Hola flors
Ahir dilluns, oncòloga. Ha tornat de les vacances. Resultat del TAC del fetge que havia de servir per aclarir, l'últim que vam fer, abans que la doctora marxés de vacances.
Tot igual: metàstasis òssea: igual, pulmons: res, lleugera infecció al budell: aixó no té res a veure amb el càncer i fetge: SORPRESA!!! No hi han 2 tumors com en el darrer, n'hi han 3, i un ha crescut. Però no sabem ni quin ni quan, ni estem gaire segurs després de llegir l'informe , de res.
Depen de sí són 2 o 3 i de quina mida tinguin els 2 o 3, i de quan han crescut els 2 o 3, hem de fer una altra quimio, diferent a la que estem fent ara. Ha passat un mes i mig i enlloc d'aclarir les coses, tot és més confús. La veritat és que vaig sortir del metge molt desanimada. Jo faig tot el que puc i més, i aquestes coses et fan sentir que no tothom actúa de la mateixa manera. A la tarda ja em vaig calmar. No vull, de cap manera, gastar energía en una cosa que no puc controlar. Demà faré quimio, amb aquella alegría que ens caracteritza, i dilluns vinent tinc visita, per aclarir tot aquest desgavell. La meva oncòloga haurà parlat amb el radióleg que ha informat el TAC i veurem qué fem.
Ara, ja amb calma, tinc una cosa molt clara: no m'agrada gens parlar del futur ni especular, però vull ésser una malalta informada i diagnosticada. Dilluns vinent, sí no em donen informació fiable entorn del meu fetge i els tumors que hi ha, demanaré unes proves diagnóstiques més fiables, amb d'altres técniques.
Qué us sembla?
A banda del fetge, el TAC i la mare que el va...parir, he disfrutat d'una manera tranquila i plàcida de la Festa Major de La Bisbal. El dia a dia, els petits moments, i la vida, en definitiva, no me la treurà pas un TAC mal informat.
La Lola
dimarts, 20 d’agost del 2013
dimecres, 14 d’agost del 2013
CAPÍTOL 62. LES CLOAQUES I EL DIA 19
Hola flors
No sé si ho heu comprovat, al llarg de tots aquests capítols, que volen ésser, o com un llibre, o com una entrega per fascicles, però jo tinc una mica de caràcter.
Ja fa un any que al pis on visc vaig tenir problemes, amb les conducions clavagueristíques, que donen a les meves aigueres de la cuina. Ara fa uns dies, que s'han tornat a repetir, de manera molt divertida: comences a sentir un soroll com de película de por dolenta, i les teves aigueres és van omplint d'aigua bruta provinent, de diferents veïns. Aquesta vegada, ha arrivat un punt que l'aigua sobreixia l' aiguera i tot. Bé una cosa, que a banda de la conya que hi pogui fer fer, és força desagradable.
Posats en contacte els veïns afectats, amb la nostra presidenta , és decideix fer venir la "rata" la "cuba" com n'hi volgueu dir. "DOLORS DE 3 A 4 VINDRÀN". La Dolors no va a descansar, perque com que és la màxima afectada, pensa raonablement que hauràn de venir a veure les meves fermoses aigueres, plenes de m...a. A dos quarts de cinc arriven , passant de llarg, perque en lloc del 25, van al 23. Aparquen a les afores del bloc , i una veïna , bona persona, és dedica a correr darrera seu per dir-los que no s'en vagin que és el 25. Parlen amb l'administrador de finques, amb el veï , amb la presidenta. En definitiva, tots a la platja, parant la fresca, els hi indiquen que vagin al primer, primera, que sóc jo que estic al corrent de tot. Jo dec ésser una de les útimes veïnes , en venir a viure a aquests pisos. De totes les preguntes que em feien, no en sabia res. Ni a on era l'arqueta, ni res de res. El que sí em va quedar clar des del primer moment, era que els dos nois que van venir volien una sol.lució ràpida i sense problemes per a ells: "SEÑORA ESTO SE PUEDE HACER DE DOR MANERAS; DE ARRIBA A ABAJO, O DE ABAJO A ARRIBA". La senyora, o sigui jo, els hi va dir que si una vegada s'havia fet de "arriba a abajo" ara també és podía fer, i que jo de cap manera volía que tota la m...da de les clavegueres passes per la meva cuina. Els nois, parlen amb l'únic veí que no era a la plarja i que em va ajudar i li diuen "ES QUE LA SEÑORA NO QUIERE QUE LO HAGAMOS EN SU COCINA". Parlen amb l'administrador de finques i li diuen : ES QUE LA SEÑORA NO QUIERE QUE LO HAGAMOS EN SU COCINA". Parlo amb la presidenta, a la platja i li dic és que jo no vull que tota la m.rda, passi per la meva cuina, i al final parlo amb el meu veí de dalt, també a la platja, i li dic : ES QUE LA SENYORA NO VOL QUE TOTA LA merda PASSI PER LA SEVA CUINA.
Criden al lampista, perque als dos nois l'única meurona que els funcionava tenia a veure amb la meva cuina. El lampista, fa servir totes les altres neurones que sí que li funcionaven, i troba la conexió de ARRIBA A ABAJO, demanen permís, fant el forat, i baixa la m...da, de manera natural de dalt a baix. A tot aixó, els de aleshores ja només mitja neurona entre tots dos: DONDE APARCAMOS EL CAMION? SE PUEDE CORTAR LA CALLE?. I el teu camió i el teu cap és pot tallar? A veure si et creix una mica d'inteligència?
