Hola flors,
Realment, ja m'ho diuen que estic molt "vaga".
No és aixó precisament. El que passa és que tot plegat de vegades et supera.
Avui, que estic amb les defenses baixes, literalment parlant, i m'han deixat aquesta setmana perque el meu cos descansi, torno a reiniciar aquesta mena de llibre amb format de fascicles col.leccionables.
Dilluns vaig tenir oncòleg. Primer analítica i després metge. Quan entro, li dic : no m'estiro a la camilla perque no quedaria elegant, però estic molt cansada. Porto tres dies, visitant el meu lavabo amb una periodicitat perillosa, i el meu cos s'ha quedat desfondat. Penso que a La Bisbal, hi ha una "passa" de la panxa, i potser l'he agafada. Bé, diem que la meva oncóloga encara riu. Diu : mira Dolors, tu no tens la "passa " de la panxa. El que tens és que portes 8 sessions de Taxol, i provoca toxicitat i aquesta toxicitat té aquesta manera de manifestar.se. Per altra banda, estàs cansada perque les defenses les tens força baixes. Et deixo descansar aquesta setmana, relaxat, menja i descansa...
I aixó és el que intento fer. Li vaig dir també, aquest diumenge hem fet un concert molt important a La Bisbal, i no em veia en cor de portar-lo fisícament. Axí que vaig agafar 4 mg. de cortisona i els vaig dispensar al meu cos per veure si resisitia. I li dic va anar força bé. Però ho vaig fer sense consultar.t'ho. I ella em diu que no passa res. I jo penso, no , no passa res...tothom em deia, felicitats Dolors quina bona cara que fas!!! Com estàs? i jo : bé, molt bé.
Moltes vegades la gent vol respostes breus i positives. Els hi dius: bé, molt bé. I ells és queden tranquils. I jo també. Ultimament no tinc ganes de gaires explicacions.
I li dic a la metgesa: Gemma, penso que si el Taxol, ja ens dona toxicitat, a dosis tant baixes, les possibilitats d' altres medicaments, que aturin tots aquests tumors que tinc, són cada vegada més reduïdes, i ella em diu amb un somriure contingut i un posat seriós: encara en queden...
Doncs que bé: encara en queden.
Així que en situació d'emergència, pendrem cortisona, quan ens preguntin direm bé molt bé, i quan ens diuen quina bona cara que fas, direm sí, i tant!!
I quan ens parlin de la nova "inmunoteràpia", direm que és un gran avenç, que potser els nostres fills quan siguin grans , o els nostres nets, podràn "inmunotractar-se".
I no aclarirem a ningú que tot aixó són passos molt importants, però que nosaltres continuem "enxufats" a màquines horroroses que ens dónen medicaments horrorosos, probablement manipulats per farmaceutiques horroroses, per les quals som el número 300 d'una estadística...
A banda de tot aixó, tot continua més o menys bé, amb un estat d'ànim variat però força templat, i amb il.lusió per ésser àvia, per la vida, per moltes petites coses...però també amb un cabreig que de vegades no puc més que manifestar.
Ja em dispensareu....
Jo, la de la bona cara que fas, ......us estimo molt.
Cuideu-vos i no us torneu a perdre un concert com el de diumenge!!!!!
dimecres, 5 de juny del 2013
dimarts, 14 de maig del 2013
CAPÍTOL 47. MÈXIC
Hola flors
De vegades entenc perfectament la meva especial vinculació amb Mèxic. Allà la vida i la mort són, d'una manera absolutament real i viscuda, les dues cares d'una sola moneda.
Després de la mort del meu pare, ja abans de morir de fet, la meva filla i el meu gendre ens van donar la notícia, ara ja oficial, de que seríen pares.
O sigui que oficialment, si el futur ens continua ajudant, seré ÀVIA !!!
A banda d'aquesta meravellosa nova, ahir dilluns vaig tenir visita amb l'oncòloga. La sang continua igual, normal, per les meves circumstàancies, i vam tornar a fer quimio, la setena tanda d'aquesta que faig ara.
Em va donar els resultats dels marcadors tumorals. L'última dada que teniem, era de fa uns set mesos i eren a 570.Ahir eren a 550. No és que hagin baixat molt però la bona notícia és que no han pujat, fent una quimio molt més fluixa, i una mica més pausada. No està malament , després de tot el que ha passat en els darrers vuit mesos.
Evidenment, sempre hi ha la pregunta , volant per l'aire, que per cert, ahir em va fer la infermera de l'hospital de dia. Quantes t'en fant Dolors? Aixó m'ho va preguntar, després de comentar-li els efectes secundaris que em van sortint. No ho sé , li vaig dir jo, la necesitaría per sempre, però aixó no pot ser. Arriba un punt que la toxicitat que et provoca i que és va acumulant , ho impedeix.
