CAPÍTOL 79. LA TRILOGÍA DE CAPÍTOLS. LA MÚSICA...I L'AMOR . PART 2ª

Hola flors

Efectivament estic en "espera" fins el 4 de novembre, día en el que aniré a buscar resultats.

Us vaig deixar en el primer capítol amb l'aparició d'un músic de Cruïlles, pel que vaig deixar la" meva carrera periodística i artística" a Ràdio Olot. Em vaig oblidar de dir.vos, que ja a Olot vaig tenir contactes i vaig ésser a l'organització de J.J.M.M.

Bé, apareix el músic, i jo tant decidida com sempre, dic: ja que m'he casat , el primer any no em quedaré pas a casa. Vaig agafar els trastets, i allà on actuava l'Orquestra Amoga, allà hi era jo, DURANT TOT UN ANY!!!!!

No en tenía prou amb les escales musicals que fa un trompetista quan assaja, (molt pesat), no!!!!!!!! de bolos durant tot un any acompanyada de més d'una dotzena de músics, entre ells el meu home.
Us he de dir, que era una época, en la que una orquestra com la Amoga, podía fer 200 bolos l'any. També, era una época en la que els mateixos músics muntaven i desmuntaven els instruments i estris de l'orquestra. Anavem amb autocar, (de fet al músic el vaig coneixer així: el meu pare duia l'autocar i a mí de petita el músic em duia a la falda) És que ens portem 20 anys!! No penseu malament!! Qui s'ho havia de pensar!!

El que us deia, era molt i molt cansat, però jo m'ho passava bé. En l'Orquestra sempre m'imaginava que era una de les cantants que feia cors. Mai m'he imaginat com a solista de rés. En canvi, posar-me darrera el micròfon i sommiar que algún dia cantaría acompanyant al cantant, aixó sí que m'agradava.
A cada bolo, escoltava tot el repertori de l'Orquestra, i a casa assaig diari. A més , a mí en aquella época em va donar per estudiar piano i solfeig. Vaig fer dos o tres cursos de cada cosa. La música era prensent cada día i a tota hora a la meva vida. A banda d'aixó, vaig entrar a la Junta de J.J.M.M. a La Bisbal, amb en Ramón Piera de President. Ho recordo amb reunions a can Piera, i com una época maca, amb un President que coneixía totalment el món de la Música Clàssica. Un plaer.

Pel que fa a l'Orquestra, després d'un any , me'n vaig cansar de seguir-los a tot arreu. La part musical és la bona, però n'hi han moltes que no ho són tant : creieu-me. Sempre dic que veure una gran persona,  molt amic del meu home, que cada matí esmortzava un o dos o tres martinis negres...costa.
El seu fetge i ell ja no hi són, (fa anys) i sempre dol, més per una noieta de 20 anys veure com la gent és fa malt bé la vida.

Vaig continuar escoltant l'Orquestra, i tant, però a un ritme normal.
En aquella época també vaig decidir que volía cantar en algún lloc, i doncs ja que vivía a Cruïlles, vaig anar a petar al "Vol d'Oreneta". Ho recordo amb molta tendresa. En Follía, una gran persona, i una colla de gent que disfrutavem fent els nostres "gorgoritos" com a Coral.
Aquí li sumem el naixement de ma filla, al cap de 2 anys, i tindreu l'época més important de la meva vida. I si la recordo, ho faig sempre, emvoltada de música.
Tot aixó va durar 11 anys. La música seguía ...però l'amor se'n va anar.

