposat, tot i que és veia que era catalanoparlant. El senyor butaca 11, va dir que feia uns 60 anys que era a Catalunya. De cop i volta, les altres butaques, totes catalanoparlants, per cert, van decidir que ja n'hi havia prou de callar, i alló és van convertir en una tertulia, entre un intereconomista, La Razón, La Gaceta de los Negocios, etc, etc, i la resta de catalanoparlanets QUE ES DEFENSAVEN com podien i no pas malament, no. Aixó sí, tot en castellà. Jo em vaig divertir com una criatura. Només veig Intereconomia a l'APM i aixó de tenir.ho en directe, era espectacular. Una de les infermeres, en veure que la cosa podía anar grossa, va passar per allà i els hi va dir: perque no parleu de cuina que anireu més bé? Però ells a la seva. Jo els hi deia que perqué no li parlaven en català si feia cap a 60 anys que era a Catalunya? Però tampoc em feien cas. La discusió va anar pujant de tó, jo contenta, de veure tots aquells malalts amb sang a les venes i defensant les seves opcions, i de cop i volta: " SE HISSSSSO EL MILAGRO": el senyor butaca 11 Intereconomía, comença a parlar en un català perfecte, la cara d'"idiotes" de la resta : el clatell, el que no veia, l'una i les dues cames, me la vaig perdre, però a partir de llavors, va passar el que sól passar sempre amb gent d'aquesta edat: encara tenen memória del que va passar no fa pas tants anys: la guerra, i tots en CATALÀ van parlar de cuina, de creuers, de la familia, de la feina que els queda per fer en la seva jubilació.....de coses que no fan mal i no solen provocar por.
Tant de bó, quan fem la consulta perque el poble català decideixi qué vol fer amb el seu destí , cap persona d'aquesta generació vagi a votar i ho faci amb por, sigui en un sentit o en un altre. La POR no és bona per a rés. I la POR creieu-me, ens està caient, però no té rés a veure amb la que ens caurà.
Per cert, com que és el meu blog, i jo sóc una persona molt honesta i no m'agrada enganyar a ningú, us faré una confessió, pels que sempre aneu despistats amb mí: Sóc políticament "esquerrota" de tota la vida. He votat diferens opcions, tot i que la majoria de les vegades, tinc ganes de no votar, en veure el panorama polític. Però sempre, m'ha pogut aquesta de vegades "malaïda" responsabilitat que sento. Us he de dir , que darrerament si m'hagués de decantar per algun partit, ho faría o bé per Esquerra Republicana, pel seu líder actual, que mentre no és demostri el contrari em cau bé, malgrat les dinámiques de partit que continuen sense agradar-me, o bé per la CUP, que veure i sentir l'aire fresc les idees noves, les noves maneres de fer, el valor que tenen de fer.ho i a on ho fant, m'agrada. Que ja està bé de tanta impostura, manipulació i mentida. També em cauen bé la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres, i algunes persones d'Iniciativa.I sobre tot les iniciatives populars, que són en les que confío més.
I en veu petita, potser una persona de Convergència, però només una eh? Que aquest partit té moooooolts problemes interns i mooooooltes coses per resoldre, MOOOOOOOLTES. I no me'ls crec de gairebé rés.
Apa, no sé si ara us sóc més simpàtica o no, però jo continuo siguent la Lola. I aixó és l'únic que pretenc.
Malgrat les meves idees polítiques, el que més importa és com sóm com a persones. I d'aixó crec que us en podeu fiar. A banda no sento pas que hagi de demanar disculpes per pensar com penso. No ho he fet mai i no començaré pas ara. No trobeu?
Apa, avui una versió política del blog.
No digueu que no hi ha de tot per aquí, eh?
