CAPÍTOL 15. EL BLOG I JO

Hola flors
Fa pocs minuts he vist el blog del Grup Fem Camí , que m'han fet un comentari molt interessant al meu escrit anterior.Gràcies companys! Una abraçada molt forta!
Us he de dir que m'he fet el FERM propòsit de:
Buscar alguna persona amb bona disposició que m'ajudi a millorar l'estètica del meu blog!!!!! Aquesta gent sí que tenen un blog com cal!!! Bé suposem que ara tindré més temps lliure i ho podré millorar. Un altre propòsit que m'he fet és millorar el meu català. Ja he quedat , per veure a quin nivell m'he d'apuntar i com ho faré. Us he de dir que sóc absolutament autodidacta. Tot el que sé ho he après llegint. Perque encara sóc de les que van ensenyar en castellà. Tot ho farem, no?
M'encanta aixó de tenir objectius i propòsits. Als malalts de càncer de vegades ens fa por tenir objectius i propòsits. És la por la que ens limita i ens fa oblidar que REALMENT tots estem de pas i que de la mateixa manera que els malalts de càncer anem vivint i morint ho fan totes les altres persones que no són malalts de càncer. Facilment de vegades ens pensem que sóm el centre de l'univers! Res més lluny de la veritat. Aquesta formigueta Lola demà veurà a la seva oncòloga. La relació malalt-metge és tot un món també. En el meu cas aquesta doctora és la segona oncòloga que tinc. El primer és deia Miquel Angel, i era un pragmàtic total. Jo li deia "l'osset de peluix" perque era així tot tobet i arodonit, i sota el seu humor anglès , de vegades deixava anar alguna paraula mig tendre. A mi em coneixia força perque amb els anys són molts dies, moltes visites, moltes noticies bones i no tant bones. De vegades la teva por s'ajunta amb la seva. A ells tampoc els hi agrada quan  t'han de donar males noticies. I ell és un dels que ho passa malament. Al Miquel Angel el vaig trobar varies vegades a La Bisbal. Té una casa a l'Empordà. I una vegada m'el vaig trobar a Londres! Crec que , com  a molts d'altres metges, no els agrada gaire veure als "pacients" fora de l'hospital. No saben com posar-s'hi per dir-ho d'alguna manera. I més amb pacients com jo. La primera vegada que el vaig trobar fora de l'hospital li vaig clavar dos petons a les galtes. Encara sembla que veig la cara de por que hi va posar! Per no dir que duia a la seva dona al costat! Pot ser és va pensar que com tots els de l'Empordà estic una  mica tocada, per la tramuntana vull dir. En fí, em va sortir una mostra d'afecte totalment natural, peró vaig veure que en properes ocasions si es repetia l'encontre m'havia de contenir una  miqueta! Actualment al Trueta tinc una oncòloga. És diu Gemma. És una dona "super" elegant, simpàtica i directa. MOLT directa. Quan m'ha de dit alguna cosa em mira als ulls. I ho fa sense por. Tant al Miquel Angel com a la Gemma , sempre els he dit que vull estar informada de tot. Jo sóc la malalta. I jo sóc qui vol saber. El que no faig aquesta vegada amb la Gemma és voler saber més del compte. La frase "I si...passa aixó...i si passa alló...l'he esborrat del meu vocabulari. Demà , per exemple tindré el resultat d'una analítica i un T.A.C.  Doncs demà només vull saber els resultats d'aixó i si la setmana que vé tornarem a fer la "quimio". No vull mirar més enllà. Aquest és un altre dels meus propòsits: poc a poc, dia a dia, moment a moment...
Us ho recomano efusivament!
Apa, cuideu-vos, us estimo molt!
La Lola