Sabeu qué? No vull pensar.hi.
Necesito i vull disfrutar d'aquestes dues grans i bones notícies, i pensar i creure que tot irà més bé a partir d'ara.
LLuitaré per aixó, que us semblen aquests objectius?
Per cert, quan al mes de novembre em van regalar una entrada per anar a veure el Gran Premi de Montmeló de Formula 1, no ho volia ni imaginar que havia de planejar una cosa per al cap de 6 mesos. Bé, els 6 mesos ja han passat i jo , com una "jabata" vaig anar dissabte i diumenge a Montmeló, m'ho vaig passar "pipa" i dilluns a fer quimió, a les 6 del matí cap a Girona. Bé, per part meva, no quedarà.
Vull disfrutar en aquest moments de la part de la moneda on hi ha la vida.
Espero que vosaltres feu el mateix.
Us estimo molt.Cuideu-vos.
La Lola
De vegades entenc perfectament la meva especial vinculació amb Mèxic. Allà la vida i la mort són, d'una manera absolutament real i viscuda, les dues cares d'una sola moneda.
Després de la mort del meu pare, ja abans de morir de fet, la meva filla i el meu gendre ens van donar la notícia, ara ja oficial, de que seríen pares.
O sigui que oficialment, si el futur ens continua ajudant, seré ÀVIA !!!
A banda d'aquesta meravellosa nova, ahir dilluns vaig tenir visita amb l'oncòloga. La sang continua igual, normal, per les meves circumstàancies, i vam tornar a fer quimio, la setena tanda d'aquesta que faig ara.
Em va donar els resultats dels marcadors tumorals. L'última dada que teniem, era de fa uns set mesos i eren a 570.Ahir eren a 550. No és que hagin baixat molt però la bona notícia és que no han pujat, fent una quimio molt més fluixa, i una mica més pausada. No està malament , després de tot el que ha passat en els darrers vuit mesos.
Evidenment, sempre hi ha la pregunta , volant per l'aire, que per cert, ahir em va fer la infermera de l'hospital de dia. Quantes t'en fant Dolors? Aixó m'ho va preguntar, després de comentar-li els efectes secundaris que em van sortint. No ho sé , li vaig dir jo, la necesitaría per sempre, però aixó no pot ser. Arriba un punt que la toxicitat que et provoca i que és va acumulant , ho impedeix.
Sabeu qué? No vull pensar.hi.
Necesito i vull disfrutar d'aquestes dues grans i bones notícies, i pensar i creure que tot irà més bé a partir d'ara.
LLuitaré per aixó, que us semblen aquests objectius?
Per cert, quan al mes de novembre em van regalar una entrada per anar a veure el Gran Premi de Montmeló de Formula 1, no ho volia ni imaginar que havia de planejar una cosa per al cap de 6 mesos. Bé, els 6 mesos ja han passat i jo , com una "jabata" vaig anar dissabte i diumenge a Montmeló, m'ho vaig passar "pipa" i dilluns a fer quimió, a les 6 del matí cap a Girona. Bé, per part meva, no quedarà.
Vull disfrutar en aquest moments de la part de la moneda on hi ha la vida.
Espero que vosaltres feu el mateix.
Us estimo molt.Cuideu-vos.
La Lola
divendres, 19 d’abril del 2013
CAPÍTOL 46. LA MORT DEL MEU PARE ESTIMAT...I LA VIDA
Hola flors
L'última vegada que vaig escriure en el blog , era el 29 de Gener.
Han passat moltes coses d'ençà d'aquell dia, i totes prou importants .
La veritat és que aquest blog està pensat des del principi com una espècie de llibre per capítols, i diguem que l'escriptora, n'ha viscut uns quants, durant aquest temps, que no ha tingut gaire ganes d'escriure.
Fa tot just un mes i una setmana, que li van diagnosticar al meu pare, d'una manera absolutament inesperada un càncer, de gran abast, molt agressiu i impossible de tractar. La setmana passada ens va deixar.
Abans que rés, gràcies a tots per les vostres mostres de suport, tant a mi com a la meva familia.
D'altre banda, el mateix dia, vam coincidir al tanatori , amb la mort d'un amic amb el que hem compartit malaltia, (el millor amic del meu germà) i de la familia també. Una mort també, no per tenir càncer, menys sobtada e inesperada.
Tot aixó, més la meva situació personal, ha fet que durant uns dies estés absoluament desbordada.