Sigueu feliços i mengeu perdiços
La Lola
Ahir dimecres, vaig tornar a fer quimio. Aquesta vegada us estalviaré els detalls de l'ambulància, les esperes i altres nimietats sense importància. Ahir em va tocar la butaca 17 de l'Hospital de Día 2. Al "sotano" perque ens entenguem. Des de la butaca 17, veia la 18 amb un senyor cul inquiet: molt simpàtic però no parava de mirar el rellotge. Veia també la 16 amb una parella de Calonge. L'home era el malalt, i la dona que al final vam saber que cónec a tota la seva família de La Bisbal, era un sucre: desplegava una gran qüantitat de carinyo cap el seu home, i aixó entendreix molt. A la 15 que és la darrera de l'espai on hi ha aquestes butaques hi havia una dona invisible. Nosaltres els diem així, a les persones que pel motius que sigui, no diuen ni bon dia quan entren, ni adéu quan s'en van, i que només parlen amb les infermeres. Als altres malalts ni ens miren. No n'hi han gaires d'aquests, però n'hi han. I ahir a la butaca 16 n'hi havia una. MIREU, jo vaig xerrar amb la 18 i la 16, i després em vaig quedar 45 minuts adormida. Quan em vaig despertar, la 15 invisible ja era fora, i a la 16 parella de Calonge, em vaig trobar una panxa suada, d'un malalt que dormia roncant, i que suava com un desesperat. Les infermeres, sempre tant atentes, li van portar tovalloletes, per la suor i van engejar una miqueta l'aire fred.
La Dolors desperta, mira directament les butaques que conformen, l'altre habitació que tinc al costat: Veig recta a mi la butaca 11. Un senyor ja gran. I molt despert. Veig un clatell, en una altra butaca, i un parell de cames a la 12 i dos parells de cames a la 13. La 14 no la veig, només la sento. Tota l'estona que vaig ésser adormida, els sentía parlar de fons. Però és que quan em vaig despertar, va començar el "xou". El senyor de la 11 en un castellà perfecte, comença a despotricar, insultant contra la plana major de Convergència. I contra el sobiranisme, l'indepèndencia i quatre futileses més. De primer moment , de totes les altres butaques , només en va contestar una amb un tó més aviat acollonit i en castellà per suposat, tot i que és veia que era catalanoparlant. El senyor butaca 11, va dir que feia uns 60 anys que era a Catalunya. De cop i volta, les altres butaques, totes catalanoparlants, per cert, van decidir que ja n'hi havia prou de callar, i alló és van convertir en una tertulia, entre un intereconomista, La Razón, La Gaceta de los Negocios, etc, etc, i la resta de catalanoparlanets QUE ES DEFENSAVEN com podien i no pas malament, no. Aixó sí, tot en castellà. Jo em vaig divertir com una criatura. Només veig Intereconomia a l'APM i aixó de tenir.ho en directe, era espectacular. Una de les infermeres, en veure que la cosa podía anar grossa, va passar per allà i els hi va dir: perque no parleu de cuina que anireu més bé? Però ells a la seva. Jo els hi deia que perqué no li parlaven en català si feia cap a 60 anys que era a Catalunya? Però tampoc em feien cas. La discusió va anar pujant de tó, jo contenta, de veure tots aquells malalts amb sang a les venes i defensant les seves opcions, i de cop i volta: " SE HISSSSSO EL MILAGRO": el senyor butaca 11 Intereconomía, comença a parlar en un català perfecte, la cara d'"idiotes" de la resta : el clatell, el que no veia, l'una i les dues cames, me la vaig perdre, però a partir de llavors, va passar el que sól passar sempre amb gent d'aquesta edat: encara tenen memória del que va passar no fa pas tants anys: la guerra, i tots en CATALÀ van parlar de cuina, de creuers, de la familia, de la feina que els queda per fer en la seva jubilació.....de coses que no fan mal i no solen provocar por.
Tant de bó, quan fem la consulta perque el poble català decideixi qué vol fer amb el seu destí , cap persona d'aquesta generació vagi a votar i ho faci amb por, sigui en un sentit o en un altre. La POR no és bona per a rés. I la POR creieu-me, ens està caient, però no té rés a veure amb la que ens caurà.