De fet no feia falta, ni tallar el carrer, ni el camió, perque tenien uns tubs magnífics, que juntets l'un amb l'altre, feien cap al lloc on va sortir tota la m.rda.
O sigui que el meu únic veí que no era a la platja i jo, vam correr com imbècils, buscant aparcament pel camió, vam fer mil trucades, per averiguar on era la famosa arqueta, vam arrivar tard, ell a treballar i jo a un enterrament, i tots feliços i menjant perdiços. Aixó sí els dos operaris li van dir al lampista que la culpa era de LA SEÑORA QUE NO QUEIRA QUE LO HICIERAN EN SU COCINA.
I tu, vols que ho fem a la teva, "güapo amb mitja neurona"????
A tot aixó, després d'aquesta experiència metafísica que em va deixar feta caldo, ja m'han fet el TAC per veure que fa el meu fetget. Ja m'han fet una altre quimio i el dia 19, vaig a buscar el resultats. Ja us diré. Aprofito per recomanar-vos un gran llibre estiuenc. Ja sabeu que de llibres n'hi han per totes les ocasions i estacions: "La veritat sobre el cas de Harry Quebert" de Joel Dicker. Ed. La Campana. Divertit, imprevisible, refrescant, amb intriga. I foça ben escrit , dintre del seu estil.
Apa, sigueu moderadament feliços i demaneru que els ténics que vinguin a casa vostra, tinguin al menys una neurona col.locada. Perque jo, quan només en tinc mitja, no serveixo per a rés...
Petons
Bona Festa Major als bisbalencs, que saben disfrutar-la.
La Lola
No sé si ho heu comprovat, al llarg de tots aquests capítols, que volen ésser, o com un llibre, o com una entrega per fascicles, però jo tinc una mica de caràcter.
Ja fa un any que al pis on visc vaig tenir problemes, amb les conducions clavagueristíques, que donen a les meves aigueres de la cuina. Ara fa uns dies, que s'han tornat a repetir, de manera molt divertida: comences a sentir un soroll com de película de por dolenta, i les teves aigueres és van omplint d'aigua bruta provinent, de diferents veïns. Aquesta vegada, ha arrivat un punt que l'aigua sobreixia l' aiguera i tot. Bé una cosa, que a banda de la conya que hi pogui fer fer, és força desagradable.
Posats en contacte els veïns afectats, amb la nostra presidenta , és decideix fer venir la "rata" la "cuba" com n'hi volgueu dir. "DOLORS DE 3 A 4 VINDRÀN". La Dolors no va a descansar, perque com que és la màxima afectada, pensa raonablement que hauràn de venir a veure les meves fermoses aigueres, plenes de m...a. A dos quarts de cinc arriven , passant de llarg, perque en lloc del 25, van al 23. Aparquen a les afores del bloc , i una veïna , bona persona, és dedica a correr darrera seu per dir-los que no s'en vagin que és el 25. Parlen amb l'administrador de finques, amb el veï , amb la presidenta. En definitiva, tots a la platja, parant la fresca, els hi indiquen que vagin al primer, primera, que sóc jo que estic al corrent de tot. Jo dec ésser una de les útimes veïnes , en venir a viure a aquests pisos. De totes les preguntes que em feien, no en sabia res. Ni a on era l'arqueta, ni res de res. El que sí em va quedar clar des del primer moment, era que els dos nois que van venir volien una sol.lució ràpida i sense problemes per a ells: "SEÑORA ESTO SE PUEDE HACER DE DOR MANERAS; DE ARRIBA A ABAJO, O DE ABAJO A ARRIBA". La senyora, o sigui jo, els hi va dir que si una vegada s'havia fet de "arriba a abajo" ara també és podía fer, i que jo de cap manera volía que tota la m...da de les clavegueres passes per la meva cuina. Els nois, parlen amb l'únic veí que no era a la plarja i que em va ajudar i li diuen "ES QUE LA SEÑORA NO QUIERE QUE LO HAGAMOS EN SU COCINA". Parlen amb l'administrador de finques i li diuen : ES QUE LA SEÑORA NO QUIERE QUE LO HAGAMOS EN SU COCINA". Parlo amb la presidenta, a la platja i li dic és que jo no vull que tota la m.rda, passi per la meva cuina, i al final parlo amb el meu veí de dalt, també a la platja, i li dic : ES QUE LA SENYORA NO VOL QUE TOTA LA merda PASSI PER LA SEVA CUINA.
Criden al lampista, perque als dos nois l'única meurona que els funcionava tenia a veure amb la meva cuina. El lampista, fa servir totes les altres neurones que sí que li funcionaven, i troba la conexió de ARRIBA A ABAJO, demanen permís, fant el forat, i baixa la m...da, de manera natural de dalt a baix. A tot aixó, els de aleshores ja només mitja neurona entre tots dos: DONDE APARCAMOS EL CAMION? SE PUEDE CORTAR LA CALLE?. I el teu camió i el teu cap és pot tallar? A veure si et creix una mica d'inteligència?
De fet no feia falta, ni tallar el carrer, ni el camió, perque tenien uns tubs magnífics, que juntets l'un amb l'altre, feien cap al lloc on va sortir tota la m.rda.
