Hola flors
Ahir dimecres, vaig tornar a fer quimio. Aquesta vegada us estalviaré els detalls de l'ambulància, les esperes i altres nimietats sense importància. Ahir em va tocar la butaca 17 de l'Hospital de Día 2. Al "sotano" perque ens entenguem. Des de la butaca 17, veia la 18 amb un senyor cul inquiet: molt simpàtic però no parava de mirar el rellotge. Veia també la 16 amb una parella de Calonge. L'home era el malalt, i la dona que al final vam saber que cónec a tota la seva família de La Bisbal, era un sucre: desplegava una gran qüantitat de carinyo cap el seu home, i aixó entendreix molt. A la 15 que és la darrera de l'espai on hi ha aquestes butaques hi havia una dona invisible. Nosaltres els diem així, a les persones que pel motius que sigui, no diuen ni bon dia quan entren, ni adéu quan s'en van, i que només parlen amb les infermeres. Als altres malalts ni ens miren. No n'hi han gaires d'aquests, però n'hi han. I ahir a la butaca 16 n'hi havia una. MIREU, jo vaig xerrar amb la 18 i la 16, i després em vaig quedar 45 minuts adormida. Quan em vaig despertar, la 15 invisible ja era fora, i a la 16 parella de Calonge, em vaig trobar una panxa suada, d'un malalt que dormia roncant, i que suava com un desesperat. Les infermeres, sempre tant atentes, li van portar tovalloletes, per la suor i van engejar una miqueta l'aire fred.
La Dolors desperta, mira directament les butaques que conformen, l'altre habitació que tinc al costat: Veig recta a mi la butaca 11. Un senyor ja gran. I molt despert. Veig un clatell, en una altra butaca, i un parell de cames a la 12 i dos parells de cames a la 13. La 14 no la veig, només la sento. Tota l'estona que vaig ésser adormida, els sentía parlar de fons. Però és que quan em vaig despertar, va començar el "xou". El senyor de la 11 en un castellà perfecte, comença a despotricar, insultant contra la plana major de Convergència. I contra el sobiranisme, l'indepèndencia i quatre futileses més. De primer moment , de totes les altres butaques , només en va contestar una amb un tó més aviat acollonit i en castellà per suposat, tot i que és veia que era catalanoparlant. El senyor butaca 11, va dir que feia uns 60 anys que era a Catalunya. De cop i volta, les altres butaques, totes catalanoparlants, per cert, van decidir que ja n'hi havia prou de callar, i alló és van convertir en una tertulia, entre un intereconomista, La Razón, La Gaceta de los Negocios, etc, etc, i la resta de catalanoparlanets QUE ES DEFENSAVEN com podien i no pas malament, no. Aixó sí, tot en castellà. Jo em vaig divertir com una criatura. Només veig Intereconomia a l'APM i aixó de tenir.ho en directe, era espectacular. Una de les infermeres, en veure que la cosa podía anar grossa, va passar per allà i els hi va dir: perque no parleu de cuina que anireu més bé? Però ells a la seva. Jo els hi deia que perqué no li parlaven en català si feia cap a 60 anys que era a Catalunya? Però tampoc em feien cas. La discusió va anar pujant de tó, jo contenta, de veure tots aquells malalts amb sang a les venes i defensant les seves opcions, i de cop i volta: " SE HISSSSSO EL MILAGRO": el senyor butaca 11 Intereconomía, comença a parlar en un català perfecte, la cara d'"idiotes" de la resta : el clatell, el que no veia, l'una i les dues cames, me la vaig perdre, però a partir de llavors, va passar el que sól passar sempre amb gent d'aquesta edat: encara tenen memória del que va passar no fa pas tants anys: la guerra, i tots en CATALÀ van parlar de cuina, de creuers, de la familia, de la feina que els queda per fer en la seva jubilació.....de coses que no fan mal i no solen provocar por.
Tant de bó, quan fem la consulta perque el poble català decideixi qué vol fer amb el seu destí , cap persona d'aquesta generació vagi a votar i ho faci amb por, sigui en un sentit o en un altre. La POR no és bona per a rés. I la POR creieu-me, ens està caient, però no té rés a veure amb la que ens caurà.
Per cert, com que és el meu blog, i jo sóc una persona molt honesta i no m'agrada enganyar a ningú, us faré una confessió, pels que sempre aneu despistats amb mí: Sóc políticament "esquerrota" de tota la vida. He votat diferens opcions, tot i que la majoria de les vegades, tinc ganes de no votar, en veure el panorama polític. Però sempre, m'ha pogut aquesta de vegades "malaïda" responsabilitat que sento. Us he de dir , que darrerament si m'hagués de decantar per algun partit, ho faría o bé per Esquerra Republicana, pel seu líder actual, que mentre no és demostri el contrari em cau bé, malgrat les dinámiques de partit que continuen sense agradar-me, o bé per la CUP, que veure i sentir l'aire fresc les idees noves, les noves maneres de fer, el valor que tenen de fer.ho i a on ho fant, m'agrada. Que ja està bé de tanta impostura, manipulació i mentida. També em cauen bé la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres, i algunes persones d'Iniciativa.I sobre tot les iniciatives populars, que són en les que confío més.
I en veu petita, potser una persona de Convergència, però només una eh? Que aquest partit té moooooolts problemes interns i mooooooltes coses per resoldre, MOOOOOOOLTES. I no me'ls crec de gairebé rés.
Apa, no sé si ara us sóc més simpàtica o no, però jo continuo siguent la Lola. I aixó és l'únic que pretenc.