Per cert, com que és el meu blog, i jo sóc una persona molt honesta i no m'agrada enganyar a ningú, us faré una confessió, pels que sempre aneu despistats amb mí: Sóc políticament "esquerrota" de tota la vida. He votat diferens opcions, tot i que la majoria de les vegades, tinc ganes de no votar, en veure el panorama polític. Però sempre, m'ha pogut aquesta de vegades "malaïda" responsabilitat que sento. Us he de dir , que darrerament si m'hagués de decantar per algun partit, ho faría o bé per Esquerra Republicana, pel seu líder actual, que mentre no és demostri el contrari em cau bé, malgrat les dinámiques de partit que continuen sense agradar-me, o bé per la CUP, que veure i sentir l'aire fresc les idees noves, les noves maneres de fer, el valor que tenen de fer.ho i a on ho fant, m'agrada. Que ja està bé de tanta impostura, manipulació i mentida. També em cauen bé la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres, i algunes persones d'Iniciativa.I sobre tot les iniciatives populars, que són en les que confío més.
I en veu petita, potser una persona de Convergència, però només una eh? Que aquest partit té moooooolts problemes interns i mooooooltes coses per resoldre, MOOOOOOOLTES. I no me'ls crec de gairebé rés.
Apa, no sé si ara us sóc més simpàtica o no, però jo continuo siguent la Lola. I aixó és l'únic que pretenc.
Malgrat les meves idees polítiques, el que més importa és com sóm com a persones. I d'aixó crec que us en podeu fiar. A banda no sento pas que hagi de demanar disculpes per pensar com penso. No ho he fet mai i no començaré pas ara. No trobeu?
Apa, avui una versió política del blog.
No digueu que no hi ha de tot per aquí, eh?
Sigueu feliços i mengeu perdiços
La Lola
CAPÍTOL 55. LA CONCHA I L'EQUIP
Hola flors
He de reconeixer que darrerament el meu nivell d'informació , tant per la premsa escrita, com per la radio o televisió, és més aviat escàs. De tota manera , no sé com ho faig, però sempre acabo sabent que passa per aquest nostre món.
Ahir , mentre sopava, vaig saber de la desaparició de la Concha García Campoy. Jo la considerava una persona de ràdio, malgrat les seves incursions en altres medis audiovisuals. Jo també sóc una persona de ràdio. Fa 30 anys quan jo feia radio, tots erem com una gran familia. Sempre hi havia algún cap quadrat, que ara és multipliquen a l'enésima potència, però a la ràdio , hi havia en aquella época, la gent més vocacional que he vist mai. Feiem de tot, perque no hi havia recursos, i manteniem vius en la nostra feina, els valors com la veritat, l'honestedat, el rigor informatiu, la perseverança, el criteri....valors que malauradament costa molt de trobar avui en dia. Valors que en la seva justa mesura, jo vaig trobar de vegades en la Concha Garcia Campoy, quan feia "A vivir que son dos dias" a la Cadena Ser. He seguit la seva trajectória, i malgrat algunes coses, sempre m'ha semblat una bona professional.
A banda d'aixó, sabeu qué passa? Algunes persones que tenim càncer sempre diem que ja hi pots anar posant voluntat, que quan aquestes malaïdes cèlules decideixen fer la seva...no hi ha res a fer.
I el sentiment que tenim quan aixó passa, quan és mor algú de càncer, el coneguis personalment o no, és de tenir una baixa en l'EQUIP.
Som un menys per lluitar, és un menys que et dóna força, una menys, en aquest cas, que sempre en les seves aparicions públiques, des que era malalta, et feia sentir que tenía il.lusions, projectes, que estava convençuda que és curaría. La sensació més exacta que trobo sempre és aquesta: LA DE TENIR UNA BAIXA EN L'EQUIP.
Descansa en pau Concha García Campoy.
Ho has fet molt bé: amb coratge i molta dignitat.
La Lola
He de reconeixer que darrerament el meu nivell d'informació , tant per la premsa escrita, com per la radio o televisió, és més aviat escàs. De tota manera , no sé com ho faig, però sempre acabo sabent que passa per aquest nostre món.
Ahir , mentre sopava, vaig saber de la desaparició de la Concha García Campoy. Jo la considerava una persona de ràdio, malgrat les seves incursions en altres medis audiovisuals. Jo també sóc una persona de ràdio. Fa 30 anys quan jo feia radio, tots erem com una gran familia. Sempre hi havia algún cap quadrat, que ara és multipliquen a l'enésima potència, però a la ràdio , hi havia en aquella época, la gent més vocacional que he vist mai. Feiem de tot, perque no hi havia recursos, i manteniem vius en la nostra feina, els valors com la veritat, l'honestedat, el rigor informatiu, la perseverança, el criteri....valors que malauradament costa molt de trobar avui en dia. Valors que en la seva justa mesura, jo vaig trobar de vegades en la Concha Garcia Campoy, quan feia "A vivir que son dos dias" a la Cadena Ser. He seguit la seva trajectória, i malgrat algunes coses, sempre m'ha semblat una bona professional.