O sigui que el meu únic veí que no era a la platja i jo, vam correr com imbècils, buscant aparcament pel camió, vam fer mil trucades, per averiguar on era la famosa arqueta, vam arrivar tard, ell a treballar i jo a un enterrament, i tots feliços i menjant perdiços. Aixó sí els dos operaris li van dir al lampista que la culpa era de LA SEÑORA QUE NO QUEIRA QUE LO HICIERAN EN SU COCINA.
I tu, vols que ho fem a la teva, "güapo amb mitja neurona"????
A tot aixó, després d'aquesta experiència metafísica que em va deixar feta caldo, ja m'han fet el TAC per veure que fa el meu fetget. Ja m'han fet una altre quimio i el dia 19, vaig a buscar el resultats. Ja us diré. Aprofito per recomanar-vos un gran llibre estiuenc. Ja sabeu que de llibres n'hi han per totes les ocasions i estacions: "La veritat sobre el cas de Harry Quebert" de Joel Dicker. Ed. La Campana. Divertit, imprevisible, refrescant, amb intriga. I foça ben escrit , dintre del seu estil.
Apa, sigueu moderadament feliços i demaneru que els ténics que vinguin a casa vostra, tinguin al menys una neurona col.locada. Perque jo, quan només en tinc mitja, no serveixo per a rés...
Petons
Bona Festa Major als bisbalencs, que saben disfrutar-la.
La Lola
dimarts, 6 d’agost del 2013
CAPÍTOL 61. LA GENT OPTIMISTA
Hola flors
Com ja sabeu, canto en un Cor. M'agrada molt i fins i tot la meva oncòloga de capçalera diu que cantar va molt bé. No només a nivell psicològic , també a nivell físic. Pel nostre cos , és com fer exercici.
En aquest Cor, una de les més recents incorporacions, son una parella: En Rafael i la Nuri. Són gent autèntica en el més ample significat de la paraula. I no sabeu com s'agraeix.
Venen sempre de front, tenen la franquesa i la senzillesa per companyes , són treballadors, bona gent, saben disfrutar dels moments i per damunt de tot, són gent optimista.
Sempre o gairebé, amb un somriure als llavis. Els hi vull donar les gràcies, per ésser com són, i per totes les vegades que m'han fet somriure. La gent que em fa somriure tenen un valor molt especial per a mi. Hi ha molts poemes que parlen del somriure i del riure, però n'hi ha un de molt especial que m'ha acompanyat tota la vida: Tu risa , de Los Versos del Capitán de Pablo Neruda. I diu així:
Quítame el pan , si quieres
quítame el aire, pero
no me quites tu risa.
No me quites la rosa,
la lanza que desgranas,
el agua que de pronto
estalla en tu alegría,
la repentina ola
de plata que te nace.
Mi lucha es dura y vuelvo
con los ojos cansados
a veces de haber visto
la tierra que no cambia,
pero al entrar tu risa
sube al cielo buscándome
y abre para mí todas
las puertas de la vida.
Amor mío, en la hora
más oscura desgrana
tu risa, y si de pronto
ves que mi sangre mancha
las piedras de la calle,
ríe, porque tu risa
será para mis manos
como una espada fresca.
Junto al mar en otoño
tu risa debe alzar
su cascada de espuma,
y en primavera , amor,
quiero tu risa como
la flor que yo esperaba,
la flor azul, la rosa
de mi patria sonora.
Ríete de la noche,
del día, de la luna,
ríete de las calles
torcidas de la isla,
ríete de este torpe
muchacho que te quiere,
pero cuando yo abro
los ojos y los cierro,
cuando mis pasos van,
cuando vuelven mis pasos,
niégame el pan,el aire
la luz, la primavera,
pero tu risa nunca
porque me moriría.
Aquest poema el van musicar l'Olga Manzano i el Manuel Picón. Posant aquests noms al Youtube juntament amb Tu risa, surt la magnífica versió que en van fer.
Encara que el sentit sigui molt diferent, el somriure d'en Rafael i la Nuri, tampoc m'agradaría que em faltés. Gràcies amics meus.
La Lola
Com ja sabeu, canto en un Cor. M'agrada molt i fins i tot la meva oncòloga de capçalera diu que cantar va molt bé. No només a nivell psicològic , també a nivell físic. Pel nostre cos , és com fer exercici.
En aquest Cor, una de les més recents incorporacions, son una parella: En Rafael i la Nuri. Són gent autèntica en el més ample significat de la paraula. I no sabeu com s'agraeix.
Venen sempre de front, tenen la franquesa i la senzillesa per companyes , són treballadors, bona gent, saben disfrutar dels moments i per damunt de tot, són gent optimista.
Sempre o gairebé, amb un somriure als llavis. Els hi vull donar les gràcies, per ésser com són, i per totes les vegades que m'han fet somriure. La gent que em fa somriure tenen un valor molt especial per a mi. Hi ha molts poemes que parlen del somriure i del riure, però n'hi ha un de molt especial que m'ha acompanyat tota la vida: Tu risa , de Los Versos del Capitán de Pablo Neruda. I diu així:
Quítame el pan , si quieres
quítame el aire, pero
no me quites tu risa.
No me quites la rosa,
la lanza que desgranas,
el agua que de pronto
estalla en tu alegría,
la repentina ola
de plata que te nace.