Malgrat les meves idees polítiques, el que més importa és com sóm com a persones. I d'aixó crec que us en podeu fiar. A banda no sento pas que hagi de demanar disculpes per pensar com penso. No ho he fet mai i no començaré pas ara. No trobeu?
Apa, avui una versió política del blog.
No digueu que no hi ha de tot per aquí, eh?
Sigueu feliços i mengeu perdiços
La Lola
dijous, 11 de juliol del 2013
CAPÍTOL 55. LA CONCHA I L'EQUIP
Hola flors
He de reconeixer que darrerament el meu nivell d'informació , tant per la premsa escrita, com per la radio o televisió, és més aviat escàs. De tota manera , no sé com ho faig, però sempre acabo sabent que passa per aquest nostre món.
Ahir , mentre sopava, vaig saber de la desaparició de la Concha García Campoy. Jo la considerava una persona de ràdio, malgrat les seves incursions en altres medis audiovisuals. Jo també sóc una persona de ràdio. Fa 30 anys quan jo feia radio, tots erem com una gran familia. Sempre hi havia algún cap quadrat, que ara és multipliquen a l'enésima potència, però a la ràdio , hi havia en aquella época, la gent més vocacional que he vist mai. Feiem de tot, perque no hi havia recursos, i manteniem vius en la nostra feina, els valors com la veritat, l'honestedat, el rigor informatiu, la perseverança, el criteri....valors que malauradament costa molt de trobar avui en dia. Valors que en la seva justa mesura, jo vaig trobar de vegades en la Concha Garcia Campoy, quan feia "A vivir que son dos dias" a la Cadena Ser. He seguit la seva trajectória, i malgrat algunes coses, sempre m'ha semblat una bona professional.
A banda d'aixó, sabeu qué passa? Algunes persones que tenim càncer sempre diem que ja hi pots anar posant voluntat, que quan aquestes malaïdes cèlules decideixen fer la seva...no hi ha res a fer.
I el sentiment que tenim quan aixó passa, quan és mor algú de càncer, el coneguis personalment o no, és de tenir una baixa en l'EQUIP.
Som un menys per lluitar, és un menys que et dóna força, una menys, en aquest cas, que sempre en les seves aparicions públiques, des que era malalta, et feia sentir que tenía il.lusions, projectes, que estava convençuda que és curaría. La sensació més exacta que trobo sempre és aquesta: LA DE TENIR UNA BAIXA EN L'EQUIP.
Descansa en pau Concha García Campoy.
Ho has fet molt bé: amb coratge i molta dignitat.
La Lola
He de reconeixer que darrerament el meu nivell d'informació , tant per la premsa escrita, com per la radio o televisió, és més aviat escàs. De tota manera , no sé com ho faig, però sempre acabo sabent que passa per aquest nostre món.
Ahir , mentre sopava, vaig saber de la desaparició de la Concha García Campoy. Jo la considerava una persona de ràdio, malgrat les seves incursions en altres medis audiovisuals. Jo també sóc una persona de ràdio. Fa 30 anys quan jo feia radio, tots erem com una gran familia. Sempre hi havia algún cap quadrat, que ara és multipliquen a l'enésima potència, però a la ràdio , hi havia en aquella época, la gent més vocacional que he vist mai. Feiem de tot, perque no hi havia recursos, i manteniem vius en la nostra feina, els valors com la veritat, l'honestedat, el rigor informatiu, la perseverança, el criteri....valors que malauradament costa molt de trobar avui en dia. Valors que en la seva justa mesura, jo vaig trobar de vegades en la Concha Garcia Campoy, quan feia "A vivir que son dos dias" a la Cadena Ser. He seguit la seva trajectória, i malgrat algunes coses, sempre m'ha semblat una bona professional.
A banda d'aixó, sabeu qué passa? Algunes persones que tenim càncer sempre diem que ja hi pots anar posant voluntat, que quan aquestes malaïdes cèlules decideixen fer la seva...no hi ha res a fer.
I el sentiment que tenim quan aixó passa, quan és mor algú de càncer, el coneguis personalment o no, és de tenir una baixa en l'EQUIP.
Som un menys per lluitar, és un menys que et dóna força, una menys, en aquest cas, que sempre en les seves aparicions públiques, des que era malalta, et feia sentir que tenía il.lusions, projectes, que estava convençuda que és curaría. La sensació més exacta que trobo sempre és aquesta: LA DE TENIR UNA BAIXA EN L'EQUIP.
Descansa en pau Concha García Campoy.
Ho has fet molt bé: amb coratge i molta dignitat.
La Lola
dimecres, 10 de juliol del 2013
CAPÍTOL 54. A DOS QUARTS DE SIS DEL MATÍ
Hola flors
Sempre he pensat que hauriem de fer un club de la gent que aquestes hores està desperta. Avui , com gairebé sempre darrerament, vaig amb ambulància a fer quimio. Les analítiques al ICO comencen a dos quarts de vuit. Però jo he decidit anar.hi a les vuit, perque llavors em venen a buscar a un quart. Si vaig a dos quarts de vuit, em venen a buscar a dos quarts de set del matí. Aquesta hora, fas alguna coseta, et dutxes, i a ESPERAR l'ambulància. Un cop a Girona, passes la tarjeta sanitària, i ESPERES que et cridin per fer l'analítica. Un cop et criden, entres dins l'Hospital de dia 1, i en el meu cas, com que hi ha possibilitats que em facin quimio, m'obren el "portacat". Així, si efectivament t'en fan, només t'han de punxar una vegada. Un cop tens l'analítica feta, marxes cap una cafetería, la que et vingui més de gust a esmortzar i ESPERAR que siguin cap a dos quarts d'onze per saber si la teva sang està preparada per fer quimio o no. Aquesta ESPERA pot durar una horeta o mitja o .......LLavors et criden i et diuen Dolors si o Dolors no. A mi m' ha passat les dues coses . Alguna vegada me n'he anat a casa sense fer quimio. Si es que no, cap a casa, si és que sí, ESPERES que et cridin per anar a l'Hospital de dia 1 o a l'Hospital de dia 2 a fer quimio. Quan et criden, entres et preparen , avises l'ambulància per la recollida, i ESPERES unes dues horetes a que els líquits que conformen la quimio, vagin baixant pel teu cos. Una vegada la quimio feta, vas a la sala d'ESPERA, a ESPERAR que vingui l'ambulància a recollir-te.
