Hola flors
Ahir dimecres, em va venir a buscar l'ambulància a casa, cap a les set del matí.
A les 8 , menys 10 minuts ja tenia l'analítica feta.
Vaig anar a esmortzar al Kims del supermercat Carrefour. Obren a les 8 i és més barat que el self service de l'Hotel Trueta. Vaig allargar tant com vaig poder l'esmortzar: 4 pastilles, un mini de tonyina i una ampolla d'aigua natural. Tot aixó amb una lectura exhaustiva del Punt-Avui, passatemps inclosos, algún solitari en el mòbil, i algún tall del llibre que estic llegint. Fins a dos quarts d'onze no cal que torni a l'I.C.O. perque l' analítica no estarà informada abans. A dos quarts de deu, ja cansada de la cadira del Kims, me n'hi vaig anar: tampoc tenia ganes de caminar. Un cop a l'I:C:O:, aviso que ja sóc allà i em diuen que quan l'analítica estigui OK m'avisaràn. LLegueixo, truco a la meva psicooncòloga amiga, i em diu que té una estoneta lliure i em ve a veure. M'informa que la meva psicooncòloga de capçalera, ja se li ha finiquitat la baixa per maternitat, i que a partir de quinze dies, ja em visitarà. I a la meva psicooncòloga amiga, li explico que degut a temes familiars, als meus 3 tumors del fetge, a l'activitat que he portat aquest mes d'agost, a que he tornat a perdre la disciplina i organitazació, (ben enteses) que a mí tant bé em funcionen , estic una mica "fluixeta". Deixo anar 4 llagrimetes, m'escolta, em va molt bé, i se'n va a la consulta després d'ajudar-me molt.
Gràcies Anna!
LLavors, torno anar al mostrador, 11 matí, per veure sí ja m'ha sortit el meu ok. No encara. a les 11.15 o un quart de dotze, em criden per megafonía, que ja puc entrar a fer la quimio. Mentre em taladren al port-a-cath, li pregunto a l'infermera com funciona exactament tot aixó de l'analítica, quí la confirma, etc. A elles els hi surt el meu nom, en la programació del dia, amb una cadira atorgada per les 10.30 , però tot en color vermell. Quan el metge ha revisat l'analítica i ha vist que tot està correcte, posa el color verd, i demana el tractament a farmàcia. A partir de llavors et criden i t'aseuen a la cadira previament reservada.
Vet aquí que ahir em va tocar la cadira 4 de l'Hospital de Dia 1. A la cadira 5 hi havia una senyora que tinc molt vista, i que és aquella que un dia us vaig comentar que vaig trobar a l'Hospital de Día 2, i que no és fa amb els malalts. Només saluda a les infermeres, i llegueix un llibre, amb tapes de paper de diari. Ahir , tot i que em van posar la "dormidera" per paliar els efectes alérgics de la quimio, no vaig poder dormir. I evidenment o estàs sorda, o et poses auriculars, o sents tota la conversa de la cadira contigua a la teva.
En aquest cas la 5, de la senyora que només saluda a le classes altes dels Hospitals.
Resulta que aquesta senyora treballava a l'Hipercor, altrament dit "El tall britànic" pels que ens ho agafem amb una miqueta d'humor. I la va venir a visitar una altra senyora, que en aquest cas treballa encara en E.C.I en castellà, E.T.B en català , aquí a Girona.
La visita, oblidant-se d'on estava, i d'aqui va venir a veure, que ja en té prou amb el que té, la de les classes vull dir, va començar a plorar, al mig de la conversa i a explicar-li totes le seves miséries a la malalta de classes altes. Resulta que a banda d'una situació personal complicada, i temes de salur, petits comparats amb els que tenia allà on era ahir, aquesta senyora em va fer un retrar , sense voler és clar, de la situació de El Tall Britànic a Girona. Noies i nois ALLÓ ÉS UNA OLLA DE GRILLS!!!
Resumint: Tot està ple de jefecillos (sí, en masculí) que segons ella no és mereixen els sous (una mica alts) que cobren, que és limiten a passejar-se amb les mans a darrera l'esquena, amunt i avall, que aixó de les entrevistes de feina, rés de rés, que són aquests jefecillos que col.loquen i posen al seu gust.
Que la visita de la cadira 5, està mig emprenyada amb gairebé totes les seves companyes ( li anava diguent a la de la cadira: és que ara rés ni ningú és com tu hi eres). Que quan va a protestar als "jefecillos" per no trancar la jerarquia, (que és molta per cert ern el Tall Britànic), el "jefecillo" defensa a les que ell ha col.locat.
Que la pressió que tenen de "dalt" per vendre és brutal. Que n'hi ha que ho tenen tot endreçadet, i és curren la paradeta, o la seva parcel.la, i que ni han altres que només és dediquen a perseguir als pobrets compradors per guanyar la venda i així anotar-se el "tanto" de cara als "jefecillos" i no foten ni brot de la feina bruta, etc, etc. En fí la senyora aquesta, que per cert comença demà passat després de les vacances, està feta caldo. I no sap ni com posar-s.hi a la feina. Se sent apartada i perseguida. La de la cadira 5, li diu en un moment de la conversa: Fulanita, el que has de fer és: no dir mai tota la veritat, cuidar-te de les teves coses i passar de les altres seccions, di que sí, encara que sigui que no. No deixar-te trepitjar peró amb diplomàcia, fent veure que no és alló que fas, el que fas. En fí tot un munt d'estratégies, que és veu que a ella li van funcionar.
