CAPÍTOL 82. L'ÀVIA...LOLA

Hola flors

L'àvia Lola ahir va fer 54 anys.

Intento no posar dates a rés, però us he de dir que hi ha moments en els que no hagués pensat mai en arrivar.hi.I de la manera en la que ho het, a més.

Ahir, passejant amunt i avall, pel passadís de casa de ma filla, amb el meu net Pau en braços, era la persona més feliç del món. Val la pena lluitar per viure aquests moments de plenitud.

Sí, flors, el dia 16 de novembre va neixer el meu net Pau.
A aquesta familía costa molt de fer les coses fàcils, i la meva filla va tenir uns problemes post-part que han fet que per a ella, i pels que l'estimem, tot el procés no hagi sigut el més fàcil posssible, al contrari.
Ara és va refent poc a poc, i entre tots  intentarem  cuidar-la i fer que és cuidi.
Ahir vaig voler una fotografía de l'àvia Lola amb 54 anys, i en Pau amb 5 dies. I és aquesta que vull compartir amb vosaltres:

No sé qué dir-vos. És una experiència única, de vida, d'il.lusió, d'amor...

Amor per la Laura i en Quim, per en Pau, que aglutina en aquests moments, la sensació tant gran d'amor cap a moltes persones que sents.

Per vosaltres també en sento. I és a flor de pell en aquests instants i dies.

Gràcies per ser.hi.

No tinc gaire paraules avui. Simplement disfruto aquests moments.

L'àvia Lola

CAPÍTOL 81. L'Spot...els horaris i L'ÀVIA...

Hola flors,

Ja sóc àvia.
Però si em deixeu d'aquest moment de màxima plenitud i felicitat, us en parlaré en el proper capítol. Perquè tot just són a casa tots tres : La Laura, en Pau i en Quim, i hi han hagut problemets, i em falten fotos...o sigui que pel proper us preparo un monogràfic de les àvies.

Ahir vaig tenir quimio amb el següent horari:

A tres quarts de sis del matí em vaig aixecar.
A tres quarts de set había d'ésser a punt per que l'ambulància em  recollís.
A un quart de vui em va recollir.
A tres quarts de nou em van fer l'analítica.
A dos quarts d'una em van començar la quimio, després de validar l'analítica.
I a tres quarts d'una és va fondre l' SPOT !!!!!!!!!!!!!

I us preguntareu que és aixó de l'SPOT?????

Doncs és el programa informàtic que regeix tot l'I.C.O.
Consequència: No és va fer cap més visita, no és va preparar cap més quimio, no és va fer cap més programació, no és va fer cap més quimio, no és va fer rés. TOT PARALITZAT.

Tot passa per l'Spot: els horaris, les dosis, els medicaments, els torns, tot.

Fa uns anys, encara existía la possibilitat de fer alguna cosa de manera manual. Ara no.
A mi no em va preocupar la situació, perque ho entenc. La gent que anava darrera meva, els van fer anar a dinar i els van explicar la situació. No sé pas a quina hora sortíen ahir, no m'ho vull ni imaginar. Per la meva banda vaig ésser a La Bisbal, cap a les 3 de la tarda.

Ja ho veieu, tant forts que som, és penja el programa, i tot l'I.C.O. de Girona immobilitzat.
Fa reflexionar aixó.
Qué farem el día que és penji, durant més de 4  o 5 hores i tinguem necesitats de continuar amb els nostres tractaments?
Suposo que hi deu haber protocols d'emergència.
En tot cas,ahir em vaig lliurar pels pels d'una espera encara més llarga.
Gràcies SPOT!!!!
Bé, flors el 82, l'àvia.