Què fas mentre ESPERES, és una qüestió molt personal i diversa. Jo, particularment, penso, miro, llegueixo, escolto la radio, faig sudokus, parlo amb algú, dormo......
El que he aaprés és a no agobiar-me gairebé mai. L'ESPERA forma part de la meva manera de intentar controlar el càncer. I així és com m'ho prenc, normalment: com una útil, plàcida, i tranquila .....ESPERA.
ESPERO que tingueu un bon dia...i que em dongueu alguna idea novedosa per ESPERAR, perque tant de bó pugui ESPERAR MOLT!!!!
Apa, cuideu-vos.
La Lola
Sempre he pensat que hauriem de fer un club de la gent que aquestes hores està desperta. Avui , com gairebé sempre darrerament, vaig amb ambulància a fer quimio. Les analítiques al ICO comencen a dos quarts de vuit. Però jo he decidit anar.hi a les vuit, perque llavors em venen a buscar a un quart. Si vaig a dos quarts de vuit, em venen a buscar a dos quarts de set del matí. Aquesta hora, fas alguna coseta, et dutxes, i a ESPERAR l'ambulància. Un cop a Girona, passes la tarjeta sanitària, i ESPERES que et cridin per fer l'analítica. Un cop et criden, entres dins l'Hospital de dia 1, i en el meu cas, com que hi ha possibilitats que em facin quimio, m'obren el "portacat". Així, si efectivament t'en fan, només t'han de punxar una vegada. Un cop tens l'analítica feta, marxes cap una cafetería, la que et vingui més de gust a esmortzar i ESPERAR que siguin cap a dos quarts d'onze per saber si la teva sang està preparada per fer quimio o no. Aquesta ESPERA pot durar una horeta o mitja o .......LLavors et criden i et diuen Dolors si o Dolors no. A mi m' ha passat les dues coses . Alguna vegada me n'he anat a casa sense fer quimio. Si es que no, cap a casa, si és que sí, ESPERES que et cridin per anar a l'Hospital de dia 1 o a l'Hospital de dia 2 a fer quimio. Quan et criden, entres et preparen , avises l'ambulància per la recollida, i ESPERES unes dues horetes a que els líquits que conformen la quimio, vagin baixant pel teu cos. Una vegada la quimio feta, vas a la sala d'ESPERA, a ESPERAR que vingui l'ambulància a recollir-te.
Què fas mentre ESPERES, és una qüestió molt personal i diversa. Jo, particularment, penso, miro, llegueixo, escolto la radio, faig sudokus, parlo amb algú, dormo......
El que he aaprés és a no agobiar-me gairebé mai. L'ESPERA forma part de la meva manera de intentar controlar el càncer. I així és com m'ho prenc, normalment: com una útil, plàcida, i tranquila .....ESPERA.
ESPERO que tingueu un bon dia...i que em dongueu alguna idea novedosa per ESPERAR, perque tant de bó pugui ESPERAR MOLT!!!!
Apa, cuideu-vos.
La Lola
dimarts, 9 de juliol del 2013
CAPÍTOL 53. LES PASSEJADES
Hola flors
Aquesta setmana que m'he trovat més bé, he intentat anar a la platja a passejar gairebé cada dia.
Menys un matí , la resta de dies hi he anat a la tarda. Cap a les set de la tarda. LLavors no he tingut cap problema per aparcar, perque aquesta hora ja no és paga zona blava.
El dia que vaig anar.hi al matí, em van clavar sis euros per aparcar el cotxe. O jo estic molt rovellada o no recordo que per anar a la platja de Pals de tota la vida, ( hi vaig des que tenía divuit anys) s'hagués de pagar. En fí, tampoc sé de qué m'exclamo: som la classe de persones que paguem per tot, no? Ara , per cert he hagut de pagar un certificat d'eficiència energètica per llogar el pis, que m'ha costat més de dos cents euros. Un pis que per altra banda, és propietat del banc, en la seva major part. I dic jo, si és així, perquè no el paga el banc el certificat, o també si la Generalitat té ganes de fer una estadística entorn a l'eficiència energètica del cens d'inmobles catalans, perquè no se la paga ella? No sé ni perque ho pregunto. No hi ha resposta.....
En fí, tornem a la platja, que és més gratificant, o no ?
Hi ha molt poques persones que em coneixen a fons. Aquests poquets saben que sóc molt de la broma. Però un tipus de broma especial. Com que he fet teatre, m'agrada fer bromes que no semblin bromes. M'explico: amb la meva seriositat habitual faig afirmacions absolutament falses, esperant la reacció de la gent. Jo m'ho passo pipa, però el noranta per cent de l'humanitat se m'agafa seriosament. La qual cosa encara em diverteix més. Per què us ho explico aixó? Un exemple. L'altra dia a l'assaig del Cor Carreras Dagas, parlavem de la Missa que cantarem el proper dia 15 d'agost a l' Esglèsia de La Bisbal, jo vaig dir la Master enlloc de la Mater. A ningú li va fer la més mínima gràcia,crec fins i tot que ningú entre prop de trenta persones ho va entendre. Com aquesta us n'explicaría cinquanta mil que faig al cap del dia . Fins i tot a l'hospital, com que és el lloc fora de casa on paso més hores, també és un dels llocs on en faig més. De vegades una mica macabres , ho reconec.