Rés, amics meus, que a banda d'aquesta situació personal, no m'extranya que MERCADONA, hagi passat a davant en resultats a tot l'Estat Espanyol, al Corte Inglés, perque vaig endevinar que si aixó és una petita mostra de com funciona, aquest Corte d'anglés no en té rés: és un Corte del més típic sabor Espanyol: pandereta i olé!!!
Vaig estar distreta, de debó.
A banda de les hores invertides, vaig assolir tenir una quimio força plàcida, i a més em van venir a recollir i em vaig estalviar esperar l'ambulància: a dos quarts de tres a l'hotel casa.
7 hores més, de la meva vida dedicades a curar-me, amb alguna interrupció, que de vegades em distreu més que qualsevol llibre o emissora de ràdio. La realitat humana és tot un món.
Ara a pasar el millor possible els efectes d'aquesta quimio, i si tot va bé, dijous dia 12, sant tornem.hi amb el mateix procés que avui.
Apa, sigue feliços i mengeu perdiços.
La Lola
dijous, 5 de setembre del 2013
dimarts, 3 de setembre del 2013
CAPÍTOL 66. LES ANALÍTIQUES
Hola flors
Ahir vaig tenir analítica i visita.
Tant les analítiques com la quimio ens la fan en aquest edifici , que ja ens resulta tant familiar de l'I.C.O.
Ahir vaig tenir analítica i visita.
Tant les analítiques com la quimio ens la fan en aquest edifici , que ja ens resulta tant familiar de l'I.C.O.
Té una estética diferent de la del Trueta. En general té més llum, cosa que agraïm moltíssim, i a banda el personal de l'I.C.O. té detalls com el de les floretes que ens alegren les punxades i altres coses a les que tenim accés els clients d'aquest particular hotel.
La visita amb l'oncóloga, va ésser de programació: és a dir, a partir de l'analítica d'ahir, programem el mes , tinguent en compte els resultats que us vaig explicar en el capítol 65. Resulta, però , que ahir em van sortir les defenses baixes en l'analítica que em van fer. LLavors el que fem és dimecres, o sigui demà, fer una analítica abans de fer la quimio , per veure si les defenses s'han posat a lloc i defensen d'una vegada!!
LLavors, el proper dijous dia 12, en principi tornarem a fer el mateix i la següent setmana, descans, i el 23 visita amb analítica amb la doctora per veure com ha anat tot plegat.
Sortint de la visita vaig tenir clares tres coses:
1ª . Cuidar-me el braç dret, perque ja no em surt sang per el port-a-cath, i com veieu em fan fins i tot 2 analítiques a la setmana, i la sang me l'han de treure del braç dret.
2ª. Ara que comença el curs nou, tornar a organitzar-me el dia a dia, perque l'estiu en general i l'agost en particular, sempre provoquen una mica de caos.
3ª Disfrutar dels petits moments, i fer petits pecats de tant en tant: com ahir que em vaig marcar unes braves, amb un entrepà (aixó sí vegetal) després de la visita, que se'm van posar de maravella!!!
Apa, sigueu feliços.
Continuarem treballant per gaudir d'aquests petits moments.
Aquí us deixo les braves.
La Lola
dimarts, 27 d’agost del 2013
CAPÍTOL 65. SI N'EREN 2, SI N'EREN 3...
Hola flors
Ahir visita amb la meva oncòloga, per aclarir el tema dels tumors al fetge: si n'eren dos, si n'eren tres...
Vaig anar.hi amb les meves millors amigues. Vam entrar totes tres, i la meva metgessa , que ja ha vist a gairebé tota la familia, i a part dels meus amics, em va dir que sóc molt afortunada per que tots ells m'acompanyen molt. I té raó.
Pel que fa al meu fetge, és pot interpretar de dues maneres: Hi han dos tumors sí és considera que un d'ells té com dos caps, i és pot considerar que n'hi ha tres, si valorem el de dos caps com dos.
Un dels tumors, s'ha "engreixat" 4 mm. El PROTOCOL, (d'aquest en parlarem un altre dia), considera que creixement és a partir de 5 mm. per la qual cosa, el CONSIDEREM estable, i continuarem fins que el cos aguanti, amb la quimio que estem fent actualment.
Pel que fa als marcadors, m'han baixat de 270 a 230 i la resta de tumors , és mantenen estables. En quant a la diverticulitis, incrementarem en 4 el nombre de pastilles que em prenc, i consultarem al disgestòleg, per veure que cal fer.
Jo us he de dir, que ahir tenía molt mal dia. De vegades, m'ho permeto, sabeu? Estar trista, deprimida, enfonsada en la malaltia, cansada de parlar de terminis i tumors, etc, etc,
Avui, ja he fet la feina, i torno a ésser jo.