Cuideu-vos

La Lola

CAPÍTOL 80. EL DOLOR, ELS LLIBRES ...I LA SETMANA DE DESCANS

Hola flors

Aquesta vegada m'han regalat una setmana més de descans. M'ha servit, entre d'altres coses, per tenir uns dels dies amb més dolor de la meva vida. He de demanar més pautes per que la que tinc per casos així ja no em serveix. Una de les coses que tinc a casa és morfina per quan el dolor apreta molt. La morfina, és fora de la pauta. Aquesta , està composada per una combinació d'antiimflamatoris i analgésics.La morfina la tinc de suport. Me la puc prendre, tinc un màxim de miligrams per día evidenment, quan la pauta no funciona, i necesito com diu el seu nom, un suport.
Pendres la morfina i al cap d'una estona tenir mareig i nàusees és tot d'una. Però també pendres la morfina significa que el dolor se'n va per unes hores. El cap et queda embotegat, no acabes de coordinar prou i has d'anar en compte de no empassegar i caure. Sols dormir també. En fí, he passat a la meva vida de no pendre drogues,enteses com tabac, o alcohol, a fer.ho d'alta gamma. Tot sigui per no patir. A la nit em donen un opiaci de llarg espectre, per controlar el dolor , també,durant unes quantes hores.
Ja ho veieu, no m'hi posso per poc.
Un día fotografiaré les pastilles que em prenc en un dia, més totes les que em posen setmana sí , setmana no a la quimio. No per rés, per curiositat.
Setmanes com aquesta, quan aconsegueixo tranquilitzar.me i que el dolor em deixi, llegueixo força. Ara tinc tres llibres començats:
Un per l'hotel Trueta:

Un pel sofà:

I un per la tauleta de nit:

Tots molt diferents i tots engrescadors, que m'ajuden a recuperar poc a poc el gust per la lectura.

M' estic plantejant si tornar a demanar una setmana extra de descans.

Amb l'experiència d'aquesta hi reflexionaré abans de fer.ho.

Ahir vaig fer quimio, i tot ha sigut pendre'm la cortisona d'abans i durant la quimio , i la quimio en questió i desapareixer el dolor. En fí, ja hi pensaré...

Apa, flors, sigueu feliços, a veure qué feu amb les vostres setmanes extres de descans i sobre tot lleguiu , que val la pena.

Tot s'arrglarà, i com diu la Scarlett O'hara: Demà serà un altre dia...esperem.

Ptons 

La Lola

CAPÍTOL 79. LA TRILOGÍA DE CAPÍTOLS. LA MÚSICA...I L'AMOR. PART 3ª

Hola flors

Efectivament el dilluns dia 4 vaig anar a buscar resultats.
La cosa va anar bé. En el TAC s'observen els tumors a l'esquena, encara que no sigui l'objectiu d'aquesta prova, i pel que fa als pulmons, els nóduls no identificats continuen amb el mateix tamany, cosa que ens fa pensar que no són cancerígens, i els tres tumors del fetge, només n'hi ha un que s'ha mogut, però ho ha fet tant sols un milímetre, cosa que no és considera creixement en el món protocolari del càncer. Pel que fa als marcadors tumorals, en la darrera analítica és mantenien parats a 300. O sigui que no sabem perquè han anat pujant fins a 300, però de moment els hi agrada el número i s'hi han quedat. Aquesta setmana, he tingut un altre atac de dolor , provinent del tumor que tinc a la L4, però com que ha coincidit amb una setmana extra de vacances que vaig demanar, ho estic passant de la millor manera possible. La propera setmana tinc quimio, l'altra també, l'altra descans i el dia 2 de desembre , metge.