Tinc la malaltia, que no sabem com va, perque fins que no porti 7 cicles de quimio, d'aquesta nova , no em podem fer proves significatives de resultats. Aquests cicles haurien d'estar fets ja fa dies, però la meva sang, que cada dia està més descafeinada, no permet un ritme més ràpid.
Entre transfusió, tractaments,dolor i acompanyada de malalts que de vegades hi són, i de cop ja no hi són, comprendreu que hi ha moments en que una necesita retirar.se.
Ara, necesito conectar-me a la VIDA.
Estic passant per dos dols, estic en mig d'una incertesa en el meu procés médic, no sé fins a quin punt una quimio tant fluixa fa alguna cosa a les" mal parides" cèlules dolentes del meu cos, però jo necesito conectar-me a la VIDA!
El meu dol serà el mateix, el sentiment de pérdua serà el mateix, la meva malaltia estarà a on està, exactament en el mateix lloc, però jo aconseguiré recuperar la pau , l'equilibri, i la serenitat suficient per afrontar.ho tot.
Aixó espero.
Continuaré escrivint. Suposo que aquest, és un altre primer passet també per conectar.me a la vida.
En faré d'altres, perque vida i mort estàn tant conectades, que tot i tenir-la present, ara necesito VIDA.
Vida per tenir il.lusions, per tenir ganes, per tenir present que cada dia de la mateixa manera que sembla que ens aclapara per malament també ens pot aclaparar per bé.
Diu l'Albert Espinosa, que per cada cosa dolenta que li ha passat a la vida, n'han vingut tres de bones.
Bé, ell té un univers molt Espinosa, i molt particular, però jo Albert, vull que aixó és compleixi!!!!
Necesito les tres bones, o pot ser ja m'han vingut i jo era fora de l'area de captació.
Perque ben pensat, us tinc a vosaltres els meus amics, estic viva, i continuo lluitant. Tres coses bones.
Però de tant en tant, que algu m'en regali alguna que no costi tant esforç de tenir, si us plau.
Us estimo molt
Cuideu-vos
La Lola
L'última vegada que vaig escriure en el blog , era el 29 de Gener.
Han passat moltes coses d'ençà d'aquell dia, i totes prou importants .
La veritat és que aquest blog està pensat des del principi com una espècie de llibre per capítols, i diguem que l'escriptora, n'ha viscut uns quants, durant aquest temps, que no ha tingut gaire ganes d'escriure.
Fa tot just un mes i una setmana, que li van diagnosticar al meu pare, d'una manera absolutament inesperada un càncer, de gran abast, molt agressiu i impossible de tractar. La setmana passada ens va deixar.
Abans que rés, gràcies a tots per les vostres mostres de suport, tant a mi com a la meva familia.
D'altre banda, el mateix dia, vam coincidir al tanatori , amb la mort d'un amic amb el que hem compartit malaltia, (el millor amic del meu germà) i de la familia també. Una mort també, no per tenir càncer, menys sobtada e inesperada.
Tot aixó, més la meva situació personal, ha fet que durant uns dies estés absoluament desbordada.
Tinc la malaltia, que no sabem com va, perque fins que no porti 7 cicles de quimio, d'aquesta nova , no em podem fer proves significatives de resultats. Aquests cicles haurien d'estar fets ja fa dies, però la meva sang, que cada dia està més descafeinada, no permet un ritme més ràpid.
Entre transfusió, tractaments,dolor i acompanyada de malalts que de vegades hi són, i de cop ja no hi són, comprendreu que hi ha moments en que una necesita retirar.se.
Ara, necesito conectar-me a la VIDA.
Estic passant per dos dols, estic en mig d'una incertesa en el meu procés médic, no sé fins a quin punt una quimio tant fluixa fa alguna cosa a les" mal parides" cèlules dolentes del meu cos, però jo necesito conectar-me a la VIDA!
El meu dol serà el mateix, el sentiment de pérdua serà el mateix, la meva malaltia estarà a on està, exactament en el mateix lloc, però jo aconseguiré recuperar la pau , l'equilibri, i la serenitat suficient per afrontar.ho tot.
Aixó espero.
Continuaré escrivint. Suposo que aquest, és un altre primer passet també per conectar.me a la vida.
En faré d'altres, perque vida i mort estàn tant conectades, que tot i tenir-la present, ara necesito VIDA.
Vida per tenir il.lusions, per tenir ganes, per tenir present que cada dia de la mateixa manera que sembla que ens aclapara per malament també ens pot aclaparar per bé.
Diu l'Albert Espinosa, que per cada cosa dolenta que li ha passat a la vida, n'han vingut tres de bones.
Bé, ell té un univers molt Espinosa, i molt particular, però jo Albert, vull que aixó és compleixi!!!!
