Hola flors
Estic sortint poc a poc de la bombolla de després de la "quimio".
S'ha fet difícil aquesta vegada. I de vegades és fa difícil també sortir al carrer.Jo tinc una facilitat natural per veure PERSONES. Passejo , parlo, em comunico amb PERSONES. No veig si son güapes, lletges, grasses o primes...Jo en els moments de debilitat estic cansada de la qüantitat de gent que no em veu quan surto de casa. I més que no veure'm , no em miren. Perquè són incapaços de veure la Lola, veuen la malaltía i potser la mort, i això els espanta i com tot el que els espanta, fan veure que no existeix.
No és cap retret , de debó...
Amb els anys que fa que estic malalta, he vist de tot. I entenc que tothom té les seves capacitats per fer front a les coses. I hi ha gent que les té molt limitades.
No dono mai consells, però a aquestes alçades, que més dona!!!!
Aquí en teniu un:
Voleu bellesa més gran que la lluita d'una persona per viure? Que l'esforç per caminar, respirar, mirar, estimar, amb un filet d'il.lusió que encara queda?
Voleu bellesa més gran que el somriure de tots els nen calvets que han fet del seu coratge una lliçó de vida per a tothom?
Voleu bellesa més gran que l'amor?
I us conformeu amb menys? Amb la superficialitat de la correcció i la bellesa i les coses perfectes, en el meu món de mentida perfecte?
Bé és una opció. Però sigueu valents, i no per a mí. Jo tinc massa personalitat per deixar de fer el que he fet tota la vida: viure a la MEVA MANERA.
Per vosaltres....per la gran qüantitat de persones especials que us perdeu de coneixer.
Mireu als ulls als malalts, a la mort, perque aixó és mirar als ulls a l'amor i a la vida.
Bé ja n'hi ha prou!!!!
La bombolla ha sigut espectacular. Jo crec que m'he passat 6 dies, en contemplació total: estirada amb els ulls tontos mirant al sostre i pastilla va pastilla ve, herbe va , herbe ve, injecció va, injecció ve, i anar fent.
Poc a poquet, veus la llum i apa, aixeques el caparró i fas alguna coseta.
Bé, el cas és , que ja en tinc una altra. A veure si fa efecte i tot va bé.
Us estimo molt. Cuideu-vos i sigueu persones miradores d'ulls.
La Lola
(N'hi ha que ho han dit tan clar, bonic i bé! Què hi podríem afegir sense esguerrar-ho?)
ResponElimina______________________________
A la mort
Cal no donar per fet que demà hi hagi un demà
per a nosaltres:
saber-ho sense esglai ens fa més rics i més audaços,
més intensos, més capaços
de contemplar aquest món amb més profunditat;
l’avidesa de la vida dóna a tot més meravella,
l’amor demana més, inventa més, es renovella,
i tot, com més mortal, demana més eternitat.
Oh mort, que has dibuixat
al meu davant un horitzó i una certesa,
que m’has dit que no tinc res,
que m’has alleugerit un xic el pes
de l’angoixa per la fama i la riquesa,
no m’omplis ara tu de neguit i de tristesa,
no em facis amargat i displicent,
sinó lliure de debò amb aquesta alada lleugeresa
que dóna pensar en tu, de tant en tant, serenament.
DAVID JOU
(I també sobre la vida)
ResponElimina_______________________________
No cessa, no s’acaba, no descansa
La vida és escultora i ens va fent
a cops, sense importar-li la ferida,
i mai no som al gust del seu talent
i torna mil vegades, insistent,
a fer-nos i ferir-nos. L'embranzida
no cessa, no s'acaba, no descansa,
i no podem trobar en cap lloc la pau.
No som definitius, ni l'esperança
tenim de ser-ho mai. I l'hora mansa
és breu, forçosament, i no s'escau.
Vindrà, si tenim sort, quan tot s'acabi.
Voldria, per llavors, poder ser savi,
haver posat un ordre en el tumult
divers, esborradís, del món ocult
que sento revoltar-se en mi mateix,
i tot recomençar-ho com qui neix.
David Jou
(Buscant una altra cosa he trobat això.Ja sol passar! I he deixat córrer l'altra cosa que buscava)
ResponElimina_____________________________________________
Última rosa
Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l'olorosa misèria del seu cos,
desesperadament l'última rosa es bada.
Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs.
¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi despullada,
el botó destinat a obrir-se a l'arribada
de l'orba estació que condemna les flors?
Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heroica voluntat de florir,
si tot el món és fred i hostil com el jardí?
-L'atzar no sap on va ni quines llavors sembra.
El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,
sobretot pels camins que no duen enlloc.-
Màrius Torres
Poema per a hores baixes
ResponElimina__________________________
VERS LA TRISTESA
Un bosc entre la boira
és com sentir els records.
Sorgeixen i s'esborren
com el camí que hi entra
mullat de terra roja.
Vaig buscant els ocells,
que amb la boira no canten.
Tot és quiet: ja sóc
al fons de la tristesa.
Hi ha algú que en algun lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.
JOAN MARGARIT
EL SALZE I EL XIPRER (La rauxa i el seny?)
ResponElimina____________________________________________
El salze i el xiprer
Estimo el xiprer que, estèril, sever,
amunt pel cel, enlluernat, s'enlaira,
i dret i sol, sap menysprear l'esquer
de tots els besos perfumats de l'aire.
Però estimo també el salze, lleuger,
de brancs vençuts sense resistir gaire,
que es gronxa, viciós i joganer,
als braços d'un oreig fantasiaire.
El xiprer m'encomana la feresa
dels camins sense marge de l'espai;
el salze la dolçor de la feblesa
i el goig d'abandonar-se en un desmai.
Rígid xiprer, roent virtut encesa,
tendre salze, pecat, encís, esglai!
Que la vostra ombra juntament estesa
no falti mai al jardí del meu cor...
Màrius Torres