A banda d'aixó, sabeu qué passa? Algunes persones que tenim càncer sempre diem que ja hi pots anar posant voluntat, que quan aquestes malaïdes cèlules decideixen fer la seva...no hi ha res a fer.
I el sentiment que tenim quan aixó passa, quan és mor algú de càncer, el coneguis personalment o no, és de tenir una baixa en l'EQUIP.
Som un menys per lluitar, és un menys que et dóna força, una menys, en aquest cas, que sempre en les seves aparicions públiques, des que era malalta, et feia sentir que tenía il.lusions, projectes, que estava convençuda que és curaría. La sensació més exacta que trobo sempre és aquesta: LA DE TENIR UNA BAIXA EN L'EQUIP.
Descansa en pau Concha García Campoy.
Ho has fet molt bé: amb coratge i molta dignitat.
La Lola
dimecres, 10 de juliol del 2013
CAPÍTOL 54. A DOS QUARTS DE SIS DEL MATÍ
Hola flors
Sempre he pensat que hauriem de fer un club de la gent que aquestes hores està desperta. Avui , com gairebé sempre darrerament, vaig amb ambulància a fer quimio. Les analítiques al ICO comencen a dos quarts de vuit. Però jo he decidit anar.hi a les vuit, perque llavors em venen a buscar a un quart. Si vaig a dos quarts de vuit, em venen a buscar a dos quarts de set del matí. Aquesta hora, fas alguna coseta, et dutxes, i a ESPERAR l'ambulància. Un cop a Girona, passes la tarjeta sanitària, i ESPERES que et cridin per fer l'analítica. Un cop et criden, entres dins l'Hospital de dia 1, i en el meu cas, com que hi ha possibilitats que em facin quimio, m'obren el "portacat". Així, si efectivament t'en fan, només t'han de punxar una vegada. Un cop tens l'analítica feta, marxes cap una cafetería, la que et vingui més de gust a esmortzar i ESPERAR que siguin cap a dos quarts d'onze per saber si la teva sang està preparada per fer quimio o no. Aquesta ESPERA pot durar una horeta o mitja o .......LLavors et criden i et diuen Dolors si o Dolors no. A mi m' ha passat les dues coses . Alguna vegada me n'he anat a casa sense fer quimio. Si es que no, cap a casa, si és que sí, ESPERES que et cridin per anar a l'Hospital de dia 1 o a l'Hospital de dia 2 a fer quimio. Quan et criden, entres et preparen , avises l'ambulància per la recollida, i ESPERES unes dues horetes a que els líquits que conformen la quimio, vagin baixant pel teu cos. Una vegada la quimio feta, vas a la sala d'ESPERA, a ESPERAR que vingui l'ambulància a recollir-te.
Què fas mentre ESPERES, és una qüestió molt personal i diversa. Jo, particularment, penso, miro, llegueixo, escolto la radio, faig sudokus, parlo amb algú, dormo......
El que he aaprés és a no agobiar-me gairebé mai. L'ESPERA forma part de la meva manera de intentar controlar el càncer. I així és com m'ho prenc, normalment: com una útil, plàcida, i tranquila .....ESPERA.
ESPERO que tingueu un bon dia...i que em dongueu alguna idea novedosa per ESPERAR, perque tant de bó pugui ESPERAR MOLT!!!!
Apa, cuideu-vos.