Necesito les tres bones, o pot ser ja m'han vingut i jo era fora de l'area de captació.
Perque ben pensat, us tinc a vosaltres els meus amics, estic viva, i continuo lluitant. Tres coses bones.
Però de tant en tant, que algu m'en regali alguna que no costi tant esforç de tenir, si us plau.
Us estimo molt
Cuideu-vos
La Lola
dimarts, 29 de gener del 2013
CAPÍTOL 45. LA RATLLA DE LA MORT
Hola flors
D'ençà de la darrera vegada que vaig escriure, la meva vida ha sigut molt "mogudeta".
He passat d'un estat "horitzontal " a un estat "horitzontal" a l Hotel Trueta.
Dijous passat en veure, que el meu estat "horitzontal" s'agreujava i que no era capaç ni de fer 4 pases , sense cansar-me enormement, vaig anar a fer-me una analítica d'urgència al Cap de la Bisbal. Al cap de 5 hores , em va trucar l'hemàtologa de Palamós, em va dir que havia parlat amb la meva oncóloga, i que "sin prisa pero sin pausa" marxes cap a l'Hotel, que la meva situació sanguínea era una mica complicada, per dir.ho amb paraules suaus.
Un cop allà, (vull dir que vaig trobar una metgessa excepcional) em van fer una transfusió de plaquetes i de sang. Al mig de la transfusió, el meu cos li va donar per tenir un "patatús". Al mig del "patatús" em van venir a veure el cap d'Oncologia de l'Hotel, l'adjuna de la meva oncóloga, i un hemàtoleg. Em diu el cap d'oncología si algú m'ha informat del meu estat. Jo li vaig respondre: no i vosté no ho faci tampoc, perque estic tant espantada que encara m'espantarà més, i no estic per aixó ara. Em va contestar que d'acord que vindria més tard. Amb penes i treballs, i amb una interrupció per posar-me tres fàrmacs , la sang va anar entrant en el meu cos. La metgessa d'urgències, amb molta sensibilitat em va informar del meu estat. Al vespre, em van pujar a la sisena planta, perque a la vuitena (oncología) no hi havia lloc. Allà em vaig refer una miqueta i vaig coneixer a la filla de la meva veina de l'habitació de l'Hotel Trueta, l'Anna, que a partir d'aquelles hores s'ha convertit ja en una persona molt especial per a mi. El divendres a l'hora de sopar em van pujar a la vuitena. Vaig tenir la sensació d'ésser a casa. Dissabte, bé. I diumenge el meu cos va decidir tornar a fer un altre "patatús". Perquè un podent-ne tenir dos? Tornem a posar plaquetes, i sang. El dilluns bé, i els metges de planta em diuen "AVUI ESTEM CONTENTS PERQUE JA ESTÀS FORA DE PERILL". Fins divendres no em van deixar tornar a casa. Am les defenses i els globus vermells bé, però amb les plaquetes a 45.000.
Perque tingueu una idea, s'han de tenir entre 150.000 i 350.000, més o menys.
Fins avui no m'he vist en cor d'escriure aquesta experiència. Jo dins de la meva serenitat i tranquilitat, penso que he treballat molt el tema de la mort, i pensava que estava preparada per afrontar-la. Però aquesta vegada , l'he sentida com molt aprop, i he vist que encara em calia fer més feina. Ja n'he fet força i per aixó us puc escriure. Per a mi la mort, està estretament lligada a la vida. El meu cos, en aquests 9 dies a l'Hotel Trueta, ha demostrat unes ganes de viure molt grans, però al mateix temps la meva ment necesita sentir que estic preparada per marxar.
Com a bona mexicana que sóc de cor, la ratlla que separa la vida de la mort , per a mi és molt subtil i fina. Estimo la vida. I vull viure, però a veure si entre la meva oncóloga (que veure dilluns vinent) i jo aconseguim que no sigui tant gran l'esforç físic que he de fer per assolir aquest objectiu.
Ja us informaré. Tot aixó també m'ha servit per tenir molt clar que vull una mica més de qüalitat de vida.
I rés, una experiència més, que de ben segur alguns o algunes de vosaltres ja heu viscut. Jo ara també. I com tot en aquesta meravellosa vida, sempre s'en pot treure coses positives.
Estic molt contenta de tornar a conectar amb vosaltres.
Una abraçada ben forta.
La Lola
D'ençà de la darrera vegada que vaig escriure, la meva vida ha sigut molt "mogudeta".
He passat d'un estat "horitzontal " a un estat "horitzontal" a l Hotel Trueta.