De tota manera, ahir les meves amigues i jo ens vam marcar un dinar amb flors, (com vosaltres i nosaltres) a La Calèndula.
Pot ser per les flors, pot ser perque no sé d'on trec les forces, avui tornem a començar, amb el dia a dia, la vida i els seus petits plaers.
Cuideu-vos molt. Petons
Per cert, aquesta setmana no tinc quimio!!!!!
La Lola
Ahir visita amb la meva oncòloga, per aclarir el tema dels tumors al fetge: si n'eren dos, si n'eren tres...
Vaig anar.hi amb les meves millors amigues. Vam entrar totes tres, i la meva metgessa , que ja ha vist a gairebé tota la familia, i a part dels meus amics, em va dir que sóc molt afortunada per que tots ells m'acompanyen molt. I té raó.
Pel que fa al meu fetge, és pot interpretar de dues maneres: Hi han dos tumors sí és considera que un d'ells té com dos caps, i és pot considerar que n'hi ha tres, si valorem el de dos caps com dos.
Un dels tumors, s'ha "engreixat" 4 mm. El PROTOCOL, (d'aquest en parlarem un altre dia), considera que creixement és a partir de 5 mm. per la qual cosa, el CONSIDEREM estable, i continuarem fins que el cos aguanti, amb la quimio que estem fent actualment.
Pel que fa als marcadors, m'han baixat de 270 a 230 i la resta de tumors , és mantenen estables. En quant a la diverticulitis, incrementarem en 4 el nombre de pastilles que em prenc, i consultarem al disgestòleg, per veure que cal fer.
Jo us he de dir, que ahir tenía molt mal dia. De vegades, m'ho permeto, sabeu? Estar trista, deprimida, enfonsada en la malaltia, cansada de parlar de terminis i tumors, etc, etc,
Avui, ja he fet la feina, i torno a ésser jo.
De tota manera, ahir les meves amigues i jo ens vam marcar un dinar amb flors, (com vosaltres i nosaltres) a La Calèndula.
Pot ser per les flors, pot ser perque no sé d'on trec les forces, avui tornem a començar, amb el dia a dia, la vida i els seus petits plaers.
Cuideu-vos molt. Petons
Per cert, aquesta setmana no tinc quimio!!!!!
La Lola
dijous, 22 d’agost del 2013
CAPÍTOL 64. LES MANS, ELS PEUS...I EL TAXOL...
Hola flors, encara estiuenques
Ahir vaig fer una altra quimio amb el Taxol ( per cert hi va haver una infermera que em va dir flor també).
No sé quantes en porto, el que sí sé, és que té una durada limitada, (el Taxol) vull dir...i que de mica en mica estic arrivant al final d'aquest cicle. Com ho notaré, li vaig preguntar a l'oncóloga. I ella va ésser meridianament clara.
A causa d'un dolor molt intens en un dels tumors que tinc a l'esquena, em van ingressar una setmana, ja fa temps, per fer-me radioteràpia analgésica. Sessions intensives que van anar molt bé, però que com tot en oncología, té un munt d'efectes secundaris. La zona on em feien la radioteràpia, era la vértebra, de baix de tot de l'esquena, però la zona on incidien per fer-la era la part de baix de tot de la panxa: budells , cólon, bufeta, etc, etc. Feia la radioteràpia de panxa a munt , vaja. De fet, no sé si n'hi ha cap que és faci de cap per avall ( ni idea). Com a consequència de tot aixó, i des d'aquella setmaneta, el meu cos, s'ha hagut de acostumar a una incontinència urinària i fecal força greu. Un dels síntomes de toxicitat del Taxol, que fa que el cicle s'estigui esgotant és la diàrrea, que combinada amb tot el que us acabo d'explicar fa 2 coses: 1ª que quan tinc una fase greu, no pogui sortir de casa: no arrivaría a temps a cap lavabo públic, i l'espectacle sería horrorosament escatólogic, i l'altre que el Fortasec i jo som inseperables( estic per trucar a la casa perque em facin descompte, perque evidement és un dels medicaments que han tret de la llista de descomptes de la Seguretat Social).
L'altra símptoma, que ens dona senyals d'esgotament del Taxol, és el gran dolor muscular, sobre tot a les cames. La meva metàstasis óssea ja dóna dolor, i el tractament en sí també: li ajuntem aquest i ja la cosa és desborda. I la darrera símptoma, és la més divertida: un formigueix insuportable als peus i sobre tot a les mans. Ara ja el tinc practicament cada día. I és l'única cosa en la que de moment no hi puc lluitar amb rés: cap remei natural m'ajuda. I atabala una miqueta la veritat. O sigui que ja ho veieu floretes, tinc les mans i els peus en estat de formigueix cada vegada més constant. Ara aixó, sí: faig molt bona cara!!!!!!! Estàs bé Dolors o Lola? Sí, molt bé.
