CAPÍTOL 103......i últim

Hola flors


Com molts de vosaltres ja sabeu jo canto en un cor de La Bisbal d'Empordà, que és diu Cor Carreras Dagas.

Aquest dilluns , els vaig fer arribar, escrita amb la meva mà, ara ja tremolosa, aquesta carta, que ara us vull fer extensiva a vosaltres, perquè el que diu , és el mateix que voldría dir-vos a vosaltres:

Efectivament, estimats i estimades, la metàstasi m'ha afectat al cervell i aquí no hi tenim rés a fer.

Sempre he pensat que a la meva vida, he fet les coses a la meva manera. I ara, en aquests moments també ho estic fent. 

És per aixó que vull acomiadar-me de vosaltres.

Deixaré aquest blog, penjat en l'espai, per si pot servir per alguna cosa...per alguna persona...

La meva intenció, quan vaig començar, era com fer un llibre per capítols, (amb faltes d'ortografía incloses) explicant la meva experiència amb la vida i amb el càncer.

El que passa, que tant vosaltres, com la gent que un altre dia ho llegueixi, hi trobarà un altre llibre, inclós en aquest, (jo crec que molt més interessant) que és un llibre de poesia.

Després de cada capítol, si cliqueu a comentaris, hi ha un poema català, que lliga absolutament amb l'escrit que jo he fet abans. I no tenen desperdici!! Us ho recomano.

Sí, sóc humana: estic espantada a moments, hi ha moments de plorar, hi ha moments d'angoixa...

Però la majoría dels moments són de serenor, acceptació, i pau...

He lluitat tant com he pogut, ara el meu cos està molt cansat. El meu cervell és molt clar, i he demanat que vol continuar així fins el darrer moment.

No us vull pas  donar consells, ara que marxo. Només dir-vos que en aquests moments, em dóna una sensació de calma i plenitud saber que fins ara he deixat de fer molt poques coses de les que volía fer...

Feu-ho, si us plau:   VIVIU

Com diuen amics meus, dels que m'acomiado personalment aquests dies, us esperaré...

Fins sempre

La Lola

CAPÍTOL 102......Per fí hem fet la tercera tanda d'aquesta quimio...tant "ensopegada"...

Hola flors

Ahir vaig aconsseguir, al final, fer la tercera tanda, d'aquesta quimio, que em deixa catatónica, però que suposem que té també efectes positius.

Amb el meu mareig galopant, (cap rodo) dit abans, vaig pulular tot el matí pel Trueta, fins a les 11 del matí , hora en la que em van confirmar l'analítica i ENDAVANT!!!!

La veritat que em vaig passar el temps que dura la quimio dormint i fent passatemps.

Jo , de tota la vida, que sempre escolleixo la marca ORION, (de llibrets vull dir), els diaris és una altra cosa.

Els Orion els escolleixo perque tenen unes planes que és diuen "autodefinidos blancos", que no hi ha rés, fins i tot tu hi has de posar les caselles negres. I aixó, m'agrada. Pel que fa als dels diaris, m'agraden els del Punt-Avui.

El cervell, el tinc parat dins d'aquests fulls, i a aquella estona ja em va bé.

Us he de dir , que diuemnge passat al final, vaig anar a veure el Concert que us comentava, en el darrer capítol del blog, el 101.

La causa, era bona: la recapta d'aliments. I el concert va estar molt bé. Em va venir un moment de moltes neurones i moltes coses alterades, pensant quan vaig anar a saludar als companys , que no tornaría a cantar: i vinga a plorar!!! Bé, avui penso, que potser sí que ho podré tornar a fer, no????

Tant de bó!!

He començat també a esforçar-me molt a caminar una miqueta cada día, per uns jardins particulars, que hi ha darrera el pis on visc.

Vaig fent coses i cada trocet de cosa és un gran èxit per a mi. 

Petites fites, combinades amb obstacles que fan que els mots encreuats al costat d'aixó, semblin res...

Poc a poc, vaig recuperant una mica l'equilibri mental. El físic és una altra cosa. 

Bé, però si vé un, vindrà l'algtra, no?

Segur.

Apa, cuideu-vos.

La Lola amb mots encreuats, i altres jeroglífics.

Dilluna 24 torno a tenir analítica i metge, per veure com va la carcassa.

CAPÍTOL 101......La visita...la pregunta...

