CAPÍTOL 77. LA POR

Hola flors

Dilluns vaig fer analítica, visita amb l'oncòloga i piscooncòloga.
Ahir quimio.
Des del día en que vaig estar ingressada a l'Hotel Trueta, 9 dies, 5 dels que després em van dir que era fora de perill, rés ha estat igual per a mi.
El que passa és que ho he anat sortejant, com he pogut. Hi ha temes que no parlo ni amb la família ni amb els amics. Hem sembla que els espanto, que no és el moment, que necessiten veure'm forta, i que les persones no estant per aquests temes. Aprofito per inventar-me , ara que pateixo una altra nit d'insomni, que a vosaltres els que seguiu el meu blog, que ja sobrepassa les 5.000 visites per cert,  no us conec de res a cap,  cosa que és mentida, i així us ho explico.

No trobo l'il.lusió dins meu. La faig servir però de manera sistemàtica, perque el meu tarannà i el meu caracter s'ho porten.. Però no en sento d'il.lusió.
Ric, però no estic alegre. Al contrari, més aviat irrritable i enfadada amb gairebé tot el món. Em molesta amb escreix l'imbecilitat humana (inclosa la meva).
I més que rés tinc POR. Por intercalada amb segons d'angoixa. POR de què? us preguntareu. De tot. Visc amb la por. La porto enganxada al cos, a la ment. Forma part de mí. La tinc integrada.
I com que a mí la por no m'agrada gens és produeix un conflicte dins meu que només em dona que intranquilitat, una necessitat de distreure'm constant per no pensar, i un fugir.

Ara, entre la feina que fa la meva psicooncòloga i la que faig jo , estem posant un mirall davant meu, per afrontar-la d'una vegada per totes.
Tinc la sensació, que visc cada día , no com si fos el primer de la meva vida, sinò com si fos el primer de la meva mort.
Per dir.ho d'alguna manera estic morint, no vivint. I aixó, que no sé si ho enteneu perque és una sensació, és horrorós.
I tot aixó: vull arreglar.ho , vull sortir d'aquí, vull SENTIR il.lusió, alegría...vull SENTIR que cada día és un naixement ple d'oportunitats, de vivències, d'ocasions per viure tot tipus d'emocions i coses .
La malaltía està agafant terreny i la deixo fer, i aixó no pot ésser.
Ella és ella, i jo sóc jo. No tot el que em passa és perque tinc càncer. Hi han moltes coses més a la meva vida. i he de colocar-les al lloc adient.

No us penseu que el capítol d'avui és un capítol trist.
No ho és.
És d'esperança, en que estigui fent el primer pas d'un camí que vull fer per tal de poder trobar tranquilitat i serenor suficient per viure sense POR.
No m'agrada per rés donar consells. Però avui farem una excepció: Feu fora la POR. No serveix per gairebé rés. Normalment les nostres pors són les nostres limitacions.
Fora PORS.


Cuideu-vos.
Us estimo molt.
La Lola

CAPÍTOL 76. ELS CARGOLS

Hola flors

Amb el meu estat d'ànim fortificat, després de la visita de la psicooncòloga, el shiatsu, i el meu natural, em va venir de gust fer una expedició empordanesa a CAÇAR CARGOLS.
No sé qué passa, que si miro aquests 4 o 5 anys des que torno a estar malalta, em reconforta molt el contacte amb la natura.
Vam preparar l'expedició amb la meva mare. Vam decidir que el dia clau per l'operació era dissabte passat. També vam decidir que noooooo calía anar massa preparat: aniriam a una petita vorera, i agafaríem 4 cargolets sense despentinar-nos.
El divendres a la nit vam quedar, i el dissabte a dos quarts de vuit del matí, cap a l'ermita d'Esperança a Cruïlles, a CAÇAR CARGOLS.
Primer us he de dir, que vam quedar enfangades fins a dalt. (Les botes al garatge que hi fan molt bonic).
Després, que ja començava a sortir el sol, i no és gaire amic dels cargols. Amb tot i aixó, vam agafar una seixantena de cargols. Basicament eren a les branques de fonoll i no em vaig haber ni d'ajupir.