A tot aixó, i deixant el Taxol i totes aquestes coses de banda, aquesta teoría que tinc de que quan veig que una persona em pregunta com estic, però que realment no ho vol saber, i jo practico el : Molt bé, he decidit a partir d'aquesta Festa Major de La Bisbal, portar-la a la práctica en l'àmbit musical. Tinc amics que canten en altres formacions musicals i que em pregunten com ha anat després d'una actuació: jo que sóc així de rara els hi dic la veritat en positiu perque millorin. I ells comencen a posar cares rares, els hi sap greu, no comprenen la positivitat de la crítica ni rés. O sigui que a partir d'ara: Com ha anat? Molt béeeeee. I si desafineu, tant com podeu, no se us enten rés, i les vostres coreogràfies no són coreogràfies sino un anar cap aquí cap alla sense saber on és el cap aquí i el cap allà, em sembla fantàstic. Vosaltres os ho paseu bé, no? Doncs a pendre pel sac...Molt bé home, molt bé, ha anat de" puta madre pa arriba" Muas
El que sí va de "puta madre pa arriba" és el tracta rebut en tot moment als hospitals de dia 1 i 2 del .C.O del Hotel Trueta. Aquestes gran professionals, tant d'infermería, com auxiliars, són unes grans persones: el meu reconeixement des d'aquest blog que sé que algunes segueixen. Gràcies per tot.
Bé vaig a intentar posar-vos una foto de la meva quimio d'ahir a l'hospital de dia 2 del I.C.O de l' hotel Trueta. Són els meus peuets amb formigueix, i amb un llençol damunt: quan faig quimio sempre tinc fred....ai...
Apa, adéu flors, cuideu-vos, sigueu moderadament feliços i mengeu perdiços.
La Lola
.jpg)
Ahir vaig fer una altra quimio amb el Taxol ( per cert hi va haver una infermera que em va dir flor també).
No sé quantes en porto, el que sí sé, és que té una durada limitada, (el Taxol) vull dir...i que de mica en mica estic arrivant al final d'aquest cicle. Com ho notaré, li vaig preguntar a l'oncóloga. I ella va ésser meridianament clara.
A causa d'un dolor molt intens en un dels tumors que tinc a l'esquena, em van ingressar una setmana, ja fa temps, per fer-me radioteràpia analgésica. Sessions intensives que van anar molt bé, però que com tot en oncología, té un munt d'efectes secundaris. La zona on em feien la radioteràpia, era la vértebra, de baix de tot de l'esquena, però la zona on incidien per fer-la era la part de baix de tot de la panxa: budells , cólon, bufeta, etc, etc. Feia la radioteràpia de panxa a munt , vaja. De fet, no sé si n'hi ha cap que és faci de cap per avall ( ni idea). Com a consequència de tot aixó, i des d'aquella setmaneta, el meu cos, s'ha hagut de acostumar a una incontinència urinària i fecal força greu. Un dels síntomes de toxicitat del Taxol, que fa que el cicle s'estigui esgotant és la diàrrea, que combinada amb tot el que us acabo d'explicar fa 2 coses: 1ª que quan tinc una fase greu, no pogui sortir de casa: no arrivaría a temps a cap lavabo públic, i l'espectacle sería horrorosament escatólogic, i l'altre que el Fortasec i jo som inseperables( estic per trucar a la casa perque em facin descompte, perque evidement és un dels medicaments que han tret de la llista de descomptes de la Seguretat Social).
L'altra símptoma, que ens dona senyals d'esgotament del Taxol, és el gran dolor muscular, sobre tot a les cames. La meva metàstasis óssea ja dóna dolor, i el tractament en sí també: li ajuntem aquest i ja la cosa és desborda. I la darrera símptoma, és la més divertida: un formigueix insuportable als peus i sobre tot a les mans. Ara ja el tinc practicament cada día. I és l'única cosa en la que de moment no hi puc lluitar amb rés: cap remei natural m'ajuda. I atabala una miqueta la veritat. O sigui que ja ho veieu floretes, tinc les mans i els peus en estat de formigueix cada vegada més constant. Ara aixó, sí: faig molt bona cara!!!!!!! Estàs bé Dolors o Lola? Sí, molt bé.
A tot aixó, i deixant el Taxol i totes aquestes coses de banda, aquesta teoría que tinc de que quan veig que una persona em pregunta com estic, però que realment no ho vol saber, i jo practico el : Molt bé, he decidit a partir d'aquesta Festa Major de La Bisbal, portar-la a la práctica en l'àmbit musical. Tinc amics que canten en altres formacions musicals i que em pregunten com ha anat després d'una actuació: jo que sóc així de rara els hi dic la veritat en positiu perque millorin. I ells comencen a posar cares rares, els hi sap greu, no comprenen la positivitat de la crítica ni rés. O sigui que a partir d'ara: Com ha anat? Molt béeeeee. I si desafineu, tant com podeu, no se us enten rés, i les vostres coreogràfies no són coreogràfies sino un anar cap aquí cap alla sense saber on és el cap aquí i el cap allà, em sembla fantàstic. Vosaltres os ho paseu bé, no? Doncs a pendre pel sac...Molt bé home, molt bé, ha anat de" puta madre pa arriba" Muas
El que sí va de "puta madre pa arriba" és el tracta rebut en tot moment als hospitals de dia 1 i 2 del .C.O del Hotel Trueta. Aquestes gran professionals, tant d'infermería, com auxiliars, són unes grans persones: el meu reconeixement des d'aquest blog que sé que algunes segueixen. Gràcies per tot.