Dijous passat en veure, que el meu estat "horitzontal" s'agreujava i que no era capaç ni de fer 4 pases , sense cansar-me enormement, vaig anar a fer-me una analítica d'urgència al Cap de la Bisbal. Al cap de 5 hores , em va trucar l'hemàtologa de Palamós, em va dir que havia parlat amb la meva oncóloga, i que "sin prisa pero sin pausa" marxes cap a l'Hotel, que la meva situació sanguínea era una mica complicada, per dir.ho amb paraules suaus.
Un cop allà, (vull dir que vaig trobar una metgessa excepcional) em van fer una transfusió de plaquetes i de sang. Al mig de la transfusió, el meu cos li va donar per tenir un "patatús". Al mig del "patatús" em van venir a veure el cap d'Oncologia de l'Hotel, l'adjuna de la meva oncóloga, i un hemàtoleg. Em diu el cap d'oncología si algú m'ha informat del meu estat. Jo li vaig respondre: no i vosté no ho faci tampoc, perque estic tant espantada que encara m'espantarà més, i no estic per aixó ara. Em va contestar que d'acord que vindria més tard. Amb penes i treballs, i amb una interrupció per posar-me tres fàrmacs , la sang va anar entrant en el meu cos. La metgessa d'urgències, amb molta sensibilitat em va informar del meu estat. Al vespre, em van pujar a la sisena planta, perque a la vuitena (oncología) no hi havia lloc. Allà em vaig refer una miqueta i vaig coneixer a la filla de la meva veina de l'habitació de l'Hotel Trueta, l'Anna, que a partir d'aquelles hores s'ha convertit ja en una persona molt especial per a mi. El divendres a l'hora de sopar em van pujar a la vuitena. Vaig tenir la sensació d'ésser a casa. Dissabte, bé. I diumenge el meu cos va decidir tornar a fer un altre "patatús". Perquè un podent-ne tenir dos? Tornem a posar plaquetes, i sang. El dilluns bé, i els metges de planta em diuen "AVUI ESTEM CONTENTS PERQUE JA ESTÀS FORA DE PERILL". Fins divendres no em van deixar tornar a casa. Am les defenses i els globus vermells bé, però amb les plaquetes a 45.000.
Perque tingueu una idea, s'han de tenir entre 150.000 i 350.000, més o menys.
Fins avui no m'he vist en cor d'escriure aquesta experiència. Jo dins de la meva serenitat i tranquilitat, penso que he treballat molt el tema de la mort, i pensava que estava preparada per afrontar-la. Però aquesta vegada , l'he sentida com molt aprop, i he vist que encara em calia fer més feina. Ja n'he fet força i per aixó us puc escriure. Per a mi la mort, està estretament lligada a la vida. El meu cos, en aquests 9 dies a l'Hotel Trueta, ha demostrat unes ganes de viure molt grans, però al mateix temps la meva ment necesita sentir que estic preparada per marxar.
Com a bona mexicana que sóc de cor, la ratlla que separa la vida de la mort , per a mi és molt subtil i fina. Estimo la vida. I vull viure, però a veure si entre la meva oncóloga (que veure dilluns vinent) i jo aconseguim que no sigui tant gran l'esforç físic que he de fer per assolir aquest objectiu.
Ja us informaré. Tot aixó també m'ha servit per tenir molt clar que vull una mica més de qüalitat de vida.
I rés, una experiència més, que de ben segur alguns o algunes de vosaltres ja heu viscut. Jo ara també. I com tot en aquesta meravellosa vida, sempre s'en pot treure coses positives.
Estic molt contenta de tornar a conectar amb vosaltres.
Una abraçada ben forta.
La Lola
dijous, 17 de gener del 2013
CAPÍTOL 44. LA MEVA SANG
Hola flors
Estic visquent una experiència nova.
Porto, si no comptem les anades per casa, o caminar uns 100 metres també per davant de casa, 7 dies en posició horitzontal. Resulta que després de la darrera quimio, la meva sang ha decidit declarar.se en vaga, i torno a estar anémica perduda, de tal manera que l'única manera en la que estic bé és descansant. És un descans que tampoc serveix per gaire rés. Vull dir que després de descansar has de tornar a descansar perque no estàs descansat. Ja!
Us he de dir que fora d'alguns moments crítics, ho estic portant força bé. Avui em diràn a veure qué farem, si continuem esperant que a la sang li dongui per refer.se o li enxufem sang d'altres persones.
Quan em posem la sang, tinc una sensació tant real de que sóc la beneficiaria d'un acte solidari impressionant.
Penso, en aquelles persones que l'han donada, i que pot ser no tenen una percepció real de tot el servei que fan a la societat i a les persones que la composem.