Deixant de banda la part médica, avui entraré en la tercera part d'aquesta trilogía de capítols, podriem dir-ne, musicals.
Us vaig deixar tornant a l'Empordà, i refent el meu cos i la meva ment, després , del càncer de pit que vaig tenir als 39 anys, i després d'una experiència en l'àmbit personal força desastrosa.
L'Empordà, i sobre tot la meva familia i els meus amics em van curar. Els primers anys dels quaranta els recordo força intensos i durs i macos al mateix temps. Va ésser época de reconstrucció i época també d'il.lusions i de viure amb intensitat. Va ésser una época de projectes nous: una llibreria, i época de molt de treball. La música va tornar a la meva vida quan a l'Aula d'Adults, van decidir fer-nos cas a uns quants que erem a una llista d'espera, podriem dir-ne i fer un curs nou de Cant Coral. A partir d'aquí, va neixer les Noves Veus, i posteriorment el Cor Carreras Dagas. Abans però vaig passar la temporada del country. Una música molt americana, si voleu, però amb la que vaig disfrutar moltíssim , sobre tot ballant-la.

El Cor Carreras Dagas, ha coincidit en la meva vida, amb una pila d'experiències vitals importantíssimes.
El càncer ha tornat a apareixer i m'ha retirat de la vida professional, abans d'hora. El meu pare se n'ha anat. Ens ha deixat orfes i el trobem a faltar. La meva filla serà mare d'aquí quatre dies. Jo he trobat una serenitat, una maduresa, i un saber viure, que tot i que desapareix de vegades, torna a explosionar al cap d'alguns dies i em permet tenir la tranquilitat suficient per encarar.ho tot de la millor manera possible.
He canviat de pis, de vida, i de manera de viure diria jo.
I en aquest projecte de viure dia a dia, la música hi torna a ésser present. En aquest grup humà que és el Cor Carreras Dagas, amb les seves diferències, moments més o menys divertits i més o menys tensos, sempre hi ha un moment, entre cançó i cançó, per l'humor, l'amistat i el creixement com a persona dintre d'un grup.
Cantem una  mica de tot. Hem fet un parell de projectes, culturalment molt interessants i sobre tot en aquests anys que portem de treball, hem aprés molt.

Ara, quan veig el programa aquest de TV3, OHD, no em sento gaire identificada amb rés més que el sentit de formar part d'un grup humà amb un mateix objectiu: disfrutar de la música, disfrutar cantant.
Uns ho fant posant per davant l'espectacle, els altres amb el gospel com a  punt central del seu repertori, els altres amb molta técnica i coneixements músicals, i tots plegats , aixó sí, amb el goig i el plaer que aporta cantar a la seva vida.
A banda de que tot el cos participa en l'acció de cantar, l'ànima i el cor, també ho fant. I en els moments , minuts o hores, que dura l'actuació o l'assaig, t'oblides de les mediocritats que dominen el nostre dia a dia, i t'omples d'energía.
Disfruto cantant i tot i que de vegades és un esforç físic que degut al meu estat, em costa, la recompensa és absoluta.
Aixó pel que fa a la música. I pel que fa a l'amor, és present en la meva vida de moltes maneres, i cap a moltes persones i coses. Aixó sí: sempre d'una manera tranquila. Són amors tranquils.
Ja n'he tingut prou a la meva vida d'experiències fortes.
Vaig tornar a l'Empordà amb 40 anys, buscant tranquilitat...i ara l'he trobada. Una mica tard? Pot ser  sí o pot ser no. Tot té el seu moment. I per a mí ara és el moment de músiques tranquiles...
Música clàsica, cantautors, boleros, balades, el meus clàssics de capçalera: Paul Simon, Mark Knopfler, The Boss, tota la música mexicana possible. Tot no gaire fort, i amb un bon sofà i una bona infusió i mirant el paissatge de les Gavarres pel balcó...

I ara és el moment també de dir-vos que poseu música a la vostra vida.
Que, moltes vegades, tots els records que tenim, van lligats a una cançó o a una música.
Ara n'estem construint de records que també , un altre día , iràn de la mà d'una bona cançó.

Com diu la cançó, mexicana és clar, QUE TE VAYA BONITO!!!!

Cuideu-vos

La Lola

CAPÍTOL 79. LA TRILOGÍA DE CAPÍTOLS. LA MÚSICA...I L'AMOR . PART 2ª

Hola flors

Efectivament estic en "espera" fins el 4 de novembre, día en el que aniré a buscar resultats.