Bé vaig a intentar posar-vos una foto de la meva quimio d'ahir a l'hospital de dia 2 del I.C.O de l' hotel Trueta. Són els meus peuets amb formigueix, i amb un llençol damunt: quan faig quimio sempre tinc fred....ai...
Apa, adéu flors, cuideu-vos, sigueu moderadament feliços i mengeu perdiços.
La Lola
dimarts, 20 d’agost del 2013
CAPÍTOL 63. EL FETGE , EL TAC, I LA MARE QUE EL VA...
Hola flors
Ahir dilluns, oncòloga. Ha tornat de les vacances. Resultat del TAC del fetge que havia de servir per aclarir, l'últim que vam fer, abans que la doctora marxés de vacances.
Tot igual: metàstasis òssea: igual, pulmons: res, lleugera infecció al budell: aixó no té res a veure amb el càncer i fetge: SORPRESA!!! No hi han 2 tumors com en el darrer, n'hi han 3, i un ha crescut. Però no sabem ni quin ni quan, ni estem gaire segurs després de llegir l'informe , de res.
Depen de sí són 2 o 3 i de quina mida tinguin els 2 o 3, i de quan han crescut els 2 o 3, hem de fer una altra quimio, diferent a la que estem fent ara. Ha passat un mes i mig i enlloc d'aclarir les coses, tot és més confús. La veritat és que vaig sortir del metge molt desanimada. Jo faig tot el que puc i més, i aquestes coses et fan sentir que no tothom actúa de la mateixa manera. A la tarda ja em vaig calmar. No vull, de cap manera, gastar energía en una cosa que no puc controlar. Demà faré quimio, amb aquella alegría que ens caracteritza, i dilluns vinent tinc visita, per aclarir tot aquest desgavell. La meva oncòloga haurà parlat amb el radióleg que ha informat el TAC i veurem qué fem.
Ara, ja amb calma, tinc una cosa molt clara: no m'agrada gens parlar del futur ni especular, però vull ésser una malalta informada i diagnosticada. Dilluns vinent, sí no em donen informació fiable entorn del meu fetge i els tumors que hi ha, demanaré unes proves diagnóstiques més fiables, amb d'altres técniques.
Qué us sembla?
A banda del fetge, el TAC i la mare que el va...parir, he disfrutat d'una manera tranquila i plàcida de la Festa Major de La Bisbal. El dia a dia, els petits moments, i la vida, en definitiva, no me la treurà pas un TAC mal informat.
La Lola
Ahir dilluns, oncòloga. Ha tornat de les vacances. Resultat del TAC del fetge que havia de servir per aclarir, l'últim que vam fer, abans que la doctora marxés de vacances.
Tot igual: metàstasis òssea: igual, pulmons: res, lleugera infecció al budell: aixó no té res a veure amb el càncer i fetge: SORPRESA!!! No hi han 2 tumors com en el darrer, n'hi han 3, i un ha crescut. Però no sabem ni quin ni quan, ni estem gaire segurs després de llegir l'informe , de res.
Depen de sí són 2 o 3 i de quina mida tinguin els 2 o 3, i de quan han crescut els 2 o 3, hem de fer una altra quimio, diferent a la que estem fent ara. Ha passat un mes i mig i enlloc d'aclarir les coses, tot és més confús. La veritat és que vaig sortir del metge molt desanimada. Jo faig tot el que puc i més, i aquestes coses et fan sentir que no tothom actúa de la mateixa manera. A la tarda ja em vaig calmar. No vull, de cap manera, gastar energía en una cosa que no puc controlar. Demà faré quimio, amb aquella alegría que ens caracteritza, i dilluns vinent tinc visita, per aclarir tot aquest desgavell. La meva oncòloga haurà parlat amb el radióleg que ha informat el TAC i veurem qué fem.
Ara, ja amb calma, tinc una cosa molt clara: no m'agrada gens parlar del futur ni especular, però vull ésser una malalta informada i diagnosticada. Dilluns vinent, sí no em donen informació fiable entorn del meu fetge i els tumors que hi ha, demanaré unes proves diagnóstiques més fiables, amb d'altres técniques.
Qué us sembla?
A banda del fetge, el TAC i la mare que el va...parir, he disfrutat d'una manera tranquila i plàcida de la Festa Major de La Bisbal. El dia a dia, els petits moments, i la vida, en definitiva, no me la treurà pas un TAC mal informat.
La Lola
dimecres, 14 d’agost del 2013
CAPÍTOL 62. LES CLOAQUES I EL DIA 19
Hola flors
No sé si ho heu comprovat, al llarg de tots aquests capítols, que volen ésser, o com un llibre, o com una entrega per fascicles, però jo tinc una mica de caràcter.