LLegueixo, miro la televisió, ordinador, mitja(no m'ho puc creure!!!!!) Jo fent mitja. De moment una bufanda que el meu cervell i les meves mans no donen per més. Aixó sí, em costa molt concentrar-me. Però pel demés, estic molt tranquileta, i disfrutant d'aquest descans. (És un dir, però s'acosta força al meu estat d'ànim)
Per cert, ja sé que molts de vosaltres, alguns amics meus, no voleu veure la série Polseres vermelles. Us he de dir que aquesta setmana ha començat la segona temporada. I que hi ha una escena en el primer capítol, excepcional. Una escena que només pot imaginar algú que l'ha viscut. Vaig plorar molt, però plorar també forma part de la vida, i no era un plorar de patir, era un plorar de sentir.
Hi ha un moment, en el que en LLeó està a punt de que li donguin l'alta. Només li falta el resultat d'un Tac, i ell que sempre s'adelanta a tots els esdeveniments, ja ho té tot a punt per marxar de l'hospital. El Tac no surt bé, i en LLeó només li diuen que ha d'ésser fort...no cal res més. Ell surt de l'habitació i diu : Quan s'acabarà tot aixó?. Només aquesta pregunta. Una pregunta que no té resposta. El que sent en LLeó és un reflexe tant fidel del que sentim tantes persones...que aquesta empatia em va emocionar profundament...
Per cert, no tingueu por de veure la sèrie, en la vida teniu al vostre voltant molts LLeons, Jordis, Tonis, Rocs i Cristinas.
Gràcies Espinosa, potser hi ha gent que no et capta, però n'hi ha d'altres que sí...
Des de la meva posició hortizontal en la que em miro i visc la vida els darrers 7 dies, us envio una abraçada ben forta, (ja sé que em teniu enveja, per poder descansar tant).
Una abraçada horitzontal.
Un petó ben gros.
Cuideu-vos del fred!!
Estic visquent una experiència nova.
Porto, si no comptem les anades per casa, o caminar uns 100 metres també per davant de casa, 7 dies en posició horitzontal. Resulta que després de la darrera quimio, la meva sang ha decidit declarar.se en vaga, i torno a estar anémica perduda, de tal manera que l'única manera en la que estic bé és descansant. És un descans que tampoc serveix per gaire rés. Vull dir que després de descansar has de tornar a descansar perque no estàs descansat. Ja!
Us he de dir que fora d'alguns moments crítics, ho estic portant força bé. Avui em diràn a veure qué farem, si continuem esperant que a la sang li dongui per refer.se o li enxufem sang d'altres persones.
Quan em posem la sang, tinc una sensació tant real de que sóc la beneficiaria d'un acte solidari impressionant.
Penso, en aquelles persones que l'han donada, i que pot ser no tenen una percepció real de tot el servei que fan a la societat i a les persones que la composem.
LLegueixo, miro la televisió, ordinador, mitja(no m'ho puc creure!!!!!) Jo fent mitja. De moment una bufanda que el meu cervell i les meves mans no donen per més. Aixó sí, em costa molt concentrar-me. Però pel demés, estic molt tranquileta, i disfrutant d'aquest descans. (És un dir, però s'acosta força al meu estat d'ànim)
Per cert, ja sé que molts de vosaltres, alguns amics meus, no voleu veure la série Polseres vermelles. Us he de dir que aquesta setmana ha començat la segona temporada. I que hi ha una escena en el primer capítol, excepcional. Una escena que només pot imaginar algú que l'ha viscut. Vaig plorar molt, però plorar també forma part de la vida, i no era un plorar de patir, era un plorar de sentir.
Hi ha un moment, en el que en LLeó està a punt de que li donguin l'alta. Només li falta el resultat d'un Tac, i ell que sempre s'adelanta a tots els esdeveniments, ja ho té tot a punt per marxar de l'hospital. El Tac no surt bé, i en LLeó només li diuen que ha d'ésser fort...no cal res més. Ell surt de l'habitació i diu : Quan s'acabarà tot aixó?. Només aquesta pregunta. Una pregunta que no té resposta. El que sent en LLeó és un reflexe tant fidel del que sentim tantes persones...que aquesta empatia em va emocionar profundament...
Per cert, no tingueu por de veure la sèrie, en la vida teniu al vostre voltant molts LLeons, Jordis, Tonis, Rocs i Cristinas.
Gràcies Espinosa, potser hi ha gent que no et capta, però n'hi ha d'altres que sí...
Des de la meva posició hortizontal en la que em miro i visc la vida els darrers 7 dies, us envio una abraçada ben forta, (ja sé que em teniu enveja, per poder descansar tant).