La Lola
Sempre he pensat que hauriem de fer un club de la gent que aquestes hores està desperta. Avui , com gairebé sempre darrerament, vaig amb ambulància a fer quimio. Les analítiques al ICO comencen a dos quarts de vuit. Però jo he decidit anar.hi a les vuit, perque llavors em venen a buscar a un quart. Si vaig a dos quarts de vuit, em venen a buscar a dos quarts de set del matí. Aquesta hora, fas alguna coseta, et dutxes, i a ESPERAR l'ambulància. Un cop a Girona, passes la tarjeta sanitària, i ESPERES que et cridin per fer l'analítica. Un cop et criden, entres dins l'Hospital de dia 1, i en el meu cas, com que hi ha possibilitats que em facin quimio, m'obren el "portacat". Així, si efectivament t'en fan, només t'han de punxar una vegada. Un cop tens l'analítica feta, marxes cap una cafetería, la que et vingui més de gust a esmortzar i ESPERAR que siguin cap a dos quarts d'onze per saber si la teva sang està preparada per fer quimio o no. Aquesta ESPERA pot durar una horeta o mitja o .......LLavors et criden i et diuen Dolors si o Dolors no. A mi m' ha passat les dues coses . Alguna vegada me n'he anat a casa sense fer quimio. Si es que no, cap a casa, si és que sí, ESPERES que et cridin per anar a l'Hospital de dia 1 o a l'Hospital de dia 2 a fer quimio. Quan et criden, entres et preparen , avises l'ambulància per la recollida, i ESPERES unes dues horetes a que els líquits que conformen la quimio, vagin baixant pel teu cos. Una vegada la quimio feta, vas a la sala d'ESPERA, a ESPERAR que vingui l'ambulància a recollir-te.
Què fas mentre ESPERES, és una qüestió molt personal i diversa. Jo, particularment, penso, miro, llegueixo, escolto la radio, faig sudokus, parlo amb algú, dormo......
El que he aaprés és a no agobiar-me gairebé mai. L'ESPERA forma part de la meva manera de intentar controlar el càncer. I així és com m'ho prenc, normalment: com una útil, plàcida, i tranquila .....ESPERA.
ESPERO que tingueu un bon dia...i que em dongueu alguna idea novedosa per ESPERAR, perque tant de bó pugui ESPERAR MOLT!!!!
Apa, cuideu-vos.
La Lola
dimarts, 9 de juliol del 2013
CAPÍTOL 53. LES PASSEJADES
Hola flors
Aquesta setmana que m'he trovat més bé, he intentat anar a la platja a passejar gairebé cada dia.
Menys un matí , la resta de dies hi he anat a la tarda. Cap a les set de la tarda. LLavors no he tingut cap problema per aparcar, perque aquesta hora ja no és paga zona blava.
El dia que vaig anar.hi al matí, em van clavar sis euros per aparcar el cotxe. O jo estic molt rovellada o no recordo que per anar a la platja de Pals de tota la vida, ( hi vaig des que tenía divuit anys) s'hagués de pagar. En fí, tampoc sé de qué m'exclamo: som la classe de persones que paguem per tot, no? Ara , per cert he hagut de pagar un certificat d'eficiència energètica per llogar el pis, que m'ha costat més de dos cents euros. Un pis que per altra banda, és propietat del banc, en la seva major part. I dic jo, si és així, perquè no el paga el banc el certificat, o també si la Generalitat té ganes de fer una estadística entorn a l'eficiència energètica del cens d'inmobles catalans, perquè no se la paga ella? No sé ni perque ho pregunto. No hi ha resposta.....
En fí, tornem a la platja, que és més gratificant, o no ?
Hi ha molt poques persones que em coneixen a fons. Aquests poquets saben que sóc molt de la broma. Però un tipus de broma especial. Com que he fet teatre, m'agrada fer bromes que no semblin bromes. M'explico: amb la meva seriositat habitual faig afirmacions absolutament falses, esperant la reacció de la gent. Jo m'ho passo pipa, però el noranta per cent de l'humanitat se m'agafa seriosament. La qual cosa encara em diverteix més. Per què us ho explico aixó? Un exemple. L'altra dia a l'assaig del Cor Carreras Dagas, parlavem de la Missa que cantarem el proper dia 15 d'agost a l' Esglèsia de La Bisbal, jo vaig dir la Master enlloc de la Mater. A ningú li va fer la més mínima gràcia,crec fins i tot que ningú entre prop de trenta persones ho va entendre. Com aquesta us n'explicaría cinquanta mil que faig al cap del dia . Fins i tot a l'hospital, com que és el lloc fora de casa on paso més hores, també és un dels llocs on en faig més. De vegades una mica macabres , ho reconec.