Al cap d'un any la meva vida ...i l'amor em va portar a Bellaterra. La meva parella era el "fan" número 1 de la música electrónica. Un tipus de música que us he de reconeixer que no coneixía gaire.
Jean Michel Jarré, Mike Oldfield, etc, etc. Aixó sí: a un volum inadmisible per a les meves orelles. També va ésser una época, amb grans concerts: The Boss, Dire Straits, Paul Simon and Graceland, etc, etc,
8 anys que van ésser de llums i ombres, de fet, igual que la música que vaig escoltar. De fet, igual que la vida, no? Les ombres van fer acte encara més de presència al final d'aquests 8 anys. Als 39  vaig passar mig any fent quimio, i tres mesos fent radio. Després de l'últim día de fer radio, la Lola va tornar cap a l'Empordà. L'endemà mateix. Quan les ombres no et deixen, el millor que pots fer és marxar...
Torno a l'Empordà, amb una altre música...i amb un altre amor...: l'amor per mí mateixa, per la meva persona. I de la mateixa manera que reconstrueixo el meu cos , després del càncer de pit, reconstrueixo la meva ànima que era plena d'ombres ...i a poc a poc vaig tornar a trobar la llum de l'Empordà.

I ara ja vindría la tercera part.
Aixó serà un altre día.
Per cert l'Orquestra Amoga era Internacional, eh??? Mireu quins avions!!!!

Sigueu feliços, i feu fora les ombres. Segur que trobareu un punt de claror en algún lloc.                                 La Lola                                                                                                                                                       

CAPÍTOL 79. LA TRILOGÍA DE CAPÍTOLS. LA MÚSICA I ...L'AMOR. PART 1A

Hola flors

Ahir vaig fer quimio. Aquesta és una mostra de les bossetes que baixen per les meves venetes, quan porto una mitja horeta. Aixó que veieu aquí triga, una hora i mitja més.

Ara, menys la visita amb la psicooncòloga tinc lliure fins el dia 4 de Novembre.Bé!!!!

He decidit, que fet i fet, que el meu blog és com un llibre per capítols, vaig a fer una trilogía de capítols.

Com que m'estàn fotent tanta "canya", i estic molt per casa , tinc temps d'escriure.

La música sempre ha estat present d'una manera molt important a la meva vida. Si he de començar aquesta primera part de la trilogía de capítols ho faré per quan tenía 17 anyets.

Un bon dia vaig decidir que les matemàtiques havien esgotat la meva paciència al batxillerat. I a 3er de B.U.P., amb unes notes de promitg molt alt, i quan només em faltava un trimestre per finalitzar el meu títol de batxillerat, vaig plegar. M'arrepenteixo de molt poques coses a la vida, perque sempre he pres les meves própies decisions i he acceptat les consequències. Però aquesta és una d'elles.

Com que sóc així, i tothom m'ho va deixar clarissím a l'endemà ja treballava. En una fàbrica de plats congelats: croquetes, patates farcides, etc, etc. El cap, per fer-nos més "alegre" la feina, tenía Ràdio Olot posada a tot drap tot el dia. En aquella época (Josep Puigbó, Joan Bosch), només existien a les Comarques de Girona 3 emissores: Ràdio Olot, Ràdio Girona (SER) i Ràdio Figueres (COPE). Qui treballava a Ràdio Olot, teía molts números per treballar amb Ràdio 4 (la cadena catalana de RNE), el Punt Diari i revistes comarcals a la Garrotxa, com ara "La Comarca".

Resulta que entre croqueta i croqueta, vaig sentir que buscaven una locutora a Ràdio Olot. I jo cap allà a fer el que avui en dia s'anomena un "càsting". Me'l van fer, el director, Marc Barberí, en LLuis Illes, i en Joan Bril.li. Si voleu que us digui, qué em van fer fer, us diré que no me'n recordo gaire: Fer veure que presentava el Festival d'Eurovisió era una de les coses, aixó sí. Aquesta no se m'ha oblidat mai. A banda de llegir molt per sentir la meva veu per ràdio, i sobre tot vocalitzar. Si us fixeu amb en Puigbó i en Bosch, veureu que són de la vella escola: vocalització al poder. Si m'heu vist o sentit, alguna vegada presentant algún acte, sabreu que a mí també m'han ensenyat així. RESUMINT: al cap d'una setmana ja no feia croquetes. Era oficialment la nova locutora de Ràdio Olot. De la mateixa manera que vaig entrar a Ràdio Olot,  ho vaig fer als altres mitjans tal i com us he comentat abans. L'il.lusió més gran del meu avi i la meva família, va ésser el día que vaig fer la primera conexió Ràdio Olot -Ràdio 4 i em van sentir per tota Catalunya.