Us vaig deixar en el primer capítol amb l'aparició d'un músic de Cruïlles, pel que vaig deixar la" meva carrera periodística i artística" a Ràdio Olot. Em vaig oblidar de dir.vos, que ja a Olot vaig tenir contactes i vaig ésser a l'organització de J.J.M.M.

Bé, apareix el músic, i jo tant decidida com sempre, dic: ja que m'he casat , el primer any no em quedaré pas a casa. Vaig agafar els trastets, i allà on actuava l'Orquestra Amoga, allà hi era jo, DURANT TOT UN ANY!!!!!

No en tenía prou amb les escales musicals que fa un trompetista quan assaja, (molt pesat), no!!!!!!!! de bolos durant tot un any acompanyada de més d'una dotzena de músics, entre ells el meu home.
Us he de dir, que era una época, en la que una orquestra com la Amoga, podía fer 200 bolos l'any. També, era una época en la que els mateixos músics muntaven i desmuntaven els instruments i estris de l'orquestra. Anavem amb autocar, (de fet al músic el vaig coneixer així: el meu pare duia l'autocar i a mí de petita el músic em duia a la falda) És que ens portem 20 anys!! No penseu malament!! Qui s'ho havia de pensar!!

El que us deia, era molt i molt cansat, però jo m'ho passava bé. En l'Orquestra sempre m'imaginava que era una de les cantants que feia cors. Mai m'he imaginat com a solista de rés. En canvi, posar-me darrera el micròfon i sommiar que algún dia cantaría acompanyant al cantant, aixó sí que m'agradava.
A cada bolo, escoltava tot el repertori de l'Orquestra, i a casa assaig diari. A més , a mí en aquella época em va donar per estudiar piano i solfeig. Vaig fer dos o tres cursos de cada cosa. La música era prensent cada día i a tota hora a la meva vida. A banda d'aixó, vaig entrar a la Junta de J.J.M.M. a La Bisbal, amb en Ramón Piera de President. Ho recordo amb reunions a can Piera, i com una época maca, amb un President que coneixía totalment el món de la Música Clàssica. Un plaer.

Pel que fa a l'Orquestra, després d'un any , me'n vaig cansar de seguir-los a tot arreu. La part musical és la bona, però n'hi han moltes que no ho són tant : creieu-me. Sempre dic que veure una gran persona,  molt amic del meu home, que cada matí esmortzava un o dos o tres martinis negres...costa.
El seu fetge i ell ja no hi són, (fa anys) i sempre dol, més per una noieta de 20 anys veure com la gent és fa malt bé la vida.

Vaig continuar escoltant l'Orquestra, i tant, però a un ritme normal.
En aquella época també vaig decidir que volía cantar en algún lloc, i doncs ja que vivía a Cruïlles, vaig anar a petar al "Vol d'Oreneta". Ho recordo amb molta tendresa. En Follía, una gran persona, i una colla de gent que disfrutavem fent els nostres "gorgoritos" com a Coral.
Aquí li sumem el naixement de ma filla, al cap de 2 anys, i tindreu l'época més important de la meva vida. I si la recordo, ho faig sempre, emvoltada de música.
Tot aixó va durar 11 anys. La música seguía ...però l'amor se'n va anar.

Al cap d'un any la meva vida ...i l'amor em va portar a Bellaterra. La meva parella era el "fan" número 1 de la música electrónica. Un tipus de música que us he de reconeixer que no coneixía gaire.
Jean Michel Jarré, Mike Oldfield, etc, etc. Aixó sí: a un volum inadmisible per a les meves orelles. També va ésser una época, amb grans concerts: The Boss, Dire Straits, Paul Simon and Graceland, etc, etc,
8 anys que van ésser de llums i ombres, de fet, igual que la música que vaig escoltar. De fet, igual que la vida, no? Les ombres van fer acte encara més de presència al final d'aquests 8 anys. Als 39  vaig passar mig any fent quimio, i tres mesos fent radio. Després de l'últim día de fer radio, la Lola va tornar cap a l'Empordà. L'endemà mateix. Quan les ombres no et deixen, el millor que pots fer és marxar...
Torno a l'Empordà, amb una altre música...i amb un altre amor...: l'amor per mí mateixa, per la meva persona. I de la mateixa manera que reconstrueixo el meu cos , després del càncer de pit, reconstrueixo la meva ànima que era plena d'ombres ...i a poc a poc vaig tornar a trobar la llum de l'Empordà.