Fa dies em van voler fer unes plaques d'urgència. Vaig anar amb la meva filla cap a radiología, i és van asseure al costat due senyores que no és coneixien de rés , però que tenien ganes de parlar. Com que la meva filla i jo , estavem al mig, la seva conversa era com és diu vulgarment "a grito pelao". S'explicaven les múltiples desgràcies que tenien . Va arrivar un punt, que alló era insostenible. Jo amb el cap baix, sense dir rés, més cansada, que després de fer quaranta kilómetres i una de les senyores que em diu :" La aburro, señora? " MIREU, vaig pensar abans de parlar en com pararía tota aquella xerrameca absolutament atabaladora, impròpia d'un lloc on la gent està malalta, i ho vaig fer. Li vaig dir NO SEÑORA NO ME ABURRE, SIMPLEMENTE, SE ME ACABA DE MORIR MI PADRE, YO TENGO TRES CANCERES , DESPUES DE TENER OTRO HACE 12 AÑOS, Y NECESITO ESTAR TRANQUILA. Gràcies.
Comparat amb els seus maldecaps, van trobar que el millor que podien fer era callar i vam tenir la resta d'espera en silenci. Aixó us pot semblar molt bèstia, però per a mi és una manera cómica de "finiquitar" una situació que m'atabala.
La gent no s'espera sortides com aquestes, i la seva cara és tot un poema. Qué si em sap greu per aquestes dues persones? No.
Després d'aquest incident els hi vaig vigilar el carro mentre els hi feien les plaques, i tant contents. Ningú va pendre mal i elles van callar. Assumpte tancat.
Trobo molt més bèstia que el matí que vaig anar a la platja, hi havien sis marrecs de 17 o 18 anys fent broma amb en José Bretón. Realment feien broma amb una persona que probablement és l'assasí dels seus dos fills. Aixo per a mi sí que és imcomprensible. O no?
Les meves bromes poden arrivar a ésser molt difícils d'entendre, però aixó és d'una superficialitat i rebuig per coses importants com la vida, inadmisibles.
Malgrat aixó, i la meva costum de posar-me en llocs on no se'm demana, vaig passar de llarg i vaig continuar caminant.
L'aigua sempre cura, i en aquest cas no va ser diferent...Les ones van i venen, nosaltres també, i la vida ja m'ajudarà a no fer bromes tant ininteligibles, i a ellls a no fer bromes directament.
Que tota l'energía del mar us curi de tota mena de mals, els físics i els altres.
De debó
La Lola
Aquesta setmana que m'he trovat més bé, he intentat anar a la platja a passejar gairebé cada dia.
Menys un matí , la resta de dies hi he anat a la tarda. Cap a les set de la tarda. LLavors no he tingut cap problema per aparcar, perque aquesta hora ja no és paga zona blava.
El dia que vaig anar.hi al matí, em van clavar sis euros per aparcar el cotxe. O jo estic molt rovellada o no recordo que per anar a la platja de Pals de tota la vida, ( hi vaig des que tenía divuit anys) s'hagués de pagar. En fí, tampoc sé de qué m'exclamo: som la classe de persones que paguem per tot, no? Ara , per cert he hagut de pagar un certificat d'eficiència energètica per llogar el pis, que m'ha costat més de dos cents euros. Un pis que per altra banda, és propietat del banc, en la seva major part. I dic jo, si és així, perquè no el paga el banc el certificat, o també si la Generalitat té ganes de fer una estadística entorn a l'eficiència energètica del cens d'inmobles catalans, perquè no se la paga ella? No sé ni perque ho pregunto. No hi ha resposta.....
En fí, tornem a la platja, que és més gratificant, o no ?
Hi ha molt poques persones que em coneixen a fons. Aquests poquets saben que sóc molt de la broma. Però un tipus de broma especial. Com que he fet teatre, m'agrada fer bromes que no semblin bromes. M'explico: amb la meva seriositat habitual faig afirmacions absolutament falses, esperant la reacció de la gent. Jo m'ho passo pipa, però el noranta per cent de l'humanitat se m'agafa seriosament. La qual cosa encara em diverteix més. Per què us ho explico aixó? Un exemple. L'altra dia a l'assaig del Cor Carreras Dagas, parlavem de la Missa que cantarem el proper dia 15 d'agost a l' Esglèsia de La Bisbal, jo vaig dir la Master enlloc de la Mater. A ningú li va fer la més mínima gràcia,crec fins i tot que ningú entre prop de trenta persones ho va entendre. Com aquesta us n'explicaría cinquanta mil que faig al cap del dia . Fins i tot a l'hospital, com que és el lloc fora de casa on paso més hores, també és un dels llocs on en faig més. De vegades una mica macabres , ho reconec.