Ja fa un any que al pis on visc vaig tenir problemes, amb les conducions clavagueristíques, que donen a les meves aigueres de la cuina. Ara fa uns dies, que s'han tornat a repetir, de manera molt divertida: comences a sentir un soroll com de película de por dolenta, i les teves aigueres és van omplint d'aigua bruta provinent, de diferents veïns. Aquesta vegada, ha arrivat un punt que l'aigua sobreixia l' aiguera i tot. Bé una cosa, que a banda de la conya que hi pogui fer fer, és força desagradable.
Posats en contacte els veïns afectats, amb la nostra presidenta , és decideix fer venir la "rata" la "cuba" com n'hi volgueu dir. "DOLORS DE 3 A 4 VINDRÀN". La Dolors no va a descansar, perque com que és la màxima afectada, pensa raonablement que hauràn de venir a veure les meves fermoses aigueres, plenes de m...a. A dos quarts de cinc arriven , passant de llarg, perque en lloc del 25, van al 23. Aparquen a les afores del bloc , i una veïna , bona persona, és dedica a correr darrera seu per dir-los que no s'en vagin que és el 25. Parlen amb l'administrador de finques, amb el veï , amb la presidenta. En definitiva, tots a la platja, parant la fresca, els hi indiquen que vagin al primer, primera, que sóc jo que estic al corrent de tot. Jo dec ésser una de les útimes veïnes , en venir a viure a aquests pisos. De totes les preguntes que em feien, no en sabia res. Ni a on era l'arqueta, ni res de res. El que sí em va quedar clar des del primer moment, era que els dos nois que van venir volien una sol.lució ràpida i sense problemes per a ells: "SEÑORA ESTO SE PUEDE HACER DE DOR MANERAS; DE ARRIBA A ABAJO, O DE ABAJO A ARRIBA". La senyora, o sigui jo, els hi va dir que si una vegada s'havia fet de "arriba a abajo" ara també és podía fer, i que jo de cap manera volía que tota la m...da de les clavegueres passes per la meva cuina. Els nois, parlen amb l'únic veí que no era a la plarja i que em va ajudar i li diuen "ES QUE LA SEÑORA NO QUIERE QUE LO HAGAMOS EN SU COCINA". Parlen amb l'administrador de finques i li diuen : ES QUE LA SEÑORA NO QUIERE QUE LO HAGAMOS EN SU COCINA". Parlo amb la presidenta, a la platja i li dic és que jo no vull que tota la m.rda, passi per la meva cuina, i al final parlo amb el meu veí de dalt, també a la platja, i li dic : ES QUE LA SENYORA NO VOL QUE TOTA LA merda PASSI PER LA SEVA CUINA.
Criden al lampista, perque als dos nois l'única meurona que els funcionava tenia a veure amb la meva cuina. El lampista, fa servir totes les altres neurones que sí que li funcionaven, i troba la conexió de ARRIBA A ABAJO, demanen permís, fant el forat, i baixa la m...da, de manera natural de dalt a baix. A tot aixó, els de aleshores ja només mitja neurona entre tots dos: DONDE APARCAMOS EL CAMION? SE PUEDE CORTAR LA CALLE?. I el teu camió i el teu cap és pot tallar? A veure si et creix una mica d'inteligència?
De fet no feia falta, ni tallar el carrer, ni el camió, perque tenien uns tubs magnífics, que juntets l'un amb l'altre, feien cap al lloc on va sortir tota la m.rda.
O sigui que el meu únic veí que no era a la platja i jo, vam correr com imbècils, buscant aparcament pel camió, vam fer mil trucades, per averiguar on era la famosa arqueta, vam arrivar tard, ell a treballar i jo a un enterrament, i tots feliços i menjant perdiços. Aixó sí els dos operaris li van dir al lampista que la culpa era de LA SEÑORA QUE NO QUEIRA QUE LO HICIERAN EN SU COCINA.
I tu, vols que ho fem a la teva, "güapo amb mitja neurona"????
A tot aixó, després d'aquesta experiència metafísica que em va deixar feta caldo, ja m'han fet el TAC per veure que fa el meu fetget. Ja m'han fet una altre quimio i el dia 19, vaig a buscar el resultats. Ja us diré. Aprofito per recomanar-vos un gran llibre estiuenc. Ja sabeu que de llibres n'hi han per totes les ocasions i estacions: "La veritat sobre el cas de Harry Quebert" de Joel Dicker. Ed. La Campana. Divertit, imprevisible, refrescant, amb intriga. I foça ben escrit , dintre del seu estil.
Apa, sigueu moderadament feliços i demaneru que els ténics que vinguin a casa vostra, tinguin al menys una neurona col.locada. Perque jo, quan només en tinc mitja, no serveixo per a rés...
Petons
Bona Festa Major als bisbalencs, que saben disfrutar-la.
La Lola
No sé si ho heu comprovat, al llarg de tots aquests capítols, que volen ésser, o com un llibre, o com una entrega per fascicles, però jo tinc una mica de caràcter.