I ara ja vindría la tercera part.
Aixó serà un altre día.
Per cert l'Orquestra Amoga era Internacional, eh??? Mireu quins avions!!!!

Sigueu feliços, i feu fora les ombres. Segur que trobareu un punt de claror en algún lloc.                                 La Lola                                                                                                                                                       

CAPÍTOL 79. LA TRILOGÍA DE CAPÍTOLS. LA MÚSICA I ...L'AMOR. PART 1A

Hola flors

Ahir vaig fer quimio. Aquesta és una mostra de les bossetes que baixen per les meves venetes, quan porto una mitja horeta. Aixó que veieu aquí triga, una hora i mitja més.

Ara, menys la visita amb la psicooncòloga tinc lliure fins el dia 4 de Novembre.Bé!!!!

He decidit, que fet i fet, que el meu blog és com un llibre per capítols, vaig a fer una trilogía de capítols.

Com que m'estàn fotent tanta "canya", i estic molt per casa , tinc temps d'escriure.

La música sempre ha estat present d'una manera molt important a la meva vida. Si he de començar aquesta primera part de la trilogía de capítols ho faré per quan tenía 17 anyets.

Un bon dia vaig decidir que les matemàtiques havien esgotat la meva paciència al batxillerat. I a 3er de B.U.P., amb unes notes de promitg molt alt, i quan només em faltava un trimestre per finalitzar el meu títol de batxillerat, vaig plegar. M'arrepenteixo de molt poques coses a la vida, perque sempre he pres les meves própies decisions i he acceptat les consequències. Però aquesta és una d'elles.

Com que sóc així, i tothom m'ho va deixar clarissím a l'endemà ja treballava. En una fàbrica de plats congelats: croquetes, patates farcides, etc, etc. El cap, per fer-nos més "alegre" la feina, tenía Ràdio Olot posada a tot drap tot el dia. En aquella época (Josep Puigbó, Joan Bosch), només existien a les Comarques de Girona 3 emissores: Ràdio Olot, Ràdio Girona (SER) i Ràdio Figueres (COPE). Qui treballava a Ràdio Olot, teía molts números per treballar amb Ràdio 4 (la cadena catalana de RNE), el Punt Diari i revistes comarcals a la Garrotxa, com ara "La Comarca".

Resulta que entre croqueta i croqueta, vaig sentir que buscaven una locutora a Ràdio Olot. I jo cap allà a fer el que avui en dia s'anomena un "càsting". Me'l van fer, el director, Marc Barberí, en LLuis Illes, i en Joan Bril.li. Si voleu que us digui, qué em van fer fer, us diré que no me'n recordo gaire: Fer veure que presentava el Festival d'Eurovisió era una de les coses, aixó sí. Aquesta no se m'ha oblidat mai. A banda de llegir molt per sentir la meva veu per ràdio, i sobre tot vocalitzar. Si us fixeu amb en Puigbó i en Bosch, veureu que són de la vella escola: vocalització al poder. Si m'heu vist o sentit, alguna vegada presentant algún acte, sabreu que a mí també m'han ensenyat així. RESUMINT: al cap d'una setmana ja no feia croquetes. Era oficialment la nova locutora de Ràdio Olot. De la mateixa manera que vaig entrar a Ràdio Olot,  ho vaig fer als altres mitjans tal i com us he comentat abans. L'il.lusió més gran del meu avi i la meva família, va ésser el día que vaig fer la primera conexió Ràdio Olot -Ràdio 4 i em van sentir per tota Catalunya.