Fa dies em van voler fer unes plaques d'urgència. Vaig anar amb la meva filla cap a radiología, i és van asseure al costat due senyores que no és coneixien de rés , però que tenien ganes de parlar. Com que la meva filla i jo , estavem al mig, la seva conversa era com és diu vulgarment "a grito pelao". S'explicaven les múltiples desgràcies que tenien . Va arrivar un punt, que alló era insostenible. Jo amb el cap baix, sense dir rés, més cansada, que després de fer quaranta kilómetres i una de les senyores que em diu :" La aburro, señora? " MIREU, vaig pensar abans de parlar en com pararía tota aquella xerrameca absolutament atabaladora, impròpia d'un lloc on la gent està malalta, i ho vaig fer. Li vaig dir NO SEÑORA NO ME ABURRE, SIMPLEMENTE, SE ME ACABA DE MORIR MI PADRE, YO TENGO TRES CANCERES , DESPUES DE TENER OTRO HACE 12 AÑOS, Y NECESITO ESTAR TRANQUILA. Gràcies.
Comparat amb els seus maldecaps, van trobar que el millor que podien fer era callar i vam tenir la resta d'espera en silenci. Aixó us pot semblar molt bèstia, però per a mi és una manera cómica de "finiquitar" una situació que m'atabala.
La gent no s'espera sortides com aquestes, i la seva cara és tot un poema. Qué si em sap greu per aquestes dues persones? No.
Després d'aquest incident els hi vaig vigilar el carro mentre els hi feien les plaques, i tant contents. Ningú va pendre mal i elles van callar. Assumpte tancat.
Trobo molt més bèstia que el matí que vaig anar a la platja, hi havien sis marrecs de 17 o 18 anys fent broma amb en José Bretón. Realment feien broma amb una persona que probablement és l'assasí dels seus dos fills. Aixo per a mi sí que és imcomprensible. O no?
Les meves bromes poden arrivar a ésser molt difícils d'entendre, però aixó és d'una superficialitat i rebuig per coses importants com la vida, inadmisibles.
Malgrat aixó, i la meva costum de posar-me en llocs on no se'm demana, vaig passar de llarg i vaig continuar caminant.
L'aigua sempre cura, i en aquest cas no va ser diferent...Les ones van i venen, nosaltres també, i la vida ja m'ajudarà a no fer bromes tant ininteligibles, i a ellls a no fer bromes directament.
Que tota l'energía del mar us curi de tota mena de mals, els físics i els altres.
De debó
La Lola
dijous, 4 de juliol del 2013
CAPÍTOL 52. LA MOTO I EL MEU NÉT EN 3D
Hola flors
Ahir vaig fer quimio. Avui com una moto. M'inflen a cortisona perque aquesta quimio provoca moltes alérgies, i apa a l'endemà vaig com una Yamaha a tope. Demà vindrà la baixada i anar tirant...
Dilluns vaig anar a buscar els resultats de les proves, les primeres que m'han fet després de 7 mesos i d'una quimio molt més fluixa i amb menys periodicitat.
Els marcadors m'han baixat de 43o a 218, Els 15 tumors als ossos és mantenen igual, en qüantitat i tamany, els tumorets al pulmó sembla que aquesta vegada tornen a quedar descartats, i són ferides de quan fa uns 12 anys em van fer la radioteràpia pel càncer de pit. I pel que fa al tumor del fetge ha passat de 11 a 15 mm. però sembla que aixó no té massa importànica. L'informe del TAC diu que n'ha sortit un altre, però la meva oncóloga diu que no li acava de quadrar, perque si tot ha baixat no té massa sentit que el fetge hi hagi un altre tumor. En tot cas, m'ha programat dos quimios més : una hir i l'altre dimecres vinent i el dia 15 ens veurem , després de que hagi parlat i mirat amb el radiòleg, el TAC.
En fí, jo considero que són bones notícies, perque tinc més qüalitat de vida que no pas fa 7 mesos, quan en feien la quimio terrible, que em va deixar la sang com un colador, i a més a més les coses no surten pas malament del tot.
LLavors el que faig sempre, quan tinc bones notícies , és fer-me un "regalito" flors, que ens hem de cuidar.
Com ja sabeu, canto en un Cor, i per estudiar sempre he pensat que tenir un teclat m'aniría molt bé. Doncs m'en vaig anar a comprar un, de segona mà, com toca en aquesta época, (a més jo no necesito grans floritures : la meva cultureta musical tampoc és tant extensa) i apa , cap a casa el teclat i jo. Pobres veins!!!, en fí ja estic en una escala en la que hi ha més aprenents de músic o sigui que no crec que passi rés.
També em vaig fer un regal MOLT MÉS ESPECIAL: vaig anar a veure el meu net en una ecografía en 3D.
Aixó sí que és una passada. Sóc feliç, i vull disfrutar.ho a cada instant.
Ara, després d'escriure en aquest recuperat blog, m'en vaig a caminar per la platjeta, a la vora del mar, ara que el sol ja no fa mal, i que encara no hi ha la suficient gent com per no disfrutar de l'aigua, la sorra, i l'aire o vent que et toca a la cara...
La vida en tota l'extensió de la paraula...
Us ho recomano molt.
Petons i abraçades per tots.
La Lola
Ahir vaig fer quimio. Avui com una moto. M'inflen a cortisona perque aquesta quimio provoca moltes alérgies, i apa a l'endemà vaig com una Yamaha a tope. Demà vindrà la baixada i anar tirant...
Dilluns vaig anar a buscar els resultats de les proves, les primeres que m'han fet després de 7 mesos i d'una quimio molt més fluixa i amb menys periodicitat.
Els marcadors m'han baixat de 43o a 218, Els 15 tumors als ossos és mantenen igual, en qüantitat i tamany, els tumorets al pulmó sembla que aquesta vegada tornen a quedar descartats, i són ferides de quan fa uns 12 anys em van fer la radioteràpia pel càncer de pit. I pel que fa al tumor del fetge ha passat de 11 a 15 mm. però sembla que aixó no té massa importànica. L'informe del TAC diu que n'ha sortit un altre, però la meva oncóloga diu que no li acava de quadrar, perque si tot ha baixat no té massa sentit que el fetge hi hagi un altre tumor. En tot cas, m'ha programat dos quimios més : una hir i l'altre dimecres vinent i el dia 15 ens veurem , després de que hagi parlat i mirat amb el radiòleg, el TAC.