Mi lucha es dura y vuelvo
con los ojos cansados
a veces de haber visto
la tierra que no cambia,
pero al entrar tu risa
sube al cielo buscándome
y abre para mí todas
las puertas de la vida.
Amor mío, en la hora
más oscura desgrana
tu risa, y si de pronto
ves que mi sangre mancha
las piedras de la calle,
ríe, porque tu risa
será para mis manos
como una espada fresca.
Junto al mar en otoño
tu risa debe alzar
su cascada de espuma,
y en primavera , amor,
quiero tu risa como
la flor que yo esperaba,
la flor azul, la rosa
de mi patria sonora.
Ríete de la noche,
del día, de la luna,
ríete de las calles
torcidas de la isla,
ríete de este torpe
muchacho que te quiere,
pero cuando yo abro
los ojos y los cierro,
cuando mis pasos van,
cuando vuelven mis pasos,
niégame el pan,el aire
la luz, la primavera,
pero tu risa nunca
porque me moriría.
Aquest poema el van musicar l'Olga Manzano i el Manuel Picón. Posant aquests noms al Youtube juntament amb Tu risa, surt la magnífica versió que en van fer.
Encara que el sentit sigui molt diferent, el somriure d'en Rafael i la Nuri, tampoc m'agradaría que em faltés. Gràcies amics meus.
La Lola
dimarts, 30 de juliol del 2013
CAPÍTOL 60. LA CALOR I JO...
Hola flors
Després de les 4 quimios seguides que us vaig comentar, estic per casa, descansant i intentant que la calor no em faci gaire malt.
Jo la porto malament, ja us ho diré. Sóc de tardor i primavera. En tot: en els colors , les olors, els dies , la llum ...en fí una miqueta tot. Però tampoc estic com per desaprofitar rés. O sigui que fem el que podem. Ara per vigilar-me el fetge, en faràn un TAC cada mes , mes i mig. El proper el tinc el dia 7. I la visita el dia 19. Ja us explicaré les novetats. Abans farem una altra quimio el dia 8 o 9, més o menys.
L'altra dia vaig veure a la televisió que la Associació espanyola contra el càncer, feia unes colónies pels germanets de nens malalts de càncer. Són nens que , d'una banda, els seus pares han d'estar molt pendents dels seus germans, i d'altra banda, ells també ho estàn. Aixó els provoca una tensió i problemes.
En aquestes colónies se'ls veia lliures i contents. Vaig veure en ells la llibertat de no portar damunt les seves petites espatlles la salut del seus germans.
Intento sempre que puc, que ningú porti damunt les seves espatlles, siguint grans o petites, la meva salut. Una cosa és que t'estimin, t'acompanyin, és preocupin per tu , els sentís al teu costat, i l'altra que la càrrega sigui massa pesant, després de tants dies.
Sembla que si quan et pregunten com estàs i tu dius: bé, pots sentir com un filet d'aire que s'escapa de la persona que t'ho pregunta: és una miqueta de pes que deixa anar ....i tot va més lleuger....i la calor no és tant pesada.
A mi també em passa...segur...i a vosaltres?
No és només pel pes, és principalment perque ens alegrem de que aquella persona estigui bé. Ens tranquilitzem, i la tranquilitat ens ho fa tot més lleuger.
Cuideu-vos de la calor, respireu a fons...un bon ventall i aigua per hidratar-vos.
Petons
La Lola
Després de les 4 quimios seguides que us vaig comentar, estic per casa, descansant i intentant que la calor no em faci gaire malt.
Jo la porto malament, ja us ho diré. Sóc de tardor i primavera. En tot: en els colors , les olors, els dies , la llum ...en fí una miqueta tot. Però tampoc estic com per desaprofitar rés. O sigui que fem el que podem. Ara per vigilar-me el fetge, en faràn un TAC cada mes , mes i mig. El proper el tinc el dia 7. I la visita el dia 19. Ja us explicaré les novetats. Abans farem una altra quimio el dia 8 o 9, més o menys.
L'altra dia vaig veure a la televisió que la Associació espanyola contra el càncer, feia unes colónies pels germanets de nens malalts de càncer. Són nens que , d'una banda, els seus pares han d'estar molt pendents dels seus germans, i d'altra banda, ells també ho estàn. Aixó els provoca una tensió i problemes.
En aquestes colónies se'ls veia lliures i contents. Vaig veure en ells la llibertat de no portar damunt les seves petites espatlles la salut del seus germans.
Intento sempre que puc, que ningú porti damunt les seves espatlles, siguint grans o petites, la meva salut. Una cosa és que t'estimin, t'acompanyin, és preocupin per tu , els sentís al teu costat, i l'altra que la càrrega sigui massa pesant, després de tants dies.
Sembla que si quan et pregunten com estàs i tu dius: bé, pots sentir com un filet d'aire que s'escapa de la persona que t'ho pregunta: és una miqueta de pes que deixa anar ....i tot va més lleuger....i la calor no és tant pesada.
A mi també em passa...segur...i a vosaltres?
No és només pel pes, és principalment perque ens alegrem de que aquella persona estigui bé. Ens tranquilitzem, i la tranquilitat ens ho fa tot més lleuger.
Cuideu-vos de la calor, respireu a fons...un bon ventall i aigua per hidratar-vos.
