CAPÍTOL 56. INTERECONOMÍA EN DIRECTE

Hola flors

Ahir dimecres, vaig tornar a fer quimio.  Aquesta vegada us estalviaré els detalls de l'ambulància, les esperes i altres nimietats sense importància. Ahir em va tocar la butaca 17 de l'Hospital de Día 2. Al "sotano" perque ens entenguem. Des de la butaca 17, veia la 18 amb un senyor cul inquiet: molt simpàtic però no parava de mirar el rellotge. Veia també la 16 amb una parella de Calonge. L'home era el malalt, i la dona que al final vam saber que cónec a tota la seva família de La Bisbal, era un sucre: desplegava una gran qüantitat de carinyo cap el seu home, i aixó entendreix molt. A la 15 que és la darrera de l'espai on hi ha aquestes butaques hi havia una dona invisible. Nosaltres els diem així, a les persones que pel motius que sigui, no diuen ni bon dia quan entren, ni adéu quan s'en van, i que només parlen amb les infermeres. Als altres malalts ni ens miren. No n'hi han gaires d'aquests, però n'hi han. I ahir a la butaca 16 n'hi havia una. MIREU, jo vaig xerrar amb la 18 i la 16, i després em vaig quedar 45 minuts adormida. Quan em vaig despertar, la 15 invisible  ja era fora, i a la 16 parella de Calonge, em vaig trobar una panxa suada, d'un malalt que dormia roncant, i que suava com un desesperat. Les infermeres, sempre tant atentes, li van portar tovalloletes, per la suor i van engejar una miqueta l'aire fred.
La Dolors desperta, mira directament les butaques que conformen, l'altre habitació que tinc al costat: Veig recta a mi la butaca 11. Un senyor ja gran. I molt despert. Veig un clatell, en una altra butaca, i un parell de cames a la 12 i dos parells de cames a la 13. La 14 no la veig, només la sento. Tota l'estona que vaig ésser adormida, els sentía parlar de fons. Però és que quan em vaig despertar, va començar el "xou". El senyor de la 11 en un castellà perfecte, comença a despotricar, insultant contra la plana major de Convergència. I contra el sobiranisme, l'indepèndencia i quatre futileses més. De primer moment , de totes les altres butaques , només en va contestar una amb un tó més aviat acollonit i en castellà per suposat, tot i que és veia que era catalanoparlant. El senyor butaca 11, va dir que feia uns 60 anys que era a Catalunya. De cop i volta, les altres butaques, totes catalanoparlants, per cert, van decidir que ja n'hi havia prou de callar, i alló és van convertir en una tertulia, entre un intereconomista, La Razón, La Gaceta de los Negocios, etc, etc, i la resta de catalanoparlanets QUE ES DEFENSAVEN  com podien i no pas malament, no. Aixó sí, tot en castellà. Jo em vaig divertir com una criatura. Només veig Intereconomia a l'APM i aixó de tenir.ho en directe, era espectacular. Una de les infermeres, en veure que la cosa podía anar grossa, va passar per allà i els hi va dir: perque no parleu de cuina que anireu més bé? Però ells a la seva. Jo els hi deia que perqué no li parlaven en català si feia cap a 60 anys que era a Catalunya? Però tampoc em feien cas. La discusió va anar pujant de tó, jo contenta, de veure tots aquells malalts amb sang a les venes i defensant les seves opcions, i de cop i volta: " SE HISSSSSO EL MILAGRO": el senyor butaca 11 Intereconomía, comença a parlar en un català perfecte, la cara d'"idiotes" de la resta : el clatell, el que no veia, l'una i les dues cames, me la vaig perdre, però a partir de llavors, va passar el que sól passar sempre amb gent d'aquesta edat: encara tenen memória del que va passar no fa pas tants anys: la guerra, i tots en CATALÀ  van parlar de cuina, de creuers, de la familia, de la feina que els queda per fer en la seva jubilació.....de coses que no fan mal i no solen provocar por.
Tant de bó, quan fem la consulta perque el poble català decideixi qué vol fer amb el seu destí , cap persona d'aquesta generació vagi a votar i ho faci amb por, sigui en un sentit o en un altre. La POR no és bona per a rés. I la POR creieu-me, ens està caient, però no té rés a veure amb la que ens caurà.
Per cert, com que és el meu blog, i jo sóc una persona molt honesta i no m'agrada enganyar a ningú, us faré una confessió, pels que sempre aneu despistats amb mí: Sóc políticament "esquerrota" de tota la vida. He votat diferens opcions, tot i que la majoria de les vegades, tinc ganes de no votar, en veure el panorama polític. Però sempre, m'ha pogut aquesta de vegades "malaïda" responsabilitat que sento. Us he de dir , que darrerament si m'hagués de decantar per algun partit, ho faría o bé per Esquerra Republicana, pel seu líder actual, que mentre no és demostri el contrari em cau bé, malgrat les dinámiques de partit que continuen sense agradar-me, o bé per la CUP, que veure i sentir l'aire fresc les idees noves, les noves maneres de fer, el valor que tenen de fer.ho i a on ho fant, m'agrada. Que ja està bé de tanta impostura, manipulació i mentida. També em cauen bé la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres, i algunes persones d'Iniciativa.I sobre tot les iniciatives populars, que són en les que confío més.
I en veu petita, potser una persona de Convergència, però només una eh? Que aquest partit té moooooolts problemes interns i mooooooltes coses per resoldre, MOOOOOOOLTES. I no me'ls crec de gairebé rés.
Apa, no sé si ara us sóc més simpàtica o no, però jo continuo siguent la Lola. I aixó és l'únic que pretenc.
Malgrat les meves idees polítiques, el que més importa és com sóm com a persones. I d'aixó crec que us en podeu fiar. A banda no sento pas que hagi de demanar disculpes per pensar com penso. No ho he fet mai i no començaré pas ara. No trobeu?
Apa, avui una versió política del blog.
No digueu que no hi ha de tot per aquí, eh?
Sigueu feliços i mengeu perdiços

La Lola