Les mini-vacances de 12 dies les vaig passar a Barcelona. Vaig tenir, per diverses circumstàncies , el privilegi de veure amb una guia excepcional, la Biblioteca Nacional de Catalunya. Realment un edifici tant en la seva forma com en el seu fons que val la pena visitar. Us ho recomano. En aquest marc imcomparable, actuaven uns mariachis de Jalisco, Guadalajara, Mèxic. Realment ens ho vam passar molt i molt bé. I aquella tarda de dimarts passat, a més no tenía gens de dolor. Mèxic és va tornar a portar bé amb mi, i va ésser una vetllada molt especial. Una petita mostra...
Vaig comprar un barret autèntic de mariachi de gala, perque les vegades que he estat a Mèxic, no l'he pogut dur a la maleta, per una qüestió d'espai, vaig menjar una xocolata amb xurros, a una xocolatería del carrrer Petrixol, vaig anar a veure el Mercat del Born, vaig sopar a la Barceloneta, i sobre tot vaig estar amb els meus amics, amb qui vam fer petar la xerrada, que ben bé que va anar.
Ahir dilluns em tocava analítica, visita i psicooncòloga, per aquest ordre. En la visita la meva metgessa em diu que han pujat els marcadors de 230 a 280, i que aixó, pot ésser (Pot ésser!!) normal, perque fa més de quinze dies que tinc molt dolor, i se suposa que dos dels tumors que tinc als ossos , el de la L4 i el del Sacra, estan emprenyant altra vegada. De moment, demà quimio, dimecres vinent també si l'analítica ho permet, divendres ressonància (oberta) a la columna, per veure si els dos angelets d'aprop del cul, estan acompanyats per d'altres habitants de l'esquena o no, la setmana vinent Tac, per veure que fan els convidats del fetge, i el dia 7 resultat de tot plegat, i ens tornem a veure. Carai!!! quina manera més divertida de tornar de les mini-vacances. A més pauta de medicament per treure el dolor, mentre dura tot aquest merder, a la que jo hi he afegit la meva amiga morfineta, perque aixó no hi ha qui ho suporti. I després visita amb la psicooncòloga, que ha tornat després d'una baixa d'uns quants mesos, cosa que agraiexo molt, perqué veura-la de tant en tant, em fa bé. Li explico les meves penes, com fan els mexicans a les barres de les cantines, amb la diferència que nosaltres no tenim ni barra, ni cantina, ni tequila...en fí ja diuen que no és pot tenir tot en aquesta vida.
A tot aixó, porto dos sessions de Shiatsu, que de moment m'agraden . Ja us aniré explicant com evolucionen perque penso continuar.
I res, com diuen la gent que no te gaire res a dir, que és el meu cas avui...COM ESTÀS? ...MIRA, VAIG TIRANT...
Doncs, aixó flors, vaig tirant...i demà serà un altre dia, que aixó també és diu molt.
Apa , sigueu moderadament feliços.
La Lola
BIBLIOTECA NACIONAL DE CATALUNYA
ResponEliminaEncara són aquí, encara són aquí!:
la mort, el dolor, la malaltia
de quan aquest lloc era hospital,
espai de lluita entre la mort i la vida.
Però ha guanyat la vida,
i la mort, el dolor i la malaltia,
són avui paraules entre més paraules,
no amb menys realitat que les d’abans
però sí amb més amplitud:
al costat del gemec hi ha el cant,
al costat de l’agonia una promesa,
derrotant la malaltia hi ha un saber,
i hi ha la força, la salut, els grans projectes,
la serena il•lusió de les ciències,
els camps de batalla de la història.
Sota aquests arcs gòtics,
en aquestes naus tan amples,
en aquest silenci tan profund,
en aquesta llum tan neta,
lluiten ara, com abans, el món i les paraules,
el tumult dels somnis i l’ordre dels volums,
l’efervescència del desig i la fredor dels catàlegs,
el neguit de la recerca i el plaer de la troballa,
la mort i la vida, en fi,
i seguiran lluitant aquí
mentre durin aquest arcs, mentre durin les paraules.
DAVID JOU
"el que volgueren apagar resta incandescent encara"
ResponElimina______________________________________________________________
CONTEMPLANT LES EXCAVACIONS DEL MERCAT DEL BORN
Contemplem, sota la llum, aquestes runes a l’ombra,
però no parlem de setges ni soldats.
Al fons nostre, també, hi ha territoris devastats,
però avui la glòria és nostra
– efímera, fràgil, privada, potser sí:
versos, records, un subterrani fluir
d’atzar i de destí que es concentren en un rostre.
Mirem els paviments d’antics carrers sacrificats,
els carreus que encara queden dels murs enderrocats,
sentim presències tenaces que resisteixen i lluiten:
siguem així, també,
amor que persevera, pàtria que vol ser,
paraules que floreixen i que fruiten,
i fem-ne intensitat d’instants com aquest d’ara:
el que volgueren apagar resta incandescent encara.
DAVID JOU