A la ràdio feiem de tot, però sens dubte recordo dues coses amb molta tendresa: els bombers i la música.

Nosaltres, llavors erem al Claustre de l'Esglèsia del Carme, al costat mateix d'on eren els bombers. Quan és declarava un incendi, sortiem en Rafael Arau que estava més boig que una cabra, i jo darrera els bombers a tota màquina per cobrir la notícia. Era emocionant. Jo crec que lo de conduïr ràpid em ve d'aquella época. En Rafael duia el cotxe i creieu-me que els bombers no se'ns van escapar mai. 

L'altre, la Música. Feiem programes de cançons dedicades, i a més a més, en les hores entre programa i programa, possavem música al nostre gust: nosaltres erem programadors, locutors, redactors, técnics...tot en 1. En aquella época van néixer els Dire Straits amb el Sultan of swing. Van passar coses molt importants en el món de la música i jo com espectadora privilegiada era a primera fila.

A banda d'aixó, llavors, qualsevol artista català o espanyol que era de gira anava a les tres emissores gironines. He entrevistat, i tinc records realment divertits i moltes anécdotes, a molts dels artistes que als anys 78,79 i 80 eren el número 1 a Catalunya i Espanya.: Montserrat Caballé , Mari Carrillo(actriu) , Miguel Bosé, Victoria Abril, (actriu), Betty Missiego, José Velez, Peret, Maria del Mar Bonet,Andrés Pajares (cómic) Núria Feliu, etc, etc.

També vaig entrevistar a molts dels polítics que ara tenen i  han tingut un lloc destacat en l'actualitat catalana Però de tots ells només vull parlar d'un: Ernest LLuch i ho faré un altre día.
O sigui que vaig passar una temporada pletórica i esbojarrada: les discoteques de Girona tenen molts records dels locutors de Ràdio Girona, Ràdio Figueres i Ràdio Olot, amb artistes renombrats fent la darrera copa després de l'actuació al Teatre Municipal de Girona.

Tot aixó és va acabar l'any 1979 quan va apareixer un músic de Cruïlles, i la Lola se'n va anar al Baix Empordà amb el músic i va deixar "las luces y el esplendor de la fama" a la capital de la Garrotxa.
Aixó serà el segon capítol d'aquesta trilogía de Música...i amor.

Apa, fins la segona entrega d'amor...i música.
Sigueu minimament feliços.

La Lola, quimiòtica, amororosa i musical!!!

CAPÍTOL 78. LA LOLA I " LES TRAMPETES" ALS TACS

Hola flors

Avui una altre nit d'insomni.

Dimecres passat vaig fer quimio, ahir tac, i avui altra vegada quimio. L'ambulància em vindrà a buscar a les 6.30. Avui l'hotel Trueta encara no estarà posat quan siguem allà. En fí...


La setmana ha sigut "xungueta". Bàsicament, 2 dies minimament normals i la resta, en posició horitzontal, combinada, amb assistència permanent a l'habitació del lavabo de casa meva.