Fa dies em van voler fer unes plaques d'urgència. Vaig anar amb la meva filla cap a radiología, i és van asseure al costat due senyores que no és coneixien de rés , però que tenien ganes de parlar. Com que la meva filla i jo , estavem al mig, la seva conversa era com és diu vulgarment "a grito pelao". S'explicaven les múltiples desgràcies que tenien . Va arrivar un punt, que alló era insostenible. Jo amb el cap baix, sense dir rés, més cansada, que després de fer quaranta kilómetres i una de les senyores que em diu :" La aburro, señora? " MIREU, vaig pensar abans de parlar en com pararía tota aquella xerrameca absolutament atabaladora, impròpia d'un lloc on la gent està malalta, i ho vaig fer. Li vaig dir NO SEÑORA NO ME ABURRE, SIMPLEMENTE, SE ME ACABA DE MORIR MI PADRE, YO TENGO TRES CANCERES , DESPUES DE TENER OTRO HACE 12 AÑOS, Y NECESITO ESTAR TRANQUILA. Gràcies.
Comparat amb els seus maldecaps, van trobar que el millor que podien fer era callar i vam tenir la resta d'espera en silenci. Aixó us pot semblar molt bèstia, però per a mi és una manera cómica de "finiquitar" una situació que m'atabala.
La gent no s'espera sortides com aquestes, i la seva cara és tot un poema. Qué si em sap greu per aquestes dues persones? No.
Després d'aquest incident els hi vaig vigilar el carro mentre els hi feien les plaques, i tant contents. Ningú va pendre mal i elles van callar. Assumpte tancat.
Trobo molt més bèstia que el matí que vaig anar a la platja, hi havien sis marrecs de 17 o 18 anys fent broma amb en José Bretón. Realment feien broma amb una persona que probablement és l'assasí dels seus dos fills. Aixo per a mi sí que és imcomprensible. O no?
Les meves bromes poden arrivar a ésser molt difícils d'entendre, però aixó és d'una superficialitat i rebuig per coses importants com la vida, inadmisibles.
Malgrat aixó, i la meva costum de posar-me en llocs on no se'm demana, vaig passar de llarg i vaig continuar caminant.
L'aigua sempre cura, i en aquest cas no va ser diferent...Les ones van i venen, nosaltres també, i la vida ja m'ajudarà a no fer bromes tant ininteligibles, i a ellls a no fer bromes directament.
Que tota l'energía del mar us curi de tota mena de mals, els físics i els altres.
De debó
La Lola
Aquesta setmana que m'he trovat més bé, he intentat anar a la platja a passejar gairebé cada dia.
Menys un matí , la resta de dies hi he anat a la tarda. Cap a les set de la tarda. LLavors no he tingut cap problema per aparcar, perque aquesta hora ja no és paga zona blava.
El dia que vaig anar.hi al matí, em van clavar sis euros per aparcar el cotxe. O jo estic molt rovellada o no recordo que per anar a la platja de Pals de tota la vida, ( hi vaig des que tenía divuit anys) s'hagués de pagar. En fí, tampoc sé de qué m'exclamo: som la classe de persones que paguem per tot, no? Ara , per cert he hagut de pagar un certificat d'eficiència energètica per llogar el pis, que m'ha costat més de dos cents euros. Un pis que per altra banda, és propietat del banc, en la seva major part. I dic jo, si és així, perquè no el paga el banc el certificat, o també si la Generalitat té ganes de fer una estadística entorn a l'eficiència energètica del cens d'inmobles catalans, perquè no se la paga ella? No sé ni perque ho pregunto. No hi ha resposta.....
En fí, tornem a la platja, que és més gratificant, o no ?
Hi ha molt poques persones que em coneixen a fons. Aquests poquets saben que sóc molt de la broma. Però un tipus de broma especial. Com que he fet teatre, m'agrada fer bromes que no semblin bromes. M'explico: amb la meva seriositat habitual faig afirmacions absolutament falses, esperant la reacció de la gent. Jo m'ho passo pipa, però el noranta per cent de l'humanitat se m'agafa seriosament. La qual cosa encara em diverteix més. Per què us ho explico aixó? Un exemple. L'altra dia a l'assaig del Cor Carreras Dagas, parlavem de la Missa que cantarem el proper dia 15 d'agost a l' Esglèsia de La Bisbal, jo vaig dir la Master enlloc de la Mater. A ningú li va fer la més mínima gràcia,crec fins i tot que ningú entre prop de trenta persones ho va entendre. Com aquesta us n'explicaría cinquanta mil que faig al cap del dia . Fins i tot a l'hospital, com que és el lloc fora de casa on paso més hores, també és un dels llocs on en faig més. De vegades una mica macabres , ho reconec.