En fí, jo considero que són bones notícies, perque tinc més qüalitat de vida que no pas fa 7 mesos, quan en feien la quimio terrible, que em va deixar la sang com un colador, i a més a més les coses no surten pas malament del tot.
LLavors el que faig sempre, quan tinc bones notícies , és fer-me un "regalito" flors, que ens hem de cuidar.
Com ja sabeu, canto en un Cor, i per estudiar sempre he pensat que tenir un teclat m'aniría molt bé. Doncs m'en vaig anar a comprar un, de segona mà, com toca en aquesta época, (a més jo no necesito grans floritures : la meva cultureta musical tampoc és tant extensa) i apa , cap a casa el teclat i jo. Pobres veins!!!, en fí ja estic en una escala en la que hi ha més aprenents de músic o sigui que no crec que passi rés.
També em vaig fer un regal MOLT MÉS ESPECIAL: vaig anar a veure el meu net en una ecografía en 3D.
Aixó sí que és una passada. Sóc feliç, i vull disfrutar.ho a cada instant.
Ara, després d'escriure en aquest recuperat blog, m'en vaig a caminar per la platjeta, a la vora del mar, ara que el sol ja no fa mal, i que encara no hi ha la suficient gent com per no disfrutar de l'aigua, la sorra, i l'aire o vent que et toca a la cara...
La vida en tota l'extensió de la paraula...
Us ho recomano molt.
Petons i abraçades per tots.
La Lola
dijous, 27 de juny del 2013
CAPÍTOL 51. LES BONES NOTÍCIES
Hola flors
Efectivament el dia 18 vaig fer quimio.
I ara ja tinc totes les proves fetes. El dia 1 de juliol vaig a buscar els resultats. Ara ja fa uns 7 mesos que no teniem resultats del que anavem fent.
A veure com va !!!
Pel que fa a la quimio del 18 m'ha fet baixar les defenses. La boca m'ha quedat en estat de guerra. Tota plena de ferides, que vaig sol.lucionant de la manera que puc. A banda de que no sé encara per què la baixada de defenses em deixa les cames amb un dolor extraordinari.
Si no fos per aixó , estic estupenda i penso que tot anirà bé.
No?
.........
He passat una época en la que m'ha costat molt acceptar qualsevol "bona" notícia que tenía relació amb mí o amb els meus.
Es ben curiós aixó. Estic acostumada a les dolentes, i tant anímicament com a nivell de "coco" no sé qué fer quan alguna cosa em surt bé. Es com si tirés les espatlles amunt i em quedés esperant d'on surt o d'on cau, la propera pedra o el proper sotrac.
Aixó evidenment és un probema, un problema meu, i que a més no lliga amb la meva manera d'ésser ni amb la meva manera de veure , la vida en definitiva.
LLavors, com sempre, el que s'ha de fer és treballar.ho. Ahir vaig tenir una petita bona notícia material, per dir.ho d'alguna manera, i vaig començar a practicar : no vaig pensar, no vaig aixecar les espatlles, em vaig limitar a sentir com l'alegría m'omplia de tranquilitat el meu cos i la meva ment. I va funcionar!!! Vaig somriure i a disfrutar.ho!
Quantes coses i sensacions ens perdem per no trencar inercies i per pensar que hi ha coses que "sempre seràn així..."
Sempre podem ser autors del nostre pròpi canvi. Mira que és una premisa que he fet servir sempre, i ara feia dies que se m'havia oblidat.
Tornar a recordar-la m'ha donat alegría. I l'alegría l'ha trobo a faltar.
Ara que l'estic recuperant, faré tot el possible per practicar-la de manera habitual. Vosaltres ho feu?
Conec gent que sí. I tinc la sort de que son amics meus. Sempre amb un somriure a la cara i amb una rialla a punt i amb una actitut positiva davant tot. Gràcies, per ser així. Ho feu tot més fàcil i més ALEGRE.
Apa, ALEGRIA per a tots.
Petons
La Lola
Efectivament el dia 18 vaig fer quimio.
I ara ja tinc totes les proves fetes. El dia 1 de juliol vaig a buscar els resultats. Ara ja fa uns 7 mesos que no teniem resultats del que anavem fent.
A veure com va !!!
Pel que fa a la quimio del 18 m'ha fet baixar les defenses. La boca m'ha quedat en estat de guerra. Tota plena de ferides, que vaig sol.lucionant de la manera que puc. A banda de que no sé encara per què la baixada de defenses em deixa les cames amb un dolor extraordinari.
Si no fos per aixó , estic estupenda i penso que tot anirà bé.
No?
.........
He passat una época en la que m'ha costat molt acceptar qualsevol "bona" notícia que tenía relació amb mí o amb els meus.
Es ben curiós aixó. Estic acostumada a les dolentes, i tant anímicament com a nivell de "coco" no sé qué fer quan alguna cosa em surt bé. Es com si tirés les espatlles amunt i em quedés esperant d'on surt o d'on cau, la propera pedra o el proper sotrac.
Aixó evidenment és un probema, un problema meu, i que a més no lliga amb la meva manera d'ésser ni amb la meva manera de veure , la vida en definitiva.