Dissabte al vespre, amb tota la parafernàlia feta: la xarxa, els pals dins la xarxa perque els cargols s'enfilin, els diaris perque el terra no s'embruti, tot controlat.
Comença a ploure, és fosc i els cargols decideixen sortir de la xarxa , que no era prou estreta per tenir-los quiets. Comencen a pujar i baixar pel meu cel-obert.
Jo vaig tenir una crisi urbanita, i com que la meva faceta rural és molt recent, vaig necessitar tenir absolutament CONTROLATS als cargols, i em vaig passar la nit del dissabte al diumenge, baixant cargols de les parets del cel-obert.
I quan dormia, sommiant, que els cargols m'envaien el llit, l'habitació i sobre tot la cara. Com una pelicula de terror: LA LOLA I L'INVASIÓ DELS CARGOLS

Al matí vaig recuperar la lucidesa, i vaig netejar tot el cel-obert, i vaig posar tots els cargolets en una altra xarxa més adient.

Ja ho veieu, de vegades no necessito a ningú per petar-me de riure. Jo soleta, monto uns moments caòtics força divertits.
Per cert, continuaré anant a buscar cargols. Amb botes, una mica més d'hora, i colocant-los al lloc adient.
L'olor de l'humitat de l'herba, el color dels camps a aquesta hora és increïble: hi hagin o no cargols.
Us ho recomano!!

Cargol, treu banya....

La Lola

CAPÍTOL 75. ELS PSICOONCÒLEGS...

Hola flors

Ahir dilluns, oncòloga, amb resultats de la ressonància, i analítica. Concretem: Ressonància certifica lesions a la columna. Tot igual. Marcadors: pujant, som a 300 ja. Falta fer TAC. Aquesta setmana repós, i dilluns ens veiem amb resultat TAC, a veure qué passa, analítica i programarem. Perquè en principi , el fet de que els marcadors vagin cap amunt, pot ésser degut a varies coses. Ho investigarem. Tot aixó que sembla molt breu,  va durar 2 hores.Després vaig anar a visitar la meva psicooncòloga amb la que fa 15 dies que torno a treballar.
De psicooncòlogues, des dels 39 anys, que vaig entrar en el món del cáncer n'he conegut moltes. Sempre dones. I mai m'he entés amb cap. Fins ara.
Tinc una amiga que n'és, i treballa a l'Hotel Trueta. Ella fa tot el que pot com amiga, però no pot ésser la meva psicoòncologa. En canvi va ésser ella qui va tenir l'idea de que em visités l'actual. I sí que va ésser una bona idea.
Si en alguna cosa m'ha reafirmat el càncer, és que no tinc perque passar per més situacions de compromís que les estrictament necessàries. I així ha estat amb les psicooncòlogues: La primera em va durar un dia. Després li vaig dir que aquella relació no prosperaría i que prefería deixar.ho. La segona va ésser als 40 anys, i va tenir la mateixa fí. I la tercera ha sigut ara no fa gaire, mentre la "meva oficial" era de baixa. Aquesta va durar més, però per la meva bona voluntad, tot s'ha de dir. I és va acabar amb silenci...que de vegades és millor.
Qué ha passat? Que totes tres, treballen amb el manual davant els ulls, sense mirar la persona amb la que parlen. Ni escoltar. Van a la seva, amb el seu llibre d'instruccions que no lliga gairebé mai amb mi.
Ara, faig de tant en tant, quan ens ve bé, sessions amb la "meva oficial". I m'ajuda: a veure les coses amb una altra perspectiva, a relaxar-me i agafar-m'ho tot amb molta més paciència i calma, a relativitzar.ho una mica tot. A enfrontar-me amb les meves pors i el meu dia a dia.
No sé si teniu una persona així a la vostra vida. Realment no ha d'ésser pas un-a psicòleg. En el fons és una persona que t'escolta, enten de qué li parles i té molta experiència amb malalts de canceret. I aixó és nota molt. Surts de la sessió amb feina per fer, però també amb la sensació de que pots fer.ho i si ho fas...estaràs millor.
I d'aixó és tracta. no?
Gràcies als psicooncòlegs que han passat per la meva vida, he trobat a la que tinc ara.
Aquesta és la manera correcta d'agafar-s'ho, no?

PONGA UN PSICOLOGOCA EN SU VIDA!!!!

És broma, eh? Poseu el qué volgueu a la vostra vida. Que us ajudi i us serveixi per portar.ho tot una mica millor.
Cuideu-vos

La Lola

CAPÍTOL 74. El D.N.I, l'economía...i altres nimieses.