Ja fa un any que al pis on visc vaig tenir problemes, amb les conducions clavagueristíques, que donen a les meves aigueres de la cuina. Ara fa uns dies, que s'han tornat a repetir, de manera molt divertida: comences a sentir un soroll com de película de por dolenta, i les teves aigueres és van omplint d'aigua bruta provinent, de diferents veïns. Aquesta vegada, ha arrivat un punt que l'aigua sobreixia l' aiguera i tot. Bé una cosa, que a banda de la conya que hi pogui fer fer, és força desagradable.
Posats en contacte els veïns afectats, amb la nostra presidenta , és decideix fer venir la "rata" la "cuba" com n'hi volgueu dir. "DOLORS DE 3 A 4 VINDRÀN". La Dolors no va a descansar, perque com que és la màxima afectada, pensa raonablement que hauràn de venir a veure les meves fermoses aigueres, plenes de m...a. A dos quarts de cinc arriven , passant de llarg, perque en lloc del 25, van al 23. Aparquen a les afores del bloc , i una veïna , bona persona, és dedica a correr darrera seu per dir-los que no s'en vagin que és el 25. Parlen amb l'administrador de finques, amb el veï , amb la presidenta. En definitiva, tots a la platja, parant la fresca, els hi indiquen que vagin al primer, primera, que sóc jo que estic al corrent de tot. Jo dec ésser una de les útimes veïnes , en venir a viure a aquests pisos. De totes les preguntes que em feien, no en sabia res. Ni a on era l'arqueta, ni res de res. El que sí em va quedar clar des del primer moment, era que els dos nois que van venir volien una sol.lució ràpida i sense problemes per a ells: "SEÑORA ESTO SE PUEDE HACER DE DOR MANERAS; DE ARRIBA A ABAJO, O DE ABAJO A ARRIBA". La senyora, o sigui jo, els hi va dir que si una vegada s'havia fet de "arriba a abajo" ara també és podía fer, i que jo de cap manera volía que tota la m...da de les clavegueres passes per la meva cuina. Els nois, parlen amb l'únic veí que no era a la plarja i que em va ajudar i li diuen "ES QUE LA SEÑORA NO QUIERE QUE LO HAGAMOS EN SU COCINA". Parlen amb l'administrador de finques i li diuen : ES QUE LA SEÑORA NO QUIERE QUE LO HAGAMOS EN SU COCINA". Parlo amb la presidenta, a la platja i li dic és que jo no vull que tota la m.rda, passi per la meva cuina, i al final parlo amb el meu veí de dalt, també a la platja, i li dic : ES QUE LA SENYORA NO VOL QUE TOTA LA merda PASSI PER LA SEVA CUINA.
Criden al lampista, perque als dos nois l'única meurona que els funcionava tenia a veure amb la meva cuina. El lampista, fa servir totes les altres neurones que sí que li funcionaven, i troba la conexió de ARRIBA A ABAJO, demanen permís, fant el forat, i baixa la m...da, de manera natural de dalt a baix. A tot aixó, els de aleshores ja només mitja neurona entre tots dos: DONDE APARCAMOS EL CAMION? SE PUEDE CORTAR LA CALLE?. I el teu camió i el teu cap és pot tallar? A veure si et creix una mica d'inteligència?
De fet no feia falta, ni tallar el carrer, ni el camió, perque tenien uns tubs magnífics, que juntets l'un amb l'altre, feien cap al lloc on va sortir tota la m.rda.
O sigui que el meu únic veí que no era a la platja i jo, vam correr com imbècils, buscant aparcament pel camió, vam fer mil trucades, per averiguar on era la famosa arqueta, vam arrivar tard, ell a treballar i jo a un enterrament, i tots feliços i menjant perdiços. Aixó sí els dos operaris li van dir al lampista que la culpa era de LA SEÑORA QUE NO QUEIRA QUE LO HICIERAN EN SU COCINA.
I tu, vols que ho fem a la teva, "güapo amb mitja neurona"????
A tot aixó, després d'aquesta experiència metafísica que em va deixar feta caldo, ja m'han fet el TAC per veure que fa el meu fetget. Ja m'han fet una altre quimio i el dia 19, vaig a buscar el resultats. Ja us diré. Aprofito per recomanar-vos un gran llibre estiuenc. Ja sabeu que de llibres n'hi han per totes les ocasions i estacions: "La veritat sobre el cas de Harry Quebert" de Joel Dicker. Ed. La Campana. Divertit, imprevisible, refrescant, amb intriga. I foça ben escrit , dintre del seu estil.
Apa, sigueu moderadament feliços i demaneru que els ténics que vinguin a casa vostra, tinguin al menys una neurona col.locada. Perque jo, quan només en tinc mitja, no serveixo per a rés...
Petons
Bona Festa Major als bisbalencs, que saben disfrutar-la.
La Lola
dimarts, 6 d’agost del 2013
CAPÍTOL 61. LA GENT OPTIMISTA
Hola flors
Com ja sabeu, canto en un Cor. M'agrada molt i fins i tot la meva oncòloga de capçalera diu que cantar va molt bé. No només a nivell psicològic , també a nivell físic. Pel nostre cos , és com fer exercici.