Petons
La Lola
dijous, 25 de juliol del 2013
CAPÍTOL 59. 4ª QUIMIO SEGUIDA I LA FIRA DEL CIRC AL CARRER DE LA BISBAL
Hola flors,
Ahir després de fer analítiques i al cap de 4 hores, em van dir que podía fer quimio. 4 de consecutives. Ara aquests 11 des que tinc de descans m'hauré de cuidar molt perque el sotrac pel cos és com una mica impressionant!!!
O sigui que aquest és el meu objectiu fins el 5 d'Agost.
Aquest cap de setmana passat, tot i que la panxa va gaudir de l'efecte tòxic de la tercera quimio i em va espatllar una miqueta la jornada, vaig participar de la Fira del Circ al Carrer de la Bisbal. Em dona molta tranquilitat i positivitat poder fer coses "normals" i disfrutar de petits plaers. Sempre m'ha admirat en aquesta Fira, la dimensió que està agafant, any rera any, malgrat les dificultats, així com també la poca consciència que té una (espero) minoría de gent , del que és una Fira de Circ al Carrer. Justament l'esència del que ens trobarem, ho diu clarament l'enunciat : Fira de Circ al Carrer. Aquest tipus de públic al que em refereixo, no vol fer cues per entrar als espectacles, no vol tenir dificultats per veure'ls, voldría un escenari ben enlairat per cadascun d'ells i per acabar.ho d'arreglar que tots focin del seu agrat.
Qué defícil ho tenen de vegades els organitzadors; treballen dessinteressadament per oferir un espectacle amb una repercusió i un nivell envejable, contra tots els entrebancs económics, i algún any meteorológic, com enguany i a més ha de lluitar contra el negativisme d'algunes persones, absolutament intransigents i poc conscients de les dificultats i possibilitats técniques del nostre poble o vila.
En fí, nosaltres, ni cas: aquests tipus de persones solen ser el que ara modernament s'anomenen persones tóxiques. Ells per un camí, nosaltres per un altre.
Personalment, vaig veure el clow Marcel Tomàs, el dissabte a la nit. És la tercera vegada que disfruto del seu espectacle. He de dir que amb mi té ventatge: només el veig somriure i ja em té el cor guanyat ( amb un somriure així damunt d'un escenari robes el cor al públic).
.
El diumenge, vaig veure un noi a la Plaça de l'Esglèsia, que tot i que era de Castella i LLeó, intentava o parlava en francés, estéticament era maco l'espectacle, però l'artista tenia una incapacitat molt gran per conectar amb la gent: ens va deixar absolutament freds.
Després vam anar a veure un espectacle genial a la Plaça de l Ajuntament, fet per un xilè, rapa-nui, amb roda. Espectacular! I tot seguit a la plaça Carreras Dagas, un francés i dos belgues van fer un espectacle fabulós amb llit elàstic, malabarisme i també amb una gran conexió amb el públic.
Per finalitzar a la nit vaig veure l'espectacle de cloenda a la Plaça del Castell: Capas. Una noia increïble i 4 x xicots també molt bons, en un espectacle amb un ritme rabiós i que personalment em va agradar molt. Aquest és el meu balanç. A banda d'aixó el dissabte al matí vaig anar a donar un cop de mà a l'organització venent entrades i samarretes, al Punt d'Informació al Mundial. Un granet de sorra. Vull encoratgar a tota aquesta organitació i donar-los molts ànims. Aviat tocarà la vintena edició. I malgrat tot , segur que hi sereu amb tota l'il.lusió . Gràcies pel vostre esforç: La Bisbal sembla una altra aquests dies de Fira. Fa goig!!!
L'Hotel Trueta de vegades també sembla un Circ: amb el clow trist i l'alegre, amb gent tóxica i gent amb toxicitat, amb persones amb il.lusió, i persones que no tenen ganes d'anar al Circ. Amb persones amb definitiva que de vegades troben espais per gaudir de la vida en tots els seus moments: els seus petits moments que ens fan sentir vius i "normals"
No us en perdeu cap d'aquests. Són els que formen aixó que anomenen vida. I la vida val la pena. I tant!
Bona Fira de Circ al Carrer 2014!
Cuideu-vos
La Lola
Ahir després de fer analítiques i al cap de 4 hores, em van dir que podía fer quimio. 4 de consecutives. Ara aquests 11 des que tinc de descans m'hauré de cuidar molt perque el sotrac pel cos és com una mica impressionant!!!
O sigui que aquest és el meu objectiu fins el 5 d'Agost.
Aquest cap de setmana passat, tot i que la panxa va gaudir de l'efecte tòxic de la tercera quimio i em va espatllar una miqueta la jornada, vaig participar de la Fira del Circ al Carrer de la Bisbal. Em dona molta tranquilitat i positivitat poder fer coses "normals" i disfrutar de petits plaers. Sempre m'ha admirat en aquesta Fira, la dimensió que està agafant, any rera any, malgrat les dificultats, així com també la poca consciència que té una (espero) minoría de gent , del que és una Fira de Circ al Carrer. Justament l'esència del que ens trobarem, ho diu clarament l'enunciat : Fira de Circ al Carrer. Aquest tipus de públic al que em refereixo, no vol fer cues per entrar als espectacles, no vol tenir dificultats per veure'ls, voldría un escenari ben enlairat per cadascun d'ells i per acabar.ho d'arreglar que tots focin del seu agrat.