Hola flors

Ahir, la visita.
La meva oncòloga, ahir no tenía visites i va fer una excepció. Com que no hi havia lloc , a consultes externes, vam anar tots quatre (la Laura, en Quim, i en Pau) més ella i jo a una mena de sala de reunions molt gran a la segona planta de l'Hotel Trueta.
Ens vam assentar les tres dones, els dos homes drets, i vam començar.
L'oncòloga em va dir que ahir al matí va anar a trobar-se amb la radiòloga, la que va informar el TAC de dilluns a urgències, i la mateixa que també va informar el TAC del mes de gener que va sortir malament i ens va obligar a començar aquesta quimio tant agressiva.
Van arribar a la conclusió que no hi havia tanta diferència entre un i l'altre, i que sí efectivament tinc una inflamació general a tots els vasos limfàtics dels pulmons, que m'impedeixen de respirar bé, i em fan anar el cor molt depressa, però que degut a no tenir una gravetat extrema, el que farem és continuar amb aquesta quimio per donar-li una oportunitat, perque sembla que a nivell de dolor de metàstasi òssea va bé, i creuen que també pot anar bé per les altres dues metàstasis: la del fetge, i la dels pulmons.
Tot aixó necessitarà un control analític, molt sever, per evitar problemes a la sang.
Taixó també produirà aquest cansament tant extrem, que m'ha canviat la vida altra vegada, i del que diu la meva oncòloga, que no em pot ajudar a resoldre. Diu que només em queda adaptar-m'hi.
Diu també que intentarà treure'm de mica en mica tota la cortisona que em donen per l'inflamació als pulmons.Perque la cortisona va molt bé per moltes coses, però provoca atrofia muscular a les cames, i entre d'altres coses t'impedeix dormir.
Dimecres vinent analítica amb quimio, i el 24, analítica amb visita.
BÉ , FINS AQUÍ LA VISITA......ara ve la pregunta.....

No li pregunto mai a la meva oncòloga, quina perspectiva de vida tinc amb aquest tipus de càncer que tinc.
No cal, per a mi. Ara fa un any , més o menys, vaig estar 5 dies a punt de morir a l'Hotel Trueta, amb les plaquetes a 1000 i sense remuntar. O sigui que de coses en poder passar sempre: a mi, i a qualsevol altra persona. Però aquesta vegada tenía una necessitat de preguntar de saber on estic parada.
Segons les estadístiques, i l'experiència amb persones amb les característiques semblants a les meves, viuen de 3 a 5 anys.
Sí, sé que és una estadística, una valoració que fan dels casos que tenen, peró necessitava saber.ho.
Ho podeu entendre?
Aquests dies he arreglat i estic arreglant tots els papers que tinc a la meva vida i totes les coses que vull sol.lucionar, i totes les cosetes meves que vull deixar a gent que m'estimo , perque són coses especials per a mi...i tantes altres coses.
I creiu-me ho faig , des de la calma, tranquilitat i serenitat. A mi, tenir les coses arreglades, em dona calma.
I aixó és el que vull per aquests dies, mesos o anys......tranquilitat, somriures, calma, serenitat. Les pors em fan sentir malament. I sentir-me malament no és el que vull per aquest temps.
No m'agraden els drames ni la morbositat ni res que s'hi assembli.
Vull viure cada moment, cada dia, i cada mes i si tinc , cada any, amb plenitut i amb molta consciència de viure.
Qué us sembla?
Torno a ésser aquí...i fins que pogui, amb aquest estat d'ànim.

Apa, ptons.

Quan em veieu, si em veieu, faig cara altra vegada de "potitos bledine" eh?  És la cortisona!!!!

Per cert, diuemnge a les 6 de la tarda, al Mundial, varies corals fem un concert solidari amb el Banc dels Aliments. No s'ha de pagar entrada , només portar una col.laboració en forma de menjar. Em faría molta il.lusió anar.hi. A cantar, no crec, perque amb els pulmons així no tinc força, però a donar.hi una volta.
Vosaltres esteu convidats també, eh?

Apa, allà ens veiem

La Lola, acortisonada

CAPÍTOL 100...Suposo que tinc 100 coses per celebrar amb un número així...però avui no m'en recordo...