Hola flors

 

Estic amb els dos dies de ressaca grossa de la quimio. Per aquí, dormint molt poquet i passant-ho el millor posible. Ahir, que lo meu era anar com una moto, em va tocar anar a renovar el DNI español,que em caduca aquest mes d'octubre. Sobre tot, demana hora. Les 12 a Sant Feliu de Guíxols. Vaig comptar 4 funcionaris de paisà, i 12 policíes, en l'estona que vaig ésser allà . La meva pregunta, és són només 12, o n'hi ha més, i què fan exactament?. N'hi ha 1 que porta la llista de reserves exclusivament. Be, ben bé exclusivament no. Em va dir:¨ después de este señor va usted¨. Al mig però, va fer entrar dues families, que segons ell només havien de fer un tràmit petit, i que evidenment no tenien cap hora entre el senyor que em precedía i jo mateixa. Aquests dos tràmits van ésser 3 D.N.I. i 4 passaports. Amb la qual cosa, tot i tinguent hora, em vaig pasar una hora de la meva vida, per fer un tràmit, que espero que sigui el darrer DNI que hagi de fer en castellà.

 

A banda d'aquesta, sutilesa, us comunico que com a pensionista, amb dret a rés, perque no tinc l'edat ni per descomptes ni per Inserso ni per a rés, he decidit fer economía i estalvi, cassolans.

L'administració de la Seguretat Social ha decidit que ens pujarà, un 0.25 per cent les pensions. Quan em van donar l'invalidesa absoluta, el primer que van fer, és enviar-me tot un llibre a casa, donant-me la benvinguda al món dels pensionistes i explicant-me totes les avantatges que tendría a partir d'aquell moment. Bé, és veu que tota la lletra petita diu que tot aixó depend de l'edat que tens.

Bé, estic lluitant, per arrivar a l'edat adeqüada per accedir a tota aquesta meravella de ventatges. Si sóc a temps, ja us ho explicaré.

Doncs, com us deia, mentre tant, em dedico a posar en un programa a l'ordinador, el preu i les ofertes de tots els productes que faig servir per l'intendència i la manduca de casa. Les sorpresas i els diners que et pots estalviar, amb la mateixa marca i diferents supermercats és la repera!!

Estic descobrint tot un món. Que si l'aigua aquí val, 1.78 i allà 1.95, multiplicat per 50 garrafes, són uns 7 euros que t'estalvies. És un món apassionant,  i que em serveix per fer estadístiques i per estalviar-me calerons en aquests dies tant feixucs, i fer-los servir per altres coses més interessants.

 

Les altres nimieses en les que estic inmersa, són tornar a recuperar l'equilibri, per veure si redrecem una miqueta aquesta salut, i cuidar-me molt. Cosetes i nimieses que us recomano efusivament a tots.

Que les vostres nimieses és converteixin en petits motors per impulsar la vostra vida.

 

Ah, vigileu amb els tetratrémols....no aniràn pujant per la costa? no será una nova ofensiva per veure si tots els catalanets a base de gas, anem sedant-nos una miqueta més encara? Jo penso donar guerra fins el final.

 

Que tingueu un bon cap de semana, ple d'estalvi, amb el D.N.I a la boca i amb un munt de nimieses que són la sal de la vida.

 

Us estimo

 

La Lola amb el D.N.I renovat.

CAPÍTOL 73.2 BENIFALLET

CAPITOL 73. QUIMIO I ELS DOS DE TV3

Hola flors

Avui dimecres, nova quimio. M'ha tocat la butaca 15 de l'Hospital de día 2, i he decidit fer-ne bon ús , i demanar que em posessin la cadira en posició horitzontal...i a dormir. Una horeta dormint, i una horeta lleguint. Bé, no?  Ara a deixar anar la toxicitat tant aviat com sigui posible.