A tot aixó, ahir a la tarda em van fer un tac. En dos anys , més o menys, en dec portar uns 15 de  tacs. Sempre és el mateix: et truquen, com sí no n'haguessis fet mai cap, et diuen 6 hores en dejú i porta una ampolla d'aigua de litre i mig.
Els malalts que ens passem una mitjana de 15 hores setmanals a l'Hotel Trueta, dessenvolupem un sentit de supervivència hospitalària, i d' inteligència a l'hora de minimitzar els efectes colaterals d'estar tantes hores en un hotel d'aquestes característiques. Amb el tac, he de reconeixer que faig "trampetes".
Un dia observo, que només m'he cruspit la meitat de l'ampolla d'aigua i ja em fan entrar. O sigui anem a pams i per ordre. Quan entres per fer.te un tac, primer et fan signar una espècie d'autorització que un bon día em vaig llegir, i mai més. Bàsicament dons el teu consentiment , en tots els sentits, per la prova que et van a fer, contrastos inclosos, i no m'en recordo, però suposo que deus eximir de qualsevol responsabilitat a l'ens hospitalari, en cas de que passés alguna cosa.  A continuació, diuen el teu nom a l'equip del tac, i més o menys al cap de cinc minuts, si tot va bé, i normalment hi va sempre, surt un infermer o auxiliar que et diu DOLORS JA POTS COMENÇAR A VEURE AIGUA. Un dia em van posar, a banda del contrast a la vena, que aquest no me'l perdo mai, contrast a dins l'ampolla.
LLavors, veig que un dia amb mitja ampolla entro, l'altra amb tres quarts, després hi ha l'estricte que me la fa veure tota, i després al.lucineu!!!! hi va haber un dia  , que coincidia amb el canvi de màquina del tac, que no em van avisar de que comencés a veure, jo els hi dic, i em diuen : JA T'AVISARÀN. i al cap de cinc minuts em venen a buscar i els hi dic: ÉS QUE NO M'HEU AVISAT I NO HE BEGUT GENS. I diu: no passa reeeeees, ja pots entrar. LLavors , o ets mitjanament idiota, o entens que no tens cap necessitat per fer el teu tac de veure't toooooot un litre i mig d'aigua. La gent que fem quimio tenim sempre l'estómac en estat catatónic. En un estómac quimiótic, buit de 6 hores, posar.hi un litre i mig d'aigua en 10-15 minuts és mortal. Et venen vómits, nàusees i altres subtileses.
De tal manera que la Lola, a partir d'aquell dia en el que vaig estrenar el Tac-donuts nou de la marca Phillips

va decidir portar una ampolla de litre i mig, aixó sí, de la marca pijorra Solán de Cabras, que té la particularitat, de que l'ampolla és de color blau fosc a fer els tacs . Quan em diuen : Dolors ja pots començar a veure aigua, jo els hi dic: sí, vaig primer al lavabo i començo. Al lavabo, faig servir una mica menys de la meitat de l'ampolla per rentar-me les mans, i surto i em vec tranquilament l'altre meitat de l'ampolla. Surt l'infermer i diu : "com ho portes" i jo: "gairebé estic". Tot és més fàcil i vaig bé igual . Ningú s'ha queixat de moment i jo em lliuro de 45 minuts de vómits i nàusees, pel que és veu , del tot innecesaris.

Pssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss

No ho digueu a ningú. 

La diferència més gran que trobo jo,del tac vell a aquest de la foto, és que abans eren els infermers que et deien "no respiris" "respira", "com vas?", etc.

Ara la maquinorra aquesta, en CASTELLÀ, et diu : COGA AIRE, NO RESPIRE, i quan has passat pel donuts: RESPIRE PERO NO SE MUEVA. I apa, així dues vegades. El líquid que t'entra per les venes també te l'enxufen maquinàriament, ara els símptomes són els mateixos: més "merda" dins el cos, un gust indescriptible a la boca, escalfor per tot el cos i unes ganes de fer pipí horroroses. ALEGRÍA!!!!!!!.

Tot aixó per saber sí els meus tumorets al fetge han decidit fer de les seves, i si a la meva part toràcica o abdominal, han decidit posar.hi a viure alguns altres elements no autoritzats, però que fan el que volen.

RESPOSTA: 4 de novembre

Ja us ho faré saber.

Apa, si algú no s'ha fer mai un tac, ja sabrà de qué va. Us he de dir que és de les proves més fàcils i ràpides de fer. Malgrat el que us he explicat, quan te'n fant un i et trobes bé, no té cap problema.

Salut floretes.