A la ràdio feiem de tot, però sens dubte recordo dues coses amb molta tendresa: els bombers i la música.

Nosaltres, llavors erem al Claustre de l'Esglèsia del Carme, al costat mateix d'on eren els bombers. Quan és declarava un incendi, sortiem en Rafael Arau que estava més boig que una cabra, i jo darrera els bombers a tota màquina per cobrir la notícia. Era emocionant. Jo crec que lo de conduïr ràpid em ve d'aquella época. En Rafael duia el cotxe i creieu-me que els bombers no se'ns van escapar mai. 

L'altre, la Música. Feiem programes de cançons dedicades, i a més a més, en les hores entre programa i programa, possavem música al nostre gust: nosaltres erem programadors, locutors, redactors, técnics...tot en 1. En aquella época van néixer els Dire Straits amb el Sultan of swing. Van passar coses molt importants en el món de la música i jo com espectadora privilegiada era a primera fila.

A banda d'aixó, llavors, qualsevol artista català o espanyol que era de gira anava a les tres emissores gironines. He entrevistat, i tinc records realment divertits i moltes anécdotes, a molts dels artistes que als anys 78,79 i 80 eren el número 1 a Catalunya i Espanya.: Montserrat Caballé , Mari Carrillo(actriu) , Miguel Bosé, Victoria Abril, (actriu), Betty Missiego, José Velez, Peret, Maria del Mar Bonet,Andrés Pajares (cómic) Núria Feliu, etc, etc.

També vaig entrevistar a molts dels polítics que ara tenen i  han tingut un lloc destacat en l'actualitat catalana Però de tots ells només vull parlar d'un: Ernest LLuch i ho faré un altre día.
O sigui que vaig passar una temporada pletórica i esbojarrada: les discoteques de Girona tenen molts records dels locutors de Ràdio Girona, Ràdio Figueres i Ràdio Olot, amb artistes renombrats fent la darrera copa després de l'actuació al Teatre Municipal de Girona.

Tot aixó és va acabar l'any 1979 quan va apareixer un músic de Cruïlles, i la Lola se'n va anar al Baix Empordà amb el músic i va deixar "las luces y el esplendor de la fama" a la capital de la Garrotxa.
Aixó serà el segon capítol d'aquesta trilogía de Música...i amor.

Apa, fins la segona entrega d'amor...i música.
Sigueu minimament feliços.

La Lola, quimiòtica, amororosa i musical!!!

CAPÍTOL 78. LA LOLA I " LES TRAMPETES" ALS TACS

Hola flors

Avui una altre nit d'insomni.

Dimecres passat vaig fer quimio, ahir tac, i avui altra vegada quimio. L'ambulància em vindrà a buscar a les 6.30. Avui l'hotel Trueta encara no estarà posat quan siguem allà. En fí...


La setmana ha sigut "xungueta". Bàsicament, 2 dies minimament normals i la resta, en posició horitzontal, combinada, amb assistència permanent a l'habitació del lavabo de casa meva.

