CAPITOL 72. EL DOLOR I LA RESSONÀNCIA

Hola flors

Dimecres passat vaig fer quimio. I no sé perque, la nit de dimecres a dijous i la de dijous a divendres, vaig dormir 3 hores cadascuna. La segona va ésser especialment dura: tenía com un "alien" a dins el cos que m'impossibilitava estar quieta.
Després d'aixó, el divendres em van fer una ressonància a la Clínica Girona, amb una màquina oberta, que per ésser oberta, hi estàs tres vegades més que en una ressonància normal. Conclusió: 2 hores i mitja amb el cos absolutament quiet, de tal manera que quan vaig sortir, no sé si el cos era cos encara, o ja era una cosa rara.
A partir d'aquí i d'aixó que us explico,  el divendres i el dissabte van ésser dos dels dies que recordo amb més dolor de la meva vida.
Jo ja no tenía rés més per fer. No em podía moure, no podía ni respirar, morfina per aquí, calmants per allà, un estat de confusió total.
El diumenge vaig millorar, i avui he sortit del niu.



Dimecres passat vaig tenir hora amb la psicooncòloga, i em va dir, degut a una experiència que ha tingut ella, MORIR.SE ÉS MOLT FÀCIL , DOLORS, ÉS UN SOSPIR...

Efectivament, morir.se , és molt fàcil, és un sospir...i de vegades viure és molt difícil...no és cap sospir.

Ei!!! que ja he sortit del niu, eh????
Deixeu-me refer com un ocellet i parlarem del OHD i d' El Foraster.
Són dos programes de TV3 : un gairebé per oblidar i l'altra per recordar tota la vida.
Va aneu pensant fins el proper capítol quin és quin.

Petons i abraçades.

La Lola adolorida