Fa dies em van voler fer unes plaques d'urgència. Vaig anar amb la meva filla cap a radiología, i és van asseure al costat due senyores que no és coneixien de rés , però que tenien ganes de parlar. Com que la meva filla i jo , estavem al mig, la seva conversa era com és diu vulgarment "a grito pelao". S'explicaven les múltiples desgràcies que tenien . Va arrivar un punt, que alló era insostenible. Jo amb el cap baix, sense dir rés, més cansada, que després de fer quaranta kilómetres i una de les senyores que em diu :" La aburro, señora? " MIREU, vaig pensar abans de parlar en com pararía tota aquella xerrameca absolutament atabaladora, impròpia d'un lloc on la gent està malalta, i ho vaig fer. Li vaig dir NO SEÑORA NO ME ABURRE, SIMPLEMENTE, SE ME ACABA DE MORIR MI PADRE, YO TENGO TRES CANCERES , DESPUES DE TENER OTRO HACE 12 AÑOS, Y NECESITO ESTAR TRANQUILA. Gràcies.
Comparat amb els seus maldecaps, van trobar que el millor que podien fer era callar i vam tenir la resta d'espera en silenci. Aixó us pot semblar molt bèstia, però per a mi és una manera cómica de "finiquitar" una situació que m'atabala.
La gent no s'espera sortides com aquestes, i la seva cara és tot un poema. Qué si em sap greu per aquestes dues persones? No.
Després d'aquest incident els hi vaig vigilar el carro mentre els hi feien les plaques, i tant contents. Ningú va pendre mal i elles van callar. Assumpte tancat.
Trobo molt més bèstia que el matí que vaig anar a la platja, hi havien sis marrecs de 17 o 18 anys fent broma amb en José Bretón. Realment feien broma amb una persona que probablement és l'assasí dels seus dos fills. Aixo per a mi sí que és imcomprensible. O no?
Les meves bromes poden arrivar a ésser molt difícils d'entendre, però aixó és d'una superficialitat i rebuig per coses importants com la vida, inadmisibles.
Malgrat aixó, i la meva costum de posar-me en llocs on no se'm demana, vaig passar de llarg i vaig continuar caminant.
L'aigua sempre cura, i en aquest cas no va ser diferent...Les ones van i venen, nosaltres també, i la vida ja m'ajudarà a no fer bromes tant ininteligibles, i a ellls a no fer bromes directament.
Que tota l'energía del mar us curi de tota mena de mals, els físics i els altres.
De debó
La Lola
dijous, 4 de juliol del 2013
CAPÍTOL 52. LA MOTO I EL MEU NÉT EN 3D
Hola flors
Ahir vaig fer quimio. Avui com una moto. M'inflen a cortisona perque aquesta quimio provoca moltes alérgies, i apa a l'endemà vaig com una Yamaha a tope. Demà vindrà la baixada i anar tirant...
Dilluns vaig anar a buscar els resultats de les proves, les primeres que m'han fet després de 7 mesos i d'una quimio molt més fluixa i amb menys periodicitat.
Els marcadors m'han baixat de 43o a 218, Els 15 tumors als ossos és mantenen igual, en qüantitat i tamany, els tumorets al pulmó sembla que aquesta vegada tornen a quedar descartats, i són ferides de quan fa uns 12 anys em van fer la radioteràpia pel càncer de pit. I pel que fa al tumor del fetge ha passat de 11 a 15 mm. però sembla que aixó no té massa importànica. L'informe del TAC diu que n'ha sortit un altre, però la meva oncóloga diu que no li acava de quadrar, perque si tot ha baixat no té massa sentit que el fetge hi hagi un altre tumor. En tot cas, m'ha programat dos quimios més : una hir i l'altre dimecres vinent i el dia 15 ens veurem , després de que hagi parlat i mirat amb el radiòleg, el TAC.