Cuideu-vos

La Lola, "tramposilla"

CAPÍTOL 77. LA POR

Hola flors

Dilluns vaig fer analítica, visita amb l'oncòloga i piscooncòloga.
Ahir quimio.
Des del día en que vaig estar ingressada a l'Hotel Trueta, 9 dies, 5 dels que després em van dir que era fora de perill, rés ha estat igual per a mi.
El que passa és que ho he anat sortejant, com he pogut. Hi ha temes que no parlo ni amb la família ni amb els amics. Hem sembla que els espanto, que no és el moment, que necessiten veure'm forta, i que les persones no estant per aquests temes. Aprofito per inventar-me , ara que pateixo una altra nit d'insomni, que a vosaltres els que seguiu el meu blog, que ja sobrepassa les 5.000 visites per cert,  no us conec de res a cap,  cosa que és mentida, i així us ho explico.

No trobo l'il.lusió dins meu. La faig servir però de manera sistemàtica, perque el meu tarannà i el meu caracter s'ho porten.. Però no en sento d'il.lusió.
Ric, però no estic alegre. Al contrari, més aviat irrritable i enfadada amb gairebé tot el món. Em molesta amb escreix l'imbecilitat humana (inclosa la meva).
I més que rés tinc POR. Por intercalada amb segons d'angoixa. POR de què? us preguntareu. De tot. Visc amb la por. La porto enganxada al cos, a la ment. Forma part de mí. La tinc integrada.
I com que a mí la por no m'agrada gens és produeix un conflicte dins meu que només em dona que intranquilitat, una necessitat de distreure'm constant per no pensar, i un fugir.

Ara, entre la feina que fa la meva psicooncòloga i la que faig jo , estem posant un mirall davant meu, per afrontar-la d'una vegada per totes.
Tinc la sensació, que visc cada día , no com si fos el primer de la meva vida, sinò com si fos el primer de la meva mort.
Per dir.ho d'alguna manera estic morint, no vivint. I aixó, que no sé si ho enteneu perque és una sensació, és horrorós.
I tot aixó: vull arreglar.ho , vull sortir d'aquí, vull SENTIR il.lusió, alegría...vull SENTIR que cada día és un naixement ple d'oportunitats, de vivències, d'ocasions per viure tot tipus d'emocions i coses .
La malaltía està agafant terreny i la deixo fer, i aixó no pot ésser.
Ella és ella, i jo sóc jo. No tot el que em passa és perque tinc càncer. Hi han moltes coses més a la meva vida. i he de colocar-les al lloc adient.

No us penseu que el capítol d'avui és un capítol trist.
No ho és.
És d'esperança, en que estigui fent el primer pas d'un camí que vull fer per tal de poder trobar tranquilitat i serenor suficient per viure sense POR.
No m'agrada per rés donar consells. Però avui farem una excepció: Feu fora la POR. No serveix per gairebé rés. Normalment les nostres pors són les nostres limitacions.
Fora PORS.


Cuideu-vos.
Us estimo molt.
La Lola

CAPÍTOL 76. ELS CARGOLS

Hola flors

Amb el meu estat d'ànim fortificat, després de la visita de la psicooncòloga, el shiatsu, i el meu natural, em va venir de gust fer una expedició empordanesa a CAÇAR CARGOLS.
No sé qué passa, que si miro aquests 4 o 5 anys des que torno a estar malalta, em reconforta molt el contacte amb la natura.
Vam preparar l'expedició amb la meva mare. Vam decidir que el dia clau per l'operació era dissabte passat. També vam decidir que noooooo calía anar massa preparat: aniriam a una petita vorera, i agafaríem 4 cargolets sense despentinar-nos.
El divendres a la nit vam quedar, i el dissabte a dos quarts de vuit del matí, cap a l'ermita d'Esperança a Cruïlles, a CAÇAR CARGOLS.
Primer us he de dir, que vam quedar enfangades fins a dalt. (Les botes al garatge que hi fan molt bonic).
Després, que ja començava a sortir el sol, i no és gaire amic dels cargols. Amb tot i aixó, vam agafar una seixantena de cargols. Basicament eren a les branques de fonoll i no em vaig haber ni d'ajupir.