LLavors, com sempre, el que s'ha de fer és treballar.ho. Ahir vaig tenir una petita bona notícia material, per dir.ho d'alguna manera, i vaig començar a practicar : no vaig pensar, no vaig aixecar les espatlles, em vaig limitar a sentir com l'alegría m'omplia de tranquilitat el meu cos i la meva ment. I va funcionar!!! Vaig somriure i a disfrutar.ho!
Quantes coses i sensacions ens perdem per no trencar inercies i per pensar que hi ha coses que "sempre seràn així..."
Sempre podem ser autors del nostre pròpi canvi. Mira que és una premisa que he fet servir sempre, i ara feia dies que se m'havia oblidat.
Tornar a recordar-la m'ha donat alegría. I l'alegría l'ha trobo a faltar.
Ara que l'estic recuperant, faré tot el possible per practicar-la de manera habitual. Vosaltres ho feu?
Conec gent que sí. I tinc la sort de que son amics meus. Sempre amb un somriure a la cara i amb una rialla a punt i amb una actitut positiva davant tot. Gràcies, per ser així. Ho feu tot més fàcil i més ALEGRE.
Apa, ALEGRIA per a tots.
Petons
La Lola
dimecres, 19 de juny del 2013
CAPÍTOL 50. COMPANYS DE QUIMIO
Hola flors
Dimarts passat vaig fer quimio, i ahir 18 de juny, també. A les 7 del matí, ja era a l'I.C.O. per fer analítica i veure si tota la sang era prou bona per tornar a fer quimio. Vaig ser la primera a entrat cap a tres quarts de vuit del matí. Després m'en vaig anar cap a Girona, xino-xano a esmortzar, llegir el diari, comprar-me una cremeta, perque la pell els tres primers dies després de la quimio em queda vermella com una tomata, i passejar una estoneta. Fins a dos quarts d'onze que ja tornava a ésser al Trueta. A dos quarts de dotze, em vam dir que l'analítica era bona, i que a les 12 entraría a fer quimio. A un quart d'una hi vaig entrar. A l'hospital de día 2. Em va tocar la butaca número 12. Ahir em posaven 6 bosses. Era la ràpida, amb dues hores ho vam tenir enllestit. El cas és que com que la quimio que faig ara provoca moltes alergies, una de les bosses que et posen és la de un antiestasmínic, que et fa venir una son que si vols dormir va molt bé, i si no vols dormir no tant. Jo , gairebé sempre , estic en aquella fase que tanques els ulls i estàs que si caus que si no caus. Vet aquí que a la butca tretze, just al meu costat, hi havia un senyor, que per aquells misteris de la vida, tenía un acompanyant, de fet en tenia molts, però venien d'un amb un. Sempre us he dit que algun día escriure un llibre de les meves experiències als hospitals. Doncs bé, un dels acompanyants d'aquest senyor, explicava l'experiència del seu pare, per distreure al senyor de la butaca tretze, i de pas a la senyora de la butaca 12 que era jo. Ell no sap, pobret, que la meva capacitat auditiva i d'abstracció, sobre tot quan estic en aquest pas , entre la vigília i el son, és extremadament alta. I com que em feia gràcia el que explicava, doncs mireu, vaig passar gairebé una horeta molt divertida. Aquest noi té un pare, que des de que s'ha jubilat, digue'm que els cables se li han creuat una miqueta. Lo seu és anar a comprar. Per anar a comprar, és va comprar un cotxe, no un cotxe de segona mà, un cotxe nou, amb totes les despeses que aixó comporta. Va a comprar cada dia amb el cotxe, amb el següent metode: grups de coses a diferents supermercats de Girona. De fet a quatre o cinc cada dia. LLavors, diu el noi que fa tant temps que no porta cotxe, que no deu tenir present que el cotxe hi ha una cosa que és diu "maleter". Agafa i cada vegada de les quatre o cinc que va al super, va a casa a deixar la compra. Amb la qual cosa la despesa de betzina es menja absolutament el que pot estalviar, anant d'un super a l'altra.
El nivell de les anécdotes era aquest. El noi , desesperat amb el pare. Però la veritat que ho explicava amb un tó, que vaig tenir molts problemes per aguantar-me el riure.El riure carinyós, eh? Perque tot traspuava una certa tendresa. Rés que vaig passar una estona molt divertida.
Ara només em falta fer la gammagrafía el proper dimarts 25 i fins el dia 1 de juliol, no tinc metge amb tots els resultats.
La veritat, és que he aprés a desconectar i no pensar en com sortiràn després de 7 mesos de no fer proves.
Ahir li vaig comentar a una de les infermeres que havia d'esser àvia, i em va dir que ara la Laura no em podrà acompanyar a fer quimio. Es veu que elles, les infermeres, quan estàn embarassades , les passen de planta també. Es per precaució, els medicaments que és remenen en els hospitals de dia, són molt tóxics.
Ahir vaig anar amb ambulància. Tinc motla gent que m'acompanya, però fer esperar una persona de les 7 del matí fins a les 3 de la tarda, que vaig arrivar, és un crim.
I bé, aprofitem els seveis públics, que penso que al pas que anem duraràn quatre dies.
Per cert, diumenge passat día 16 vam anar els del Cor Carreras Dagas, a fer el concert de Melcior de Ferrer, as Badalona. Vam triomfar. A Tv Bisbal, teniu un resum del que vam fer a La Bisbal. Us ho recomano. Ha sigut una experiència, molt enriquidora i amb molt ressó mediàtic. Jo ho he disfrutat molt. I com una "jabata" eh?. De les 3 de la tarda que vam marxar amb autobús, fins a la 1 de la matinada que vam arrivar, amb un gelocatil d'un gram!!!!! Vaig cantar sense anar dopada.
