CAPÍTOL 77. LA POR

Hola flors

Dilluns vaig fer analítica, visita amb l'oncòloga i piscooncòloga.
Ahir quimio.
Des del día en que vaig estar ingressada a l'Hotel Trueta, 9 dies, 5 dels que després em van dir que era fora de perill, rés ha estat igual per a mi.
El que passa és que ho he anat sortejant, com he pogut. Hi ha temes que no parlo ni amb la família ni amb els amics. Hem sembla que els espanto, que no és el moment, que necessiten veure'm forta, i que les persones no estant per aquests temes. Aprofito per inventar-me , ara que pateixo una altra nit d'insomni, que a vosaltres els que seguiu el meu blog, que ja sobrepassa les 5.000 visites per cert,  no us conec de res a cap,  cosa que és mentida, i així us ho explico.

No trobo l'il.lusió dins meu. La faig servir però de manera sistemàtica, perque el meu tarannà i el meu caracter s'ho porten.. Però no en sento d'il.lusió.
Ric, però no estic alegre. Al contrari, més aviat irrritable i enfadada amb gairebé tot el món. Em molesta amb escreix l'imbecilitat humana (inclosa la meva).
I més que rés tinc POR. Por intercalada amb segons d'angoixa. POR de què? us preguntareu. De tot. Visc amb la por. La porto enganxada al cos, a la ment. Forma part de mí. La tinc integrada.
I com que a mí la por no m'agrada gens és produeix un conflicte dins meu que només em dona que intranquilitat, una necessitat de distreure'm constant per no pensar, i un fugir.

Ara, entre la feina que fa la meva psicooncòloga i la que faig jo , estem posant un mirall davant meu, per afrontar-la d'una vegada per totes.
Tinc la sensació, que visc cada día , no com si fos el primer de la meva vida, sinò com si fos el primer de la meva mort.
Per dir.ho d'alguna manera estic morint, no vivint. I aixó, que no sé si ho enteneu perque és una sensació, és horrorós.
I tot aixó: vull arreglar.ho , vull sortir d'aquí, vull SENTIR il.lusió, alegría...vull SENTIR que cada día és un naixement ple d'oportunitats, de vivències, d'ocasions per viure tot tipus d'emocions i coses .
La malaltía està agafant terreny i la deixo fer, i aixó no pot ésser.
Ella és ella, i jo sóc jo. No tot el que em passa és perque tinc càncer. Hi han moltes coses més a la meva vida. i he de colocar-les al lloc adient.

No us penseu que el capítol d'avui és un capítol trist.
No ho és.
És d'esperança, en que estigui fent el primer pas d'un camí que vull fer per tal de poder trobar tranquilitat i serenor suficient per viure sense POR.
No m'agrada per rés donar consells. Però avui farem una excepció: Feu fora la POR. No serveix per gairebé rés. Normalment les nostres pors són les nostres limitacions.
Fora PORS.


Cuideu-vos.
Us estimo molt.
La Lola