A tot aixó, ahir a la tarda em van fer un tac. En dos anys , més o menys, en dec portar uns 15 de  tacs. Sempre és el mateix: et truquen, com sí no n'haguessis fet mai cap, et diuen 6 hores en dejú i porta una ampolla d'aigua de litre i mig.
Els malalts que ens passem una mitjana de 15 hores setmanals a l'Hotel Trueta, dessenvolupem un sentit de supervivència hospitalària, i d' inteligència a l'hora de minimitzar els efectes colaterals d'estar tantes hores en un hotel d'aquestes característiques. Amb el tac, he de reconeixer que faig "trampetes".
Un dia observo, que només m'he cruspit la meitat de l'ampolla d'aigua i ja em fan entrar. O sigui anem a pams i per ordre. Quan entres per fer.te un tac, primer et fan signar una espècie d'autorització que un bon día em vaig llegir, i mai més. Bàsicament dons el teu consentiment , en tots els sentits, per la prova que et van a fer, contrastos inclosos, i no m'en recordo, però suposo que deus eximir de qualsevol responsabilitat a l'ens hospitalari, en cas de que passés alguna cosa.  A continuació, diuen el teu nom a l'equip del tac, i més o menys al cap de cinc minuts, si tot va bé, i normalment hi va sempre, surt un infermer o auxiliar que et diu DOLORS JA POTS COMENÇAR A VEURE AIGUA. Un dia em van posar, a banda del contrast a la vena, que aquest no me'l perdo mai, contrast a dins l'ampolla.
LLavors, veig que un dia amb mitja ampolla entro, l'altra amb tres quarts, després hi ha l'estricte que me la fa veure tota, i després al.lucineu!!!! hi va haber un dia  , que coincidia amb el canvi de màquina del tac, que no em van avisar de que comencés a veure, jo els hi dic, i em diuen : JA T'AVISARÀN. i al cap de cinc minuts em venen a buscar i els hi dic: ÉS QUE NO M'HEU AVISAT I NO HE BEGUT GENS. I diu: no passa reeeeees, ja pots entrar. LLavors , o ets mitjanament idiota, o entens que no tens cap necessitat per fer el teu tac de veure't toooooot un litre i mig d'aigua. La gent que fem quimio tenim sempre l'estómac en estat catatónic. En un estómac quimiótic, buit de 6 hores, posar.hi un litre i mig d'aigua en 10-15 minuts és mortal. Et venen vómits, nàusees i altres subtileses.
De tal manera que la Lola, a partir d'aquell dia en el que vaig estrenar el Tac-donuts nou de la marca Phillips

va decidir portar una ampolla de litre i mig, aixó sí, de la marca pijorra Solán de Cabras, que té la particularitat, de que l'ampolla és de color blau fosc a fer els tacs . Quan em diuen : Dolors ja pots començar a veure aigua, jo els hi dic: sí, vaig primer al lavabo i començo. Al lavabo, faig servir una mica menys de la meitat de l'ampolla per rentar-me les mans, i surto i em vec tranquilament l'altre meitat de l'ampolla. Surt l'infermer i diu : "com ho portes" i jo: "gairebé estic". Tot és més fàcil i vaig bé igual . Ningú s'ha queixat de moment i jo em lliuro de 45 minuts de vómits i nàusees, pel que és veu , del tot innecesaris.

Pssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss

No ho digueu a ningú. 

La diferència més gran que trobo jo,del tac vell a aquest de la foto, és que abans eren els infermers que et deien "no respiris" "respira", "com vas?", etc.

Ara la maquinorra aquesta, en CASTELLÀ, et diu : COGA AIRE, NO RESPIRE, i quan has passat pel donuts: RESPIRE PERO NO SE MUEVA. I apa, així dues vegades. El líquid que t'entra per les venes també te l'enxufen maquinàriament, ara els símptomes són els mateixos: més "merda" dins el cos, un gust indescriptible a la boca, escalfor per tot el cos i unes ganes de fer pipí horroroses. ALEGRÍA!!!!!!!.

Tot aixó per saber sí els meus tumorets al fetge han decidit fer de les seves, i si a la meva part toràcica o abdominal, han decidit posar.hi a viure alguns altres elements no autoritzats, però que fan el que volen.

RESPOSTA: 4 de novembre

Ja us ho faré saber.

Apa, si algú no s'ha fer mai un tac, ja sabrà de qué va. Us he de dir que és de les proves més fàcils i ràpides de fer. Malgrat el que us he explicat, quan te'n fant un i et trobes bé, no té cap problema.

Salut floretes.

Cuideu-vos

La Lola, "tramposilla"