Qué defícil ho tenen de vegades els organitzadors; treballen dessinteressadament per oferir un espectacle amb una repercusió i un nivell envejable, contra tots els entrebancs económics, i algún any meteorológic, com enguany i a més ha de lluitar contra el negativisme d'algunes persones, absolutament intransigents i poc conscients de les dificultats i possibilitats técniques del nostre poble o vila.
En fí, nosaltres, ni cas: aquests tipus de persones solen ser el que ara modernament s'anomenen persones tóxiques. Ells per un camí, nosaltres per un altre.
Personalment, vaig veure el clow Marcel Tomàs, el dissabte a la nit. És la tercera vegada que disfruto del seu espectacle. He de dir que amb mi té ventatge: només el veig somriure i ja em té el cor guanyat ( amb un somriure així damunt d'un escenari robes el cor al públic).
.
El diumenge, vaig veure un noi a la Plaça de l'Esglèsia, que tot i que era de Castella i LLeó, intentava o parlava en francés, estéticament era maco l'espectacle, però l'artista tenia una incapacitat molt gran per conectar amb la gent: ens va deixar absolutament freds.
Després vam anar a veure un espectacle genial a la Plaça de l Ajuntament, fet per un xilè, rapa-nui, amb roda. Espectacular! I tot seguit a la plaça Carreras Dagas, un francés i dos belgues van fer un espectacle fabulós amb llit elàstic, malabarisme i també amb una gran conexió amb el públic.
Per finalitzar a la nit vaig veure l'espectacle de cloenda a la Plaça del Castell: Capas. Una noia increïble i 4 x xicots també molt bons, en un espectacle amb un ritme rabiós i que personalment em va agradar molt. Aquest és el meu balanç. A banda d'aixó el dissabte al matí vaig anar a donar un cop de mà a l'organització venent entrades i samarretes, al Punt d'Informació al Mundial. Un granet de sorra. Vull encoratgar a tota aquesta organitació i donar-los molts ànims. Aviat tocarà la vintena edició. I malgrat tot , segur que hi sereu amb tota l'il.lusió . Gràcies pel vostre esforç: La Bisbal sembla una altra aquests dies de Fira. Fa goig!!!
L'Hotel Trueta de vegades també sembla un Circ: amb el clow trist i l'alegre, amb gent tóxica i gent amb toxicitat, amb persones amb il.lusió, i persones que no tenen ganes d'anar al Circ. Amb persones amb definitiva que de vegades troben espais per gaudir de la vida en tots els seus moments: els seus petits moments que ens fan sentir vius i "normals"
No us en perdeu cap d'aquests. Són els que formen aixó que anomenen vida. I la vida val la pena. I tant!
Bona Fira de Circ al Carrer 2014!
Cuideu-vos
La Lola
dimecres, 17 de juliol del 2013
CAPÍTOL 58. LES LLIÇONS
Hola flors
Tot i que després del passat dilluns en el que la "roca" és a dir , jo, és va esmicolar una miqueta, ja m'he tornat a reconstruir, ahir dimarts vaig rebre dos lliçons ben oportunes per fer.ho. Reconstruir-me , vull dir.
En el programa 8 al dia de Josep Cuní, va sortir un noi, amb una varietat de leucemia, per fer.ho senzill, que l'obliga a anar cada setmana a l'hospital a fer.se diversos tractaments amb la sang. Li cal un donant, i mentre no el trobin, ha de fer aixó, sempre per sobreviure. Hom explicava, amb una naturalitat absoluta, amb una força increíble, i amb una senzillesa que feia fredar. Jo el mirava, i pensaba, de qué et queixes Lola? (També us he de dir que aquesta reflexió la faig molt sovint eh?) Diumenge passat , per exemple, vaig gaudir d'un dinar amb amics, i en mig de la tertúlia els hi comentava: avui en dia el percentatge de gent en el món que viu més malament que nosaltres, malgrat les nostres particulars circumstàncies, és molt més gran, que el que viu més bé. O sigui que no ens queixem.
De tota manera, ahir, veure el programa de televisió em va anar molt bé, per refrescar totes les idees entorn a aquest tema.
L'altra, és que un bon amic meu, em va enviar per mail la contra de la Vanguardia, d'un d'aquests dies.
He de reconeixer que ja coneixía el tema, però que igualment con el primer , m'ha servit per renovar la meva creença en algunes línees generals, per tal de viure millor amb cáncer. És el cas d'una metgesa andalusa, que després de patir un cáncer d'ovaris, va fer metàstasi, als pulmons i a dos òrgans més. En fí, li van donar un 5 per cent de possibilitats de viure una temporadeta més. Ella no ha fet cap miracle: simplement ha canviat l'alimentació, l'estil de vida i alguna coseta més, i després de fer testament, i de acomiadar-se de tot i de tothom, encara és viva. Sempre us dic, que em sap molt greu si us decebo, però jo no crec en els miracles. Ara, pensó que pots fer petites accions que t'ajuden a portar.ho millor, i a tenir més possibilitats. SEMPRE I QUAN LES TEVES CÈL.LULES LOQUES NO DECIDEIXIN FER EL CONTRARI.