Hola flors

Dilluns, vaig tenir analítica i oncòloga.
Quan em va visitar, em va dir que l'analítica per fer quimio anava força bé, però que no li agradava i no entenía l'extrem cansament que tenía. Em va auscultar i em va trobar el cor taquícardic total. Em va enviar a fer un electro i a partir de llavors ja va començar la peregrinació per urgències fins a les 9 del vespre.
A tot aixó vaig arrivar a l'Hotel Trueta, a dos quarts de vuit del matí.
Quan ja tenía l'electro fet, va baixar l'adjunta de la meva oncòloga, i em va dir que em portavem a urgències per descartar una embólia pulmonar.
Un cop a urgències, em va visitar el metge que em va tocar, i em va dir que em farien 4 proves per descartar lo de l'embólia pulmonar. Que m'ho agafes amb calma, perque estava tot colapsat fins i tot els llocs on m'havien de fer les proves.
A dos quarts de quatre de la tarda em van començar a fer les proves. Una d'elles, per cert, de les més doloroses que m'han fet mai: punxar a l'artéria. Horrorós.
Bé quan van estar totes les proves fetes, pa passar una estoneta, i cap a quarts de set, va venir el metge d'urgències amb els resultats. Es descarta una embólia pulmonar, no va dir peró, peró se li va entendre perfectament sense dir.ho.
Li vaig dir si és podía veure alguna altra cosa que no fos una embólia pulmonar i que tingués a veure amb la metàstasi. El seu gest va ésser clarivident i em va dir que baixaría l'oncòleg de guardia tant aviat com pogués a informar.me.
Així va ésser, em va informar que tenía tots els vasos linfàtics dels pulmons inflamats. Que calía actuar ràpidament amb antiinflamatoris (cortisona a dojo) i mirar dón procedía aquesta inflamació. Tampoc m'ho va dir clarament però pel que no va dir vaig deduir que tenía a veure amb un creixement una mica descontrolat de la malaltia al pulmó. Ahir vaig parlar amb la meva metgesa. Demà ens veiem i valorarem fer més proves, per veure la gravetat exacte de la situació pulmonar. I actuar en consecuencia.
Que em provoca aixó.
Pujar 4 escalons i no poder respirar, caminar més de 100 metres i no poder respirar, el cor molt accelerat i aquests tipus de coses.

Sí, i tant que tinc 100 coses a celebrar.
Però ara mateix, m'ha donat per arreglar papers, últimes voluntats, testaments....aixó em dóna calma...i quan ho tingui tot arreglat , que serà ràpid, em dedicaré a buscar les 100 coses, a, lluitar tant com pogui, d'una manera el més natural i tranquila possible.
Sense drames ni exageracions.

A veure que em diuen demà i qué em fan!!!!
Que semblo un colador ja.

Ptons

La Lola

CAPÍTOL 99.........Les tres germanes

Hola flors

Dilluns dia 3 de març, analítica amb visita oncòloga.
Després del diumenge dia 2, que ja us explicaré al final, el que he caminat en 1 mes deuen ésser uns 200 metres. Dilluns, com us deia, vaig anar amb el meu cotxe a Girona. No vaig fer cap bestiesa, eh? Sóc realista i gairebé sempre sé el qué puc fer i el qué no. Per a mí, va ésser com una fita personal, després de tants dies d'immobilitat.

A l'analítica, les plaquetes, després d'estar bé la setmana abans, han baixat fins a 85.000. Aixó és un problema per fer la tercera sessió de quimio. Quedem amb l'oncòloga, que avui dimecres tornarem a fer analítica abans de fer quimio. Resulta que la nit de dilluns a dimarts, la vaig passar molt malament. Ahir vaig trucar a l'oncòloga i ella és va replantejar el fet de fer la quimio avui. Demà la trucaré per veure com han anat aquests dos dies. Diu que tot aquest gran cansament que tinc és degut a la metàstasi òssea, que pot ser que la metàstesi del fetge, també comenci a fer alguna cosa .
Degut també, als medicaments que prenc, i sobre tot degut a que el meu cos no és desfà de la toxicitat de la quimio que estem fent ara, a banda de les que porto acumulades.
Ara, tant aviat com poguem, farem la tercera sessió, i després valorarem. Hem de trobar l'equilibri, entre la quimio que necesito per viure, i un mínim de qüalitat de vida, que també necesito per viure.
O sigui, que ja veieu, així és com està tot.
Tinc moltes ganes de poder contestar una altra cosa que CANSADA quan em diuem .....com estàs?

Diumenge dia 2 doncs, em van venir a buscar 2 de les meves 3 germanes per ajudar.me a passejar una miqueta.
Tinc una gran sort de tenir molts amics.
I de tenir-ne molts d'especials per a diferents motius.
Tinc tres amigues que més que amigues són tres germanes.
Tenía 19 anys quan les vaig conèixer. I fins ara. Sempre hi han sigut i encara hi són. Amb amor, respecte , tendresa, i comprensió. I per damunt de tot el fet de saber que sempre hi són. I amb molt de respecte, que aixó jo ho valoro molt. La gent que sap separar les coses. Una cosa és la nostra amistat, l'altra, les nostres idees o els nostres comportaments envers les coses que van passant a la vida.
Diumenge, van ésser el meu bastó per ajudar-me a caminar, la meva distracció mentre feiem el café, i el seu amor va ésser palés al compartir amb mi el triomf que va ésser poder caminar amb el sol tocant-me a la cara i el vent fent-me sentir viva.
Gràcies a elles, (en falta una a la fotografía) i gràcies a tots els altres amics especials. Sou un dels meus grans motius per a continuar lluitant fins al final.