Una abraçada horitzontal.
Un petó ben gros.
Cuideu-vos del fred!!
dijous, 3 de gener del 2013
CAPÍTOL 43. ANY NOU
Hola flors
Després de 3 setmanes, avui m'ha tocat oncóloga de nou, amb resultat de proves inclós. A mi, és que de tota la vida m'ha agradat avançar-me als esdeveniments i ahir , em faig l'analítica a les 8 del matí a La Bisbal, i a dos quarts d'una, em truquen i surt un número a la pantalla del telèfon que potser tenía 20 xifres. Aixó és un Hospital, un Cap o alguna cosa semblant, vaig pensar. I efectivament, era la meva metgesa de capçalera, que quan des de Palamós li van fer saber que corría per La Bisbal una ànima absolutament anémica, acompanyada d'un cos , que és el meu, absolutament cansat, va decidir enviar-me cap el Trueta ràpidament.
Allà, després de lliçons de vida que sempre tens a Urgències, després de 9 hores i molt de descans i 2 bosses de sang i un electro, van decidir enviar-me cap a casa unes horetes abans de tornar.hi aquest matí.
La cosa és que quan menjava els raïms a les 12 en punt del dia 31 de Desembre del 2012, vaig decidir que les coses hurien de canviar el 2013.
I vet aquí, que avui la meva metgesa ha decidit que efectivament, fariem un petit tomb en tot aquest desgavell. El resultat de tot plegat és que tan el resultat de la Gammagrafía, com el del Tac, donen a entendre, que les "lesions" als pulmons, el tumoret al fetge i els 15 visitants als ossos del meu cos "estupendo" han decidit parar-se i quedar-se quiets per celebrar aquestes festes.
Com compendreu, la meva alegria i la de la meva família ha estat molt gran, perque després de molt temps , em deixen respirar una miqueta, tots aquests habitants del meu esquelet!!!!
I és que , en el fons , les amenaces i els suborns, sempre han resultat efectius, en aquest país nostre: A la darrera visita li vaig dir a la meva oncòloga: et faig un regal de Nadal, però amb la condició que tú m'en facis un altre a la propera visita, que ja n'estic farta de males notícies. I heus aquí que la cosa ha funcionat.
El fet de que els tumors no augmentin de tamany vol dir que tots aquests medicaments tant insuportables al menys treballen.
De la mateixa manera que comparteixo amb vosaltres les no tant bones noves, em fa il.lusió , molta il.lusió compartir les més bones.
Gràcies per ser.hi tots plegats. Ara em toquen 3 sessions més d' aquesta quimio, que farem en unes 10 setmanes, i després, tornarem a mirar el meu interior físic per veure com va la "cosa".
No cal dir, que us desitjo el millor per aquest any i per tots els dies que el composen.
A poc a poc, disfruteu-los tots, amb calma, serenitat i rebent tot el que ens arrivi amb força i amb la modèstia suficient de saber que en el fons som uns privilegiats.
Us estimo molt.
La Lola cofoia
Després de 3 setmanes, avui m'ha tocat oncóloga de nou, amb resultat de proves inclós. A mi, és que de tota la vida m'ha agradat avançar-me als esdeveniments i ahir , em faig l'analítica a les 8 del matí a La Bisbal, i a dos quarts d'una, em truquen i surt un número a la pantalla del telèfon que potser tenía 20 xifres. Aixó és un Hospital, un Cap o alguna cosa semblant, vaig pensar. I efectivament, era la meva metgesa de capçalera, que quan des de Palamós li van fer saber que corría per La Bisbal una ànima absolutament anémica, acompanyada d'un cos , que és el meu, absolutament cansat, va decidir enviar-me cap el Trueta ràpidament.
Allà, després de lliçons de vida que sempre tens a Urgències, després de 9 hores i molt de descans i 2 bosses de sang i un electro, van decidir enviar-me cap a casa unes horetes abans de tornar.hi aquest matí.
La cosa és que quan menjava els raïms a les 12 en punt del dia 31 de Desembre del 2012, vaig decidir que les coses hurien de canviar el 2013.
I vet aquí, que avui la meva metgesa ha decidit que efectivament, fariem un petit tomb en tot aquest desgavell. El resultat de tot plegat és que tan el resultat de la Gammagrafía, com el del Tac, donen a entendre, que les "lesions" als pulmons, el tumoret al fetge i els 15 visitants als ossos del meu cos "estupendo" han decidit parar-se i quedar-se quiets per celebrar aquestes festes.
Com compendreu, la meva alegria i la de la meva família ha estat molt gran, perque després de molt temps , em deixen respirar una miqueta, tots aquests habitants del meu esquelet!!!!
