CAPÍTOL 79. LA TRILOGÍA DE CAPÍTOLS. LA MÚSICA...I L'AMOR . PART 2ª

Hola flors

Efectivament estic en "espera" fins el 4 de novembre, día en el que aniré a buscar resultats.

Us vaig deixar en el primer capítol amb l'aparició d'un músic de Cruïlles, pel que vaig deixar la" meva carrera periodística i artística" a Ràdio Olot. Em vaig oblidar de dir.vos, que ja a Olot vaig tenir contactes i vaig ésser a l'organització de J.J.M.M.

Bé, apareix el músic, i jo tant decidida com sempre, dic: ja que m'he casat , el primer any no em quedaré pas a casa. Vaig agafar els trastets, i allà on actuava l'Orquestra Amoga, allà hi era jo, DURANT TOT UN ANY!!!!!

No en tenía prou amb les escales musicals que fa un trompetista quan assaja, (molt pesat), no!!!!!!!! de bolos durant tot un any acompanyada de més d'una dotzena de músics, entre ells el meu home.
Us he de dir, que era una época, en la que una orquestra com la Amoga, podía fer 200 bolos l'any. També, era una época en la que els mateixos músics muntaven i desmuntaven els instruments i estris de l'orquestra. Anavem amb autocar, (de fet al músic el vaig coneixer així: el meu pare duia l'autocar i a mí de petita el músic em duia a la falda) És que ens portem 20 anys!! No penseu malament!! Qui s'ho havia de pensar!!

El que us deia, era molt i molt cansat, però jo m'ho passava bé. En l'Orquestra sempre m'imaginava que era una de les cantants que feia cors. Mai m'he imaginat com a solista de rés. En canvi, posar-me darrera el micròfon i sommiar que algún dia cantaría acompanyant al cantant, aixó sí que m'agradava.
A cada bolo, escoltava tot el repertori de l'Orquestra, i a casa assaig diari. A més , a mí en aquella época em va donar per estudiar piano i solfeig. Vaig fer dos o tres cursos de cada cosa. La música era prensent cada día i a tota hora a la meva vida. A banda d'aixó, vaig entrar a la Junta de J.J.M.M. a La Bisbal, amb en Ramón Piera de President. Ho recordo amb reunions a can Piera, i com una época maca, amb un President que coneixía totalment el món de la Música Clàssica. Un plaer.

Pel que fa a l'Orquestra, després d'un any , me'n vaig cansar de seguir-los a tot arreu. La part musical és la bona, però n'hi han moltes que no ho són tant : creieu-me. Sempre dic que veure una gran persona,  molt amic del meu home, que cada matí esmortzava un o dos o tres martinis negres...costa.
El seu fetge i ell ja no hi són, (fa anys) i sempre dol, més per una noieta de 20 anys veure com la gent és fa malt bé la vida.

Vaig continuar escoltant l'Orquestra, i tant, però a un ritme normal.
En aquella época també vaig decidir que volía cantar en algún lloc, i doncs ja que vivía a Cruïlles, vaig anar a petar al "Vol d'Oreneta". Ho recordo amb molta tendresa. En Follía, una gran persona, i una colla de gent que disfrutavem fent els nostres "gorgoritos" com a Coral.
Aquí li sumem el naixement de ma filla, al cap de 2 anys, i tindreu l'época més important de la meva vida. I si la recordo, ho faig sempre, emvoltada de música.
Tot aixó va durar 11 anys. La música seguía ...però l'amor se'n va anar.

Al cap d'un any la meva vida ...i l'amor em va portar a Bellaterra. La meva parella era el "fan" número 1 de la música electrónica. Un tipus de música que us he de reconeixer que no coneixía gaire.
Jean Michel Jarré, Mike Oldfield, etc, etc. Aixó sí: a un volum inadmisible per a les meves orelles. També va ésser una época, amb grans concerts: The Boss, Dire Straits, Paul Simon and Graceland, etc, etc,
8 anys que van ésser de llums i ombres, de fet, igual que la música que vaig escoltar. De fet, igual que la vida, no? Les ombres van fer acte encara més de presència al final d'aquests 8 anys. Als 39  vaig passar mig any fent quimio, i tres mesos fent radio. Després de l'últim día de fer radio, la Lola va tornar cap a l'Empordà. L'endemà mateix. Quan les ombres no et deixen, el millor que pots fer és marxar...
Torno a l'Empordà, amb una altre música...i amb un altre amor...: l'amor per mí mateixa, per la meva persona. I de la mateixa manera que reconstrueixo el meu cos , després del càncer de pit, reconstrueixo la meva ànima que era plena d'ombres ...i a poc a poc vaig tornar a trobar la llum de l'Empordà.

I ara ja vindría la tercera part.
Aixó serà un altre día.
Per cert l'Orquestra Amoga era Internacional, eh??? Mireu quins avions!!!!

Sigueu feliços, i feu fora les ombres. Segur que trobareu un punt de claror en algún lloc.                                 La Lola