La base a la que fa referencia, en el llibre que ha publicat, és la de sempre: Gairebé suprimir les proteines animals, els greixos també d'origen animal, les cuites que "cremen " els aliments, i introduir tots els colors dels vegetals, algunes espècies, i fruites, i etc, etc,
Jo tot aixó ho combino. Vaig introduint cada vegada més, el que diu l'Odile Fernández, i molta més gent que té o ha tingut cáncer, i vaig eliminant els aliments que el potencien. L'equilibri entre aquestes dues idees és la clau, per a mi. Particularment, i degut als problemas que tinc amb la meva sang, no em recomanen deixar les proteines d'origen animal. I la veritat , és que amb alguns substituts de les mateixes, no puc.
La meva idea, que no publico en cap llibre, si més no, només en aquest bloc, és menjar una miqueta de la major part d'aliments posibles. I no establir adiccions ni creences molt fermes sobre rés. Com a la mateixa vida, no ? Doncs una mica , sí.
De tota manera, sempre pots aprendre coses de l'experiència d'altres persones.
I aquestes dues que us comento avui, per cert, cap a les 4 de la matinada!!!! m'han anat molt bé, que d'aixó es tracta.
D'aqui unes hores em faràn quimio. I com que és una quimio que provoca moltes alérgies, ja em comencen a medicar amb cortisona, el dia abans, o sigui ahir a la nit. I per aixó, flors i violes, estic desperta a aquestes hores. LA CORTISONA. El que la va inventar és va quedar ample: et provoca un neguit a tot el cos, que t'impedeix dormir, et deixa la cara com els "potitos bledine", vaja, que no necessites cremes "estiradores" de la pell, i sembles una mitja lluna, i et venen unes ganes de menjar descontroladament, que com no les controlis una miqueta pots tenir problemes. A banda d'aixó, la llista d'efectes secundaris, és interminable: més gran com més gran és la dosi. Però..........deu tenir i té en sóc conscient coses bones. Alló que us deia de l'equilibri. EN FÍ, la meva amiga cortisona i jo anem a descansar una estoneta més fins l'hora de llevar.nos .
Per cert els que tingueu curiositat, podeu anar a www.misrecetasanticancer.com i trobareu les teories alimentàries de l'Odile Fernández. És interessant.
Apa flors dorments, que sommieu amb els angelets.............
La Lola
Tot i que després del passat dilluns en el que la "roca" és a dir , jo, és va esmicolar una miqueta, ja m'he tornat a reconstruir, ahir dimarts vaig rebre dos lliçons ben oportunes per fer.ho. Reconstruir-me , vull dir.
En el programa 8 al dia de Josep Cuní, va sortir un noi, amb una varietat de leucemia, per fer.ho senzill, que l'obliga a anar cada setmana a l'hospital a fer.se diversos tractaments amb la sang. Li cal un donant, i mentre no el trobin, ha de fer aixó, sempre per sobreviure. Hom explicava, amb una naturalitat absoluta, amb una força increíble, i amb una senzillesa que feia fredar. Jo el mirava, i pensaba, de qué et queixes Lola? (També us he de dir que aquesta reflexió la faig molt sovint eh?) Diumenge passat , per exemple, vaig gaudir d'un dinar amb amics, i en mig de la tertúlia els hi comentava: avui en dia el percentatge de gent en el món que viu més malament que nosaltres, malgrat les nostres particulars circumstàncies, és molt més gran, que el que viu més bé. O sigui que no ens queixem.
De tota manera, ahir, veure el programa de televisió em va anar molt bé, per refrescar totes les idees entorn a aquest tema.
L'altra, és que un bon amic meu, em va enviar per mail la contra de la Vanguardia, d'un d'aquests dies.
He de reconeixer que ja coneixía el tema, però que igualment con el primer , m'ha servit per renovar la meva creença en algunes línees generals, per tal de viure millor amb cáncer. És el cas d'una metgesa andalusa, que després de patir un cáncer d'ovaris, va fer metàstasi, als pulmons i a dos òrgans més. En fí, li van donar un 5 per cent de possibilitats de viure una temporadeta més. Ella no ha fet cap miracle: simplement ha canviat l'alimentació, l'estil de vida i alguna coseta més, i després de fer testament, i de acomiadar-se de tot i de tothom, encara és viva. Sempre us dic, que em sap molt greu si us decebo, però jo no crec en els miracles. Ara, pensó que pots fer petites accions que t'ajuden a portar.ho millor, i a tenir més possibilitats. SEMPRE I QUAN LES TEVES CÈL.LULES LOQUES NO DECIDEIXIN FER EL CONTRARI.
La base a la que fa referencia, en el llibre que ha publicat, és la de sempre: Gairebé suprimir les proteines animals, els greixos també d'origen animal, les cuites que "cremen " els aliments, i introduir tots els colors dels vegetals, algunes espècies, i fruites, i etc, etc,
Jo tot aixó ho combino. Vaig introduint cada vegada més, el que diu l'Odile Fernández, i molta més gent que té o ha tingut cáncer, i vaig eliminant els aliments que el potencien. L'equilibri entre aquestes dues idees és la clau, per a mi. Particularment, i degut als problemas que tinc amb la meva sang, no em recomanen deixar les proteines d'origen animal. I la veritat , és que amb alguns substituts de les mateixes, no puc.
La meva idea, que no publico en cap llibre, si més no, només en aquest bloc, és menjar una miqueta de la major part d'aliments posibles. I no establir adiccions ni creences molt fermes sobre rés. Com a la mateixa vida, no ? Doncs una mica , sí.
De tota manera, sempre pots aprendre coses de l'experiència d'altres persones.