Aixó per a mi , és el dia a dia. Disfrutar de coses com aquesta. I no pensar en que estic malalta ni sentir-me malalta. Era la Lola cantaire i no la Lola malalta.
Uf! que bé.
He tornat , ja ho veieu, i aquesta vegada no us penso deixar tranquils tants dies.
Apa , sigueu feliços, mengeu perdiços, i que us estimo molt! I als meus amics que per algun motiu ho estant passant malament, força i coratge, i una abraçada d'aquelles que de tant de bó que volen fer, fan malt: no m'apretis tant!!
La Lola
Dimarts passat vaig fer quimio, i ahir 18 de juny, també. A les 7 del matí, ja era a l'I.C.O. per fer analítica i veure si tota la sang era prou bona per tornar a fer quimio. Vaig ser la primera a entrat cap a tres quarts de vuit del matí. Després m'en vaig anar cap a Girona, xino-xano a esmortzar, llegir el diari, comprar-me una cremeta, perque la pell els tres primers dies després de la quimio em queda vermella com una tomata, i passejar una estoneta. Fins a dos quarts d'onze que ja tornava a ésser al Trueta. A dos quarts de dotze, em vam dir que l'analítica era bona, i que a les 12 entraría a fer quimio. A un quart d'una hi vaig entrar. A l'hospital de día 2. Em va tocar la butaca número 12. Ahir em posaven 6 bosses. Era la ràpida, amb dues hores ho vam tenir enllestit. El cas és que com que la quimio que faig ara provoca moltes alergies, una de les bosses que et posen és la de un antiestasmínic, que et fa venir una son que si vols dormir va molt bé, i si no vols dormir no tant. Jo , gairebé sempre , estic en aquella fase que tanques els ulls i estàs que si caus que si no caus. Vet aquí que a la butca tretze, just al meu costat, hi havia un senyor, que per aquells misteris de la vida, tenía un acompanyant, de fet en tenia molts, però venien d'un amb un. Sempre us he dit que algun día escriure un llibre de les meves experiències als hospitals. Doncs bé, un dels acompanyants d'aquest senyor, explicava l'experiència del seu pare, per distreure al senyor de la butaca tretze, i de pas a la senyora de la butaca 12 que era jo. Ell no sap, pobret, que la meva capacitat auditiva i d'abstracció, sobre tot quan estic en aquest pas , entre la vigília i el son, és extremadament alta. I com que em feia gràcia el que explicava, doncs mireu, vaig passar gairebé una horeta molt divertida. Aquest noi té un pare, que des de que s'ha jubilat, digue'm que els cables se li han creuat una miqueta. Lo seu és anar a comprar. Per anar a comprar, és va comprar un cotxe, no un cotxe de segona mà, un cotxe nou, amb totes les despeses que aixó comporta. Va a comprar cada dia amb el cotxe, amb el següent metode: grups de coses a diferents supermercats de Girona. De fet a quatre o cinc cada dia. LLavors, diu el noi que fa tant temps que no porta cotxe, que no deu tenir present que el cotxe hi ha una cosa que és diu "maleter". Agafa i cada vegada de les quatre o cinc que va al super, va a casa a deixar la compra. Amb la qual cosa la despesa de betzina es menja absolutament el que pot estalviar, anant d'un super a l'altra.
El nivell de les anécdotes era aquest. El noi , desesperat amb el pare. Però la veritat que ho explicava amb un tó, que vaig tenir molts problemes per aguantar-me el riure.El riure carinyós, eh? Perque tot traspuava una certa tendresa. Rés que vaig passar una estona molt divertida.
Ara només em falta fer la gammagrafía el proper dimarts 25 i fins el dia 1 de juliol, no tinc metge amb tots els resultats.
La veritat, és que he aprés a desconectar i no pensar en com sortiràn després de 7 mesos de no fer proves.
Ahir li vaig comentar a una de les infermeres que havia d'esser àvia, i em va dir que ara la Laura no em podrà acompanyar a fer quimio. Es veu que elles, les infermeres, quan estàn embarassades , les passen de planta també. Es per precaució, els medicaments que és remenen en els hospitals de dia, són molt tóxics.
Ahir vaig anar amb ambulància. Tinc motla gent que m'acompanya, però fer esperar una persona de les 7 del matí fins a les 3 de la tarda, que vaig arrivar, és un crim.
I bé, aprofitem els seveis públics, que penso que al pas que anem duraràn quatre dies.
Per cert, diumenge passat día 16 vam anar els del Cor Carreras Dagas, a fer el concert de Melcior de Ferrer, as Badalona. Vam triomfar. A Tv Bisbal, teniu un resum del que vam fer a La Bisbal. Us ho recomano. Ha sigut una experiència, molt enriquidora i amb molt ressó mediàtic. Jo ho he disfrutat molt. I com una "jabata" eh?. De les 3 de la tarda que vam marxar amb autobús, fins a la 1 de la matinada que vam arrivar, amb un gelocatil d'un gram!!!!! Vaig cantar sense anar dopada.
Aixó per a mi , és el dia a dia. Disfrutar de coses com aquesta. I no pensar en que estic malalta ni sentir-me malalta. Era la Lola cantaire i no la Lola malalta.
Uf! que bé.
He tornat , ja ho veieu, i aquesta vegada no us penso deixar tranquils tants dies.
Apa , sigueu feliços, mengeu perdiços, i que us estimo molt! I als meus amics que per algun motiu ho estant passant malament, força i coratge, i una abraçada d'aquelles que de tant de bó que volen fer, fan malt: no m'apretis tant!!
La Lola
Subscriure's a:
Missatges (Atom)