Dissabte al vespre, amb tota la parafernàlia feta: la xarxa, els pals dins la xarxa perque els cargols s'enfilin, els diaris perque el terra no s'embruti, tot controlat.
Comença a ploure, és fosc i els cargols decideixen sortir de la xarxa , que no era prou estreta per tenir-los quiets. Comencen a pujar i baixar pel meu cel-obert.
Jo vaig tenir una crisi urbanita, i com que la meva faceta rural és molt recent, vaig necessitar tenir absolutament CONTROLATS als cargols, i em vaig passar la nit del dissabte al diumenge, baixant cargols de les parets del cel-obert.
I quan dormia, sommiant, que els cargols m'envaien el llit, l'habitació i sobre tot la cara. Com una pelicula de terror: LA LOLA I L'INVASIÓ DELS CARGOLS

Al matí vaig recuperar la lucidesa, i vaig netejar tot el cel-obert, i vaig posar tots els cargolets en una altra xarxa més adient.

Ja ho veieu, de vegades no necessito a ningú per petar-me de riure. Jo soleta, monto uns moments caòtics força divertits.
Per cert, continuaré anant a buscar cargols. Amb botes, una mica més d'hora, i colocant-los al lloc adient.
L'olor de l'humitat de l'herba, el color dels camps a aquesta hora és increïble: hi hagin o no cargols.
Us ho recomano!!

Cargol, treu banya....

La Lola

CAPÍTOL 75. ELS PSICOONCÒLEGS...

Hola flors

Ahir dilluns, oncòloga, amb resultats de la ressonància, i analítica. Concretem: Ressonància certifica lesions a la columna. Tot igual. Marcadors: pujant, som a 300 ja. Falta fer TAC. Aquesta setmana repós, i dilluns ens veiem amb resultat TAC, a veure qué passa, analítica i programarem. Perquè en principi , el fet de que els marcadors vagin cap amunt, pot ésser degut a varies coses. Ho investigarem. Tot aixó que sembla molt breu,  va durar 2 hores.Després vaig anar a visitar la meva psicooncòloga amb la que fa 15 dies que torno a treballar.
De psicooncòlogues, des dels 39 anys, que vaig entrar en el món del cáncer n'he conegut moltes. Sempre dones. I mai m'he entés amb cap. Fins ara.
Tinc una amiga que n'és, i treballa a l'Hotel Trueta. Ella fa tot el que pot com amiga, però no pot ésser la meva psicoòncologa. En canvi va ésser ella qui va tenir l'idea de que em visités l'actual. I sí que va ésser una bona idea.
Si en alguna cosa m'ha reafirmat el càncer, és que no tinc perque passar per més situacions de compromís que les estrictament necessàries. I així ha estat amb les psicooncòlogues: La primera em va durar un dia. Després li vaig dir que aquella relació no prosperaría i que prefería deixar.ho. La segona va ésser als 40 anys, i va tenir la mateixa fí. I la tercera ha sigut ara no fa gaire, mentre la "meva oficial" era de baixa. Aquesta va durar més, però per la meva bona voluntad, tot s'ha de dir. I és va acabar amb silenci...que de vegades és millor.
Qué ha passat? Que totes tres, treballen amb el manual davant els ulls, sense mirar la persona amb la que parlen. Ni escoltar. Van a la seva, amb el seu llibre d'instruccions que no lliga gairebé mai amb mi.
Ara, faig de tant en tant, quan ens ve bé, sessions amb la "meva oficial". I m'ajuda: a veure les coses amb una altra perspectiva, a relaxar-me i agafar-m'ho tot amb molta més paciència i calma, a relativitzar.ho una mica tot. A enfrontar-me amb les meves pors i el meu dia a dia.
No sé si teniu una persona així a la vostra vida. Realment no ha d'ésser pas un-a psicòleg. En el fons és una persona que t'escolta, enten de qué li parles i té molta experiència amb malalts de canceret. I aixó és nota molt. Surts de la sessió amb feina per fer, però també amb la sensació de que pots fer.ho i si ho fas...estaràs millor.
I d'aixó és tracta. no?
Gràcies als psicooncòlegs que han passat per la meva vida, he trobat a la que tinc ara.
Aquesta és la manera correcta d'agafar-s'ho, no?