I aquestes dues que us comento avui, per cert, cap a les 4 de la matinada!!!! m'han anat molt bé, que d'aixó es tracta.
D'aqui unes hores em faràn quimio. I com que és una quimio que provoca moltes alérgies, ja em comencen a medicar amb cortisona, el dia abans, o sigui ahir a la nit. I per aixó, flors i violes, estic desperta a aquestes hores. LA CORTISONA. El que la va inventar és va quedar ample: et provoca un neguit a tot el cos, que t'impedeix dormir, et deixa la cara com els "potitos bledine", vaja, que no necessites cremes "estiradores" de la pell, i sembles una mitja lluna, i et venen unes ganes de menjar descontroladament, que com no les controlis una miqueta pots tenir problemes. A banda d'aixó, la llista d'efectes secundaris, és interminable: més gran com més gran és la dosi. Però..........deu tenir i té en sóc conscient coses bones. Alló que us deia de l'equilibri. EN FÍ, la meva amiga cortisona i jo anem a descansar una estoneta més fins l'hora de llevar.nos .
Per cert els que tingueu curiositat, podeu anar a www.misrecetasanticancer.com i trobareu les teories alimentàries de l'Odile Fernández. És interessant.
Apa flors dorments, que sommieu amb els angelets.............
La Lola
dilluns, 15 de juliol del 2013
CAPÍTOL 57. EL FETGE
Hola flors
Avui analítica i oncòloga, que se'n va de vacances fins el 19 d'agost, i a mi no m'en deixa fer!!!
En fí, que hi farem.
L'analítica bé.
El fetge vol una explicació a banda.
Resulta que el tumor que tinc en el fetge, que va resultar que s'havia agrandit en el darrer TAC i que n 'havia sortit un altra...doncs...no....L'altra i el primer, són el mateix. En aquests moments no podem saber si són cèl.lules tumorals, si és una necrosi o alguna altra remota posssibilitat.
Si són cèl.lules dolentes, serà una mala notícia. Si és una necrosi, serà una bona. I la tercera no tinc ni idea de qué pot ser. Que és bàsicament el que els hi passa en els metges: no tenen ni idea del qué pot ser.
No té lógica, hi ha la possibilitat, etc, etc. Quan vas a l'oncòleg esperant respostes concretes , sempre surts malament. I aquest és el meu cas d'avui. Ehhhhhh!!!! que les roques també tenen mals moments, eh????
I jo no sóc cap roca.
En fí, la conclusió és la següent: Si fóssin cèl.lules tumorals, hauriem de canviar de quimio, i "ja saps Dolors que tu tens problemes amb moltes quimios". Si fos necrosi no fariem cap canvi. Com que no sabem el que és, continuarem com ara, però una mica més "matxacons" que tampoc és tracta de llançar aquest tractament que sembla que ens va bé, a la lleugera.
Dimecres quimio, dimecres vinent quimio, i si el cos agüanta, en seràn 4 de consecutives. I si no , ja ho trobarem...El que sí farem és fer els TACS més sovint per vigilar aquest fetge, que hores d'ara és el que hem de fer. Perque no hi ha , de moment , cap altra senyal que ens indiqui cap incidència al fetge.
Rés, pot ser és la calor que m'atabala més del compte.
En fí, que JO VULL VACANCES!!!!!!!!
Estic cansada, i vull vacances. Costa tant d'entendre?????
La Lola
Avui analítica i oncòloga, que se'n va de vacances fins el 19 d'agost, i a mi no m'en deixa fer!!!
En fí, que hi farem.
L'analítica bé.
El fetge vol una explicació a banda.
Resulta que el tumor que tinc en el fetge, que va resultar que s'havia agrandit en el darrer TAC i que n 'havia sortit un altra...doncs...no....L'altra i el primer, són el mateix. En aquests moments no podem saber si són cèl.lules tumorals, si és una necrosi o alguna altra remota posssibilitat.
Si són cèl.lules dolentes, serà una mala notícia. Si és una necrosi, serà una bona. I la tercera no tinc ni idea de qué pot ser. Que és bàsicament el que els hi passa en els metges: no tenen ni idea del qué pot ser.
No té lógica, hi ha la possibilitat, etc, etc. Quan vas a l'oncòleg esperant respostes concretes , sempre surts malament. I aquest és el meu cas d'avui. Ehhhhhh!!!! que les roques també tenen mals moments, eh????
I jo no sóc cap roca.
En fí, la conclusió és la següent: Si fóssin cèl.lules tumorals, hauriem de canviar de quimio, i "ja saps Dolors que tu tens problemes amb moltes quimios". Si fos necrosi no fariem cap canvi. Com que no sabem el que és, continuarem com ara, però una mica més "matxacons" que tampoc és tracta de llançar aquest tractament que sembla que ens va bé, a la lleugera.
Dimecres quimio, dimecres vinent quimio, i si el cos agüanta, en seràn 4 de consecutives. I si no , ja ho trobarem...El que sí farem és fer els TACS més sovint per vigilar aquest fetge, que hores d'ara és el que hem de fer. Perque no hi ha , de moment , cap altra senyal que ens indiqui cap incidència al fetge.
Rés, pot ser és la calor que m'atabala més del compte.
En fí, que JO VULL VACANCES!!!!!!!!
Estic cansada, i vull vacances. Costa tant d'entendre?????
La Lola
Subscriure's a:
Missatges (Atom)