En el capítol 72, us parlava de dos programes de TV3.
Un és el famós "Oh hapy day". Concurs de corals diuen. Jo els he vist els dos programes que s'han emés fins ara i us he de dir que evidenment entenc que és un programa de televisió i que el seu primer deure segur que és l'entreteniment. En aquest sentit, he de dir que em penso que és l'únic objectiu que assoleixen.
El caos mental que tens després de veure aquest programa és de pronóstic reservat.
Els que ballen, que no ballin, els que están quiets que és moguin. Les cançons, una té una dificultat 1 i l'altre 10. Els vestits que tria el programa pels cors n'hi han que són per assasinar-los directament. Conserveu l'essència, però canvieu 50 coses, no, no no canvieu mai. Balleu, però desafineu tant com volgueu. No, entendre les cançons, és una causa menor, si no és vocalitza no passa rés...És un concurs amateur, però hi ha un Cor semi-professional: Deudeveu. (Per mi els millors) Canten coses molt difícils, i normalment afinats, trasmeten i és mouen com angels. Però dels seus integrants n'hi han que han fet musicals professionals i sèries a TV3. O tots o cap no?
I després hi ha lo de la llagrimeta i les emocions. N'hi ha per tant? Tanta pell de gallina, tant plorar?
Jo segur que sóc d'un altre planeta, però a banda de desitjar a tots els companys i companyes de cors que s'ho passin tant bé com sàpiguen i és diverteixin amb aquesta nova experiencia per a ells, que estic segura que hi posen tot el que saben, de la resta no m'interessa rés. Aquests cors no són representatius de la majoria de cors de Catalunya, i a més agafar uns angelets com "Geriona" i els de Tortosa, i volguer-los canviar, quan són els que, fora dels Deudeveu, empasten, afinen i canten veritablement com bons cors, només ho entenc, en nom d'una televisió d'entreteniment, sense gairebé cap més objectiu.

A l'altra banda de l'oceà hi ha "El foraster". No n'esperava gaire d'aquest programa, perque en Quim Masferrer, no és un actor-còmic-presentador, que m'agradi massa.
El vaig veure, però, sense prejudicis. Sempre intento fer.ho amb tot.
He de dir que és un dels millors programes de televisió que he vist darrerament i que us recomano efusivament.
Aquest també et distreu, que és bàsicament el que fa "Oh hapy day" però a més, t'emociona de debó, està fet amb una sensibilitat increíble, el presentador troba el seu punt just. Deixa fer, i fa. El muntatge, la fotografía, el tempo, els personatges del poble que visita durant dos dies "el foraster" molt ben triats. Els silencis, les petites pauses per a saborejar l'essència de poble...la crítica en la seva justa mesura. Genial. Els vaig felicitar personalment a través d'un mail. I us recomano que trobeu 35 minuts de la vostra vida per recuperar aquest programa, que en el seu primer capítol va ésser dedicat al poble de Benifallet.
Felicitats Quim. Vaig molt faltada de trovar 35 minuts enriquidors i que et deixin amb tant bon gust de boca.
Flors, mireu aquest programa. Per cert avui fant la segona entrega. (És una ordre)

Apa, cuideu-vos.

La Lola televisiva

CAPITOL 72. EL DOLOR I LA RESSONÀNCIA

Hola flors

Dimecres passat vaig fer quimio. I no sé perque, la nit de dimecres a dijous i la de dijous a divendres, vaig dormir 3 hores cadascuna. La segona va ésser especialment dura: tenía com un "alien" a dins el cos que m'impossibilitava estar quieta.
Després d'aixó, el divendres em van fer una ressonància a la Clínica Girona, amb una màquina oberta, que per ésser oberta, hi estàs tres vegades més que en una ressonància normal. Conclusió: 2 hores i mitja amb el cos absolutament quiet, de tal manera que quan vaig sortir, no sé si el cos era cos encara, o ja era una cosa rara.
A partir d'aquí i d'aixó que us explico,  el divendres i el dissabte van ésser dos dels dies que recordo amb més dolor de la meva vida.
Jo ja no tenía rés més per fer. No em podía moure, no podía ni respirar, morfina per aquí, calmants per allà, un estat de confusió total.
El diumenge vaig millorar, i avui he sortit del niu.



Dimecres passat vaig tenir hora amb la psicooncòloga, i em va dir, degut a una experiència que ha tingut ella, MORIR.SE ÉS MOLT FÀCIL , DOLORS, ÉS UN SOSPIR...

Efectivament, morir.se , és molt fàcil, és un sospir...i de vegades viure és molt difícil...no és cap sospir.

Ei!!! que ja he sortit del niu, eh????
Deixeu-me refer com un ocellet i parlarem del OHD i d' El Foraster.
Són dos programes de TV3 : un gairebé per oblidar i l'altra per recordar tota la vida.
Va aneu pensant fins el proper capítol quin és quin.

Petons i abraçades.

La Lola adolorida