En fí, jo considero que són bones notícies, perque tinc més qüalitat de vida que no pas fa 7 mesos, quan en feien la quimio terrible, que em va deixar la sang com un colador, i a més a més les coses no surten pas malament del tot.
LLavors el que faig sempre, quan tinc bones notícies , és fer-me un "regalito" flors, que ens hem de cuidar.
Com ja sabeu, canto en un Cor, i per estudiar sempre he pensat que tenir un teclat m'aniría molt bé. Doncs m'en vaig anar a comprar un, de segona mà, com toca en aquesta época, (a més jo no necesito grans floritures : la meva cultureta musical tampoc és tant extensa) i apa , cap a casa el teclat i jo. Pobres veins!!!, en fí ja estic en una escala en la que hi ha més aprenents de músic o sigui que no crec que passi rés.
També em vaig fer un regal MOLT MÉS ESPECIAL: vaig anar a veure el meu net en una ecografía en 3D.
Aixó sí que és una passada. Sóc feliç, i vull disfrutar.ho a cada instant.
Ara, després d'escriure en aquest recuperat blog, m'en vaig a caminar per la platjeta, a la vora del mar, ara que el sol ja no fa mal, i que encara no hi ha la suficient gent com per no disfrutar de l'aigua, la sorra, i l'aire o vent que et toca a la cara...
La vida en tota l'extensió de la paraula...
Us ho recomano molt.
Petons i abraçades per tots.
La Lola
Ahir vaig fer quimio. Avui com una moto. M'inflen a cortisona perque aquesta quimio provoca moltes alérgies, i apa a l'endemà vaig com una Yamaha a tope. Demà vindrà la baixada i anar tirant...
Dilluns vaig anar a buscar els resultats de les proves, les primeres que m'han fet després de 7 mesos i d'una quimio molt més fluixa i amb menys periodicitat.
Els marcadors m'han baixat de 43o a 218, Els 15 tumors als ossos és mantenen igual, en qüantitat i tamany, els tumorets al pulmó sembla que aquesta vegada tornen a quedar descartats, i són ferides de quan fa uns 12 anys em van fer la radioteràpia pel càncer de pit. I pel que fa al tumor del fetge ha passat de 11 a 15 mm. però sembla que aixó no té massa importànica. L'informe del TAC diu que n'ha sortit un altre, però la meva oncóloga diu que no li acava de quadrar, perque si tot ha baixat no té massa sentit que el fetge hi hagi un altre tumor. En tot cas, m'ha programat dos quimios més : una hir i l'altre dimecres vinent i el dia 15 ens veurem , després de que hagi parlat i mirat amb el radiòleg, el TAC.
En fí, jo considero que són bones notícies, perque tinc més qüalitat de vida que no pas fa 7 mesos, quan en feien la quimio terrible, que em va deixar la sang com un colador, i a més a més les coses no surten pas malament del tot.
LLavors el que faig sempre, quan tinc bones notícies , és fer-me un "regalito" flors, que ens hem de cuidar.
Com ja sabeu, canto en un Cor, i per estudiar sempre he pensat que tenir un teclat m'aniría molt bé. Doncs m'en vaig anar a comprar un, de segona mà, com toca en aquesta época, (a més jo no necesito grans floritures : la meva cultureta musical tampoc és tant extensa) i apa , cap a casa el teclat i jo. Pobres veins!!!, en fí ja estic en una escala en la que hi ha més aprenents de músic o sigui que no crec que passi rés.
També em vaig fer un regal MOLT MÉS ESPECIAL: vaig anar a veure el meu net en una ecografía en 3D.
Aixó sí que és una passada. Sóc feliç, i vull disfrutar.ho a cada instant.
Ara, després d'escriure en aquest recuperat blog, m'en vaig a caminar per la platjeta, a la vora del mar, ara que el sol ja no fa mal, i que encara no hi ha la suficient gent com per no disfrutar de l'aigua, la sorra, i l'aire o vent que et toca a la cara...
La vida en tota l'extensió de la paraula...
Us ho recomano molt.
Petons i abraçades per tots.
La Lola
Subscriure's a:
Missatges (Atom)