En aquest Cor, una de les més recents incorporacions, son una parella: En Rafael i la Nuri. Són gent autèntica en el més ample significat de la paraula. I no sabeu com s'agraeix.
Venen sempre de front, tenen la franquesa i la senzillesa per companyes , són treballadors, bona gent, saben disfrutar dels moments i per damunt de tot, són gent optimista.
Sempre o gairebé, amb un somriure als llavis. Els hi vull donar les gràcies, per ésser com són, i per totes les vegades que m'han fet somriure. La gent que em fa somriure tenen un valor molt especial per a mi. Hi ha molts poemes que parlen del somriure i del riure, però n'hi ha un de molt especial que m'ha acompanyat tota la vida: Tu risa , de Los Versos del Capitán de Pablo Neruda. I diu així:
Quítame el pan , si quieres
quítame el aire, pero
no me quites tu risa.
No me quites la rosa,
la lanza que desgranas,
el agua que de pronto
estalla en tu alegría,
la repentina ola
de plata que te nace.
Mi lucha es dura y vuelvo
con los ojos cansados
a veces de haber visto
la tierra que no cambia,
pero al entrar tu risa
sube al cielo buscándome
y abre para mí todas
las puertas de la vida.
Amor mío, en la hora
más oscura desgrana
tu risa, y si de pronto
ves que mi sangre mancha
las piedras de la calle,
ríe, porque tu risa
será para mis manos
como una espada fresca.
Junto al mar en otoño
tu risa debe alzar
su cascada de espuma,
y en primavera , amor,
quiero tu risa como
la flor que yo esperaba,
la flor azul, la rosa
de mi patria sonora.
Ríete de la noche,
del día, de la luna,
ríete de las calles
torcidas de la isla,
ríete de este torpe
muchacho que te quiere,
pero cuando yo abro
los ojos y los cierro,
cuando mis pasos van,
cuando vuelven mis pasos,
niégame el pan,el aire
la luz, la primavera,
pero tu risa nunca
porque me moriría.
Aquest poema el van musicar l'Olga Manzano i el Manuel Picón. Posant aquests noms al Youtube juntament amb Tu risa, surt la magnífica versió que en van fer.
Encara que el sentit sigui molt diferent, el somriure d'en Rafael i la Nuri, tampoc m'agradaría que em faltés. Gràcies amics meus.
La Lola
Com ja sabeu, canto en un Cor. M'agrada molt i fins i tot la meva oncòloga de capçalera diu que cantar va molt bé. No només a nivell psicològic , també a nivell físic. Pel nostre cos , és com fer exercici.
En aquest Cor, una de les més recents incorporacions, son una parella: En Rafael i la Nuri. Són gent autèntica en el més ample significat de la paraula. I no sabeu com s'agraeix.
Venen sempre de front, tenen la franquesa i la senzillesa per companyes , són treballadors, bona gent, saben disfrutar dels moments i per damunt de tot, són gent optimista.
Sempre o gairebé, amb un somriure als llavis. Els hi vull donar les gràcies, per ésser com són, i per totes les vegades que m'han fet somriure. La gent que em fa somriure tenen un valor molt especial per a mi. Hi ha molts poemes que parlen del somriure i del riure, però n'hi ha un de molt especial que m'ha acompanyat tota la vida: Tu risa , de Los Versos del Capitán de Pablo Neruda. I diu així:
Quítame el pan , si quieres
quítame el aire, pero
no me quites tu risa.
No me quites la rosa,
la lanza que desgranas,
el agua que de pronto
estalla en tu alegría,
la repentina ola
de plata que te nace.
Mi lucha es dura y vuelvo
con los ojos cansados
a veces de haber visto
la tierra que no cambia,
pero al entrar tu risa
sube al cielo buscándome
y abre para mí todas
las puertas de la vida.
Amor mío, en la hora
más oscura desgrana
tu risa, y si de pronto
ves que mi sangre mancha
las piedras de la calle,
ríe, porque tu risa
será para mis manos
como una espada fresca.
Junto al mar en otoño
tu risa debe alzar
su cascada de espuma,
y en primavera , amor,
quiero tu risa como
la flor que yo esperaba,
la flor azul, la rosa
de mi patria sonora.
Ríete de la noche,
del día, de la luna,
ríete de las calles
torcidas de la isla,
ríete de este torpe
muchacho que te quiere,
pero cuando yo abro
los ojos y los cierro,
cuando mis pasos van,
cuando vuelven mis pasos,
niégame el pan,el aire
la luz, la primavera,
pero tu risa nunca
porque me moriría.
Aquest poema el van musicar l'Olga Manzano i el Manuel Picón. Posant aquests noms al Youtube juntament amb Tu risa, surt la magnífica versió que en van fer.
Encara que el sentit sigui molt diferent, el somriure d'en Rafael i la Nuri, tampoc m'agradaría que em faltés. Gràcies amics meus.
La Lola
Subscriure's a:
Missatges (Atom)