Us estimo molt a tots

La Lola

CAPÍTOL 98........de l'estat de la Nació Lola...

Hola flors

Vaig fer quimio quan tenía 39 anys i un càncer de pit va interrompre a la meva vida.
Ara, fa 4 anys i mig que en faig , ininterronpudament, d'ençà que una metàstasi òssea, pulmonar i del fetge, ha decidit venir-me a veure.
Com compendreu, fins les Nacions més ben preparades , més que tot emocionalment, psiquícament, i intelectualment, s'esgoten, després de tants atacs.
Aquest és el meu cas actualment.
Porto dos tandes de la  nova quimio.
En aquesta segona en relació a la primera, hem millorat les nàusees, més o menys la situació de la sang, però hem empitjorat tot lo altre.
I qué és lo altre? us preguntareu.
Se m'ha capgirat la qüalitat de vida. Porto ara mateix, des del dia 19 de febrer, que vaig fer la segona tanda, 11 dies sense sortir de casa. El problema no és NO SORTIR DE CASA: no. El problema és la qüalitat de vida que tinc a casa: els primers set dies, necessito una persona que em cuidi amb exclusivitat. El meu cos pesa més d'una tona i és incapaç de rés. Els altres dies, fins els 11 que porto aquesta vegada, el meu cos pesa 1 kg. menys d' una tona, però sóc incapaç de concentrar-me en rés. Passo hores i hores mirant aquesta imatge, en diferents colors , des del sofà de casa. De fet, els primers dies, sóc al llit: anar al sofà és massa esforç.

No tinc gana, i TOT costa un esforç extremadament terrible. Sóc bàsicament incapaç de fer RÉS.

Sí, tinc la teoría molt ferma: sé tots els motius que tinc per lluitar per viure fins el final.

Tinc un net, que em dona vida, que només tocar-lo , sentir-lo , veure'l, tot...em fa somriure i em dóna una escalforeta increïble dins el cor.

Tinc una filla, una mare, un germà, un gendre, una qüantitat d'amics infinita, que m'estimen i a qui estimo, i que em donen forces.

I tinc també, motius, raons, per mí mateixa , per continuar lluitant.

Però tot aixó és la teoria. 

Els problemes els tinc ara amb la pràctica.

En el món del càncer, quan hi portes tants anys, si no ets minímament idiota, i aquest no és el meu cas, saps més o menys cap a on vas a parar.

Jo en sóc molt conscient, però a mida que és va acostant el moment en el que el meu cos , que no la meva ment, ni el meu esperit, s'esgotarà de tot plegat, em vaig quedant sense arguments pràctics per tirar endavant.

Ara mateix, estic com esperant, que me'n caigui algun del cel o de qualsevol lloc d'on poguin caure els arguments.

Esperar no és la meva situació normal, però ara com ara,  sóc incapaç de fer rés més.

No ho sé, dilluns 3 de març tinc metge, i suposo que necessito posar les cartes damunt la taula i trobar en algun lloc, o en alguna persona o situació, la força que el meu cos és nega a donar-me.

Aixó i aquest, és el veritable estat de la Nació ...Lola.

70.000 espectadors televisius, al debat de l' estat de la Nació Espanyola. 

I cap reflexió, cap interès en saber perque a tant poca gent l'interessa el qué estan fent i com ho estant fent...

Quina vergonya: un debat per a ells i la premsa.

El meu debat és més íntim i més reflexiu. Ara aixó sí que us ho dic: en aquests moments em deixa força indiferent, com el dels polítics.

I mireu que l'indiferencia, no m'agrada gens.

Però no tinc forces, per assolir cap més grau de sentiment, en aquests moments.

Ja les trobarem, no?

Espero...

Us estimo molt

La Lola

CAPÍTOL 97...Radiografía d'un dimecres al matí de quimioteràpia normal i corrent...