I és que , en el fons , les amenaces i els suborns, sempre han resultat efectius, en aquest país nostre: A la darrera visita li vaig dir a la meva oncòloga: et faig un regal de Nadal, però amb la condició que tú m'en facis un altre a la propera visita, que ja n'estic farta de males notícies. I heus aquí que la cosa ha funcionat.
El fet de que els tumors no augmentin de tamany vol dir que tots aquests medicaments tant insuportables al menys treballen.
De la mateixa manera que comparteixo amb vosaltres les no tant bones noves, em fa il.lusió , molta il.lusió compartir les més bones.
Gràcies per ser.hi tots plegats. Ara em toquen 3 sessions més d' aquesta quimio, que farem en unes 10 setmanes, i després, tornarem a mirar el meu interior físic per veure com va la "cosa".
No cal dir, que us desitjo el millor per aquest any i per tots els dies que el composen.
A poc a poc, disfruteu-los tots, amb calma, serenitat i rebent tot el que ens arrivi amb força i amb la modèstia suficient de saber que en el fons som uns privilegiats.
Us estimo molt.
La Lola cofoia
dimarts, 11 de desembre del 2012
CAPÍTOL 42. LA LLUITA EN DOS BÀNDOLS
Hola flors
Ahir dilluns, vaig tornar a tenir oncòloga.
Les noticies, no són pas per tirar coets.
Resulta que després d'aquesta tercera quimio, i tal i com va passar a la segona, els marcadors haurien de baixar. Però no va ésser així. Al contrari, van pujar una miqueta.
Aixó d'una banda és una no bona notícia médica, i moralment és com una bofetada. Després d'aquestes quimios tant brutals, els "locos" aquests de marcadors meus, no els hi afecta.
És desmoralitzador, de debò.
Ara, demà torno a fer quimio, i després ens veurem el dia 3 amb l'oncòloga, amb resultats de T:A:C:, Gamma i analítica, a veure que trobem per aquí dins.
Jo m'he agafat el día per autoflagelar-me una miqueta, i a partir de demà no penso pensar.hi fins el dia 3. Aquest és al menys, el propòsit.Ja ho veieu, és el que em va dir ahir l'oncòloga: el meu cos ha de lluitar en dos bàndols: d'una banda la quimio i els seus efectes secundaris, que a mi pesonalment m'afectem molt, i de l'altra, la malaltia, que a part del tumor al fetge, la metàstasi óssea, provoca també dolor, cansament, i debilitació de les defenses del cos.
Davant de tot aquest panorama, només em queda dir-vos que endavant!!!!! a lluitar tant com és pugui i a viure cada coseta i cada instant amb serenor i confiança, en que algun dia el meu sistema corporal deixi de posar tanta oposició a curar-se.
Carai, fes.me cas d'una vegada!!
Que tossut!
En fi, sigueu feliços i menjeu perdiços.
Ptons
La Lola
Ahir dilluns, vaig tornar a tenir oncòloga.
Les noticies, no són pas per tirar coets.
Resulta que després d'aquesta tercera quimio, i tal i com va passar a la segona, els marcadors haurien de baixar. Però no va ésser així. Al contrari, van pujar una miqueta.
Aixó d'una banda és una no bona notícia médica, i moralment és com una bofetada. Després d'aquestes quimios tant brutals, els "locos" aquests de marcadors meus, no els hi afecta.
És desmoralitzador, de debò.
Ara, demà torno a fer quimio, i després ens veurem el dia 3 amb l'oncòloga, amb resultats de T:A:C:, Gamma i analítica, a veure que trobem per aquí dins.
Jo m'he agafat el día per autoflagelar-me una miqueta, i a partir de demà no penso pensar.hi fins el dia 3. Aquest és al menys, el propòsit.Ja ho veieu, és el que em va dir ahir l'oncòloga: el meu cos ha de lluitar en dos bàndols: d'una banda la quimio i els seus efectes secundaris, que a mi pesonalment m'afectem molt, i de l'altra, la malaltia, que a part del tumor al fetge, la metàstasi óssea, provoca també dolor, cansament, i debilitació de les defenses del cos.
Davant de tot aquest panorama, només em queda dir-vos que endavant!!!!! a lluitar tant com és pugui i a viure cada coseta i cada instant amb serenor i confiança, en que algun dia el meu sistema corporal deixi de posar tanta oposició a curar-se.
Carai, fes.me cas d'una vegada!!
Que tossut!
En fi, sigueu feliços i menjeu perdiços.
Ptons
La Lola
Subscriure's a:
Missatges (Atom)