PONGA UN PSICOLOGOCA EN SU VIDA!!!!

És broma, eh? Poseu el qué volgueu a la vostra vida. Que us ajudi i us serveixi per portar.ho tot una mica millor.
Cuideu-vos

La Lola

CAPÍTOL 74. El D.N.I, l'economía...i altres nimieses.

Hola flors

 

Estic amb els dos dies de ressaca grossa de la quimio. Per aquí, dormint molt poquet i passant-ho el millor posible. Ahir, que lo meu era anar com una moto, em va tocar anar a renovar el DNI español,que em caduca aquest mes d'octubre. Sobre tot, demana hora. Les 12 a Sant Feliu de Guíxols. Vaig comptar 4 funcionaris de paisà, i 12 policíes, en l'estona que vaig ésser allà . La meva pregunta, és són només 12, o n'hi ha més, i què fan exactament?. N'hi ha 1 que porta la llista de reserves exclusivament. Be, ben bé exclusivament no. Em va dir:¨ después de este señor va usted¨. Al mig però, va fer entrar dues families, que segons ell només havien de fer un tràmit petit, i que evidenment no tenien cap hora entre el senyor que em precedía i jo mateixa. Aquests dos tràmits van ésser 3 D.N.I. i 4 passaports. Amb la qual cosa, tot i tinguent hora, em vaig pasar una hora de la meva vida, per fer un tràmit, que espero que sigui el darrer DNI que hagi de fer en castellà.

 

A banda d'aquesta, sutilesa, us comunico que com a pensionista, amb dret a rés, perque no tinc l'edat ni per descomptes ni per Inserso ni per a rés, he decidit fer economía i estalvi, cassolans.

L'administració de la Seguretat Social ha decidit que ens pujarà, un 0.25 per cent les pensions. Quan em van donar l'invalidesa absoluta, el primer que van fer, és enviar-me tot un llibre a casa, donant-me la benvinguda al món dels pensionistes i explicant-me totes les avantatges que tendría a partir d'aquell moment. Bé, és veu que tota la lletra petita diu que tot aixó depend de l'edat que tens.

Bé, estic lluitant, per arrivar a l'edat adeqüada per accedir a tota aquesta meravella de ventatges. Si sóc a temps, ja us ho explicaré.

Doncs, com us deia, mentre tant, em dedico a posar en un programa a l'ordinador, el preu i les ofertes de tots els productes que faig servir per l'intendència i la manduca de casa. Les sorpresas i els diners que et pots estalviar, amb la mateixa marca i diferents supermercats és la repera!!

Estic descobrint tot un món. Que si l'aigua aquí val, 1.78 i allà 1.95, multiplicat per 50 garrafes, són uns 7 euros que t'estalvies. És un món apassionant,  i que em serveix per fer estadístiques i per estalviar-me calerons en aquests dies tant feixucs, i fer-los servir per altres coses més interessants.

 

Les altres nimieses en les que estic inmersa, són tornar a recuperar l'equilibri, per veure si redrecem una miqueta aquesta salut, i cuidar-me molt. Cosetes i nimieses que us recomano efusivament a tots.

Que les vostres nimieses és converteixin en petits motors per impulsar la vostra vida.

 

Ah, vigileu amb els tetratrémols....no aniràn pujant per la costa? no será una nova ofensiva per veure si tots els catalanets a base de gas, anem sedant-nos una miqueta més encara? Jo penso donar guerra fins el final.