Hola flors


Ahir dimecres al matí, vaig fer la segona tanda de la quimio nova.
Vaig marxar de casa amb ambulància a tres quarts de set del matí. A l' I.C.O. ja hi erem a un quart de vuit, encara tot a mitja llum, la màquina per a passar la targeta sanitària encara parada. I el personal , fins a dos quarts de vuit no comencen.
A dos quarts, doncs, vam passar la targeta com per a dir: Ja som aquí, i a poc a poc van començar a passar bates blanques amunt i avall. Al cap de 10 minuts ja em van cridar per fer l'analítica. Em va tocar  l'Anna. És garrotxina i m'agrada escoltar la seva manera de parlar. (Jo hi vaig viure dels 5 als 19 anys a la Garrotxa i m'agrada el deix, les paraules diferents i la cantarella que fan al parlar).
Amb l'Anna vam provar de treure sang pel port-a-cat

i després de tres mesos de no sortir-ne, ahir ho va fer i ens vam estalviar una punxadeta al braç. LLavors ja et deixen aquest artefacte posat fins l'hora de fer la quimio. Li vaig ensenyar la darrera foto del meu net i hem anat xerrant fins que el port-a-cat ha quedat ben col.locat.

Tot seguit, tot xino xano vaig anar cap el KIMS, la cafetería que hi ha al Supermercat Carrefour a esmortzar. Vaig comprovar ja fa temps, que a igual qüalitat, és la que està millor de preu. I jo sóc pensionista!!! Em vaig prendre totes les pastilletes que porto en aquesta capseta tant mona

vaig llegir el Punt i el Diari de Girona, vaig menjar dos minis : un de tonyina i un de pernil dolç amb una ampolla d'aigua i a un quart de deu vaig marxar i vaig passar per l Administració de Lotería que hi ha dins el Carrefour, a fer una primitiva amb "Bote". La propietària d'aquesta Lotería és d'un simpàtic irresistible.

A continuació vaig anar a comprar una llibreta de 0.85 cèntims perque em vaig deixar la que faig servir actualment a casa.

Caminant a poc a poc vaig canviar el número de la ONCE, i després a prop ja de les 10 del matí em vaig presentar al taulell de l'I.C.O.a comentar-los que tenía hora de 10 a 11 amb la meva psicooncòloga i que si sortien els resultats de l'analítica abans de les 11 m'avisessin .

No va caldre, perque van sortir després.

De 10 a 11, doncs, després de tres mesos de no citar-nos vaig posar-me al dia am la meva psicooncòloga a la segona planta de l'Hotel Trueta.

Cap a les 11, vaig tornar a l'I.C.O, ja tenía l'analítica informada SEMAFOR VERD, i endavant quimio. Em va tocar l'Hospital de dia 2, al soterrani. Abans de baixar, vaig anar a saludar a una dona bisbalenca que era fent quimio a l'Hospital de dia 1. Vam xerrar uns momentets i després em vaig trobar la meva amiga Anna psicooncòloga, ens vam dir 4 parauletes, i cap a baix a esperar que em cridessin per poder entrar a fer la quimio. Aixó ho van fer, a tres quarts de dotze. A les 12, doncs, ja tenía la quimio enxufada i ja vaig avisar a l'ambulància que a dos quarts de tres em podien venir a recollir..

Mentre era enxufada, va passar una altra noia bisbalenca que esperava per fer quimio. Ens vam posar a xerrar, i el vei del costat s'hi va afegir. Es va donar l'estranya casualitat que tots tres tenim metàstasis. Vaja, si arrivem a sumar els tumors dels tres, passem els cinquanta de llarg!!! A més resulta que el veí del costat, en Toni, (Hola Toni si llegueixes aixó) és olotí i d'un any menys que jo. Vam poder parlar d'algunes coneixenses comunes.

El que sí vam comentar tots tres és el tema de la "bona cara" No sé quin dels tres el va treure, però tenim opinions semblants: ESTEM FARTS QUE ENS DIGUIN QUE FEM BONA CARA!!!!

Nosaltres a la cara no hi tenim rés,  DE MOMENT!!!!

Bé, han sigut uns moments molt reconfortants, de parlar amb gent que ho fa en el teu mateix idioma. Espero que ens tretrobem METÀSTASICS TOTS!!! Va ésser un plaer.

Després plàcidament, em vaig posar a escriure, em vaig adormir una estoneta, va venir l'Angela de genética i em va despertar, (li perdono) i fins a dos quarts de tres van anar baixant les gotetes...i llavors segellar els permisos d'ambulància, saludar a les nenes i Oh que bé l'ambulància ja era a l I.C.O i vam marxar puntuals, aixó sí, primer vam passar per Torroella.

Era a casa a dos quarts de quatre. Una mica de sopeta i cap al llit a descansar. Fins ara...

Rés, un dimecres al matí normal i corrent...de gent normal...i amb coses normals....

Segur que vosaltres feu coses més emocionants!!!

A veure si me n'expliqueu alguna!!!

Petons per tots.

La Lola "normal"