 

Que tingueu un bon cap de semana, ple d'estalvi, amb el D.N.I a la boca i amb un munt de nimieses que són la sal de la vida.

 

Us estimo

 

La Lola amb el D.N.I renovat.

CAPÍTOL 73.2 BENIFALLET

CAPITOL 73. QUIMIO I ELS DOS DE TV3

Hola flors

Avui dimecres, nova quimio. M'ha tocat la butaca 15 de l'Hospital de día 2, i he decidit fer-ne bon ús , i demanar que em posessin la cadira en posició horitzontal...i a dormir. Una horeta dormint, i una horeta lleguint. Bé, no?  Ara a deixar anar la toxicitat tant aviat com sigui posible.

En el capítol 72, us parlava de dos programes de TV3.
Un és el famós "Oh hapy day". Concurs de corals diuen. Jo els he vist els dos programes que s'han emés fins ara i us he de dir que evidenment entenc que és un programa de televisió i que el seu primer deure segur que és l'entreteniment. En aquest sentit, he de dir que em penso que és l'únic objectiu que assoleixen.
El caos mental que tens després de veure aquest programa és de pronóstic reservat.
Els que ballen, que no ballin, els que están quiets que és moguin. Les cançons, una té una dificultat 1 i l'altre 10. Els vestits que tria el programa pels cors n'hi han que són per assasinar-los directament. Conserveu l'essència, però canvieu 50 coses, no, no no canvieu mai. Balleu, però desafineu tant com volgueu. No, entendre les cançons, és una causa menor, si no és vocalitza no passa rés...És un concurs amateur, però hi ha un Cor semi-professional: Deudeveu. (Per mi els millors) Canten coses molt difícils, i normalment afinats, trasmeten i és mouen com angels. Però dels seus integrants n'hi han que han fet musicals professionals i sèries a TV3. O tots o cap no?
I després hi ha lo de la llagrimeta i les emocions. N'hi ha per tant? Tanta pell de gallina, tant plorar?
Jo segur que sóc d'un altre planeta, però a banda de desitjar a tots els companys i companyes de cors que s'ho passin tant bé com sàpiguen i és diverteixin amb aquesta nova experiencia per a ells, que estic segura que hi posen tot el que saben, de la resta no m'interessa rés. Aquests cors no són representatius de la majoria de cors de Catalunya, i a més agafar uns angelets com "Geriona" i els de Tortosa, i volguer-los canviar, quan són els que, fora dels Deudeveu, empasten, afinen i canten veritablement com bons cors, només ho entenc, en nom d'una televisió d'entreteniment, sense gairebé cap més objectiu.

A l'altra banda de l'oceà hi ha "El foraster". No n'esperava gaire d'aquest programa, perque en Quim Masferrer, no és un actor-còmic-presentador, que m'agradi massa.
El vaig veure, però, sense prejudicis. Sempre intento fer.ho amb tot.
He de dir que és un dels millors programes de televisió que he vist darrerament i que us recomano efusivament.
Aquest també et distreu, que és bàsicament el que fa "Oh hapy day" però a més, t'emociona de debó, està fet amb una sensibilitat increíble, el presentador troba el seu punt just. Deixa fer, i fa. El muntatge, la fotografía, el tempo, els personatges del poble que visita durant dos dies "el foraster" molt ben triats. Els silencis, les petites pauses per a saborejar l'essència de poble...la crítica en la seva justa mesura. Genial. Els vaig felicitar personalment a través d'un mail. I us recomano que trobeu 35 minuts de la vostra vida per recuperar aquest programa, que en el seu primer capítol va ésser dedicat al poble de Benifallet.
Felicitats Quim. Vaig molt faltada de trovar 35 minuts enriquidors i que et deixin amb tant bon gust de boca.
Flors, mireu aquest programa. Per cert avui fant la segona entrega. (És una ordre)

Apa, cuideu-vos.

La Lola televisiva